Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

29 de nov. 2009

La Via del Pecat

L’avinguda del Paral•lel, que es va obrir 1894, ja havia estat dissenyada per Ildefons Cerdà a l’hora de planejar l’eixample de la ciutat. Aprofitant el que havia estat el Camí Ral de Sants, va projectar una avinguda que coincidia amb el Paral•lel 41º 22’ 33’’ del planeta, de la mateixa manera que l’avinguda Meridiana, construïda, en part, pel traçat del Camí Ral de Sant Andreu, coincidia amb el meridià 2º 30’ 45,38’’.
Aquesta via, junt amb la Meridiana i la Diagonal, de noms bastant tècnics i neutres, foren els únics carrers batejats per Ildefons Cerdà, ja que la majoria de noms de carrers del nou eixample barceloní van rebre noms de conquestes militars, institucions i personalitats rellevants de la història de Catalunya proposats per Víctor Balaguer.
Preveient que aquesta seria una de les principals artèries urbanes de la ciutat, Cerdà havia proposat una distància mínima de cinquanta metres entre façanes a banda i banda de l’avinguda. En aquella època en què el trànsit era molt menor al d’ara, els propietaris dels terrenys van considerar-ho una longitud desmesurada que podia portar a un malbaratament de l’espai, i de les seves pròpies inversions, és clar...
En un principi el consistori no va voler cedir, però finalment es va arribar a una solució intermèdia amb la Ley de casas porticadas de 1882 mitjançant la qual es permetria als edificis fer porxades que sobrepassessin cinc metres la façana a partir de la primera planta. D’aquesta manera, s’aconseguien cinquanta metres de via a peu pla i quaranta (que era la reivindicació dels propietaris) a nivell del pis següent. La urbanització no va ser molt voluminosa en aquella època, però avui dia encara podem contemplar edificis amb porxada d’aquella època quan passegem pel Paral•lel.
Un any més tard, la pressió dels inversors va aconseguir l’aprovació d’una curiosa Ley de construcciones a precario, que permetia construir al nivell dels quaranta metres, sempre que les obres es duguessin a terme utilitzant estructures i materials provisionals.
En aquesta època l’avinguda va començar a poblar-se mica en mica d’edificacions d’aquest tipus. El Teatro Circo Español, inaugurat l’any 1892, obriria una nova etapa en què el Paral•lel es poblaria de teatres, cafès i diversos centres d’oci popular que acabarien donant un marcat caràcter a la zona, fins al punt que ja l’any 1905, Isidre Torres i Oriol definí l’avinguda com l’antítesi del Passeig de Gràcia. Aquell mateix any, Gabriel Cañado va introduir el transvestisme als espectacles que es realitzaven en aquesta via, que des d’aleshores va esdevenir, durant molts anys, un refugi de relativa llibertat per a transvestits i homosexuals de la ciutat en temps de forta repressió.
Fins i tot hi ha qui defensa que l’expressió castellana ser de la otra acera prové d’aquí a causa de la proliferació d’espectacles de transvestisme a locals com El Molino, a la vorera que dóna al Poble Sec, en comparació amb els teatres més seriosos com l’Arnau, de l’altre costat del carrer.
Aquesta també fou una àrea propensa a la combativitat. Durant la Setmana Tràgica de 1909 el Paral•lel esdevingué un nucli conflictiu gràcies a causa d’un contundent piquet comandat per una carismàtica prostituta anomenada Maria Llopis.
Més tard, l’any 1919, la popular fàbrica de les tres xemeneies de la Barcelona Traction, coneguda popularment amb el sobrenom de “La Canadenca”, fou la protagonista d’una de les vagues més importants de la història-
Alguns cafès com l’Español, es convertiren en un niu d’anarquistes i sindicalistes que s’hi reunien per conversar i conspirar.
Més tard, amb l’arribada de l’Exposició Universal del ‘29, que centrava la seva activitat al voltant de la Plaça Espanya, l’Ajuntament cedí definitivament a l’amplada de via dels quaranta metres i s’impulsà la urbanització del Paral•lel.
Eren els temps de la cupletista Raquel Meller, que gaudí de gran popularitat durant els anys ‘20 i ‘30 fins a ser l’artista espanyola més reconeguda internacionalment.
La guerra va representar un dur revés per al Paral•lel. Quan sonaven les sirenes, els llums s’apagaven i els espectadors s’amagaven als seients i els artistes es tiraven a l’escenari. Passat l’ensurt, es feia un silenci dedicat a les víctimes i l’espectacle seguia com si res. Així, el Paral•lel va convertir-se en una espècie de vàlvula d’escapament per a molts barcelonins.
Una funció similar és la que va complir durant el franquisme, tot i que sovint la guàrdia civil vigilava els artistes de prop i una llum vermella els alertava perquè s’autocensuressin.
Tot i això, va ser d’ençà de la democràcia quan aquesta àrea va entrar en el declivi actual.
Anomenada oficialment Avenida del Marqués del Duero o Avinguda de Francesc Layret en diferents moments i popularment coneguda com a Via del Pecat, aquesta avinguda sempre conservà el seu sobrenom cerdanià de Paral•lel, que ha arribat ara al nostre nomenclàtor oficial.

10 comentaris:

Júlia ha dit...

El 'Paralelo' que era com deia tothom va experimentar una revifalla a la postguerra, amb la immigració, els cinemes populars i els teatres, diversos i nombrosos. Durant els anys vuitanta hi va haver un intent de revifalla, es van fer girar les aspes del Molino, però no va reeixir. Ara hi ha unes noves perspectives, espero que tornaran els bons temps, diferents, és clar, dels antics. Per sort tenim un cronista local, l'enyorat senyor Badenes.

Galderich ha dit...

Bon resum del Paral·lel! No sabia el tema de la "acera de enfrente"!

Pani ha dit...

Força interessant, de debò.
Divendres vam visitar amb els alumnes de 2n de BAT el Refugi 307 del Carrer Nou de la Rambla, i actualment estem recordant a classe la Setmana Tràgica, de manera que la informació que has compartit generosament amb nosaltres n'és un bon complement que intentaré que els hi arribi.
Gràcies!

L´OPINIÓ ANDREUENCA ha dit...

Gràcies Dani, ens has fet viure un moment de la nostra història i com no de la ciutat. Moltes felicitats.

Per cert aquest tal Galderich, perquè ho fa escrivint l'hac final. En català no la duu. Mon germà és diu Galdric i res de res d'hac.

Pau

La RaTeta Miquey ha dit...

Interessantíssim!!!! has llegit La Felicitat de Lluís-Antón Baulenas? parla del Paral·lel "viu", val la pena.

Júlia ha dit...

De tota manera, això de 'la acera de enfrente' em sembla que és llegenda urbana, pel que fa al Paral·lel, en tot cas també es deia de Madrid i una zona de la Gran Via on, durant el franquisme es reunien homosexuals. Continuarem investigant.

Galderich ha dit...

Pau,
No t'ho prenguis malament però quan vaig fer-me el correu gmail ja estava pres Galderic. Com que el meu cognom acaba amb l'"h" prefabriana vaig decidir incorporar-la com es feia en els goigs antics.
Per cert, si critiques la meva "h" comenta-li al teu germà que el seu nom està malament perquè en fa una contracció errònia, com la que va fer l'Ajuntament en batejar la plaça d'aquest nom.
En català normaltiu és Galderic. Per a més informació mira't aquesta entrada.
Per cert, felicita el teu germà pel nom que té, l'escrigui com l'escrigui!

Júlia ha dit...

Sobre les 'hacs' finals: de vegades també està bé ser una mica antinormatiu i prefabrià, jo he deixat la 'hac' en el meu segon cognom, res de dogmatismes, visquen els Galderichs, Galdrics, Galderics i el que sigui, al capdavall l'ortografia és arbitrària i variable.

Jorch ha dit...

Sobre "la acera de enfrente" avui han publicat un post i sembla qué és més antic que el paral.lel. El copio a continuació:

¿Sabías por qué SER DE LA ACERA DE ENFRENTE significa ser homosexual?

Ya en las ciudades latinas que tenían muchas calles empedradas, las aceras se separaban de las calzadas mediante un reborde alto.

En esa época los hombres y las mujeres libres no se mezclaban, como sucede en la actualidad en algunas culturas, y caminaban cada uno por su acera. Y ya entonces los homosexuales romanos caminaban por la acera de las mujeres, es decir, por la acera de enfrente.

Sin ir tan lejos en el tiempo, en los días festivos de los años 60, el mocerío de los pueblos se distribuía por sexos situándose a ambos lados de la calle mayor o de la plaza, observándose y haciéndose guiños si se gustaban. Y en los salones de baile, ocurría lo mismo, sexos enfrentrados y sonrisas y flirteos para la elección de la pareja de baile.

Comoquiera que los grupos de chicos y chicas circulaban por calles y plazas cada uno por su lado, cuando alguien manifestaba gustos homosexuales se le invitaba a cambiar de acera para agregarse al grupo del sexo con el que mostaba afinidad. Tal como ocurría antaño.

Teatre Talia - Olympia al Paral.lel de BCN ha dit...

http://teatretalia-olympiabcn.blogspot.com/

PODEU SEGUIR EL PARAL·LEL A SANT ANTONI. Cofiem recuperar algun dia el Talia , segui el presnet del Salón Amaya / Estudios de Cine IFI, juntament amb la memòria hiistòrica del Circ Olympia. Cerveseries, Bars i cafès com el Bar Chicago, la cerveseria Bohèmia, Bar Borrell... Potenciem la pedrera d'arites (músics de jazz, rumba, clowns, actors, actrius...)