Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

Amb motiu del polèmic Fòrum de les Cultures del 2004 es va acabar d’urbanitzar l’avinguda Diagonal fins el mar, dotant a aquesta zona de moderns edificis. Ara aquest lloc acull nombrosos concerts i s’ha convertit en un pol d’atracció per a alguns negocis i hotels de luxe.
Avui en dia, palplantats allà mateix o bé gaudint d’algun dels festivals que ara s’hi acostumen a celebrar, ens és molt difícil intuir el passat fosc d’aquella zona.
L’àrea que el 2004 va ocupar el Fòrum de les Cultures, havia estat antigament Un terreny format per dos antics barris, el de Pequín, una barriada originàriament formada per treballadors d’origen filipí, i la zona coneguda com el Parapet o Camp de la Bota, un terreny costaner que comptava amb una fortalesa militar i amb un mur o parapet amb fonaments ja des del 1714 que inicialment tenia la funció de possibilitar les pràctiques de tir.
La fortificació era coneguda amb el nom de “El castell de les Quatre Torres” i havia estat construït al límit entre Sant Adrià i Sant Martí per ordre de Zapatero (no el Zapatero d’ara si no el que era Capità General de Catalunya l’any 1858)
L’àrea que avui ens ocupa va començar a poblar-se de barraques a l’entorn de l’any 1929, en motiu de la necessitat de mà d’obra per a les obres de la segona Exposició Universal de 1929, quan s’hi instal•laren diverses famílies sobretot d’ètnia gitana malgrat que no va deixar de ser un lloc despoblat i mig abandonat a la vora del mar.
Durant els mesos de setembre i octubre de 1936, les autoritats republicanes van fer afusellar en aquest indret a 44 militars colpistes que s’havien aixecat contra el govern donant suport a l’alçament franquista, però fou més tard, durant la repressió franquista, quan el nombre de morts augmentà de manera més significativa, arribant a ser executades 1717 persones entre els anys 1939 i 1952.
La majoria de les víctimes eren homes, tot i que 11 de les condemnades eren dones que provenien de la presó de dones de Les Corts, i en tenim constància gràcies a un laboriós projecte de recerca que s’ha dut a terme sobre aquelles preses sobre el qual parlarem un altre dia.
A diferència d’altres dictadures, el Règim Franquista vivia en la ficció de resultar un ordre etern que no hauria de rendir comptes davant ningú (bé, potser en això desgraciadament no anaven tan errats) i creia que no tenia motius per amagar res. El franquisme va generar nombrosa paperassa burocràtica que ha arribat fins els nostres dies i que ara ens permet saber detalls sobre aquests crims.
Els condemnats solien ser cridats pels funcionaris de la Presó Model entre les 21:00 i les 22:00 de la nit, hora en que finalitzava el torn, i eren conduïts a la capella, on es practicaven les diligències legals per entregar-los després al piquet d’afusellament que els duria al Camp de la Bota.
Un cop allà, els militars conduïen als condemnats cap al parapet per un camí que encara es pot apreciar als mapes antics de la ciutat i arribats al mur, eren executats.
La majoria de les víctimes van morir durant els primers anys del franquisme, tot i que aquest indret va seguir sent un dels sòrdids escenaris de la repressió fins la dècada dels anys 50.
Gràcies al testimoni del vicari de Sant Adrià, Mossèn Pere Ribot, que conservem gràcies a Josep Maria Huertas Claveria, ens podem fer una idea del passat d’aquell indret esgarrifós:

“El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia senties quants havien mort cada dia...”


En molts casos les víctimes no havien comès cap més delicte que el de combregar amb unes idees contràries a les del Règim. Sovint havien estat denunciats per desafecció per part de Falange, o pels cossos de seguretat i els governants, però de vegades també a causa d’informació desvetllada per veïns que s’havien sumat a la crida a les delacions promoguda per la Falange.
Malgrat la importància històrica del passat d’aquest indret, només una placa recordava la memòria d’aquests afusellats, i aquesta fou retirada en motiu de les obres del Fòrum.
Tot i això, l’insistència de l’Artista Francesc Abad, ha aconseguit que ara una placa i un monument donin testimoni del nefast us d’aquella zona.
Gràcies al projecte multimèdia que podem trobar a http://francescabad.com/campdelabota podrem accedir a una gran tasca de documentació sobre el passat del camp de la bota i consultar fins i tot fotografies, documents o entrevistes amb els familiars dels condemnats.
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement.



07/06/10 Els afusellaments del Camp de la Bota

10 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Realment els que tan parlen de memòria històrica sovint mostren una amnèsia històrica preocupant...

(i sovint és selectiva...)

Xavier Caballé ha dit...

L'enllaç a la web de Francesc Abad no funciona...

Dani ha dit...

Carquinyol: Sí que és selectiva si..., totalment...

Xavier: Ja està!

Johnny ha dit...

Hola Daniel,
Un tema malogradament de moda el de la memòria històrica y tot el asumpte Garzón que com diuen els mitjans és "el ultimo exiliado del franquismo". El franquisme va ser una
una degràcia per aquest pais fruit de la ignorància, d'aquesta de la qual s'alimenta el pp.

ps . Ja havia vist els cascos del romas de la facana de la Gloria. I sembla ser que la pel.lícula Casper estáinspirada en la Casa Batllo :9
Una abraçada

Miquel ha dit...

Considero que la memoria histórica habría de ser una puerta de aire fresco, pero fresco para todos. No hay faixisme de derechas, los de izquierdas también existen. Stalin acabo con 30 millones de compatriotas. Lo de El Camp de la Bota fue cruel. Mi abuelo trabajaba en la fábrica de la luz, a escasos metros de donde fusilaban a las personas. A las 5 de la mañana y sabía la cantidad de personas muertas porque contaban el tiro de gracia. pero también me explicaba de las correrias del barco Uruguay, las checas de Sant Elies, Layetana o la calle Zaragoza...La memoria histórica si, pero para todos. Salut y gracias por dejarme participar. Miquel

Anònim ha dit...

LA GENT QUE ANAVAN A MATAR,QUANT PASABAN ELS CAMIONS PER ZONES HABITADES CRIDABAN ELS SEUS NOMS...
TESTIMONI FAMILIAR,TENIAN POR DE QUE LES SEVES FAMILIES NO SABESIN MAI LA SEVA TRISTA FI.
MOLTS VEINS VAN PENDRER NOTES,AMB CONSTA,I MALGRAT LA POR CERCAVAN PARENTS.TENS RAO EL RECORD HA DE SER PER TOTS,PERO ELS FRANQUISME VA DURAR...DURAR...I MATAR...I MATAR..
JUGANT AMB BCN.

Johnny ha dit...

Hola Daniel,
Em dirigeixo a tu per demanar-te un favor. M'agradaria saber alguna curiositat o que representa el cel obert de la Pedrera, amb aquest colors verds i cians , les columnes...He suposat que alomillor tu saps algo. He buscat per la xarxa però no trovo res.
Salutacions

Rafel ha dit...

Dani,

Al programa del Franquisme a BTV (2007) vam portar el testimoni de la Maria Rosa Casanovas. Fa posar la pell de gallina. En vaig fer un post al blog quan vaig saber que havia mort

http://blocs.gracianet.cat/que_diu_que_que/2009/03/04/pere-iv-416-farmacia-postals-de-postguerra/

una abraçada!

Dani ha dit...

Miquel i Jugant...: He discutit molt sobre el tema de la memòria històrica, i de fet jo, tot i que tinc els meus preferits, tampoc callo les coses. Vaig escriure sobre la repressió al cristianisme durant la guerra fa temps... Però trobo que en aquesta eterna discurssió hi ha un punt de demagògia tenint en compte que això no va ser una guerra en la que tots ens vàrem tornar bojos... Va iniciar-se amb un alçament armat de caire feixistitzant contra una democràcia... I per altra banda, els franquistes van tenir honors i momunents durant 40 anys, les seves vídues van rebre pensions (cosa que em sembla correcta des del seu punt de vista) Els republicans, en canvi, van ser reprimits posteriorment, exiliats, i alguns d'ells encara resten enterrats a les cunetes en plena democràcia i quan un jutge ho vol investigar (jutge al qual li han permes tancar diaris i il·legalitzar partits per altra banda), l'inhabiliten... Crec que si realment estem en democràcia el que s'hauria de fer és equilibrar la balança...

No dic que els republicans ho haguéssin fet atrocitats només dic que aquests encara no han estat reconeguts mentre els altres han tingut 40 anys de bombo i platillo mentre per l'altra banda existia una llei del silenci. No crec que partim d'una situació de paritat en conceptes de memòria històrica...

Jonny: Pels colors et refereixes a la Pedrera o a la Casa Batlló?

Rafel: Els pels de punta totalment, sembla mentida. Això dels taüts mal fets que regalimàven sang...

David Gimeno i Ayuso ha dit...

Certament, els que reclamen la memòria històrica "per a tots", haurien de saber que el mateix Comte Ciano, el 18 de juliol de 1939, després d'assistir a la celebració de la desfilada de la victòria a Barcelona, va expressar la seva sorpresa i desconcert en una comunicació tramesa al Consell del Fascio italià perquè a Barcelona se seguia afusellant gent... quatre mesos després d'acabada la guerra!!!