Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007


Avui us parlaré d’uns esdeveniments succeïts exactament a l’entressol primera del número 29 del Carrer Joaquim Costa (abans Ponent) a principis de l’any 1912.

Tot va començar quan una veïna, la Clàudia Elias, va mirar pel celobert i va veure una nena amb cara trista enclastada contra el vidre de la finestra d’aquest pis.
Sorprenentment, tenia una gran semblança amb Teresita Guitart, una nena desapareguda de la que parlava tothom.
La Clàudia no s’ho podia treure del cap, i va anar a parlar amb el seu amic matalasser, veí del mateix carrer, el qual la va convèncer d’avisar la policia.
Aquell mateix dia 27 de febrer, els agents picaven a la porta d’aquell pis sota l'excusa que els veïns deien que tenia gallines a casa.
La propietària, una tal Enriqueta Martí, els obrí la porta, i rere seu aparegueren dues nenes amb el cap rapat.

-Com et dius?-preguntà el brigada Ribot-
-Felicidad-respongué una de les nenes...
-No et dius Teresita?
-Aquí em dic Felicidad...

El cas feia mala espina i es van endur la dona a comissaria, on van comprovar els seus antecedents per corrupció de menors.


La Teresita deia que aquella dona l’havia enganyat promentent-li dolços i l’havia tancat a casa amb l’Angelita, l’altra nena. Li va preguntar si no li picava el cap i la va rapar. També va dir que a partir d’aleshores no tenia pares, que es diria Felicidad i que a ella li havia de dir mare quan sortissin al carrer, tot i que mai la va treure fora.
També deia que un dia, xafardejant amb l’Angelita, van trobar una bossa amb roba de nen tacada de sang i un ganivet.
L’Angelita a més, els va parlar d’un tal Pepito que havia viscut amb ella abans que la Teresita i deia:

“Mamá no se dio cuenta de que yo la vi cómo cogía a Pepito, lo ponía sobre la mesa del comedor y lo mataba con un cuchillo. Yo me fui a mi cama y me hice la dormida”.

Preguntant a Joan Pujaló, l’última relació coneguda de l’Enriqueta, van descobrir que aquesta no tenia fills, que l’Angelita no era filla seva i que ho havien deixat per culpa de la promiscuïtat extramatrimonial de la dona, que de dia feia de captarie i de nit s’engalanava com una senyora i anava a visitar “gent important”.
La gravetat de l’assumpte es va copsar quan van registrar el pis i efectivament, van trobar a la cuina la bossa amb la roba tacada de sang i el ganivet del que parlaven les nenes, i no només això, sino que la casa posseïa una habitació decorada molt luxosament amb butaques i un llit.
A l’armari hi havia dos conjunts de nen i dos de nena amb mitges i sabatetes que feien joc i un feix de cartes en llenguatge xifrat i una relació de noms de persones molt influents política i econòmicament a la ciutat. Tenint en compte els antecedents de la dona, es podia imaginar el pitjor...
També es van trobar ossos de criatura i la cabellera rossa d’una nena d’uns 3 anys.
Forçant una porta van descobrir una habitació plena de flascons amb el que semblava sang coagulada, greixos, altres estranyes substàncies, així com antics llibres de remeis.
Per aquells temps, la superstició popular creia en la efectivitat de la utilització de cataplasmes fets amb greixos infantils per guarir els tuberculosos i per a d’altres funcions.
L’Enriqueta, veient-se acorralada i amb els peus al patíbul, es va ensorrar i va confessar la seva dedicació a la fabricació d’ungüents per a la burgesia. Va arribar a dir segons la premsa:

“¡Que registren el piso! ¡Que piquen bien las paredes y encontrarán algo! Como sé que me subirán al patíbulo, quiero que conmigo suban los demás culpables”.

Es van registrar les cases on la dona havia viscut els darrers 10 anys i el resultat fou aberrant: Roba de nen tacada de sang, cranis, cabelleres, ossos, més llibres i flascons... van ser troballes de diferents pisos al carrer Tallers, Picalquers, al pis del Carrer Jocs Florals (del qual segur que algun dia ens en parlarà el company Agus Giralt al seu blog), i també a una torre de Sant Feliu de Llobregat.
La crònica deia de les troballes del Carrer Picalquers:

“con los huesos fue encontrado un calcetín de niño que debió de pertenecer a un hijo de familia muy humilde, porque está zurcido y añadido desde su mitad con hilo de otro color”.

10 infants van ser identificats com a víctimes d’Enriqueta Martí, coneguda des d’aleshores amb el sobrenom de la Vampiressa del Carrer Ponent...
La gent pressionava per la publicació de la llista de noms d’aquelles persones influents que presumptament s’havien beneficiat dels crims.
Hem de recordar a més que l’exaltació social era tensa en aquells temps, poc després dels esdeveniments de la Setmana Tràgica.
Si darrera d’aquells magnífics mecenes del modernisme, sovint hi havia tràfic d’esclaus, guerra sindical bruta i explotació. Ara només faltava això...
De sobte, la investigació va donar un gir brusc i tots els informes forenses que havien parlat d’ossos humans passaren a desmentir-se afirmant que eren restes animals. Personalment dubto que aquesta rectificació vingui donada per assumptes analítics més que per pressions de possibles implicats poderosos en la trama. Per si això fos poc, el mes d’abril s’enfonsà el Titànic, ocupant les primeres planes a tots els diaris i la gran notícia començà a cobrir-se d’un vel d’oblit sobre els crims de l’Enriqueta.
Anys més tard, aquella casa segueix en peu, i la majoria de les persones no recorden la sòrdida història que amaguen les seves parets...


Ara però ens podem felicitar de la iniciativa que ha pres el diari La Vanguadria, digitalitzant i difonent gratuïtament tota la seva hemeroteca, de manera que si voleu, podeu llegir les pàgines 3 i 4 de la publicació del dia 28 de febrer de l’any 1912, on es llença per primer cop la notícia al carrer. Ho podeu fer clicant aquí i aquí.

23 comentaris:

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...

Un post genial Dani, realment la burgesia de Barcelona no s'estava de res. Un dels teus millors posts, felicitats!

El tema no deixa de ser desagradable, peró realment poca gent coneix amb pèls i senyals la veritat.

Dani ha dit...

Desagradable si que ho és el tema... no cal ni que ho diguis. A mi em deixa molt mal regust. No m'entra al cap com es pot arribar a ser tan i tan mala persona. Una cosa és ser dolenta, però cal ser tan exrtemadament mala persona??!! Crec que és precisament això el que fa que de tant en tant algú publiqui sobre el tema.

Per cert Jordi: Gràcies per les lloances!

Dani ha dit...

És que fins i tot té cara de dolenta! és increïble!

kapde ha dit...

Hola Dani.

Magnífic post...el recomanaré a un amic que fins fa poc estudiava hisòria.

El meu germà ja em va dir que us vau veure fa poc.

Fins al proper concert ;)

PS: He donat alguna pista però si en necessites més digue-ho, que no m'agrada dir el meu nom al blogger.

Salut!

kapde ha dit...

Només volia afegir que la crònica és digna dels nostres temps. Castellanoparlants malvats, manipulació informativa via influències polítiques i la típica cortina de fum per fer passar pàgina a l'opinió pública. Quantes (per)versions de la mateixa merda de que som una colònia...

Salut!

Cèsar ha dit...

Molt bona l'anècdota...em pregunto si piquéssim parets per segons quins llocs encara què trobaríem...

El veí de dalt ha dit...

Aquesta història la recrea Marc PAstor a la novel.la "La mala dona" que va aparèixer fa poc. Molt ben travada, per cert,

Dani ha dit...

Kapde tranquil no cal que donis més piistes, amb el teu nick i el que has dit ja sé qui ets,
Només volia fer una puntualització: Enriqueta Martí era catalanoparlant. Els qui eren castellanoparlants eren la Vanguardia i els cronistes. He citat les frases en la llengua que les he trobat simplement.

Daniel ha dit...

Una vegada vaig sentir que a Anglaterra hi ha una llei que obliga als propietaris d'un pis a informar els nous llogaters (o compradors) si en aquell lloc van produir-se morts violentes. No sé si és veritat, però mirant la foto que has posat del noi en el balcó del carrer Joaquim Costa em pregunto si deu saber el que va passar allà fa un segle...

Helena ha dit...

Una història que no et deixa indiferent, és la maldat personificada. Com es pot ser així? És que és alucinant. He passat miler de cops per aquell carrer i mai hagués pensat que havia passat una cosa així XD!!

Joanet del cabàs ha dit...

Fins i tot. el meu pare encara m'explics que la meva besàvia tenia por que la meva àvia anés sola per Barcelona, ja que un cop es va perdre i es creia que l'havia agafat l'Enriqueta Martí. Una anècdota tota curiosa. Ja en vaig parlar al meu bloc en el seu moment, quan vivia al carrer Jocs Florals, sembla que va fer negoci brut amb cranis i hòsties.
Sí que és cert que té cara de dolenta.

Dani ha dit...

Joan:
Per Bdebarna també comentava algú que al seu avi un cop l'havia intentat raptar l'Enriqueta. Una historiadora que es va dedicar a estudiar el tema, ara no en recordo el nom, deia que en aquella època era molt freqüent la desaparcició de nens.
Tots aquells tòpics de "no acceptis llaminadures d'un desconegut" i coses per l'estil, es veu que tenien una raó de ser...

Júlia ha dit...

Les desaparicions de nens han estat freqüents en moltes èpoques i encara ho són en molts països pobres, fa poc a la Xina hi va haver una manifestació de pares de zones rurals. En èpoques de ganes cròniques sembla que existia molt canibalisme i els preferits eren els menuts. Un tema molt desagradable i mai aclarit, efectivament. Remeis per a la tuberculosi, greix per a les màquines de vapor, sadisme i prostitució i moltes coses més...

De petits ens avisaven molt, sobre el tema, que no anéssim amb cap desconegut, és clar que de vegades les pitjors coses les fan els coneguts, també. Malgrat això no ens tenien sobreprotegits com ara.

Val més que la gent no sàpiga les coses que van passar a alguns pisos, altrament no els vendrien mai. Ho penso sovint quan passo pel carrer de Parlament, el crim d'aquest carrer el recrea Roser Caminals a 'La petita mort'.

Ara, com això de la Martí... El cas és que la van 'fer desaparèixer' i no es va aclarir mai del tot ni crec que es faci.

Júlia ha dit...

Perquè, no sé si ho comentes, però a la Martí la van assassinar a la presó les companyes... ??????

Dani ha dit...

Júlia, això de la seva mort no ho comento expressament, perquè hi ha qui diu que es va suicidar, qui diu que la van matar les companyes i qui diu que va morir malalta. El que sí que és segur és que és morta, i va ser enterrada a la fossa comú del castell de Montjuïc

Júlia ha dit...

Quins misteris, jo sempre m'havia cregut això de les companyes, ves... el cas és que no es va aclarir el tema i que es va oblidar aviat, costa molt d'esbrinar aquest tipus de coses. Sobre la premsa, cal pensar en la diferència entre el que va passar amb els pederastes del Raval i el que van arribar a dir els diaris els primers dies dels fets, no et pots refiar d'ells, tampoc.

Joanet del cabàs ha dit...

A més, ja se li veu una mirada de sospitosa que és massa; no m'estranya que un individu d'aquest tipus fos capaç de fer aquestes màfies i aptiogités això per per beneficiar uns qwuants, i fer plorar nens maltractant-los. Quina bergonya de dona.

Dani ha dit...

Júlia: Si no ens podem fiar del tot de la premsa d'avui per analitzar alguna cosa, tampoc li dono gaire credibilitat a la que es podia publicar el 10912poc després de la setmana tràgica i els processos de montjuïc quan ja sabem qui eren els que portàven la Vanguardia, que no eren precisament els de Solidaridad Obrera vaja... i el mateix es pot dir dels anàlisis "científics" o policials d'aquells temps...

Joan: Pel que fa l'Enriqueta només se m'acut definirla amb una expressió que sé que a tú t'agrada molt: "Mala pècora!"

Dani ha dit...

Volia dir 1912 esclar

Neus. La meva Barcelona. ha dit...

Un guió que ni la millor pel.lícula de por....sempre la realitat supera la ficció. Gràcies Dani!

Anònim ha dit...

Recomanem la retirada o aclariment d'aquest post després de les recerques recents que s'han fet sobre Enriqueta Martí i que venen a evidenciar que no és culpable,

Està bé fer història, però amb rigor i no contra les classes populars.

Roig i Negre

Dani ha dit...

Bon dia anònim.

No li trobo gaire fonament a la teoria que aquesta dona és una víctima del patriarcat simplement. Que es va exagerar el crim potser, d'aquí a dir que no va fer res, em sembla massa... Si té alguna cosa que afegir-faci-ho vostè...

Anònim ha dit...

Hola Dani, estava fent una recensió sobre el llibre de la Elsa Plaza i buscant info he topat en el teu blog. Res, jo no et demano que retiris el teu post com l'anterior, jejeje, de fet tu has escrit la història que tots ens pensaven, conec a gent que ara va dient que ja se sabia que no era culpable, però tothom ens havíem tragat la versió oficial. Només fer-te un matís, respecta al que dius que es va exagerar el crim, a l'Enriqueta Martí en el judici mai la van culpar d'assassinat, perquè no hi havia cap prova i les que hi havien es va demostrar que eren falses, com el ossos de nens que finalment era d'animal, només la van condemnar a 1 any i 8 mesos per corrupció de menors. Tampoc la van matar les recluses (això tu no ho dius) sinó va morir del càncer d'úter que patia.

una abraçada

Gregor