Les monges casadores de Jonqueres

L’any 1261, les monges d’un monestir dels afores de Sabadell van rebre el permís del bisbe de Barcelona per establir-se prop de la ciutat.
Van instal•lar-se fora muralles en un turonet conegut com el coll de Celada, al costat de l’actual Estació del Nord. Un temps després van passar a traslladar-se a l’interior de les muralles, més o menys on ara hi ha l’illa de cases entre la Plaça Urquinaona, la Via Laietana i el Carrer Jonqueres, i a finals del segle XIII entraren dins l’ordre militar de Calatrava. El monestir va passar a anomenar-se Monestir de Jonqueres i albergava algunes de les filles riques de la noblesa barcelonina amb el títol de comadrones.
Fins aquí, aquesta sembla una història més entre les moltes que hi ha al voltant dels antics edificis religiosos de la ciutat, però aquest centre tenia unes característiques molt peculiars pel que feia les monges a les quals hostatjava.
Eren monges, sí, però com a noies de casa bona que eren tenien uns privilegis no gaire comuns: estaven exemptes del vot de pobresa i vestien amb hàbits luxosos i cars. Tampoc feien vot d’obediència ni de castedat i fins i tot n’hi havia de casades.
Una bona part d’elles però, eren solteres, i si tenim en compte que no tenien prohibit tenir parella i que venien de les millors famílies de la ciutat, podem arribar a la conclusió que eren un bon partit i no era d’estranyar que fossin molts els que intentessin conquerir una monja de Jonqueres per casar-s’hi.
És per això que eren conegudes popularment amb el sobrenom de “monges casadores”. Els seus pretendents, lluny de quedar amb elles d’amagat, hi anaven a festejar al bonic pati que tenien, ja que l’accés a l’interior que tocava amb la muralla era un lloc de pas públic. Les monges conversaven amb els seus estimats assegudes en uns bancs que eren anomenats “festejadors”, de la mateixa manera que a molts pobles encara n’hi ha que conserven aquest qualificatiu per l’ús que se’n feia. La campana del monestir tenia un so estrident molt característic i alguns feien broma dient que era un toc d’avís per atreure els nois.
Tot plegat feia d’aquest indret un lloc molt peculiar, fins el punt que alguns barcelonins anaven a entretenir-se contemplant l’estranya escena de veure dones amb hàbit xerrant amb els seus enamorats.
De fet, la tranquil•litat i el romanticisme d’aquest ambient van fer d’aquest lloc un punt de trobada d’algunes parelles joves de la ciutat que s’hi citaven.
Però com és normal, totes les coses bones tenen la seva cara dolenta i en el cas del Monestir de Jonqueres, aquesta era la situació geogràfica.
Si bé podríem dir que era tot un privilegi viure en un edifici arrambat a la muralla i al costat d’una de les portes de la ciutat, aquest era un lloc perillós, ja que sovint patia desperfectes quan els enemics atacaven la ciutat.
Tant era així que fins i tot es va arribar a tancar el portal de Jonqueres per fer-hi un baluard defensiu donada la seva vulnerabilitat.
L’arribada dels invasors napoleònics a la ciutat l’any 1810 va suposar el desallotjament de les peculiars religioses de Jonqueres, ja que aquests van veure la importància estratègica de l’indret, i el van convertir en hospital militar. Més tard va passar a ser un correccional i després una acadèmia militar, fins que tornà a tenir un us religiós el 1867 com a parròquia amb devoció a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu. Però per poc temps, ja que l’any 1869, quan ja es plantejava la nova Barcelona més enllà de les muralles, es va rebre l’ordre d’enderrocar l’edifici per raons urbanístiques. L’aleshores rector va fer tots els possibles per salvar l’edifici de la seva desaparició, i finalment ho va aconseguir.
Ara, per molt que sembli contradictori, si voleu visitar-lo heu d’anar al Carrer Aragó amb Roger de Llúria. Per fer compatibles les reformes urbanístiques amb la supervivència d’aquell edifici emblemàtic, entre l’any 1869 i el 1888 es va desmuntar, es van numerar totes les pedres i un cop traslladades enmig de l’Eixample, en un temps en què encara gairebé tot era ocupat per prats, es va tornar a muntar pedra per pedra com si d’un trencaclosques es tractés.
El mestre d’obres, Jeroni Granell, va ser l’encarregat de coordinar la reubicació i els costos de les operacions de trasllat van córrer a càrrec dels feligresos de la parròquia.
Encara que sembli sorprenent, aquest no és ni molt menys l’únic cas d’edificis viatgers (com els anomena Jordi Peñaroja) que hi ha a Barcelona. Sense anar més lluny, aquesta parròquia disposa d’un campanar de la desapareguda església de Sant Miquel que hi havia a la plaça que encara porta el mateix nom rere l’Ajuntament.

Mostra un mapa més gran