Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007


La història que us explicaré avui és, com avui s’ha dit a l’acte d’obertura del seu homenatge, la d’un “nen amb risc d’exclusió social”.


En Joan, nasqué un 23 de Juliol de 1890 al carrer Peu de la Creu del popular barri del Raval de Barcelona, que en aquelles dates seguia poblant-se de xemeneies fabrils i treballadors amuntegats.
Els seus pares foren com tants altres, emigrants del camp a la ciutat en un país que aleshores era cada cop més dual entre el camp i la ciutat (una dualitat que de gran, sabrà agermanar amb les seves obres).
El seu pare, en Blai Amades, va haver de deixar el seu ofici de serraller per qüestions de la mare es va dedicar a la calceteria després de perdre la feina a la fàbrica:

"La meva mare era calcetera, havia treballat tota la seva vida en una fabrica de teixits de punt on ja hi treballava l'avia, i, quan la mare es va casar, li va donar feina a casa i repassava samarretes i les cosia a maquina. La vida dels meus pares era humil, tan humil com vulgueu, però amarada d'un gran amor familiar i d'un pregon afecte col•lectiu, però pobra molt pobra". Joan AMADES,Quan anava a estudi. Barcelona, Ed. Barcino, 1982, pag. 5-6.

En no poder-lo mantenir, els pares van enviar en Joan a viure uns anys a Bot amb els avis i en tornar van fer un gran esforç per a dur-lo a l’escola Victor Hugo, que hagué de deixar als 9 anys per treballar al taller de drapaire mentre subsistien amb el sou de camàlic del pare i els treballs domèstics de la mare.

Així doncs en Joan es veié forçat a ser autodidacta, i malgrat els seus problemes visuals pels quals els pares li manaven no forçar la vista llegint, amagar-se sempre que podia acompanyat d’algun llibre i una lent. Una altra de les seves aficions era muntar espectacles de titelles per als seus amics de l’escala de veïns.

Aviat en Joan, en fer-se més grandet, aconseguí convertir la draperia en una llibreria de vell, imentre es perdia sovint entre els llibres dels Encants Nous de Sant Antoni.

A diferència dels intel•lectuals de l’època, els modernistes i noucentistes que es reunien als Quatre Gats o als palaus del Passeig de Gràcia, Ell es socialitzà al barri endinsant-se en la cultura popular. No coneixia els grans cafès ni les òperes. El seu món, com el de la majoria, era el dels romanços de cordill i les festes de carrer.

La seva set de cultura el portà a formar part de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on a més d’interessar-se per l’excursionisme i l’entomofília (sí, Enric, he dit entomofília...) Aprengué llengües com el francès, l’alemany, l’anglès, i la llengua que junt amb el seu català més defensà: l’Esperanto.

Aquella llengua de fraternitat universal inventada pel polonès Dr. Zamenhof que en ésser llengüa de ningú, pretenia ser la segona llengüa neutra de tothom per comunicar-se entre parlants de les altres apostant per la conservació i protecció de totes elles (especialment de les minoritzades), tocà a fons el jove en Joan, i de fet els seus ex-libiris encara en són testimoni.

L’esperantisme, i els seus valors fraternals i universalistes fou des d’aleshores pres per a Amades com un estil de vida, fins el punt de participar molt activament en l’”Universala Kongreso de Esperanto” barceloní de 1909 (de la que ja us avanço que en parlaré quan es celebri al setembre el seu centenari) i posteriorment arribar a ser president el 1923 de la Federació Catalana de Societats Esperantistes Catalanes.

No he trobat millor manera d’esquematitzar el procés intel•lectual de Joan Amades que el quadre que la mateixa Associació Cultural Joan Amades ha realitzat:

La imparable curiositat i passió de Joan Amades per la cultura popular el dugué a ser reconegut internacionalment com un dels més grans recopiladors del llegat cultural del poble en aspectes tan diversos que encara avui dia, és gairebé impossible estudiar qualsevol manifestació de cultura popular sense topar-se tard o d’hora amb els treballs d’en Joan.

Als anys 30’s ja es considera Joan Amades com un folklorista professional i en concret el 1937 quan en plena guerra s’endinsà en la història i les llegendes de Barcelona, que difonia amb gran èxit per Ràdio Associació de Catalunya:

" Senyor En Joan Amades. El meu fill que cada dijous escolta la vostre passejada llegendària pels carrers de Barcelona, em diu vos pregunti si ço que conteu es escrit en algun llibre o bé són apunts històrics que vos teniu recopilats. Cas de que algun llibre es fes ressò, tindríeu la mercè de comunicar-meu? (Sr. Ll. Fernández, Barcelona 13 de desembre de 1937. EJA)
Fou també el gestador del “Museo de Indústrias y Oficios” del Poble Espanyol i ocupà càrrecs importants a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Entre la seva infinita obra cal destacar la Biblioteca de Tradicions Populars que s’ha reeditat recentment, o el Costumari Català, l’obra potser més difosa d’en Joan.

Actualment sovint se’l critica, sobretot pels col•legues del meu ram –els historiadors- Se l’acusa de no tenir una metodologia científica, de ser poc rigorós. No seré jo qui els prengui la raó, ja que la tenen, però vull en canvi apostar per la seva defensa:

Per dir-ho en plata, en Joan no era dels nostres –historiador-, ni tingué mai pretensions de ser-ho. Sóm nosaltres els qui l’hem etiquetat així. Ell fou simplement un folklotista o un etnòleg, com li vulguem dir. Un home que dedicà a la recerca i sobretot a la recopilació tota la seva vida amb una energia i una passió admirable. Deia un company que amb 3 com ell podriem recollir tota la cultura popular del planeta...

A l’inici de les seves obres, si bé no sempre, quasi sempre, les prologa dient que s’ha limitat a recollir la veu popular, allò que es diu al carrer. El seu objecte d'estudi no és tant la història, si no el record i l'imaginari social, que tots sabem, sovint és distorsionat, però alhora és certament construeix la mentalitat col•lectiva.

En Joan ha recopilat més que qualsevol historiador actual. Trobo més no li podem demanar. Sóm potser els historiadors qui li hem de prendre el relleu amb la feina de contrastar i rebuscar dins la seva paperassa.

Al cap i a la fi confesseu, qui mai ha obert un llibre de Joan Amades per intentar reconstruïr la vida quotidiana de les classes populars i si més no, n’ha trobat idees de per on anar? I qui sóm nosaltres, els qui vam caure de quatre grapes en les nefastes mentides del fals presoner dels camps nazis Enric Marco, per dir que en Joan no era rigorós amb les fonts orals?

Per tot això Altresbarcelones.com, es suma enguany a la iniciativa de l’Associació Cultural Joan Amades d’inaugurar a partir de demà l’any Amades en el 50 aniversari de la seva mort adherint-se a aquesta celebració.

I si ho faig és en gran part per motius gairebé personals. Els qui em conegueu una mica ja sabreu de que parlo. Si us heu fixat normalment l’he citat pel nom –en Joan- i és per un principal motiu:
Li he agafat confiança. És com si fos el meu amic de tota la vida. Sense voler, ha aparegut en moltes esferes de la meva existència, en més de les que m'he esperat.

El primer cop que vaig topar-me amb ell, va ser indagant sobre les llegendes de Barcelona, i precisament als Encants Nous de Sant Antoni, ja que sóc també des de fa temps un gran aficionat a les llibreries de vell.

Després sense voler-ho quan atret per les manifestacions de cultura festiva popular vaig aprendre a tocar la gralla i em vaig endinsar en el món dels castells i els bastoners, ell era allà.

La meva sorpresa més gran fou quan, a partir de la curiositat vaig sentir durant la meva etapa d’estudiant d’història, atret pel romanticisme del que es consideren causes perdudes i els valors universals que propugnava l’esperanto em vaig decidir a apropar-me a aquesta llengua i la seva història.

Ell també era allà, amb la seva bandera esperantista en mà, mirant-me amb cara de complicitat i sorpresa i em dient-me:

-Saluton amiko! Cxu vi ankaux cxi tie?!- (Hola amic! Tú també per aqui?!)

Al cap i a la fi, en Joan m’ha acompanyat en molts moments de la vida, fins i tot en les lectures al tren amb les xiruques posades per anar a la muntanya, afició que també compartim, i li professo una gran estima.

Des d’aqui, Joan, una abraçada ben forta!


PD: Amic Joan: La promesa d’enxampar un esmolet segueix en peu! Ja et vaig dir que no se’ns escaparia!

15 comentaris:

Almogàver ha dit...

Tot just trobí un esmolet, a la sortida de l'Escola Industrial, C/ Comte Borrell - C/ Roselló, dijous cap a 2/4 de dues.

Anònim ha dit...

Ei Dani,

Dilluns haig d'entregar a la universitat una proposta per la realització d'un documental com a projecte de final de carrera i m'ha cridat molt l'atenció l'escrit que vas fer sobre les estacions fantasma al metro de barcelona i l'esmolador.
Finalment, em centraré en la dels esmoladors, ja que la primera he pogut veure que tot just acaben d'emetre un documental anomenat SUBSOLS (quina llàstima :-P)

Així doncs m'agradaria saber si tens més informació sobre els esmoladors.

Moltíssimes gràcies!

Maria

Dani ha dit...

Hola Maria:

Informació no en tinc gaire més de la que tinc publicada ja a l'article, però si vols envia'm un mail, ja que com a anònima no puc contactar amb tú, i t'envio el que tingui.

Júlia ha dit...

Algun en queda, d'esmolet, per aquests móns de Déu. Sobre Amades, immens, si fos un altre país aquest encara el tindríem més santificat.

Per cert m'encanta el nom del carrer 'del Peu de la Creu' per on he passat moltes vegades des de petita.

Un dia has d'investigar sobre Ca l'Erasme, una meva besàvia hi va fer de minyona i el seu pare d'encarregat.

Anònim ha dit...

Potser no és només culpa seva, potser en te més culpa la societat, però l'obra de Joan Amades (concretament, en el costumari català) esta repassada pel sedàs de l'Església. El fet d'arribar a un poble i anar a buscar el cura del poble segur que influïa. Això va fer canviar el contingut de moltes cançons, per a ser difoses amb un sentit que l'interessava al catolicisme.

Probablement, aquest fet ha provocat que certs historiadors n'hagin renegat, al mostrar una realitat catolitzada per alguns interessats.

Esperem que posteriors revisions de l'obra de Joan Amades posin les coses al seu lloc, recollint (com ja s'esta fent) lletres obscenes i políticament incorrectes del seu temps.

Salut!

Anònim ha dit...

Dani el meu email és mariagoodluck@hotmaiil.com

Mil gràcies!

Dani ha dit...

Júlia: precisament dins la llista de coses que tinc pensades estava pensat escriure sobre Erasme de Gònima!
Pel que veig gràcies a tú puc aconseguir informació privilegiada!
Quan escrigui sobre el tema no dubtis que et preguntaré!

Júlia ha dit...

No et pensis, sé coses a nivell molt casolà, però hi van tenir molta relació durant anys. Fins i tot havia sentit a dir que el seu pare anava a portar diners de part de l'amo, d'amagat, als carlins. Aquesta besàvia, amb una història una mica difícil també havia servit a la casa dels Marquesos de Camps, era a l'actual Plaça de la Villa de Madrid, un altre tema per a investigar.

Anònim ha dit...

Maria ,, conta la meva mare que en el c. S. Beltran cantó amb c. sta. Madrona hi habia un local a on vivien varios esmolets ,pel demati sortien cada un cap a la seva clientela pel que hem diu es devien reunir alli per fer vida en comú hi redui gastos o algo aixi , T´estic parlant del sur del barri del Raval ,i aixó devia ser entre els ans 30- 40 , la majoria dells eren gallecs ,sembla que era un ofici tipic d´aquelles terres.hem pots trobar tambe a bdebarna

Anònim ha dit...

Dani, avui he vist un esmolet al carrer Comtal! feia anys que no en veia cap...

Dani ha dit...

Anònim: Jo també li he passat la info de Bdebarna a la Maria. Allà hi ha més informació que aqui

Anònim2: Justament el dia que has escrit el missatge jo també l'he vist al carrer Sant Pere Més alt. La mala sort és que m'ha enxampat parlant pel telèfon en una trucada important. Deuria ser el mateix pel que dius. Aquest cop se m'ha escapat!

Joanet del cabàs ha dit...

Dani, en català no es diu autodidacta; sinó autodidacte.

Jordi ha dit...

Estic d'acord amb el teu escrit, Dani, sobre en Joan Amades, jo també penso que ell volia recollir tota la tradició oral, que el poble li oferia, abans de que es quedés a l'oblit...
Quan obres un llibre d'en Amades, jo al menys, costa de tancar-lo, passaria hores llegint històries i llegendes, va fer una gran feina i ens ha deixat, a les noves generacions, històries que ara, en el nostre dia a dia, no podriem ni imaginar...
Gràcies Joan!
Salut i llibertat
Jordi, estudiant de guia.

anonim ha dit...

Jo també t'animo a escriure sobre Ca l'Erasme! Actualment hi visc, en un dels pisos de lloguer. Fa uns anys, aprofitant un treball per l'institut vaig fer-ne un petit treballet però no vaig poder arribar gaire lluny (per falta de temps i de recursos).

Dani ha dit...

Doncs mira, fa temps que el tenia com a tema pendent. Si m'envies un correu em posaré en contacte amb tú! Tinc molta informació sobre Erasme de Gònima!