Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

3 d’abr. 2009

La Casa d'Infants Orfes


Qui no ha passat mai pel carrer de les Ramelleres? Pocs podreu dir que no hi heu estat mai però en canvi segur que molts de vosaltres no us haureu fixat mai en aquest detall.
Allà mateix s’hi instal•là ni més ni menys la primera casa de maternitat de tot Europa, fundada el 1370, i les seves restes, convertides ara en un equipament del Districte de Ciutat Vella, encara són ben visibles.



Antigament hi havia diversos factors que podien potenciar encara més el fenomen de l'orfandat, entre els quals es poden destacar les dures condicions econòmiques i socials de les classes més perjudicades, la manca de mètodes anticonceptius realment eficaços, i una moral religiosa propensa a estigmatitzar fills tinguts fora del matrimoni i la planificació familiar en general.
En els temps en que aquest edifici va fer les funcions d'asil als infants orfes, o “infants òrfens” com encara diuen les lletres de la seva façana, el barri del Raval era un indret molt menys poblat que el Barri de la Ribera, la Barcelona que quedava a l'altra banda de la Rambla.


Aleshores, aquesta era un zona majoritàriament poblada per centres religiosos, hospitals i cases de caritat envoltades d'aiguamolls i camps de conreu. Era doncs un lloc on una podia passejar-s'hi de manera discreta i no ser vista per tothom.
El torn que actualment encara es conserva a la porta tenia precisament la funció de garantir la discreció a aquelles mares que no podien fer-se càrrec dels seus fills. Al costat hi havia una petita escletxa per a qui volgués deixar-hi almoines (encara visible)
La majoria de les dones que havien de donar el seu fill en adopció, evidentment, normalment no ho feien de grat i sovint desitjaven poder identificar els seus fills en el futur. Per aquest motiu, alguns dels infants eren marcats amb senyals a la cuixa fetes amb agulles de fer mitja o ferros roents.
Un altre mètode eficaç d’identificació era recordar ben bé el dia i l’hora en que el nen havia estat deixat al torn, ja que en ésser deixats, les dues Germanes de la Caritat que restaven al departament els posaven un cordill al voltant del coll amb el número d’ordre i la data d’arribada. Els nens una mica més grandets sovint, si la mare en sabia o coneixia algú que en sabés, duien un paper amb el nom anotat.

Amb el pas del temps, i sobretot a partir del segle XIX, donada la densificació del poblament del Raval, aquest deixà de ser un lloc discret i aïllat.
El que antigament havien estat horts de les ramelleres de la Rambla, va transformar-se en una zona densament poblada per obrers que venien a treballar a la creixent indústria de la ciutat. Segons Ricard Suñé, per aquells temps, tot i que durant un temps la institució seguí funcionant, el torn va deixar de tenir sentit i fou tapiat. Ja que les mares deixaven els fills directament a la porta, ara envoltada d’edificis.
La nova Barcelona que s’havia alliberat de les muralles començava a créixer de manera desenfrenada arribant-se a unir a les antigues viles del pla, i necessitarà de millors i més grans infraestructura per donar resposta a les necessitats dels nous ciutadans.
Fou aleshores quan s’instal•là l’any 1883 a la masia de Can Cavallé, la nova Casa de Maternitat, tot just al costat del camp nou, on ara es pot trobar l’IES Les Corts, conegut popularment com “La Mater”.

13 comentaris:

Astallon ha dit...

Com sempre, un plaer llegir les teves petites investigacions sobre la nostra estimada ciutat de Barcelona.

A veure quan ens veiem i quedem per pendre unes birretes.

Salut i República company :)

Galderich ha dit...

Mira que hi passo ben sovint pel carrer Ramalleres i no m'hi he fixa't mai. En fi, anirem més a poc a poc i ho mirarem ben mirat perquè el tema del torn dels convents sempre m'ha fascinat aquesta barreja de secretisme i servei públic. Si avui s'apliqués en comptes de tanta burocràcia potser ens estalviaríem que de tant en tant sortissin notícies esgarrifosses sobre assassinats d'infants a mans de mares desasperades que volen conservar l'anonimat.

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...

Recordo un sopar de "velles glòries de la Història", on Dani Cortijo ens va explicar en directe aquest estrany forat que hi ha en una paret!

Felicitats pel post Dani!

Júlia ha dit...

Va ser molt freqüent, durant anys, quan els meus pares eren petits, la passejada dels orfes i les òrfenes, amb batetes grises i aspecte trist, també cobraven per acompanyar, per exemple, enterraments.

La Maternitat de les Corts també va ser força sinistra durant anys, era jo jove quan recordo uns esgarrifosos articles, no sé si a Destino, a finals dels seixanta, sobre el tema del tracte que rebien els infants, encara nombrosos, la cosa la van destapar, crec, noies que anaven allà a fer el Servei Social.

De tota manera, he conegut gent que s'havia criat en aquestes institucions i va estar de sort en topar amb bones persones, potser perquè ells mateixos no eren conflictius, i no en tenen mal record. De monges i capellans, com de qualsevol cosa, hi havia de tot.

A la Maternitat de les Corts recordo que una amiga que hi havia estat fent aquell servei social m'explicava que s'hi quedaven de vegades, per ajudar, les prostitutes o mares solteres que volien estar amb els fills, un temps, de vegades, com és natural, tenien cura del seu i es despreocupaven de la resta.

La manca de recursos i de personal especialitzat -i encara gràcies de les monges de la Caritat- va durar molts anys, el mateix pel que fa als avis, recordo les Hermanites de l'Eixample, avui un jardí on queden algunes restes de mosaic, per cert.

Dani ha dit...

Al final els que acaben rebent sempre són els més desamparats...

Per cert Astallon, parlant de Salut i República, ja que treus el tema... l'altre dia vaig anar al cinema i tu vas sortir a la pantalla. Era en un reportatge sobre la memoria històrica centrat en els camps de concentració franquistes. Parlaven també de la vergonya de carrers amb noms franquistes o fins i tot una escola pública anomenada francisco franco, i de com ho tenen de malament la gent de lARMH per exhumar fosses comuns d'afusellats...
La qüestió és que tú sorties en unes imatges rebent brigadistes internacionals a l'estació de França!

Ara no em vé al cap el nom del reportatge, però de fet us el volia recomanar. Jo que he estat a la preestrena trobo q val molt la pena... A veure si trobo el nom, ho feien en un cinema petitet de gràcia...

PD: Us parlo des de lleida, al costat de la Seu (antic camp de concentració frnaquista) segons el reportatge...

Dani ha dit...

Mireu ja ho tinc, la peli es diu "Notes al peu", i es fa al cinema casablanca de gràcia:

http://www.elpunt.cat/girona/article/5/19-cultura/21627-anna-bofarull-fa-un-fresc-cinematografic-dels-darrers-70-anys-a-lnotes-al-peur.html

El veí de dalt ha dit...

Molt bon post, com ho són sovint.

Galderich ha dit...

Gràcies per informar de l'existència d'aquest reportatge-pel·lícula del que no havia sentit a parlar i per això (i per la teva crítica!) deu estar molt bé i també deu molestar a algú...

Joanet del cabàs ha dit...

La maternitat actual de les Corts diria que es va obrir entre finals del segle XIX o principis del XX; a la part de dalt de tot l'espai al costat del Camp del Barça.
Diria que actualment, forma part del Clínic, ja que és un imperi que li interessa tenir poder de diferents espais, els cabrons.

L'IES de la "Mater", abans, també era la facultat de Biblioteconomia i Documentació, que el 97 va passar a Sants, a la Normal. Al carrer Melcior de Palau. Ma mare treballa de profe.

Joanet del cabàs ha dit...

Per cert Dani, aquest text te'l vull agafar si puc, per al bloc de Memòria de la medicina femenina. Després, l'ampliaria parlant de la Casa de la Maternitat actual.

Dani ha dit...

Agafa'l si vols joan, mentre citis la font cap problema. Cultura lliure!

avolsfembres ha dit...

Hola Dani. Gran post, com sempre!!

Aquest matí hi he passat tornant de la Biblioteca de Catalunya de casualitat i se m'ha escapat una llagrimeta...

Reitero gran post!!

Laura ha dit...

Gran post! Només una puntualització: no es trobava aquí la "casa dels infants orfens" sinó a la plaça dels Àngels on ara se situa el col·legi Vedruna.

Quan les obres del Macba van començar, la plaça es va eixamplar, però l'escola va perdre part dels seus terrenys i, amb ells, l'antiga porta d'entrada, d'on provenen les pedres que ara es troben al carrer de Ramelleres.

Ho se perquè sóc antiga estudiant del col·legi Vedruna i quan hi vaig començar a anar (finals anys 80 inicis anys 90) l'havia vista al seu emplaçament original.

Tot i això, molt bon post, com tota la resta de publicacions del bloc. Felicitats!