Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

20 de des. 2009

Cristians a la Rereguarda

Durant els primers temps de la guerra civil a Barcelona, quan els sindicats i partits d’esquerres dominaven els carrers en una atmosfera de fervor revolucionari, els cristians practicants es trobaven en una situació difícil.
En aquells temps bona part de l’església s’havia posicionat a favor del bàndol franquista i per a algunes patrulles de control la pràctica catòlica era interpretada com un signe de simpatia amb les idees de l’enemic.
Malgrat que no tots els cristians eren favorables al franquisme i fins i tot n’hi havia que militaven activament en el republicanisme, les guerres creen polarització social, i el culte va passar a ser en bona part clandestí.
La Plaça Catalunya fou un dels centres de culte clandestí més importants, situada entre la seu dels comunistes del PSUC a l’Hotel Colón i els anarquistes de la CNT amb local a la Telefònica.
Una de les protagonistes principals d’aquests actes fou una Mare de Déu de Montserrat que es troba en una de les estàtues que decoren la Plaça Catalunya. Es tracta d’un conjunt escultòric realitzat per l’artista Eusebi Arnau, una de les moltes obres que es van encarregar a diferents escultors famosos en motiu de la reforma de la Plaça en vistes a l’exposició universal de 1929 a la ciutat.
El conjunt consta d’un home barbut (que probablement representi Fra Garí) sostenint una Moreneta, prop de la qual alguns creients resaven dissimuladament durant els primers temps de la guerra i que posteriorment va ser retirada per la Generalitat per tal d’evitar que caigués en mans de la destrucció anticlerical.
Però amb Moreneta o sense, hi havia altres mètodes de culte clandestí: hi havia qui confessava tot passejant, als bars o a les cadires de la Rambla, fent veure que es tractava de converses entre amics.
Entre les 10 i les 12 del matí, un jesuïta vell, vestit a mode de captaire, es trobava sempre a la Plaça i feia absolucions amb les mans a les butxaques i donava comunió com qui dóna caramels.
Les coses però, canviaren a partir de finals de novembre de 1936, quan s’establí a la ciutat una delegació del govern basc a l’edifici del Passeig de Gràcia nº 60, on avui, una placa en català i basc recorda la seva existència.
A diferència de la situació que es donava a Catalunya, al País Basc, gran part de l’església havia recolzat la resistència al franquisme. L’arribada de refugiats bascos catòlics, indiscutiblement antifranquistes va permetre que s’obrís el culte en algunes capelles, ja fos a la mateixa delegació o a Santa Maria del Pi, coneguda per aquells temps amb el sobrenom de “l’església dels bascos”, als quals es permetia, donades les seves credencials antifeixistes, practicar lliurement el culte.

7 comentaris:

L´OPINIÓ ANDREUENCA ha dit...

Hola Dani,

Molt interessant article. Has dit les coses pel seu nom i això és molt important donat les idees prefixades que imperen avui dia. Gràcies per fer-nos viure la història de forma sincera i fresca.

Pau Vinyes i Roig

Galderich ha dit...

Ha, ha... el meu avi i el meu oncleavi, bascos i catòlics practicants tenien el carnet de bascos (encara el conservo com a relíquia!) en el que hi consta que ningú els molesti perquè són ciutadans bascos.
Malgrat això el meu oncle avi va anar a una txeca per ser de l'adoració nocturna... Mai el vaig sentir parlar del tema!
Bon apunt!

Anònim ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
Dani ha dit...

Una anècdota molt bona que recordo sobre aquest tema és la que em va comentar un cop un exmilitant del POUM, Miquel Adillón, que de fet va escriure també a les seves memòries "El último soldado del POUM". Deia que al poble tots els nens anaven a fer una foguera amb les imatges religioses. Ell va anar a casa i volia agafar el Sant Pancrasi i l'avia li va dir que al Sant Pancrasi ni parlar-ne. Ell li va trencar el dit i el va deixar al seu lloc dient "apa, aquest ja és dels nostres" (era un sant amb el puny aixecat.

Una història semblant s'explica de l'estàtua del General Prim a Reus. Si no m'han explicat malament els de la CNT deien que calia treure l'estàtua perquè havia bombardejat Barcelona i els republicans que s'havia de conservar perquè havia fet enderrocar la ciutadella.
Li van treure el sabre i van dir: Apa! el general del poble, ja és dels nostres (sobre el cavall amb el puny alçat)

Agus Giralt ha dit...

Hola Dani!

Gràcies al projecte de recuperació de la memòria històrica que estem realitzant a Sants 3 Ràdio vaig poder entrevistar a una dona del barri d'origen Suïs que em va parlar de la persecucció que van patir els protestants en la postguerra i de com van poder seguir exercint el seu culte.

Es veu que al seu pare, republicà convençut empresonat als camps de treball franquistes,li van trobar pregaries en alemany i com apareixia la paraula Führer es van pensar que era un espia alemany.

Apa, bon any!

Miquel Saumell ha dit...

Molt bon any, Dani!

xcaballe ha dit...

Això mateix va passar amb el Sant Jordi de la façana gòtica de la Generalitat, al Carrer del Bisbe. S'hi va presentar un escamot que volia tirar al terra l'escultura amb un corda i un camió... però finalment es va salvar pel braç estés i que algú digués també "és dels nostres".

Sembla que la corda va estar a l'estatua força anys....