Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

Avui fa exactament 200 anys, en plena guerra del francès, a la ciutat andalusa de Cadis es promulgava la primera constitució de la història d’Espanya sota la protecció militar de naus britàniques que bloquejaven la costa. En aquell moment Barcelona, com tot el Principat de Catalunya havia estat annexionada a l’Imperi francès de Napoleó Bonaparte.
Passats dos segles sembla que la presència de la Constitució de Cadis a la nostra ciutat sigui ja cosa del passat. Però si estem atents i mai perdem la curiositat per redescobrir els petits detalls que s’amaguen a les parets podrem veure que encara avui es poden llegir un parell d’articles d’aquesta constitució a la catedral i que fins i tot hi ha una placa enorme que dedicava una de les places més importants a “la Constitución”.
Per poder transcriure els textos constitucionals de la Catedral, cosa que a primer cop d’ull sembla una tasca molt difícil més enllà d’algunes paraules aïllades ens podem ajudar de la versió íntegra del text que es pot descarregar del web del Congrés dels Diputats espanyol ja que l’eina de cerca per paraules dins el document PDF ens pot ser de gran ajuda.
Comencem la nostra aventura doncs, i ho farem per la Porta de la Pietat, la que es troba a la part posterior del temple donant al carrer de la Pietat, on hi ha un retaule de la Pietat, que per cert, no és l’original sinó una reproducció feta de plàstic que s’hi va posar després d’un intent de robatori. Segons J.M. Martí i Bonet, Canonge i Delegat Diocesà de Patrimoni Cultural de l’Arquebisbat de Barcelona, L’original es troba a l’interior de Sant Sever, al costat del claustre de la Catedral.

Un article de la constitució just sota el retaule de la Pietat, al carrer de la Pietat

Si parem atenció veurem que tot just sota el retaule hi ha unes lletres mig esborrades entre les quals es poden llegir coses com: “ON, DE TODOS, MO EL SER, OS Y BE”. Vist així, sembla que ben poca cosa en podem treure però si fem us del cercador al PDF trobem l’article 6è del capítol II que diu el següent:
El amor de la Patria es una de las principales obligaciONes DE TODOS los españoles, y
asimisMO EL SER justOS Y BEnéficos.
Aquest article doncs, és un dels textos fundacionals del nacionalisme espanyol embrancat al concepte de nació-estat provinent dels conceptes liberals, un nacionalisme basat en una constitució que exclou legalment el sentiment de pertinença a les nacionalitats històriques en favor d’un nacionalisme espanyol centralista d’arrel castellana. Vaja, allò que ara està tan de moda i que és anomenat pels seus seguidors erròniament no-nacionalisme... El fet de la obligació de “ser justos y benéficos” és més una declaració de principis que una altra cosa...
Si seguim donant la volta per l’absis de la Catedral anirem a parar a la Plaça de Sant Iu. Allà, just darrera de la placa que indica el nom de la plaça també hi veiem unes lletres borroses. En aquest cas el que es pot llegir és “LIBRE, PUEDE”.
Rere la placa de la Plaça de Sant Iu es poden intuir algunes paraules encara

Si tornem a cercar dins el document de la constitució trobarem a l’article 2n del Capítol I el següent:
La Nación española es LIBRE e independiente, y no es ni PUEDE ser patrimonio de ninguna
familia ni persona.
Aquest article fa referència clarament a una limitació de poders per part de la monarquia, ja que en aquesta nova constitució, el rei havia de compartir la sobirania amb les corts.
Però us estareu preguntant, què nassos hi pinten aquests articles legals a les parets de la Catedral i quan els van posar? Doncs segons J.M. Martí i Bonet després que Ferran VII hipòcritament fes un manifest declarant “Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional” es va imposar que totes les façanes de les catedrals tinguessin escrits alguns articles de la Constitució de 1812. Més tard el mateix rei perseguiria sense miraments els mateixos librerals que l’havien redactat en el context de la restauració.
L'havieu vist mai al balcó de l'Ajuntament?
Durant els temps del franquisme sovint s’havia dit que aquests textos eren les parts de la Constitució que anaven contra l’Església Catòlica, però això és impossible ja que només un article, el 12è, anomena a l’Església Catòlica i diu precisament això:
La Religión de la Nación española es y será perpetuamente la Católica, Apostólica y Romana, la única verdadera. La Nación la protege por leyes savias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquier otra.
Però tot i que com acabem de veure aquest text acceptava la supremacia de l’Església en matèria espiritual, sobretot durant els períodes en què el liberalisme era perseguit, aquesta constitució, que s’esmentava amb el nom en clau de “la Pepa” segurament per haver estat promulgada un 19 de març, dia de Sant Josep, sovint fou utilitzada com a símbol anticlerical en resposta a una Ésglésia majoritàriament partidària de la societat tradicional i la restauració de l’absolutisme. Es va arribar fins i tot a prohibir en algunes èpoques les típiques capelletes de sants que hi havia a les façanes de les cases obligant a substituir-les per articles de “La Pepa”.
L’any 1842 també fou important en aquesta dèria constitucionalista ja que fins i tot es va promulgar una llei per la qual totes les capitals de província i poblacions importants havien de rebatejar la seva plaça major amb el nom de “Plaza de la Constitución” fent referència a l'aleshores constitució vigent de 1837, que era més conservadora.
Una de les poques botigues on no venen barrets de mexicà
A Gràcia, per exemple, la plaça on ara hi ha el Mercat de la Llibertat es va passar a denominar així, i també la Plaça Sant Jaume de Barcelona on, malgrat una placa de dimensions contundents encara ho recorda a la mateixa façana de l’Ajuntament, aquesta passa desapercebuda per la majoria dels barcelonins. Per contra, una vegada em vaig trobar una turista que em preguntava per la “Plaza de la Constitución”, perquè hi havia vist una placa. Sembla que els estrangers, van més encuriosits per la ciutat que nosaltres, potser hauríem de mirar Barcelona amb ulls de turista més sovint.
I parlant de turisme, si volguéssim comprar algun record de Barcelona podríem anar a una botiga que hi ha al carrer Portaferrissa el nom de la qual també fa referència a la Constitució de Cadis de 1812, amb una expressió que, caricaturitzant el caràcter dels liberals de l’època, encara alguns utilitzen com a sinònim de desori i descontrol...
Si en voleu saber més us animo a que escolteu avui cap a les 17:00 el programa Extraradi de COM Ràdio on us parlaré de com es vivia a Barcelona aleshores i després passeu a veure en directe el Connexió Barcelona de BTV on us ensenyaré aquestes marques. Si voleu fer-ho presencialment també podeu venir a la Ruta del Born que fem amb Cultruta ja que sempre que hi passo ho explico de fa temps però al bloc m'ho tenia callat a l'espera del bicentenari...

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres què gran! no m'hi havia fixat mai! Potser si que és veritat que per Barcelona anem ja massa de resabuts i no ens fixem en els petits detalls. Gràcies Dani!

Jordi Bonvehí i Castanyer ha dit...

La primera ciutat catalana en segellar la constitució de 1812 fou la heroica ciutat de Manresa!!!

Dani ha dit...

Segons tinc entès per allà van haver-hi unes bones estomacades amb els napoleònics, no?

Jordi Bonvehí i Castanyer ha dit...

Les bullangues van néixer amb l'invasor francès!

Jordi F. ha dit...

Molt bon article !! I treballat eh?

Jordi F.

Anònim ha dit...

Home jo diria q el tema de nació-estat va començar amb l'absolutisme de Felip V i es va consolidar amb Carles III i el seu "despotisme il.lustrat" la constitució de Cadiz el q va fer és liquidar les restes de feudalisme de mercantilisme més aviat....

Anònim ha dit...

Pel comentari de 20 de març de 2012 12:09. No home no...Informat millor, torna als llibres d'història. El concepte de nació-Estat neix després de la Revolució Francesa, i a Espanya arriba amb el buït de poder dins la Guerra de la Independència (1808-1814). És una mica progressiu, lògicament. Però abans d'això, els individus només eren súbdits i tenien identitats de pertanyença a una religió, a un grup professional gremial o corporatiu, a un senyor feudal (laic o religiós, segons el cas), a una cofradia religiosa, a un territori petit, com a molt a un rei i a un regne, normalment tot al mateix cop; però mai es veien pertanyents a un Estat unitari, no existia cap mena d'indetitat nacional a Europa abans de 1812 (tipus com: jo sóc català, o jo sóc espanyol, o jo sóc francès). Pregunta-li al Dani, segurament ell t'ho sap explicar millor i amb més paciència. Salutacions!. Oriol

Dani ha dit...

Hola Oriol, perfecte que responguis tú perquè és precisament el que jo volia dir. El concepte de nació existia molt anteriorment, a la mateixa guerra de successió ja se'n parla, però jo ja puntualitzo que parlo del concepte estat-nació liberal. Gràcies!

Anònim ha dit...

Però el concepte de nació que tenim ara és molt contemporani. Abans del XIX ningú es sentia català, o espanyol, o francès tal com ara. Nació era una altra cosa, era pertanyença territorial local. Bé, és un concepte complexe -en realitat, com tots ho són-, que a la política s'utilitza amb una lleugeresa que em costa comprendre, a Espanya tothom hi parla a diari i només ho saben 2 ó 3, va lligat fonamentalment, per una part i en l'aspecte cultural, al romanticisme herderià, i per una altra i en l'aspecte polític, a la soberania nacional de Rousseau. Aquí hi ha bones definicions: http://es.wikipedia.org/wiki/Naci%C3%B3n

Ori