Altres Barcelones

 

Bon día, Aquí us deixo un fragment antic de GR Barcelona on amb en Marc de las Heras vam estar passejant per la ciutat descobrint vestigis que sovint passen desapercebuts pels vianants. Potser l'haureu vist diverses vegades perquè n'han fet moltes reemissions (sobretot al Canal 33). Que el gaudiu!

Em plau comunicar-vos que ja tenim online i disponible per a totohom el vídeo que va realitzar en Yonay Boix sobre el viatge que vàrem fer amb l'Amada Pedrola (filla de Miquel Pedrola) al front d'Aragó. Fins ara els únics que l'heu pogut veure sou els qui heu vingut presecialment a l'exposició "Miquel Pedrola, del vestigi a la memòria" a la Casa de la Barceloneta.

Per cert, us recordo que l'exposició ja està disponible per ser demanada de manera gratuïta per a centres d'ensenyament i associacions. Aquest vídeo és un complement indispensable!

Els qui passàveu per aquí fa molts anys ja esteu informats de sobres que Barcelona, com a Cap i Casal de Catalunya, és una ciutat escatològica. En vaig parlar al 2008, també vaig fer fa temps una descoberta curiosa fa uns anys al respecte i n'havia parlat entre d'altres al Connexió Barcelona. Però coses de la vida, aquest darrer vídeo no l'havia penjat encara! Aquí el teniu, per a que gaudiu de unes bones i escatològiques festes, amb tions, caganers i derivats! Bon Nadal a tothom!

El dilluns passat es va emetre a BTV l'entrevista que em va fer el periodista Antonio Baños al programa Terrícoles de BTV. Pels qui no la vàreu veure, us la deixo aquí. La veritat és que l'entrevista va dornar molt de sí. Sobretot en temes de com enfoquem la història de Barcelona, sobretot per als més joves. Espero que us agradi!

Alguns de vosaltres pot ser que hàgiu vist la peça que BTV va emetre dedicada a fotografies antigues del Parc de la Ciutadella que formen part de l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya. Em van demanar que els en fes cinc cèntims. Evidentment, la peça és molt retallada perquè es tractava d'una notícia breu, però per si us ho vareu perdre aquí us deixo penjat el vídeo.

aquest passat 11 de setembre es van complir exactament 300 anys de l'entrada de les tropes borbòniques a la nostra ciutat, convertint aquesta data en tot un símbol. En motiu d'aquesta efemèride, vaig tenir el plaer de col·laborar amb TV3 i Rac1.

Durant el matí del dia 11 es va emetre una petita peça de la ma de la Montse Jené en la qual vàrem recórrer alguns dels escenaris i indrets patrimonials que ens podien remetre a la Guerra de Successió.

A Rac1 dins la secció de Crònica Negra d'en Pere Cullell i l'Enrique Figeredo també es van emetre algunes declaracions sobre armament, criminalitat i autodefensa urbana al s.XVIII amb un convidat excepcional al programa, l'historiador Albert Garcia Espuche, el gran coneixedor de la societat barcelonina al segle XVIII. Us deixo aquí la secció.

Fa uns dies vàrem parlar de diferents trams de la muralla romana de Barcelona que queden ocults i ens consta que molts us vàreu descarregar el mapa i vau anar a buscar els trams de muralla dins les botigues, els edificis, etc... Veient que teníeu ganes de més, ara anirem a per les posteriors, les d’època medieval moderna, que aquestes encara son més desconegudes... Per saber on estan situades les muralles hem de conèixer primer la seva història i on estarien situades actualment, anem a pams!

La muralla medieval de Barcelonai les seves restes, i les d'ampliacions posteriors (descarregable en PDF, clica la imatge)

Des del segle I aC, que és quan es funda la ciutat, fins el segle XI, ja a l’edat mitjana, la ciutat no va créixer més enllà de les seves antigues muralles. Això sí, a partir d’aleshores, la ciutat, ofegada, va començar a expandir-se més enllà dels seus murs fundant així el que s’anomenava “Viles Noves “. Hi havia la Vila Nova dels Arcs, que aprofitava els arcs de l’antic aqüeducte com a suport, la de Sant Pere o la del Mar, per exemple.

Tram de la muralla del Raval visible dins local a Nou de la Rambla

Amb Jaume I al poder i en època de màxima expansió territorial, Barcelona, com a capital del Principat de Catalunya, va expandir-se enormement. Fins el punt que al segle XIII ja hi havia més edificacions a fora que dins del recinte emmurallat. Va ser aleshores quan el rei Jaume I va decidir fer unes noves muralles, aprofitant accidents geogràfics, com es feia normalment.

De dalt a baix de la Riera de la Rambla va construir una muralla, i per la zona dels actuals carrers Fontanella i Trafalgar una altra. El darrer portal que es va fer en aquella època va ser el Portal Nou, on ara hi ha precisament el carrer del Portal Nou. Tot i que posteriorment es van fer molts altres portals, aquest va conservar aquest flamant nom. Amb el temps aquesta fortificació s’ampliarà fins la costa.

Amb el pas del temps però, va succeir el mateix que havia passat respecte les muralles romanes. La ciutat es va quedar petita, i entre els segles XIV i XV es va construir un nou cercle de muralles, Rambla enllà, fent néixer així el Raval. En aquells temps només hi havia uns quants centres religiosos i assistencials, i camps de conreu, però la idea va ser molt bona, ja que així Barcelona va tenir de què menjar quan va ser assetjada diverses vegades.

Amb l’arribada de l’edat moderna es va ampliar cap a llevant la muralla, s’hi van construir baluards i com ja sabem, part de la muralla va ser enderrocada per fer-hi la ciutadella. Això sí, l’any 1854 van ser enderrocades, amb tota un pla per expandir-se fins les antigues viles. Però què ens en queda? Aquí està la part curiosa:

Tram de la muralla de la Rambla al pàrquing de Pl. del Teatre

El baluard de Sta. Madrona és l’únic que encara es pot veure a simple vista i tot i que restaurada la zona, ens pot ajudar a imaginar-nos com era la Barcelona fortificada. Hi ha però, molts altres trams però es troben ocults i la majoria dels barcelonins no ho els coneixen.

Al final del Carrer Nou de la Rambla, trobem un local anomenat Bagdad que està dedicat a una cosa que no diré perquè aquesta pàgina és per a tots els públics. A dins podem trobar-hi un dels trams de la muralla del Raval.

Si entrem a l'ascensor que ens porta al metro i als ferrocarrils des del carrer Pelai tocant a la Rambla, pel forat de l'ascensor podrem trobar part de la base de l'antic Portal de Sant Sever.

A la plaça del Teatre també podem trobar a la rampa d’entrada i sortida del Pàrquing que hi ha, les restes del pany de muralla del Portal de Trentaclaus, de l’antiga muralla de la Rambla.

Un tram que es va trobar al 2007 i que ara es troba enterrat de nou és el del portal de Sant Daniel, un lloc

Un altre baluard que es pot veure a l’aire lliure i és just darrera dels edificis blancs que hi ha al costat de la parada de metro Barceloneta és el Baluard del Migdia. És sorprenent, però poca gent coneix les restes.

Ben a prop d’aqui, al Centre Esportiu Municipal si ens banyem a la piscina podem contemplar una part del “Baluard de la Reyna” de l’antiga Ciudadella Militar.

Per últim, la troballa més nova pel que fa muralles, tot just fa poques setmanes el servei d’arqueologia de Barcelona va donar a conèixer les restes de el Baluard de Sant Antoni, on també hi van trobar restes d’èpoques anteriors.

Segur que alguns pensàveu que no en quedaven de restes posteriors més enllà de les romanes, podeu fer una bona excursió! Us podeu descarregar el PDF del mapa d'aquesta entrada i imprimir-lo per a que us serveixi de guia. Ja em direu com us ha anat!

Avui el que farem serà una repassada històrica sobre com ha anat evolucionat l’ellnumenat públic a Barcelona i els vestigis que ens ha deixat.

Que els carrers estiguin il•luminats de nit per a que ens hi puguem veure ens sembla la cosa més normal del món. Però de normal no en té res. Abans, els barcelonins funcionàvem d’acord amb el ritme que ens marcava el sol.

Quan marxava el sol, tothom cap a casa, muralles tancades i a dormir! La il•luminació era aleshores molt minsa, un només s’hi podia guipar gràcies als ciris que hi havia posats a les capelletes de sants que hi havia pel carrer. Explica fins i tot una llegenda, que un cavaller al qui perseguien de nit per matar-lo va tenir la sort que es va produir un miracle. Quan passava per davant d’una d’aquestes capelletes, la imatge va bufar els ciris, tot va quedar a les fosques i va poder fugir.

En aquells temps hi havia pels carrers gent amb torxes que es dedicava a acompanyar la gent amunt i avall si havia d’anar de nit, i els cobrava segons el consum de la teia i el temps del recorregut, eren com uns taxistes de la llum, per entendre’ns. Els dies de festa grossa el que es feia és encendre les teieres que es repartien per la ciutat, que eren estructures que aguantaven fogueres alçades i eren controlades per gent amb una bara llaga.

L’any 1752 comencen a instal•lar-se llums d’oli pels carrers de Barcelona. Aquest sistema va perdurar molt en el temps, fins el punt que algunes persones grans encara ho van veure quan eren petites. De vegades eren penjades enmig dels carrers a una certa alçada, i per repostar més oli, encendre o apagar, es feien baixar amb un sistema de politges que encara ens ha deixat alguns vestigis.

Al segle XIX El professor de l’escola de química Josep Roura va instal•lar el primer llum de gas de la ciutat extreta de la destil•lació mineral i ho va fer a la Llotja. Així doncs, les classes de dibuix que s’hi feien eren l’enveja de tothom, fins el punt que el mateix Rei Ferran VII en una visita que va fer a Barcelona ho va veure i va manar que en posessin a Madrid uns anys més tard.

L’any 1841, Carles Lebon guanya el concurs públic obert per l’Ajuntament de Barcelona per subministrar la ciutat d’aquesta substància. És així com es funda la societat anomenada Sociedad Catalana para el alumbrado de Gas, que més tard es diria Catalana de Gas.

Fàbrica de Gas de Lebon (Barcelona á la vista)

Es crea aleshores una fàbrica de gas a la Barceloneta de la qual encara en queden vestigis, la torre i una instal•lació modernista, l’estructura metàl•lica del gasòmetre i fins i tot les oficines centrals, que eren a la Via Laietana, on ara hi ha l’H&M, on hi havia hagut durant molt de temps el museu del gas. Els fanals de gas eren autèntiques meravelles artístiques!

Quan es van inaugurar els primers fanals de gas l’expectació va ser màxima. En posar-se’n 2 davant Santa Maria del Mar diuen que es van fer proves i un home podia llegir el diari i una dona teixir roba fosca des de la cantonada amb el carrer sombrerers!

Fill dels fanals de gas també és en Pere Bufa, un personatge popular que segons deien, era molt alt i es dedicava a anar darrere els fanalers apagant els fanals. La canalla gaudia molt de l’espectacle.

Al gas de carbó li va sortir durant un temps un altre tipus de gas anomenat “schiste”, que sí, sona com un acudit. Però es veu que era extremadament inflamable i perillós, així que no va perdurar gaire. El que sí que va ser una alternativa real van ser els llums de petroli, que arribaven allà on no hi havia canalitzacions de gas. Al Carrer Amargós encara es conserven unes rajoles que recorden el primer fanal a petroli, instal•lat en aquell carrer.

Els primers fanals de gas segons Ramon Torres

Al gas va seguir il•luminant la ciutat fins als anys 60! Però paulatinament l’electricitat li ha

via anat guanyant terreny. Recordeu una carta misteriosa sense remitent que vàrem rebre fa temps? Doncs era la Sra. Pilar Feixes, que precisament ens parlava de la història d’un familiar llunyà seu que havia descobert el seu pare quan refeia l’arbre genealògic de la família.

El familiar era Tomàs Josep Dalmau García, que junt amb l’enginyer Narcís Xifra van ser els pioners de l’energia elèctrica a Catalunya i tota Espanya! Abans fins i tot de la Canadenca i també del telèfon. Tot i això son personatges oblidats per la història injustament. Com a anècdota, en les primeres proves d’il•luminació amb arc voltaic (abans que Edison inventés la bombeta i tot), Dalmau es va quedar cec per un temps!

L’1 d’octubre de 1865 davant la disjuntiva de l’Ajuntament de si contractar l’enllumenat públic a la Sociedad Española de Electricidad de Dalmau i Xifra o seguir amb el gas de Lebón, va il•luminar un carrer amb gas i l’altre amb electricitat. La gent va quedar meravellada amb la potència de l’electricitat, però el gas seguia sent molt més econòmic. Els diversos problemes financers de la Sociedad Española de Electricidad van fer que aquesta s’ensorrés, i amb el pas del temps, els noms de Dalmau i Xifra van passar a l’oblit, i tothom dóna a La Canadenca el títol de pionera en l’electricitat.

! El pare de la Pilar, de fet, va morir a causa d’un infart mentre tornava de l’arxiu per redescobrir la història d’aquest familiar, des d’aquí li volem fer el nostre petit homenatge.

Segell commemoratiu del V Congrés Internacional a BCN (KEA)

L’esperanto és una llengua auxiliar artificial que va se creada l’any 1887 per l’oculista de Bialistok, Ludvick Zamenhof.

Aquesta ciutat polonesa, prop de Rússia era multilingüe, però Zamenhof, que apreciava la diversitat lingüística, veia com en els diversos conflictes de la zona, els qui dominaven políticament el territori imposaven la seva llengua als altres. Davant aquest problema va trobar una sol•lució: Crear una llengua nova, flexible i fàcil d’aprendre, que servís com a segona llengua en pla d’igualtat en les comunicacions entre diferents grups lingüístics preservant alhora els diversos idiomes. Com era una llengua de ningú, era una llengua de tothom.

A principis del segle XX, l’expansió i l’èxit de l’Esperanto va ser aclaparador. Van començar a fer-se’n congressos internacionals. El 5è, l’any 1909 va caure a Barcelona, poc després de la Setmana Tràgica.

 Del 5 a l’11 de setembre de 1909 a Barcelona es va celebrar el congrés universal d’Esperanto. Abans de que arribessin milers d’esperantistes a Barcelona es va fer fins i tot un curs accelerat d’Esperanto a la Guàrdia Urbana. El congrés va ser prolífic pel que fa reaccions de la premsa.

Un cop arribats a Barcelona, tots els congressistes tenien un “llibre del congrés” o Kongreslibro, que era una mena de guia que explicava com arribar a Barcelona, demanant el bitllet en català des de Portbou i moltes dades i fotografies sobre la ciutat. També comptava amb mapa amb els principals atractius i activitats del congrés al centre de la ciutat Als qui els agradi anar a remenar postals antigues de Barcelona al mercat de Sant Antoni, algun dia hauran vist que n’hi ha moltíssimes subtitulades en un idioma estrany. Aquest idioma és ni més ni menys l’esperanto, perquè durant aquell temps s’en va fer una col•lecció molt extensa de cara al congrés: Aquí en podem veure unes quantes.

Un dels principals animadors va ser Pujulà i Vallès, que va ser també l’escriptor del diccionari Esperanto-Català i la seva “Gramàtica Rahonada”, En algunes fotos se’l veu amb Zamenhof.

També un jove Joan Amades, el famós folklorista i autor del Costumari Català, que per aquells temps havia fet de l’esperanto la seva primera causa.

Amb l’arribada de la Ia Guerra Mundial, molts internacionalismes van entrar en crisi, i entre ells l’Esperanto. Amb el temps, aquesta llengua creada per un jueu va passar a ser considerada per Hitler com la llengua dels jueus per dominar el món. Als EEUU va ser considerada una llengua comunista i a l’URSS una llengua que els contrarevolucionaris empraven per passar informació al bloc enemic. Amb tot, les potències mai renunciaran a imposar la seva llengua com a arma de domini als altres pobles.

Encara però hi ha qui el parla. Dins el panorama internacional de l’Esperanto, Catalunya té una de les comunitats més actives. Si us interessa el tema podeu visitar esperanto.cat, el web de l’Associació Catalana d’Esperanto.

Si us interessa el tema de com va anar el Vè Congrés d'esperanto en detall, fa temps vaig dedicar-lu un post amb vídeo inclòs amb moltes imatges.

A l'estació abandonada Correos. Somni fet realitat (foto: Jana Pérez)

Com ja us vaig comentar fa temps, en la foscor dels túnels del metro de Barcelona s’hi amaguen estacions fantasma abandonades. Pocs han estat els curiosos que les han vist fugaçment enclastant el cap al vidre del vagó, però des del Connexió, hem pogut passejar-hi tranquil•lament i us les mostrarem.

El metro de Bacelona és una infraestructura que amb el temps ha anat creixent i modificant-se algunes projectes d’estació mai es van dur a terme, i d’altres van entrar en funcionalment però van ser tancades. Avui el que veurem és un exemple d’una estació que mai es va arribar a obrir i la d’una altra que va ser clausurada. Ambdues es troben a la Via Laietana, un lloc on ja s’havien fet els forats del túnel del metro abans que aquest s’hi hagués planificat

Entre la parada d’Urquinaona i la de Jaume I ens trobem amb un projecte de parada de metro que mai va ser inaugurada. El fet que posteriorment se li construís a sobre el Banc d’Espanya (a l’actual Pl. Antoni Maura) i que en alguns plànols posteriors haguessin anomenat a aquest espai “Banco” ha alimentat una llegenda segons la qual a la nit s’utilitzaria aquesta estació per traslladar la massa monetària amb un teòric “tren dels diners”.

Cartell d'entrada de la estació de Correos (foto: Jana Pérez)

Això és totalment impossible, per una banda perquè l’edifici del banc és posterior a aquest projecte d’estació i per tant no podia tenir cap relació i per l’altra perquè nosaltres que hi hem anat hem constatat que les escales que duen a l’andana estan inacabades i no duen a enlloc, per tant no s’hi pot ni entrar ni sortir i no té cap possible connexió amb l’antic edifici del Banc.

Potser una de les estacions abandonades que més passió desperten és correos: Correos va ser una estació final de línia, que en principi al 1934 se suposava provisional però que al final es va utilitzar fins l’any 1972

Encara davant de correus podem veure una reixa sota la qual s’hi poden apreciar unes escales Investigant, investigant he descobert la pel•lícula “Apartado de Correos 1001” Dirigida per Julio Salvador el 1950 es pot veure aquesta entrada en una de les escenes, cosa que ens permet viatjar màgicament en el temps i que podreu veure si mireu el vídeo.

Aquí us he deixat una presentació d'algunes de les fotografies d'aquella nit màgica en la que vàrem poder baixar als túnels per buscar les estacions abandonades:

Avui parlarem d’un edifici monumental envoltat d’altres edificis com ara l’Institut Químic de Sarrià, que fan que no sempre es conegui a simple vista. Sovint si demanem un taxi per anar-hi pot ser que el taxista no sàpiga a què ens referim. Però si algun dia hem anat a passejar per la Carretera de les Aigües o hem mirat el paisatge barceloní des d’algun altre punt elevat com ara Montjuïc, segur que ens haurem fixat en aquest gran edifici de maó vist tan espectacular. Què s’hi fa allà dins? Quina és la seva història?

Aquest edifici que ens té tan intrigats és el Col•legi Sant Ignasi, el dels Jesuïtes de Sarrià, una escola monumental a la que els alumnes més petits anomenen “Castell de Harry Potter”, i no van gaire errats, perquè aquest edifici és d’estil neogòtic anglès.L’arquitecte va ser Joan Martorell la persona a qui primer van encarregar la Sagrada Família, però que va declinar l’encàrrec en favor de Gaudí, el seu antic company de classe.

Hem anat a veure l’Escola i allà ens hem trobat amb el Pablo, la Maria, l’Albert i l’Ariadna, alumnes de 1r d’ESO i investigadors de l’Aula d’Història i ens han fet un petit recorregut per la seva història i els seus indrets més emblemàtics.

Aquest col•legi estava anteriorment a Manresa, aquí el que hi havia era la Casa Pairal Can Gardenyes, amb els seus jardins i els seus camps de conreu. Una finca ni més ni menys que de 12.000 m2, si no vaig errat la 2a més gran després de la del Barça.

L’any 1882 La Companyía de Jesús va comprar els terrenys per 60.000 duros, per traslladar-hi l’antiga escola de Manresa. En principi les classes es van començar a fer a l’antiga masia de Can Gardenyes, tot i que després es va fer un nou edifici (que ara correspon a l’IQS) i més tard es va fer l’escola que coneixem, que es va anar fent per parts en diferents èpoques.

Aquí hi ha estudiat molta gent coneguda, l’alcalde Xavier Trias, Andrés Iniesta, El filòsof Rubert de Ventós i també Carlos Ruiz Zafón, que quan parla d’una escola a “L’ombra del vent” si heu llegit el llibre veureu clarament que s’inspira en aquesta escola.

La capella d’aquesta escola sembla una església, amb orgue i tot però potser la seva bellesa fa que passin desapercebudes les estàtues de l’entrada, entre d’elles la de Sant Francesc de Borja.

S. F de Borja estava emparentat amb la família Borja, la des papes. Conta la veu popular que essent Virrei de Catalunya va custodiar el cadàver d’Isabel de Portugal i Aragó, una princesa molt maca, fins a Granada on havia de ser enterrada. En arribar va haver de comprovar el cos i va veure el cadàver putrefacte.

Això el va impactar tant que va dir que mai més serviria un Rei que es morís, va deixar tot el que tenia i es va fer jesuïta. El mateix personatge el podem trobar amb la calavera en un llibre a l’església de Betlem de la Rambla, que també va ser escola de jesuïtes. Segur que us sona.

La sala d’actes és també molt magestuosa. Hi podem trobar entre d’altres coses l’emblema dels jesuïtes IHS si el trobem amb 3 claus a sota és sempre un símbol d’aquesta companyia així com els escuts de diversos jesuïtes, el més conegut el de Sant Ignasi, que va ser escut de l’escola fins fa ben poc quan totes les escoles de jesuïtes de Catalunya van unificar la imatge corporativa.

Una de les coses més sorprenents de l’escola és que caminant pels seus passadissos podem trobar diversos animals dissecats, moltes els portaven els missioners de terres llunyanes. Bona part de la col•lecció ha estat donada a museus però encara hi ha coses sorprenents. Ara estan instal•lan-se codis QR que et porten a vídeos de l’animal en llibertat.

Les vistes que hi ha des de dalt de tot de la torre central no tenen pèrdua, una de les millors panoràmiques 360 graus de la ciutat.

Capella del Sant Crist dels Segadors a Sant Andreu del Palomar

Era un 7 d’e juny, dia de la festivitat de Corpus Christi, a la ciutat de Barcelona. Uns 500 segadors rondaven, com cada any, per trobar algú que els contractés per la collita. Aquell any però, no venien amb gaire bon humor.

Feia temps que durava la guerra de la Corona Espanyola amb França i si no tots, almenys la majoria havien hagut de suportar les impertinències dels soldats castellans que s’allotjaven a les seves cases cometent abusos. El maig passat, Santa Coloma de Farners havia estat arrasada per la tropa de l’Agutzil Reial Montrodon després que els seus vilatans s’haguessin negat a allotjar les tropes. El dia 22 de maig un contingent de segadors provinent de la Capella del Sant Crist dels Segadors de Sant Andreu havia entrat violentament a la ciutat per alliberar el Diputat Francesc de Tamarit, que havia estat empresonat per enfrontar-se als interessos de la monarquia.

La tensió en l’ambient gairebé es podia tallar amb un ganivet. Només calia una petita guspira per fer esclatar les ires camperoles.

De sobte, a quarts de nou del matí, un fadrí velluter que havia estat servidor de Montrodon es va fixar en un dels segadors mentre caminava pel carrer Ample. Li semblava sospitós i va disposar-se a registrar-lo, a la qual cosa el camperol es negà. De les paraules van passar als renecs, i dels renecs a les mans. De sobte el fadrí treié un coltell i el segador rebé unes ganivetades.

Aquesta fou la guspira que calia. En pocs minuts diversos segadors que voltaven per la Rambla es van unir per anar a assaltar la casa del Virrei Dalmau de Queralt, a la part baixa de la mateixa Rambla, amb intenció de cremar-la. Entremig del rebombori se sentí un tret de mosquet i un dels segadors va caure abatut. Les autoritats locals assistiren a l’indret per a contenir els segadors juntament amb els bisbes de Barcelona, Vic i Urgell, aconseguint desviar-los Rambla amunt per conduir-los fora de la ciutat . El Dietari del Consell de Cent en deixà constància documental:

“Y encontinent que ho saberen, dexaren lo ofici y lo bisbe que deia de pontifica’l y, acudint a la casa del virrei per remediar aquesta inquietud trobaren la gent molt alterada a ocasió que de casa del virrei havien tirades algunes mosquetades de les quals veren allí mort un segador. Y no obstant això, se remedià dit avalot, y desviaren tota la gent avalotada, y deixant dit palácio ab guarda de tres companyies molt numerosas, que tenien bastant ben guarnida tota la sala de sa casa.”

En aquell moment però, les ires no es van apagar i els atacs es generalitzaren contra partidaris reials i funcionaris de la monarquia.

A l’alçada del carrer del Carme assaltaren la casa d’un tal Gabriel Bernat, Fiscal de l’Audiència, cremant les seves pertinències davant la porta mateix.

Davant la violenta situació, el Virrei Santa Coloma decidí refugiar-se a la fortalesa de les Drassanes, però malgrat els consells de les autoritats, es negà a fugir en una galera creient que això encara esperonaria més la revolta. Després de la casa de Gabriel Bernat, foren atacats els domicilis del membre del jutge de l’Audiència, Rafel Puig i el del lloctinent del Mestre Racional de l’Audiència, Guerau de Guardiola. Els consellers hi acudiren intentant calmar la situació, però ja era massa tard.

Durant els saquejos no es realitzà cap tipus de pillatge. Només les imatges sacres es van salvar del foc. La resta, diners, joies, roba i mobiliari foren calcinats.

Tot i això varen aconseguir calmar els segadors que eren davant la casa de Guardiola, acompanyant-los a abandonar la ciutat pel Portal Nou:

“Y ab los medis més suaus que ens fou possible per estar en aquella ocasió, los que poguérem obrar procuràrem lo desvio de dits segadors, dels quals nos seguiren un gran número, encaminant-se al portal de Sant Antoni fins a traure’ls fora d’ell.”

Però no tots els van seguir, alguns es van desviar:

“Y per ésser molt gran lo número de segadors, alguns d’ells per abreviar lo camí, se encaminaren per un carreró que ix de la muralla, en lo qual tenia sa habitació lo marquès de Villafranca.”

A quarts de tres del migdia els segadors assaltaren les cotxeres del Marquès de Vilafranca i durant el setge, alguns criats dispararen des de la finestra aconseguint matar un altre segador. En aquell moment va córrer la falsa notícia que un dels criats del Marquès havia mort un conseller. El rumor s’estengué com una taca d’oli arribant als segadors que ja havien marxat. Aquests últims tornaren a introduir-se a la ciutat pel mateix portal pel qual havien marxat i davant les veus que deien que els criats que havien mort un conseller s’havien refugiat a les Drassanes. Hi acudiren en massa units amb una bona colla de barcelonins que, per variar, s’havien apuntat a la gresca.

Entre dos i tres mil persones es van acumular als voltants de les Drassanes amb la intenció d’assaltar-les.

Una galera s’acostava cap a la fortalesa per salvar els que s’hi refugiaven a dins. Inesperadament els revoltats van aconseguir el control de la Torre de les Puces del Baluard de Santa Eulàlia (on ara hi ha la plaça del Portal de la Pau) i van poder abatre-la.

El Virrei Santa Coloma, extenuat i ferit, va intentar escapar-se entre les roques de la línia de mar en direcció a Montjuïc, però en l’intent, fou apunyalat per un grup de revoltats.

Més tard, a les onze del vespre, la companyia de sabaters va descobrir el cadàver del Virrei entre les roques. Al Consell de Cent, els consellers es varen assabentar de la notícia.

“I tenint-ne notícia los consellers encontinent acudiren allí per a facilitar la quietud d’esta gent. Y demanant de dit virrei, no el trobaren alli, ni entengueren a on era. Y estant ja assossegat aquest tumulto, s’en tornaren en Casa de la Ciutat. Y allí entengueren que l’havien trobat mort fora de la ciutat, al peu de la muntanya de Montjuïc, aserca de Sant Bertran, a unes penyes junt al mar.”

Aquest fet provocà una cadena de conseqüències que va dur el Principat de Catalunya a la revolta, passant a formar part voluntàriament, durant un temps, dels dominis francesos i a la proclamació d’una efímera República Catalana, en temps de monarquies absolutes. També va ocasionar la Batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641 una de les grans victòries catalanes als camps de batalla.

Mentrestant, aprofitant que un gruix important de les tropes castellanes es trobava lluitant contra els rebels catalans, a l’altra banda de la península, Portugal va nomenar rei el Duc de Braganza proclamant la seva independència.

Com ja us vaig indicar, el divendres es va emetre el capítol de GR Barcelona "Parets que parlen". Quan li vaig dir a en Marc de las Heras que les parets parlaven, es veu que li va agradar el concepte! La veritat és que aquesta és una de les vegades en les que m'he sentit més a gust col·laborant amb un programa puntual, ja que em van donar total llibertat per ensenyar el que vulgués, així doncs, vaig triar diversos indrets desconeguts de la ciutat d'èpoques diferents. La muralla romana amagada a la seu de l'Associació Excursionista d'Etnografia i Folklore, el Teatre Anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, el refugi antiaeri de la Plaça Revolució i la base del Portal de Sant Sever ocult a l'ascensor de FGC de Plaça Catalunya. De pas, ja posats vaig aprofitar per anar per primera vegada en la meva vida al Bus Turístic de Barcelona, que té unes vistes a les que no estem acostumats, per fer unes quantes filosofades sobre el paper de Barcelona en la història. Bé, espero que ho gaudiu!

La data "1835" no és recordada per bona part dels habitants de Barcelona. Tot i això, és un moment difícil d'ignorar. El Juliol d'aquell any diversos convents de la ciutat van ser incendiats en una revolta emmarcada en la primera guerra carlina. És el que es coneix com la primera bullanga Barcelonina. A part de les repercusions posteriors, com ara la bullanga del 5 d'agost, cal tenir en compte que aquell dia es va donar espai a molts llocs emblemàtics de la ciutat com ara la Plaça del Rei, el Mercat de la Boqueria i el de Santa Caterina, el Teatre del Liceu o el creuament entre els carrers Pintor Fortuny i Doctor Dou, coneguts com "l'Eixample del Raval" ja que s'hi va executar en aquella part del Raval una mena de Pla Cerdà acotat.

En aquesta secció resseguim pas a pas el desenvolupament d'aquella revolta i analitzem els efectes que va tenir sobre el patrimoni barceloní, així com les dràstiques conseqüències i la importància històrica dels fets. Si voleu saber més sobre aquests fets, vaig fer-ne una entrada fa temps que podeu trobar clicant aquí.

Burgesos prop de la caseta del Pantà de Vallvidrera (antiquari.cat)

Avui us parlaré d’una història que més enllà de l’anècdota subterrània ha influït més del que pensem en la història de la ciutat de Barcelona.

Ja des que Barcelona era als inicis de l’aventura industrial i fins i tot una mica abans, els diumenges i els dies de festa eren ideals per pujar a la muntanya i passar el dia al voltant d’una font, en el que popularment es coneixia com les “fontades”. Des de l’obrer més pobre al burgès més adinerat (per separat cadascú amb la seva colla, per suposat) pujaven a Montjuïc a dinar i respirar aire net. En créixer la ciutat i amb l’existència de transports públics Montjuïc va perdre el monopoli com a escenari de fontades i cada cop més barcelonins, com ens recorda el cronista Sempronio, anaven a les Fonts de la Manaigua, Mas Ginebau, el Llevallol o la Teula a Collserola.

Paral·lelament, a partir de l’any 1850 s’inicià prop d’on ara hi ha la parada del Baixador de Vallvidrera, les obres per a construir un pantà (per cert, obra de l’arquitecte modernista Elies Rogent) que acumulés l’aigua de diferents rieres de Collserola i la dugués, mitjançant una mina de 1400 metres, a la Vila de Sarrià.

A principis del segle XX, apareix en escena un personatge clau: l’Enginyer Carles Emili Montanyès i Criquillion, un barceloní nascut a l’Eixample el 1877 que va criar-se veient cada dia el tramvia que passava pel Passeig de Gràcia. La seva dèria pels ferrocarrils i l’electricitat el va dur a pensar una manera d’aprofitar l’antiga “mina Grott” que unia el pantà de Vallvidrera amb Sarrià.

La caseta del Pantà de Vallvidrera en el seu estat actual

Ja que hi tenien fet un túnel, per què no fer-hi passar un trenet que facilités l’accés a l’aleshores recòndit pantà? El 13 de juny de 1908 s'estrenà la nova atracció amb una gran festa. El trenet constava d’una vagó amb motor elèctric i una capacitat de fins a 36 persones en files de 2. L’aigua continuaria passant per sota el tren. Per evitar accidents dins el túnel, les portes tenien un dispositiu a les vuit portes corredisses que feia que en obrir-se simultàniament s’aturés el corrent. Una de les principals sorpreses el dia de la inauguració van ser els dos reflectors d’acetilè i les 80 bombetes de colors repartides al llarg de la via, que donaven un aspecte màgic al recorregut. En arribar el vagó al pantà en aquell viatge inaugural, aquells pioners usuaris van ser rebuts amb sardanes i tot.

El cost del bitllet era de 35 cèntims i també es va crear una opció de viatge combinat per 45 cèntims des de la Plaça de Catalunya.

Fins a 40.000 persones van utilitzar el “Mina Grott” i va agafar tanta volada que fins i tot va inaugurar-se un restaurant al pantà.

Però ja se sap, en aquest món, quan una cosa funciona bé, com havia passat també amb el Quiosc de Canaletes, no triguen a aflorar tot tipus d’enveges. Va ser aleshores quan la S. A. Del Tibidabo va posar-se a la defensiva, dient que li feia competència amb aquesta “atracció”.

El trenet del Mina-Grott (FGC)

La Societat Belga del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona també va reaccionar fins el punt de pressionar el Governador de Barcelona, aleshores Ángel Osorio y Gallardo, per a que fes tot el possible per clausurar el que ell mateix titllava d’ “atracció espectacle”.

Osorio va aconseguir que la guàrdia civil anés a la mateixa mina a aturar l’activitat. Tot i això, l’enginyer Montanyès va resistir-se amb un recurs a l’estat que va arribar a acceptar-se. Tot i això sembla que el Governador civil s’havia encaparrat en acabar amb el “Mina Grott!” i no va aturar-se fins que va aconseguir clausurar definitivament el servei.

Però això, que podria semblar una trista notícia, en realitat potser va influir més del que pensem a la història de Barcelona. Davant l’obsessió del Governador Civil per evitar l’explotació del Mina Grott, Montanyès va presentar un nou projecte per fer amb cara i ulls, un ferrocarril com Déu mana amb totes les de la llei al qual no es pogués acusar d’”atracció”.

En aquest context, en un viatge a Londres Coneix Frank S. Pearson, el nordamericà que va fer hidroelèctriques a les Cataractes del Niàgara, a Brasil, Mèxic i Canadà. Conversaren una bona estona i el català li va parlar de les possibilitats que tenien els rius del nostre Pirineu.

Pearson, l'home que electificà Catalunya

Explica Sempronio que Montanyès sempre recordava un dia de 1908 en què va acompanyar Pearson al cim del Tibidabo. Des d’allà, mirant cap al Vallès per una Banda, i al Pla de Barcelona per l’altra li va fer una proposta. Contemplant les fumejants xemeneies de les industrioses ciutats de Terrassa i Sabadell per una banda i per l’altra la vibrant Barcelona, li va preguntar si no valdria la pena unir-les amb un ferrocarril. I ja de pas, dur-hi l’electricitat que es podria generar fent hidroelèctriques al Pirineu, tenint en compte aquests clients assedegats d’energia per fer moure les seves màquines i il·luminar-se.

Sembla que Pearson es va prendre seriosament la proposta. De fet mai sabrem fins a quin punt el tancament del trenet del Mina-Grott va influir en la creació de les actuals línies de Ferrocarrils Catalans a Sabadell i Terrassa (el que avui es considera el Metro del Vallès) i sobre l’electrificació del Pirineu i la instal·lació, també pel Sr. Pearson de la Barcelona Traction Light and Power Company Limited. Coneguda popularment com La Canadenca, la que va ser escenari el 1919 d’una de les Vagues Generals més apoteòsiques de la història que culminà amb la consecució per part dels treballadors de la tan demandada jornada laboral de 8h.

I ja si encara li posem més història ficció de “què hauria passat si...” Molts pensen que la vaga de la canadenca i el temor que aquesta va crear en els empresaris va ser la que va dur a Miguel Primo de Rivera al poder com a Dictador... Mai sabrem què hagués passat... i de fet, com a historiador no és el terreny que em pertoca, però no deixa de ser curiós el cúmul de casualitats.

Ara ja fa uns mesos em van trucar de la productora valenciana Barret Films i em va demanar si podia donar-los un cop de mà amb "Cosins Germans" un programa nou que estaven fent per Televisió de Catalunya. Em va explicar que el programa consistia més o menys en que en Ferran Torrent li ensenyaria el País Valencià a l'Empar Moliner i l'Empar li mostraria Catalunya a en Ferran. Ara és molt fàcil entendre de què va la cosa, però de bones a primeres el que vaig pensar va ser que posats a ensenyar Barcelona en un programa d'agermanament amb València, podríem parlar de la "Barcelona valenciana" o més ben dit, de com València i Barcelona comparteixen molt més del que ens pensem: Des dels ratpenats com a símbol, passant per sants com Sant Vicent Ferrer i Sant Francesc de Borja fins els costums escatològics, la importància de les taronges o els valencians que van defensar la ciutat durant el setge de 1714.Per si no fos prou honor passejar amb aquestes dues persones, que sempre m'han caigut en gràcia, he tingut el plaer de compartir programa amb dos mestres de Barcelona: En Lluís Permanyer i Peret. Així com conèixer locals com l'orxateria del Poblenou, la Cocteleria Boadas o poder veure per la tele "La Terreta", un local que encara recordo per inaugurar quan en Miquel es plantejava si allò tiraria endavant i ara és un lloc on costa trobar-hi lloc! Bé, aquí us deixo el programa, que el gaudiu! La meva aportació és a partir del minut 25:40.

Si la setmana passada vàrem explicar com es va viure el setge de Barcelona de 1714 des de dins del recinte fortificat, aquesta hem volgut fer unes pinzellades esquemàtiques de com era el setge des de fora les muralles, coneixent quina era l'estratègia militar que se seguia en aquell moment i també alguns escenaris coneguts com el Castell de Montjuïc i d'altres més desconeguts, com el Convent de Sant Jeroni, del que ja havíem parlat aquí amb anterioritat o Mas Guinardó,que a par de ser el refugi del Duc de Berwick, amaga encara les restes d'un refugi antiaeri de la Guerra Civil del 36-39. Un altre vestigi d'aquesta època és el Fort Pienc, que rep el nom d'una antiga foralesa militar borbònica construïda amb l'arribada al poder de la dinastía de Borbó. Espero que us agradi!

Potser ja començava a semblar-vos una mica estrany que endinsats en el tricentenari de la desfeta de Barcelona l'any 1714 davant les tropes borbòniques, no li hagi dedicat un espai especial al Connexió Barcelona.

Potser ja era hora que ens hi poséssim, no? Doncs bé, el que he ideat és dedicar dues seccions al tema. Avui tenim la primera entrega, on parlarem de com era el setge muralles endins. Descobrim com s'organitzava i vestia la Coronela, la milícia urbana de Barcelona, que responia a tocs de campana com l'Honorata, que va esdevenir tot un símbol. Coneixem també els diplomàtics catalans com l'ambaixador Pau Ignasi de Dalmases i Ramon Vilana Perlas (Qui havia de crear Nova Barcelona a l'exili) i els seus respectius palaus a la ciutat.

També parlarem d'escenaris importants dels combats com ara Sant Pere de les Puelles, el Convent de Sant Agustí o la Plaça del Born i la seva casa partida o el Fossar de les Moreres i com no, el Centre Cultural del Born i el mític Fossar de les Moreres, lloc popularitzat per la poesia de Pitarra. Espero que us agradi! I ja sabeu, la setmana vinent muralles enfora, un tema més desconegut!