Altres Barcelones

Segell commemoratiu del V Congrés Internacional a BCN (KEA)

L’esperanto és una llengua auxiliar artificial que va se creada l’any 1887 per l’oculista de Bialistok, Ludvick Zamenhof.

Aquesta ciutat polonesa, prop de Rússia era multilingüe, però Zamenhof, que apreciava la diversitat lingüística, veia com en els diversos conflictes de la zona, els qui dominaven políticament el territori imposaven la seva llengua als altres. Davant aquest problema va trobar una sol•lució: Crear una llengua nova, flexible i fàcil d’aprendre, que servís com a segona llengua en pla d’igualtat en les comunicacions entre diferents grups lingüístics preservant alhora els diversos idiomes. Com era una llengua de ningú, era una llengua de tothom.

A principis del segle XX, l’expansió i l’èxit de l’Esperanto va ser aclaparador. Van començar a fer-se’n congressos internacionals. El 5è, l’any 1909 va caure a Barcelona, poc després de la Setmana Tràgica.

 Del 5 a l’11 de setembre de 1909 a Barcelona es va celebrar el congrés universal d’Esperanto. Abans de que arribessin milers d’esperantistes a Barcelona es va fer fins i tot un curs accelerat d’Esperanto a la Guàrdia Urbana. El congrés va ser prolífic pel que fa reaccions de la premsa.

Un cop arribats a Barcelona, tots els congressistes tenien un “llibre del congrés” o Kongreslibro, que era una mena de guia que explicava com arribar a Barcelona, demanant el bitllet en català des de Portbou i moltes dades i fotografies sobre la ciutat. També comptava amb mapa amb els principals atractius i activitats del congrés al centre de la ciutat Als qui els agradi anar a remenar postals antigues de Barcelona al mercat de Sant Antoni, algun dia hauran vist que n’hi ha moltíssimes subtitulades en un idioma estrany. Aquest idioma és ni més ni menys l’esperanto, perquè durant aquell temps s’en va fer una col•lecció molt extensa de cara al congrés: Aquí en podem veure unes quantes.

Un dels principals animadors va ser Pujulà i Vallès, que va ser també l’escriptor del diccionari Esperanto-Català i la seva “Gramàtica Rahonada”, En algunes fotos se’l veu amb Zamenhof.

També un jove Joan Amades, el famós folklorista i autor del Costumari Català, que per aquells temps havia fet de l’esperanto la seva primera causa.

Amb l’arribada de la Ia Guerra Mundial, molts internacionalismes van entrar en crisi, i entre ells l’Esperanto. Amb el temps, aquesta llengua creada per un jueu va passar a ser considerada per Hitler com la llengua dels jueus per dominar el món. Als EEUU va ser considerada una llengua comunista i a l’URSS una llengua que els contrarevolucionaris empraven per passar informació al bloc enemic. Amb tot, les potències mai renunciaran a imposar la seva llengua com a arma de domini als altres pobles.

Encara però hi ha qui el parla. Dins el panorama internacional de l’Esperanto, Catalunya té una de les comunitats més actives. Si us interessa el tema podeu visitar esperanto.cat, el web de l’Associació Catalana d’Esperanto.

Si us interessa el tema de com va anar el Vè Congrés d'esperanto en detall, fa temps vaig dedicar-lu un post amb vídeo inclòs amb moltes imatges.

Capella del Sant Crist dels Segadors a Sant Andreu del Palomar

Era un 7 d’e juny, dia de la festivitat de Corpus Christi, a la ciutat de Barcelona. Uns 500 segadors rondaven, com cada any, per trobar algú que els contractés per la collita. Aquell any però, no venien amb gaire bon humor.

Feia temps que durava la guerra de la Corona Espanyola amb França i si no tots, almenys la majoria havien hagut de suportar les impertinències dels soldats castellans que s’allotjaven a les seves cases cometent abusos. El maig passat, Santa Coloma de Farners havia estat arrasada per la tropa de l’Agutzil Reial Montrodon després que els seus vilatans s’haguessin negat a allotjar les tropes. El dia 22 de maig un contingent de segadors provinent de la Capella del Sant Crist dels Segadors de Sant Andreu havia entrat violentament a la ciutat per alliberar el Diputat Francesc de Tamarit, que havia estat empresonat per enfrontar-se als interessos de la monarquia.

La tensió en l’ambient gairebé es podia tallar amb un ganivet. Només calia una petita guspira per fer esclatar les ires camperoles.

De sobte, a quarts de nou del matí, un fadrí velluter que havia estat servidor de Montrodon es va fixar en un dels segadors mentre caminava pel carrer Ample. Li semblava sospitós i va disposar-se a registrar-lo, a la qual cosa el camperol es negà. De les paraules van passar als renecs, i dels renecs a les mans. De sobte el fadrí treié un coltell i el segador rebé unes ganivetades.

Aquesta fou la guspira que calia. En pocs minuts diversos segadors que voltaven per la Rambla es van unir per anar a assaltar la casa del Virrei Dalmau de Queralt, a la part baixa de la mateixa Rambla, amb intenció de cremar-la. Entremig del rebombori se sentí un tret de mosquet i un dels segadors va caure abatut. Les autoritats locals assistiren a l’indret per a contenir els segadors juntament amb els bisbes de Barcelona, Vic i Urgell, aconseguint desviar-los Rambla amunt per conduir-los fora de la ciutat . El Dietari del Consell de Cent en deixà constància documental:

“Y encontinent que ho saberen, dexaren lo ofici y lo bisbe que deia de pontifica’l y, acudint a la casa del virrei per remediar aquesta inquietud trobaren la gent molt alterada a ocasió que de casa del virrei havien tirades algunes mosquetades de les quals veren allí mort un segador. Y no obstant això, se remedià dit avalot, y desviaren tota la gent avalotada, y deixant dit palácio ab guarda de tres companyies molt numerosas, que tenien bastant ben guarnida tota la sala de sa casa.”

En aquell moment però, les ires no es van apagar i els atacs es generalitzaren contra partidaris reials i funcionaris de la monarquia.

A l’alçada del carrer del Carme assaltaren la casa d’un tal Gabriel Bernat, Fiscal de l’Audiència, cremant les seves pertinències davant la porta mateix.

Davant la violenta situació, el Virrei Santa Coloma decidí refugiar-se a la fortalesa de les Drassanes, però malgrat els consells de les autoritats, es negà a fugir en una galera creient que això encara esperonaria més la revolta. Després de la casa de Gabriel Bernat, foren atacats els domicilis del membre del jutge de l’Audiència, Rafel Puig i el del lloctinent del Mestre Racional de l’Audiència, Guerau de Guardiola. Els consellers hi acudiren intentant calmar la situació, però ja era massa tard.

Durant els saquejos no es realitzà cap tipus de pillatge. Només les imatges sacres es van salvar del foc. La resta, diners, joies, roba i mobiliari foren calcinats.

Tot i això varen aconseguir calmar els segadors que eren davant la casa de Guardiola, acompanyant-los a abandonar la ciutat pel Portal Nou:

“Y ab los medis més suaus que ens fou possible per estar en aquella ocasió, los que poguérem obrar procuràrem lo desvio de dits segadors, dels quals nos seguiren un gran número, encaminant-se al portal de Sant Antoni fins a traure’ls fora d’ell.”

Però no tots els van seguir, alguns es van desviar:

“Y per ésser molt gran lo número de segadors, alguns d’ells per abreviar lo camí, se encaminaren per un carreró que ix de la muralla, en lo qual tenia sa habitació lo marquès de Villafranca.”

A quarts de tres del migdia els segadors assaltaren les cotxeres del Marquès de Vilafranca i durant el setge, alguns criats dispararen des de la finestra aconseguint matar un altre segador. En aquell moment va córrer la falsa notícia que un dels criats del Marquès havia mort un conseller. El rumor s’estengué com una taca d’oli arribant als segadors que ja havien marxat. Aquests últims tornaren a introduir-se a la ciutat pel mateix portal pel qual havien marxat i davant les veus que deien que els criats que havien mort un conseller s’havien refugiat a les Drassanes. Hi acudiren en massa units amb una bona colla de barcelonins que, per variar, s’havien apuntat a la gresca.

Entre dos i tres mil persones es van acumular als voltants de les Drassanes amb la intenció d’assaltar-les.

Una galera s’acostava cap a la fortalesa per salvar els que s’hi refugiaven a dins. Inesperadament els revoltats van aconseguir el control de la Torre de les Puces del Baluard de Santa Eulàlia (on ara hi ha la plaça del Portal de la Pau) i van poder abatre-la.

El Virrei Santa Coloma, extenuat i ferit, va intentar escapar-se entre les roques de la línia de mar en direcció a Montjuïc, però en l’intent, fou apunyalat per un grup de revoltats.

Més tard, a les onze del vespre, la companyia de sabaters va descobrir el cadàver del Virrei entre les roques. Al Consell de Cent, els consellers es varen assabentar de la notícia.

“I tenint-ne notícia los consellers encontinent acudiren allí per a facilitar la quietud d’esta gent. Y demanant de dit virrei, no el trobaren alli, ni entengueren a on era. Y estant ja assossegat aquest tumulto, s’en tornaren en Casa de la Ciutat. Y allí entengueren que l’havien trobat mort fora de la ciutat, al peu de la muntanya de Montjuïc, aserca de Sant Bertran, a unes penyes junt al mar.”

Aquest fet provocà una cadena de conseqüències que va dur el Principat de Catalunya a la revolta, passant a formar part voluntàriament, durant un temps, dels dominis francesos i a la proclamació d’una efímera República Catalana, en temps de monarquies absolutes. També va ocasionar la Batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641 una de les grans victòries catalanes als camps de batalla.

Mentrestant, aprofitant que un gruix important de les tropes castellanes es trobava lluitant contra els rebels catalans, a l’altra banda de la península, Portugal va nomenar rei el Duc de Braganza proclamant la seva independència.

La data "1835" no és recordada per bona part dels habitants de Barcelona. Tot i això, és un moment difícil d'ignorar. El Juliol d'aquell any diversos convents de la ciutat van ser incendiats en una revolta emmarcada en la primera guerra carlina. És el que es coneix com la primera bullanga Barcelonina. A part de les repercusions posteriors, com ara la bullanga del 5 d'agost, cal tenir en compte que aquell dia es va donar espai a molts llocs emblemàtics de la ciutat com ara la Plaça del Rei, el Mercat de la Boqueria i el de Santa Caterina, el Teatre del Liceu o el creuament entre els carrers Pintor Fortuny i Doctor Dou, coneguts com "l'Eixample del Raval" ja que s'hi va executar en aquella part del Raval una mena de Pla Cerdà acotat.

En aquesta secció resseguim pas a pas el desenvolupament d'aquella revolta i analitzem els efectes que va tenir sobre el patrimoni barceloní, així com les dràstiques conseqüències i la importància històrica dels fets. Si voleu saber més sobre aquests fets, vaig fer-ne una entrada fa temps que podeu trobar clicant aquí.

Burgesos prop de la caseta del Pantà de Vallvidrera (antiquari.cat)

Avui us parlaré d’una història que més enllà de l’anècdota subterrània ha influït més del que pensem en la història de la ciutat de Barcelona.

Ja des que Barcelona era als inicis de l’aventura industrial i fins i tot una mica abans, els diumenges i els dies de festa eren ideals per pujar a la muntanya i passar el dia al voltant d’una font, en el que popularment es coneixia com les “fontades”. Des de l’obrer més pobre al burgès més adinerat (per separat cadascú amb la seva colla, per suposat) pujaven a Montjuïc a dinar i respirar aire net. En créixer la ciutat i amb l’existència de transports públics Montjuïc va perdre el monopoli com a escenari de fontades i cada cop més barcelonins, com ens recorda el cronista Sempronio, anaven a les Fonts de la Manaigua, Mas Ginebau, el Llevallol o la Teula a Collserola.

Paral·lelament, a partir de l’any 1850 s’inicià prop d’on ara hi ha la parada del Baixador de Vallvidrera, les obres per a construir un pantà (per cert, obra de l’arquitecte modernista Elies Rogent) que acumulés l’aigua de diferents rieres de Collserola i la dugués, mitjançant una mina de 1400 metres, a la Vila de Sarrià.

A principis del segle XX, apareix en escena un personatge clau: l’Enginyer Carles Emili Montanyès i Criquillion, un barceloní nascut a l’Eixample el 1877 que va criar-se veient cada dia el tramvia que passava pel Passeig de Gràcia. La seva dèria pels ferrocarrils i l’electricitat el va dur a pensar una manera d’aprofitar l’antiga “mina Grott” que unia el pantà de Vallvidrera amb Sarrià.

La caseta del Pantà de Vallvidrera en el seu estat actual

Ja que hi tenien fet un túnel, per què no fer-hi passar un trenet que facilités l’accés a l’aleshores recòndit pantà? El 13 de juny de 1908 s'estrenà la nova atracció amb una gran festa. El trenet constava d’una vagó amb motor elèctric i una capacitat de fins a 36 persones en files de 2. L’aigua continuaria passant per sota el tren. Per evitar accidents dins el túnel, les portes tenien un dispositiu a les vuit portes corredisses que feia que en obrir-se simultàniament s’aturés el corrent. Una de les principals sorpreses el dia de la inauguració van ser els dos reflectors d’acetilè i les 80 bombetes de colors repartides al llarg de la via, que donaven un aspecte màgic al recorregut. En arribar el vagó al pantà en aquell viatge inaugural, aquells pioners usuaris van ser rebuts amb sardanes i tot.

El cost del bitllet era de 35 cèntims i també es va crear una opció de viatge combinat per 45 cèntims des de la Plaça de Catalunya.

Fins a 40.000 persones van utilitzar el “Mina Grott” i va agafar tanta volada que fins i tot va inaugurar-se un restaurant al pantà.

Però ja se sap, en aquest món, quan una cosa funciona bé, com havia passat també amb el Quiosc de Canaletes, no triguen a aflorar tot tipus d’enveges. Va ser aleshores quan la S. A. Del Tibidabo va posar-se a la defensiva, dient que li feia competència amb aquesta “atracció”.

El trenet del Mina-Grott (FGC)

La Societat Belga del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona també va reaccionar fins el punt de pressionar el Governador de Barcelona, aleshores Ángel Osorio y Gallardo, per a que fes tot el possible per clausurar el que ell mateix titllava d’ “atracció espectacle”.

Osorio va aconseguir que la guàrdia civil anés a la mateixa mina a aturar l’activitat. Tot i això, l’enginyer Montanyès va resistir-se amb un recurs a l’estat que va arribar a acceptar-se. Tot i això sembla que el Governador civil s’havia encaparrat en acabar amb el “Mina Grott!” i no va aturar-se fins que va aconseguir clausurar definitivament el servei.

Però això, que podria semblar una trista notícia, en realitat potser va influir més del que pensem a la història de Barcelona. Davant l’obsessió del Governador Civil per evitar l’explotació del Mina Grott, Montanyès va presentar un nou projecte per fer amb cara i ulls, un ferrocarril com Déu mana amb totes les de la llei al qual no es pogués acusar d’”atracció”.

En aquest context, en un viatge a Londres Coneix Frank S. Pearson, el nordamericà que va fer hidroelèctriques a les Cataractes del Niàgara, a Brasil, Mèxic i Canadà. Conversaren una bona estona i el català li va parlar de les possibilitats que tenien els rius del nostre Pirineu.

Pearson, l'home que electificà Catalunya

Explica Sempronio que Montanyès sempre recordava un dia de 1908 en què va acompanyar Pearson al cim del Tibidabo. Des d’allà, mirant cap al Vallès per una Banda, i al Pla de Barcelona per l’altra li va fer una proposta. Contemplant les fumejants xemeneies de les industrioses ciutats de Terrassa i Sabadell per una banda i per l’altra la vibrant Barcelona, li va preguntar si no valdria la pena unir-les amb un ferrocarril. I ja de pas, dur-hi l’electricitat que es podria generar fent hidroelèctriques al Pirineu, tenint en compte aquests clients assedegats d’energia per fer moure les seves màquines i il·luminar-se.

Sembla que Pearson es va prendre seriosament la proposta. De fet mai sabrem fins a quin punt el tancament del trenet del Mina-Grott va influir en la creació de les actuals línies de Ferrocarrils Catalans a Sabadell i Terrassa (el que avui es considera el Metro del Vallès) i sobre l’electrificació del Pirineu i la instal·lació, també pel Sr. Pearson de la Barcelona Traction Light and Power Company Limited. Coneguda popularment com La Canadenca, la que va ser escenari el 1919 d’una de les Vagues Generals més apoteòsiques de la història que culminà amb la consecució per part dels treballadors de la tan demandada jornada laboral de 8h.

I ja si encara li posem més història ficció de “què hauria passat si...” Molts pensen que la vaga de la canadenca i el temor que aquesta va crear en els empresaris va ser la que va dur a Miguel Primo de Rivera al poder com a Dictador... Mai sabrem què hagués passat... i de fet, com a historiador no és el terreny que em pertoca, però no deixa de ser curiós el cúmul de casualitats.

Si la setmana passada vàrem explicar com es va viure el setge de Barcelona de 1714 des de dins del recinte fortificat, aquesta hem volgut fer unes pinzellades esquemàtiques de com era el setge des de fora les muralles, coneixent quina era l'estratègia militar que se seguia en aquell moment i també alguns escenaris coneguts com el Castell de Montjuïc i d'altres més desconeguts, com el Convent de Sant Jeroni, del que ja havíem parlat aquí amb anterioritat o Mas Guinardó,que a par de ser el refugi del Duc de Berwick, amaga encara les restes d'un refugi antiaeri de la Guerra Civil del 36-39. Un altre vestigi d'aquesta època és el Fort Pienc, que rep el nom d'una antiga foralesa militar borbònica construïda amb l'arribada al poder de la dinastía de Borbó. Espero que us agradi!

Darrerament s’ha parlat molt de la fortuna de la família Muñoz Ramonet, i concretament de l’herència que Julio Muñoz Ramonet va deixar el 1991 després de la seva mort. El seu luxós palau de residència durant anys del carrer Muntaner número 282-290 i la valuosa col·lecció d’art que contenia van ser donats a l’Ajuntament de Barcelona, segons l’última voluntat de Ramonet.

«La finca de Barcelona Muntaner números 282-288 pasará, incluyendo el parque y el jardín, así como el palacio en Porvenir 26-28 con todo su contenido completo, a una fundación que llevará mi nombre. La fundación tendrá como finalidad la conservación y el mantenimiento de estas instalaciones y su visita y aprovechamiento útil por el público bajo el patronato de la ciudad de Barcelona».(testament va ser redactat en alemany)

Les quatre filles del magnat del tèxtil van ocultar aquest testament, fins que l’any 1994 l’Ajuntament va rebre una carta del pintor alemany Bernd Walter, on aclaria que el testament de Julio Muñoz Ramonet donava el Palau del Marquès d’Alella i el seu contingut a la ciutat de Barcelona. Sembla ser que les hereves de Muñoz no volien pagar un préstec que Bernd Walter havia fet al seu pare a Suïssa, que ascendia als 17.000€.

Després de 17 anys de litigi entre els hereus (les quatre filles) i l’Ajuntament, el passat mes de juliol el palauet va quedar en mans de l’Ajuntament de Barcelona i en entrar es va fer un inventari del que hi havia. Això va posar en evidència que els 1.105 elements computats entre la casa i el jardí no encaixaven amb els llistats judicials, per tant l’ajuntament en va reclamar les peces de la col·lecció d’art, algunes de les quals Muñoz Ramonet havia comprat el 1950 a Ròmul Bosch i Caterineu. Entre les absències més sonades destaquen: 18 Goya, 12 Greco, 26 Fortuny, 7 Sorolla, 4 Rembradt, 3 Murillo, Zurbaráns, Rafaels, peces de Velázquez, Renoir, Delacroix…

Les filles es van endur les obres en uns tràilers cap a Madrid, segons expliquen el Pedro i l’Ana María, majordoms del palauet entre 1980 i 2001. Després de la mort de Julio Muñoz Ramonet, una nit d’octubre de 1992 van veure uns camions al jardí, una de les filles els van ordenar que no sortissin de la seva estança i l’endemà al matí van comprovar que les filles ja havien marxat i les pintures havien desaparegut:

“Al volver un martes por la noche, después de nuestro día de libranza, nos sorprendió ver dos enormes tráileres en el jardín. Una de las hijas [de Muñoz Ramonet], nos dijo a mi mujer y a mí que nos fuéramos directamente al sótano donde vivíamos. Por la mañana, cuando nos incorporamos a nuestro trabajo, ya no había nadie. Los camiones se habían ido, también las hijas y muchas de las obras de arte de la casa habían desaparecido”. Pedro y su mujer Ana María estuvieron al cuidado del palacete de la calle Muntaner, la residencia en Barcelona del industrial Julio Muñoz Ramonet, desde 1980 hasta el 2001, año en el que él se jubiló".

Pese al tiempo transcurrido, Pedro recuerda esa noche con nitidez. “Pensamos que la presencia de los camiones nos iba a comportar trabajo y nos extrañó que nos dijeran que no teníamos que ocuparnos de nada, pero la mayor sorpresa fue ver que muchas de las pinturas habían desaparecido”. De lo que pasó aquel día, “tiempo después de la muerte de don Julio”, no le dieron importancia, ya que lo achacaron a “lo herméticos que eran tanto el padre como sus hijas”, asegura el mayordomo de esta vivienda tras 21 años. EPais

En morir el pare, les filles de Muñoz Ramonet van contractar una especialista nord-americana en obres d’art perquè les assessorés a escollir les que s’havien d’endur.

Com va aconseguir acumular tanta fortuna Julio Muñoz Ramonet?

De mare catalana i pare andalús, el multimilionari Julio Muñoz Ramonet venia de família humil. L’any 1933 treballava com a dependent als magatzems El Brarato, del carrer Tamarit, propietat del seu tiet Salvador Sindreu. Amb l’ajuda del tiet, juntament amb el seu germà Álvaro va comprar una petita fàbrica tèxtil i poc després esclatava la guerra civil. La família es va traslladar en territori franquista (Sant Sebastià), però ell es quedà a Barcelona per controlar el negoci. El 1937 va ser cridat per l’exèrcit republicà, però realment va actuar com a espia franquista, essent condecorat per haver passat informació un cop finalitzada la guerra.

Aquesta posició privilegiada li va servir per començar a escalar posicions i bastir el seu gran imperi. En temps de racionament i escassedat, gràcies a l’estraperlo i als seus contactes, Muñoz Ramonet tenia tot allò que demanava. Tenia cotó suficient per enriquir-se ràpidament, això el va portar a comprar l’any 1943 Can Batlló per l’astronòmica xifra de 28 milions de pessetes.

Segons s’explica a la biografia i memòries dels germans Muñoz Ramonet, Escrites per Xavier Muñoz, que per cert no en té cap parentiu ni simpatía,

en la primera visita a la fàbrica comentava que havia telefonat al Caudillo i “Ya me ha felicitado por la inversión. Yo naturalmente, se la he brindado por Espanya, que es madre de naciones, y por su revolución nacionalsindicalista y de las JONS… que nosostros hemos enaltecido con nuestra red industrial de la que ya se habla en todo el mundo y en parte del extrajero… y para que Dios quiera seguir protegiéndome a través de la Virgen de la Merced y del Cristo de Lepanto (no sé por qué esta fijación de los catalanes por los negros)” En aquell moment el capellà de l’empresa li va dir a l’orella: “Don Julio, la Virgen de la Merced es blanca”. “¡Ah, esto nos salva!”

El 1944 compra la Unión Industrial Algodonera, anteriorment amb Ròmul Bosch i Caterineu al capdavant, això representava l’adquisició de 14 fàbriques i, a més, la important col·lecció d’art que encara ara es disputen les filles i l’Ajuntament.

Va seguir acumulant patrimoni i riqueses, comprant empreses i immobles, com els grans magatzems d’El Siglo i El Águila o la Compañia Internacional de Seguros. Diuen que Julio Muñoz tenia taula reservada als llocs més luxosos i es coneixia els locals nocturns barcelonins més selectes. Els que el van conèixer de prop expliquen que una vegada va arribar a un restaurant i la taula que ell volia estava ocupada, va avisar al maïtre, que no va poder fer res perquè els altres clients es canviessin de lloc, i tot indignat va trucar al propitari disposat a fer un xec per comprar el local. Els esforços van ser en inútils. També va tenir una història amb Carmen Broto, que després es convertiria en una famosa prostituta de luxe , i fins i tot va muntar-li un pis. Quan ja no hi tenia relació Broto acabaria morint assassinada el 1949. Julio Muñoz Ramonet intentava posicionar-se en l’escalafó més alt de la societat. L’únic impediment que tenia era que venia de família humil. Va comprar també l’hotel Ritz i el Palau Robert (seu de la Immobiliaria El Águila), tocant a la Diagonal, i finalment va ser el seu casament amb Carmen Villalonga (filla del president del Banc Central) el 17 de juliol de 1946 el que permetria que fos acceptat definitivament per la burgesia del moment.

En poc més de 10 anys Julio Muñoz tenia una bona fortuna. Els contactes amb la gent del règim franquista i la falta d’escrúpols l’havien col·locat a dalt de tot. A la ciutat ja era popular la frase “en el cielo manda dios y en la tierra...los Muñoz”. Els que el coneixien expliquen que amb els seus treballadors era un dèspota i en deia coses com aquesta: “Son como los limones; hay que estrujarlos bien y una vez secos, se tiran y a por otro”.

Això sí, als seus convidats els tractava amb suma delicadesa, els treia la vaixella d’or massís i menjaven a la carta.

A partir dels ‘60, amb la millora de l’economia, les coses anirien de cap a caiguda, faria relacions internacionals que el portarien a negociar a les Filipines, Japó, Kuwait i la República Dominicana, però després que se sabés que havia deixat un forat de 4.000 milions a la Companyia de Seguros l’any 1986 es traslladaria a Suïssa per evitar anar a la presó. L’escàndol va fer que detinguessin a sis alts càrrecs de la companyia. El març del 1991 el jutge Garzón va demanar 11 anys de presó per estafa i falsedat i al cap de dos mesos va morir en un hotel de Suïssa. Les seves despulles resten al panteó familiar del cementiri de Montjuïc.

Darrerament s’ha parlat força de celebrar uns Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona, després de moltes polèmiques sembla que finalment la idea ha quedat descartada, però no us penseu que fos una cosa tan esbojarrada.

Tots teníem clar que tot i anomenar-se “de Barcelona” la majoria de proves, com l’esquí i l’snowboard se celebrarien a les estacions dels Pirineus, on la neu està força garantida.

Però, què pensaríeu si l’alcalde digués que amb el Tibidabo ja en tindríem prou? El que avui ens sembla un disbarat va passar ja fa cent anys en aquesta modesta muntanya. Potser per art de màgia el Tibidabo es va convertir per uns dies en uns Pirineus.

Avui dia sempre es recorda la mítica nevada del 1962, i ara també la que va tenir lloc a la ciutat el març del 2010 durant l’anomenada Siberiana. Però el 17 de gener de 1914, després de dies de fred els termòmetres de Barcelona van baixar sota zero i es va produir una gran nevada, un dia sencer nevant i nevant… Ara que ja fa cent anys, és moment de recordar aquest fet inusual que va cobrir la ciutat de més d’un pam de neu, al mateix centre de Barcelona s’acumulava un gruix de 24 cm. de neu.

Amb aquest paisatge totalment emblanquinat la junta directiva de la secció de Sports de Montanya del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) reunida aquella mateixa nit va decidir convocar un concurs oficial d’skis i luges a la vessant de Vallvidrera (allà a prop de la font de la Budellera) per a l’endemà a les 10 del matí.

Aquell hivern, que de moment no havia estat gaire prolífic pel que fa a la neu, no havia deixat celebrar aquests campionats als Pirineus (normalment les competicions es feien a la Vall de Núria), així que van trobar l’ocasió ideal per a poder realitzar un concurs i unes proves preparatòries sense haver d’anar tan lluny. El 18 de gener de 1914 Barcelona, i concretament el Tibidabo, amb una temperatura de 2 graus sota zero, per primera vegada seria l’escenari d’una cursa d’esquí alpí i de trineus, i amb neu natural! Qui ho havia de dir!

La crida que va fer el CEC a través de la premsa i del boca-orella va reunir un bon nombre de participants i curiosos que no es volien perdre de cap manera aquest espectacle surrealista que normalment havien vist només al cinema i que no semblava propi per a una ciutat banyada pel Mediterrani.

La pista escollida per al descens es trobava darrere les immediacions de l’antic hotel Can Baldiró (enderrocat el 1965, i on avui hi trobem les cases del carrer Algarves), entre la casa de la Budellera i la font de la Budellera i feia uns 400 metres. No us penseu que com que tot plegat havia sorgit de manera més o menys espontània es feia de qualsevol manera. Per a fer les proves i la competició correctament comptaven amb un jutge de sortida, un jutge d’arribada, un jutge de viratge, un jutge de trajecte, un cronometrista d’arribada i un cronometrista de sortida. El camí havia estat prèviament senyalitzat amb unes banderoles verdes i unes de vermelles a la sortida. Els esquiadors després d’una recta haurien d’esquivar la casa, passar per a dues portes i seguir els revolts de la pista, cosa que complicava una mica la baixada.

Segons les cròniques de l’època, tret d’alguna caiguda, no hi va haver accidents remarcables:

“Hasta la casucha en cuestión los consursantes se deslizaban por una pendiente en línea recta, pasada la caseta, existían varias revueltas, algunas de ángulo muy cerrado y bastante peligrosas, donde se produjeron algunos tumbos, sin importancia alguna afortunadamente”

A les onze del matí i un minut es donava el tret de sortida de la carrera amb esquís, on hi havia onze participants inscrits, entre els quals també una dona, la senyora Eva Gilling. Alguns organitzadors del CEC (els senyors Santamaria, Amat i Norby) que tampoc es podien resistir de tastar la neu barcelonina també van participar en la cursa d’esquí, encara que ho van fer fora de concurs. La classificació va ser la següent:

1r. Sr Armengué, amb 1 min i 46 segons 2n. Sr. Barrié, amb 1 min i 53 segons 2/5 3r. Sr.Soler, amb 2 min 14 segons 3/5

El guanyador d’aquesta primera competició a Vallvidrera ja tenia nom: Martí Armengué, tot i que el sr. Norby del CEC va ser el qui va fer el recorregut més ràpid i va passar la casa amb més facilitat, diuen però, que abans de creuar la línia de la meta es va aturar per a que no li agafessin la marca de temps. Això va desfermar els aplaudiments del públic que gaudia de l’espectacle.

Després de l’esquí començava la cursa de luges o trineus, aquesta amb 52 inscrits i categories masculina i femenina:

“A las 11 y 28 minutos se dió la salida al primero de los inscritos en la carrera de luges, entre los que sé contaban siete bellas señoritas para las que se estableció una clasificación especial” La Vanguardia

Entre les set participants inscrites la guanyadora va ser Mercedes Amat, seguida de Rosita Torres i Maria Fontrodona. En la categoria masculina la cosa va ser molt ajustada i els tres homes amb millor temps van ser:

1r. Sr. Artigas: 1 min. 37 segons 2/5 2n. Sr. Guri: 1 min. 40 segons 3/5 3r. Sr Bosch: 1 min. 42 segons 2/5

Finalment per a rematar la festa van ser els boy-scouts que havien estat ajudant en l’organització de l’activitat els qui van tenir també el seu moment per al descens en luge, van recórrer els primers 200 metres de la pista rectes i el resultat va ser aquest:

1r. Gimeno: 50 segons 2/5 2n. Figueras: 56 segons 1/5 3r. Alentorn: 1 min. 7 segons 1/5

Més endavant a la seu del CEC els campions rebrien les medalles de plata per a la seva curiosa competició. Encara que avui ens soni estrany això d’un Jocs olímpics d’hivern a Barcelona, la premsa de l’època ja parlava en aquell temps de Barcelona com a “ciutat d’hivern”, pel seu bon clima, malgrat els episodis de nevada poc habituals com aquest en que fins i tot va sortir el sol el dia de la competició; però també vaticinava que probablement aquest seria un fet únic que passaria als anals de la Història Contemporània. De moment sabem que ha estat el primer cop i l’únic del segle XX que Barcelona es converteix en un lloc per a la competició dels esports de neu, si serà l’únic de la Història Contemporània encara està per veure...

Pierre François Andé Méchain en un retrat de l'època

Sabieu que la nostra ciutat fou una de les principals protagonistes del naixement del nostre actual sistema de mesures? Molts punts de Barcelona pels quals hem passat diverses vegades van ser els escenaris d’aquesta insòlita aventura. Tot va començar l’any 1790, en un context revolucionari, l’Assemblea Nacional Francesa va decidir trobar un nou patró de mesura internacional basat en la pròpia natura i que servís per acabar d’una vegada per totes amb els conflictes que, com ja hem vist, s’originaven ja feia molts segles a causa de la enorme disparitat de patrons emprats. Fins aleshores, els diferents estats, ciutats i fins i tot petits pobles i viles, havien fixat les seves pròpies unitats de mesura.

El març de 1791 es presentà aquesta nova mesura, anomenada “metre” definint-se com la deumilionèssima part del quadrant d’un meridià terrestre. Es va presentar com a patró un metre provisional representat en una barra de platí que hauria de ser ratificat amb un ambiciós pla de mesures i càlculs racionals que mitjançant la comprovació directa fos capaç de mesurar la longitud real d’un meridià terrestre. Veient que era impossible mesurar un meridià des del seu inici al Pol Nord fins la línia de l’Equador, s’arribà a la decisió de mesurar-ne un tros i calcular-ne matemàticament el valor total. I es va triar un tram que va des de Dunquerke a Barcelona passant per l’observatori de París. La inclusió de Barcelona tingué el seu origen en les condicions geogràfiques, ja que els punts dels extrems havien d’estar situats a nivell del mar per tal de poder fer bé els càlculs. Tot i això també hi havia raons de prestigi: Barcelona donaria una etiqueta d’internacionalitat al projecte davant l’absència de resposta per part del govern anglès a la invitació a col•laborar-hi.

Punts des d'on es van fer els càlculs sobre un mapa d'inicis del s.XIX

Per agilitzar la feina es va decidir dividir el tram en dues parts; de Dunquerke a Rodés i de Barcelona a Rodés. Els càlculs del primer tram ja s’havien realitzat altres vegades, però de tota manera es va encomanar a Jean Baptiste Delambre una medició definitiva i per al segon tram, que és el que ara ens ocupa, es va dessignar Pierre-Andreé Méchain, un dels astrònoms més experimentats de França.

La tècnica que s’havia d’utilitzar era la triangulació geodèsica. Un procediment consistent en una cadena de triangles els vèrtex de la qual haurien de ser muntanyes i punts de referència al llarg del meridià. La mesura que s’empraria com a patró era la “toesa de l’acadèmia”, considerada la més exacta a França fins que va aparèixer el metre.

Gràcies a la predisposició de la monarquia espanyola, Pierre-Andree Méchain va arribar a Barcelona el 10 de juliol de 1792. Es va instal•lar a la pensió “La fontana de Oro”, un dels millors establiments de l’època situat en un edifici encara existent les façanes del qual donen al carrer Avinyó, Ample i Gignàs, amb entrada al carrer Avinyó nº 39. En aquell temps la via rebia el nom de Carrer dels Escudellers, fet que sovint ha confós els que han estudiat aquest episodi. El carrer, segons ens explica Lluís Permanyer, havia estat anomenat popularment també “el carrer dels francesos”, donat que al llarg del seu recorregut hi havia desenes d’establiments regentats per persones procedents d’aquest país. Ja al 1791 la fonda “La Fontana de Oro”, havia estat acollint nombrosos refugiats francesos que fugien de la revolució, entre els quals alguns de gran renom com ara el banquer Cabarrús, la princesa de Linage i el Duc de Havre.

Placa del 1993 situada a la torre del Castell de Montjuïc

El dia 10 de juliol Méchain es trobà amb José González i amb altres tècnics enviats per Carles IV. Sense més demora, es posaren davant els mapes per tal d’establir quines serien les muntanyes catalanes que servirien de vèrtex per a fer les triangulacions geodèsiques fins els Pirineus. Els científics enviats pel rei proposaren a Méchain intentar triangular la ciutat de Barcelona amb les Illes Balears. Ells no ho sabien, però no era una idea nova. La comissió que havia decidit enviar Méchain a Barcelona ja havia tingut aquesta idea però havia estat descartada per veure’s poc operativa. Tot i això, González i Méchain van fer tots els esforços per intentar contemplar aquesta possibilitat.

Pel mes de desembre, el científic espanyol s’embarcà cap a l’illa de Mallorca i un cop allà s’enfilà al Puig Major. Mitjançant un mecanisme de foc i miralls va intentar fer un senyal que fos identificable des de Barcelona. Per molt que ara ens sembli increïble, l’invent va funcionar, i Méchain va poder observar el senyal amb el seu telescopi plantat dalt de la torre d’homenatge del Castell de Montjuic. La proesa, tot i això, va ser inútil, ja que tot i que la visió amb el telescopi era satisfactòria, no ho era en canvi amb l’instrumental per calcular angles que duia a sobre. Era de suposar que l’astrònom francès estava equipat amb la millor tecnologia que es coneixia en el moment i per tant va arribar a la conclusió que era impossible la triangulació directa entre Barcelona i les Illes Balears. En aquell moment es va establir definitivament que els càlculs del meridià tindrien com a punt final la nostra ciutat. Entre 1792 i 1793 es van fer a la costa catalana diverses triangulacions que tenien com a final el triangle geodèsic barceloní. Un dels seus vèrtex fou la torre d’homenatge de la fortalesa de Montjuïc. Un altre fou el far que delimitava el final de l’espigó del port de Barcelona en l’època en què Méchain hi va realitzar les seves mesures. Aquesta construcció és ara coneguda amb el nom de “torre del rellotge” des de l’ampliació del port al segle XIX, en la qual va passar de ser un far a tenir-hi instal•lat un rellotge. L’últim dels punts era la torre del campanar de la Catedral de la Seu, aquella on hi havia estat allotjada la famosa campana Honorata.

El 21 de gener de 1793, Lluis XVI de França, al qual la revolució ja havia deixat gairebé sense poder, mor a la guillotina. Aquest fet va produir l’augment de les desconfiances entre la monarquia borbònica espanyola i el govern de la flamant I República Francesa. Méchain, com a ciutadà francès, va veure perillar les seves investigacions a terres catalanes. A partir d’aleshores no es va permetre que s’acostés a les muntanyes de la frontera per si aprofitava l’excusa per fer senyals i passar informació.

Donades les seves limitacions de moviment, Méchain va decidir prosseguir amb altres triangulacions enviant gent al sud per intentar trobar altres punts triangulables amb les illes i passar l’estona relacionant-se amb els intel•lectuals catalans del moment. La curiositat l’empenyé un dia a anar a la finca d’un metge –probablement en Francesc Sanpons i Roca- on tingué un accident observant un mecanisme hidràulic que el va deixar cinc mesos al llit.

Torre de Sant Joan de l'antiga fortalesa de la Ciutadella de Barcelona

El dia 7 de març es declarà la guerra entre Espanya i França, fet que afegia encara més problemes. Tot i que se li va donar llibertat per realitzar els càlculs necessaris, se li va vedar passar la frontera i en tornar a Barcelona no se li va permetre l’accés a les instal•lacions militars de Montjuïc. Així doncs va haver de conformar-se amb pujar al terrat de “La Fontana de Oro” i intentar calcular la unió amb la fortalesa. Aquesta variació, de la qual no va informar, li va valer posteriorment una esbroncada per una diferència de 3 segons d’arc.

La guerra entre Espanya i França es duia a terme en territori del Rosselló. Aquesta àrea geogràfica no feia tant de temps que formava part de França i molts dels exiliats de guerra “francesos” que venien a la ciutat eren catalans del Rosselló o be occitans. En aquest context, un contingent de soldats francesos d’arre

Monument al metre al fossar del Castell de Montjuïc

En aquells moments de tanta tensió el Capità General de Catalunya, Comte de Lacy, va decidir empresonar Méchain a la torre de Sant Joan de la Ciutadella, potser amb més voluntat de protegir-lo que no pas de reprimir-lo. El novembre de 1794, amb el final del mandat de Lacy, el científic francès fou alliberat podent així prosseguir amb la seva tasca tornant a França fent escala a Itàlia.

Va acabar invertint 3 anys en els càlculs de la línia del meridià que li faltava fins arribar a la ciutat de Rodez, tot i les queixes impacients de la resta de l’equip, finalment es va reunir a Carcassona amb Delambre i un cop arribats a París es va convocar a tots els científics de dins i fora de la república que havien acceptat entrar en el projecte per tal de fer les operacions necessàries per arribar a algun resultat.

El 22 de juny de 1788 es va concloure que a partir d’aleshores un metre seria el que abans eren 3 peus de reu, 11 línies i 296 mil•lèsimes de línia, tan sols 0,32 mm més curt que el metre provisional i Napoleó Bonaparte va acabar signant. Aquell dia havia nascut oficialment el metre.

L’any 1803, el perfeccionista Méchain va tornar a casa nostra amb la intenció d’aconseguir la triangulació amb Eivissa, que el va portar de cap durant 3 anys sense poder acabar la feina quan la mort el va visitar de la mà de la febre groga a Castelló de la Plana. De tota manera, durant aquell temps, la comunitat científica ja havia arribat a la conclusió que la terra no era un el•lipsoide perfecte. No tots els meridians terrestres mesuraven el mateix i al final, malgrat tot l’esforç, el metre seguia sent una convenció social.

Ara mateix a Barcelona, tot i que passen desapercebuts, hi ha diversos indicis que ens recorden el periple de Méchain: Una placa a la torre del castell de Montjuïc, un monument al metre al fossar del mateix castell, una placa a la torre del rellotge i un altre monument a les Glòries.

Molts mitjans van anunciar el dia 26 d'aquest mes el 75è aniversari de les tropes franquistes a Barcelona. De fet jo mateix m’hi vaig sumar amb els companys de BTVNotícies i no és la primera vegada que parlo sobre aquesta efeméride d’un 26 de gener. Això sí, el que no tothom sap és que aquest important fet ha ocultat des d’aleshores el que a Barcelona havia estat la gran efemèride del 26 de gener. De la mateixa manera que per als xilens l’onze de setembre és considerat el dia del cop d’estat de Pinochet, per als nordamericans el de l’atac contra les torres bessones i per a nosaltres el dia de l’assalt final dels borbònics contra Barcelona, per als barcelonins d’abans de l’entrada dels feixistes a la ciutat, el 26 de gener havia estat el dia de la batalla de Monjuïc, un conflicte que cal emmarcar en el context de la Guerra dels Segadors.

Torre de guaita de Montjuïc al 1563, des d'on s'advertia d'atacs per mar.

La batalla del 26 de gener de 1641 va ser alhora un símbol de victòria per la milícia armada de Barcelona contra la monarquia i una de les derrotes més vergonyants en la història dels terços castellans, que venien a ocupar Barcelona en nom del rei Felip IV i el Comte Duc d’Olivares.

Barcelona era aleshores una ciutat emmurallada limitada al que actualment és el Districte de Ciutat Vella. L’inici de la revolta catalana va fer veure a les autoritats municipals la necessitat de construir al capdamunt de la muntanya de Montjuïc una fortalesa militar que permetés convertir el lloc estratègic que anteriorment només s’emprava per vigilar els moviments dels vaixells des d’una torre de guaita que es comunicava amb senyals amb Barcelona en una avançada defensiva de la ciutat. Segons algunes cròniques, aquesta fortalesa primerenca de forma de quadrilàter i amb l’antiga atalaia com a torre d’homenatge va ser construïda a corre cuita en tan sols 30 dies. La fortalesa i la ciutat es comunicaven mitjançant un camí serpentejant atrinxerat.

Pedro Fajardo, Marquès de Los Vélez

El setembre de 1640 la noblesa tortosina, espantada pel caràcter de revolta social i popular que estava prenent el conflicte i tement per la possibilitat de perdre la seva posició de poder, havia obert les portes de la ciutat de Tortosa a les tropes de Felip IV de Castella, desfermant una onada repressiva contra els tortosins fidels a les institucions catalanes.

Emprant Tortosa com a base, els exèrcits castellans van anar avançant de sud a nord de Catalunya, comandats per Pedro Fajardo, Marquès de Los Vélez, un home de dubtosa honorabilitat que en la conquesta de Cambrils del 25 d’octubre de 1640 havia ordenat penjar tres nobles que s’havien rendit, violentant així les normes d’honor de la guerra suposades en el context de guerra per aquells temps.

Una setmana abans de l’assalt a Montjuic, els terços castellans havien conquerit Martorell. El pla de Los Vélez era atacar ràpidament Barcelona, apoderant-se abans de la fortalesa, abans que es reorganitzessin els exèrcits catalans vençuts a la zona del Vallès.

Els assaltants comptaven teòricament amb l’ajut del traïdor Josep de Pau de Rocabertí, governador de la fotalesa, que els havia aportat mapes i els havia indicat que aquesta era només defensada per 300 soldats i que els oficials prenien per costum baixar a la ciutat a l’hora d’ezmorzar, però el pla va ser descobert abans de temps pel Consell de Cent tot i que Rocabertí fugí abans de ser detingut.

Salvador Darder, argenter de la Companyia de Sta. Eulàlia

El dia 24 de gener, Los Vélez envia una proposta de rendició a la ciutat. El Consell de Cent rebutja el dia següent la proposta. El dia 26 de gener de 1641 s’iniciava doncs el que ha passat a la història com “La Batalla de Monjuïc”, una batalla molt desigual pel que feia les forces militars Les tropes ocupants es trobaven acampades a la Vila de Sants. Eren 26.100 efectius en total entre cavalleria i infanteria i comptaven amb 25 peces d’artilleria.

Per la banda dels defensors eren només 5700 soldats comptant amb les 9 companyies de milicians del terç de Santa Eulàlia i 300 aliats francesos amb 8 artillers atrinxerats a l’Ermita de Santa Madrona (prop de l’actual MNAC) i la cavalleria francesa que defensava la zona del pla entre Sants i el portal de Sant Antoni de Barcelona. A les 9 del matí comença l’assalt, quan 2000 mosqueters castellans pugen la muntanya per la banda del Llobregat i son aturats per la resistència.

Posteriorment dos terços ho intentaran per la zona de Sants i 2 mes aniran de Sants a Creu Coberta, on hi havia la torre defensiva d’en Damians per posteriorment pujar fins l’ermita de Santa Madrona amb la intenció de tallar les comunicacions entre la fortalesa i la ciutat.

La tropa castellana va aconseguir diverses vegades arribar al cim de la muntanya i molts defensors varen haver d’escapar. Tot i això, uns 400 resistents van mantenir-se ferms i van causar moltes baixes amb els canons sorrers de fabricació holandesa dels que disposaven. Aquesta artilleria disparava terra, pedres i metralla metàl•lica i era molt efectiva en defenses com aquesta.

Un altre dels escenaris de la batalla va ser el Portal de Sant Antoni, on ara hi ha el mercat en obres i els camins que unien Barcelona i Creu Coberta, que corresponien aproximadament al que ara és l’Avinguda Mistral.

Combats a la base de la muntanya durant la Batalla de Montjuïc

Les tropes castellanes es localitzaven una mica més a l’oest, on es situava l’antiga zona de Valldonzella. La cavalleria francesa d’Henri Serignan va carregar contra les tropes castellanes, cosa que va provocar una violenta reacció. Els defensors de la ciutat recularen doncs dins el recinte emmurallat des del qual van poder fer-se forts i delmar els enemics, als quals els va començar a escassejar la munició.

L’estabilització d’aquest sector va permetre els defensors enviar 2000 mosqueters per reforçar el castell. A les tres de la tarda les tropes de Felip IV van executar un assalt en massa, que resultà fallit, ja que els castellans no disposaven d’escales ni d’artilleria un cop arribaven a la fortalesa i per tant els era molt difícil assaltar-la.

Un altre dels problemes que van tenir els soldats castellans va ser la manca de coordinació i confiança entre el Marquès de Torrecuso i Juan de Garay, que tenien una forta personalitat i no s’avenien gaire a col•laborar en l’assalt, portant a diverses tensions mútues i desordre.

Finalment la càrrega contra els assaltants d’un grup de tan sols una quarantena de resistents va aconseguir foragitar els soldats reialistes en desbandada muntanya avall. La difícil orografia del terreny els feia caure sovint, i molts d’ells abandonaven les armes en la seva fugida. A la falda de la muntanya els caps militars miraven de reagrupar i tranquilitzar els terços i reagrupar-los en les seves banderes.

Restes de la primera fortalesa a l'interior de l'actual recinte

El dia següent els terços castellans marxaren de Sants cap a Granollers, i posteriorment d’allà fins a Tarragona. La meitat dels homes que havien començat la campanya havien mort i Los Vélez fou destituït. La Batalla de Montjuïc doncs, va passar a la història com una de les darreres victòries catalanes als camps de combat, una efemèride que esdevingué tot un símbol.

Tot i això, 298 anys més tard, també un 26 de gener, les tropes del General Franco entraven triomfalment a Barcelona, sense gaire problemes. Les males llengües diuen que Franco, que podia haver entrat dies abans a la ciutat, va esperar al dia 26 perquè des d’aleshores, l’efemèride del 26 de gener es relacionés per sempre més amb la caiguda de Barcelona i no amb la victòria de la resistència dels barcelonins de 1641. I de fet, va funcionar bastant la cosa. Quasi ningú en parla ja de la batalla de Montjuïc quan arriben aquestes dates. Però sempre hi serem els quatre corcons de sempre per tocar els nassos...

La memòria de la Batalla de Montjuïc però, perviu encara en els carrers de Barcelona. Alguns d’ells a més, han patit una manipulació expressa durant el franquisme per alterar-ne el record.

El cas més flagrant és el del carrer del Poeta Cabanyes del Poble Sec, conegut sobretot per ser el carrer de Joan Manuel Serrat. Aquest carrer, anomenat antigament carrer Cabanyes, a seques, estava dedicat al militar Francesc de Cabanyes, un dels caps de la defensa durant la Batalla de Montjuïc, que creà un cos anomenat en un principi Companyia dels Almogàvers, per ordre de Pau Claris, tot i que pel sobrenom d’un dels seus primers caps, Miquelot de Prats, van passar a ser coneguts amb el nom de “miquelets” l’antecedent dels cossos de fusellers de muntanya de la Guerra de Successió. Francesc de Cabanyes va liderar a la batalla de Montjuïc el Terç de Santa Eulàlia.

Sta Eulàlia, Mare de Déu i Sta Madrona amb la batalla de fons

L’any 1949, en ple franquisme s’afegí a aquest carrer el mot “poeta”, passant a dedicar-lo a Manuel de Cabanyes i Ballester, un poeta preromàntic i monàrquic d’inicis del segle XIX, que resultava molt menys molest per als feixistes. També al Poble Sec podem trobar el carrer de Margarit, dedicat a Josep Margarit i de Biure, militar i polític que fou ambaixador de Catalunya a París i s’enfrontà a les tropes de Felip IV a la Batalla de Montjuïc.

També ben a prop el carrer d’en Radas, dedicat al ca
pità d’artilleria que disparava els canons sorrers des de Montjuïc a la mateixa batalla o el carrer d’en Tapioles, dedicat al soldat Joan Tapioles, que fou el qui va cridar que l’enemic es retirava mentre hi havia una càrrega de mosquets i va esperonar la càrrega de la quarantena de soldats que va fer fugir els assaltants muntanya avall.

Ja al barri de Sant Antoni trobem el carrer de Tamarit, dedicat a Francesc de Tamarit i de Rifà, militar i polític, diputat i defensor a la Batalal de Montjuïc.

Prop del Pavelló Mies Van Der Rohe trobem el carrer de Montfar, dedicat a Dídac de Montfar Sorts i Cellers, historiador, Ciutadà Honrat i arxiver de la Corona d’Aragó que dirigia l’artilleria a la Batalla de Montjuïc. Però si hi ha un carrer que sens dubte recordi clarament aquesta efemèride és el carrer del 26 de gener de 1640, a Hostafrancs. Sota el nom del carrer podem llegir (Batalla de Montjuïc, durant la Guerra dels Segadors).

Així doncs, ja ho sabeu, quan passeu per aquests carrers a partir d’ara, penseu en els argenters i metal•lurgics barcelonins que van perdre la vida defensant la nostra ciutat i recordreu que no sempre el castell de Montjuïc ha tingut finalitats repressives ja que en un principi va servir per protegir-nos!