Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

1 de gen. 2010

El Cinc d'Oros


Estrenem l'any amb una història!:

Segur que tots heu passat alguna vegada davant del monument emplaçat al bell mig de la cruïlla entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia. Aquest és potser un dels testimonis més grans de tots els canvis polítics de la història de la ciutat i del país resumits en un sol creuament de carrers.
El 1907, en plena urbanització de l’Eixample, es va decidir dedicar aquella cruïlla a Pi i Margall, el barceloní que havia estat president durant la República Espanyola.
La plaça tenia una peça circular al centre que restava buida, i quatre més als costats, amb fanals de l’escultor Pere Flaqués. En perspectiva, aquelles cinc rodones recordaven la carta del “cinc d’oros” de la baralla espanyola, fet pel qual va arrelar aquest sobrenom popular.
Tot i així, no fou fins el 1915 que es va fer l’acte de la col•locació de la primera pedra al monument, en un moment en què, accidentalment, hi havia un tinent d’alcalde republicà de nom molt simpàtic, Pich i Pont.
Les tensions dins el consistori van anar endarrerint el projecte fins l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, que el va parar en sec.
El 1931, amb l’adveniment de la II República, es va decidir que l’obelisc d’Adolf Florensa i Josep Vilaseca que ocupava la part central de la cruïlla aniria acompanyat d’una alegoria de la República de l’escultor Viladomat.
La inauguració estava prevista pel mes de novembre de 1934, però sobtadament, esclatà la revolució del 6 d’octubre a Barcelona.
Aprofitant aquell moment, l’impacient Viladomat, s’acostà al conjunt monumental que restava tapat i preparat per ser estrenat, s’enfilà fins l’estàtua que hi havia al cim pujant per les bastides i ell mateix gravà el nom del President Azaña sota l’estàtua amb una escarpa i un martell.
Passada la Guerra Civil, els franquistes no podien consentir aquell simbolisme i van convertir l’indret en un monument a la victòria franquista amb una nova inscripció a la base:

“A los heroicos soldados de España que liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida”.

Al peu de l’obelisc també s’hi instal•là una estàtua de Frederic Marés, que aleshores era un dels arquitectes oficials del règim, i es retiraren els fanals per millorar el trànsit.
Pel que fa l’estàtua de Viladomat que coronava l’obelisc, en un principi per falta de pressupost per a retirar-la, es va tapar amb una bandera espanyola, tot i que un cop eliminat el monument fou substituït per una àliga franquista, gràcies a la qual l’indret rebé el nou malnom de “La Plaça del Lloro”.
Acabada la II Guerra Mundial amb la victòria aliada, el franquisme va començar a retirar els monuments de caire més feixistitzant, i amb ells, “el lloro”.
El 30 d’abril de 1946, en vigília del dia del treballador, algú va posar un explosiu sobre la base del monument que no va aconseguir tombar l’obelisc, llavors associat al franquisme, però va fer caure l’estàtua de Marés a terra. Hi ha qui diu que havia estat el guerriller Quico Sabaté, fill de l’Hospitalet.
Aquest també va ser el punt de partida de moltes manifestacions, entre elles la famosa

manifestació de l’any 1976 reivindicant “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.
Però la història no acaba aquí. La plaça que s’havia anomenat fins el 1939 Pi i Margall i des de 1939 Plaça de la Victòria, quatre dies després de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981, rebé el nom de Joan Carles I de Borbó. Actualment, al costat de l’estàtua de Marés ja no hi figura la inscripció franquista sinó l’escut de la Casa Reial.
Ara però, podem trobar els antics fanals de la plaça a l’Avinguda Gaudí, i l’alegoria de la República de Viladomat a Llucmajor. El Cinc d’Oros, al cap i a la fi, sempre serà un espai exclusiu i privilegiat destinat només a qui ostenta el poder en aquell moment.

9 comentaris:

Júlia ha dit...

És molt més pràctic anar canviant les dedicatòries i fent petites reformes que no pas anar enderrocant i enderrocant...

Lídia ha dit...

A casa meva sempre s'ha dit: la cruïlla del Cinc d'Oros. Jo no sabia perquè, pero veig que era per les cinc placetes que hi havia en un inici. Crec que hauríem d'intentar recordar-la tots amb aquest nom. Es bonic.

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...

Almenys no la van tirar a terra per fer un pàrquing o una estupidesa urbanística del franquisme, s'ha adaptat a tot i a tots.

Per cert, bon any Dani

Galderich ha dit...

És un dels monuments més lletjos de Barcelona i l'estàtua del Marés horrorosa! En fi, un nyap!

Jo no sé què faria en aquesta plaça però a diferència del que pensa la Júlia si que la enderrocaria i no pels símbols del poder sinó per estètica!

El que és curiós és que fou Viladomat (tant abrandat el 1934) qui va fer una de les famoses estàtues eqüestres del Franco...

Anònim ha dit...

Your blog keeps getting better and better! Your older articles are not as good as newer ones you have a lot more creativity and originality now keep it up!

Dani ha dit...

No sé si ho recordo bé, però em sembla que durant un temps van disfressar l'obelisc de llapis per fer una campanya publicitària em sembla recordar. Pot ser?

Anònim ha dit...

Jo tampoc sé que hi faría a la plaça, però em consta que Josep Pla ho tenía caríssim. De fet va dedicar un article sencer defensant la idea de aixecar un gran arc de triomf estil parisí. Es pot llegir a "Barcelona, una discusió entranyable" dins del tercer volum de la seva obra completa publicada per Destino i titulat "Primera volada".
És un gran llibre que recomano perque ajuda a entendre moltes coses de la nostra ciutat i amb molt sentit de l'humor.

Dani ha dit...

A en Josep Pla si no li agradava la plaça tal com està ara que no hagués fet d'espia dels franquistes. Perdoneu però algú ho havia de dir...

xfb ha dit...

Fixeu-vos en un petit detall, és l'únic obelisc del món que està fet a pedaços...se suposa que UN obelisc es tota una sola pedra tallada (com el de la plaça de la Concòrdia parisina o els egipcis)Salut!!!