Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007



Avui us portaré una història que feia temps que us hauria d’haver explicat, ja que narra uns fets molt importants per a la història de la nostra ciutat que han estat al rerefons de diversos articles d’aquesta pàgina...

El dia 23 de juliol del 1835, en plena guerra contra els carlins la diligència que enllaçava Barcelona amb Reus, principals bastions liberals, va arribar amb notícies del sud:
El 19 de juliol, membres liberals de la Milícia Urbana de Reus havien estat assassinats als afores de la ciutat per un grup de carlins. Alguns pamflets relataven que un dels milicians, pare de vuit fills, havia estat crucificat i li havien arrencat els ulls a instàncies d’un frare. Com a revenja 2 convents varen ser cremats i es va disparar contra les cases d’alguns absolutistes, amb un resultat de 21 morts en total.
El dia 24 les autoritats s’havien arribat a plantejar anul•lar la cursa de braus que estava prevista per l’endemà tement que el fervor taurí pogués desembocar en aldarulls.
Ara ens pot semblar estranya aquesta apreciació, precisament a l’antitaurina Barcelona, però en aquells temps aquest era l’espectacle favorit dels revolucionaris de la ciutat. Els braus s’unien amb la política de la mateixa manera que ara ho fa el futbol fins el punt que a Olot, els carlins van construir uns anys més tard la seva pròpia plaça de toros per combregar-hi els seus propis “ultres”.
Amb tot, el diumenge 25 de juliol, dia de Sant Jaume. Mentre algunes famílies aprofitaven el dia festiu per passejar per la Rambla, la plaça del Torín de la Barceloneta es va omplir de gom a gom.
A aquell ambient enrarit per les tensions polítiques es va sumar a la mala qualitat de l’espectacle, que va servir com a excusa perfecta per iniciar una teràpia d’espiral de violència col•lectiva de gran magnitud.
Segons l’anònim menestral redactor de “Successos de Barcelona”, la cosa va anar més o menys així:
“feren toros los més ynfelisos, que al quart toro la gran turbe de la gent totom tirà los bentalls sobre als toreros y toro y gran griteri, y surt al quint toro tembé dolén y al poble aritat tirà bentalls y cadiras, fins banch[s], que tot o derotatren, y a cops de cadiras y banchs mataren al toro, que romperen més de 15.000 cadiras y banchs, que fou una derota que feye orror, y después, ab la corde de la maroma, lligaren al toro y arosegan lo portaren”
Victor Balaguer afegeix que:
“atando un pedazo de ella a la conramenta del bicho, empezaron a gritar que debía ser arrastrado, para escarnio, por las calles de Barcelona. El pensamiento encontró eco”.
L’odi contra l’edifici, els toreros, i el brau ràpidament es va desviar cap als convents del clergat regular, que era vist com el col•lectiu culpable de tots els mals.
Mentre un grup de xicots s’enfilava Rambla amunt arrossegant el brau, que finalment va ser cremat, un altre grup va acostar-se al convent de la Mercè i va començar a apedregar-lo. També atacaren el convent de Sant Francesc, a l’actual plaça de Medinaceli.
El convent de Santa Mònica va rebre atacs però no varen reexir a causa de la proximitat de les tropes de les drassanes, tot i que van mantenir una actitud passiva.
Alguns dels barcelonins que passejaven per la Rambla es van sumar als aldarulls congregant-se grups de gent al Pla del Teatre i el de la Boqueria, mentre altres s’ho miraven amb curiositat però sense sentir-se amenaçats. Els principals objectius dels participants en aquella primera gran bullanga barcelonina eren bàsicament els convents del clergat regular. Es volia acabar amb el seu poder polític, econòmic i social destruint-ne els bens immobles.
Una petita càrrega de la cavalleria contra els revoltats, va fer pujar la temperatura del conflicte, i els oficials van neutralitzar les seves tropes per evitar mals majors.
Es van arribar a sentir fins i tot visques a la cavalleria, en un intent de que es sumessin a una revolta contra el carlisme.
Durant aquelles hores, la Rambla es va omplir de gent amb teies enceses i estris per fer foc preparada per a l’atac final.
Cap a dos quarts de vuit es va començar a calar foc als Trinitaris Descalços (solar ocupat per l’actual Teatre del Liceu) i mitja hora més tard el de Sant Josep (actual Mercat de la Boqueria). A les nou i deu cremaven els Agustins Calçats i el Convent del Carme. Simultàniament era atacat del convent de Santa Caterina (actual Mercat de Santa Caterina).
A les dotze totes les fonts concorden en que els cinc grans convents eren ja encesos, sense comptar ja amb els agredits però no destruïts, que eren més d’una desena.
El que avui dia ens sembla sorprenent és que els barcelonins en general, van veure amb bons ulls aquelles accions, i que en alguns casos els edificis religiosos es van salvar per intervencions de veïns que demanaven als revolucionaris que no cremessin el convent del costat de casa per a que no es propagués el foc fins les seves llars...
Aquesta mateixa població ja no veia de manera tan positiva les execucions i punyalades que propinaven als frares, i alguns dels partidaris de la crema van tenir durant la revolta algun frare amagat a casa.
Aquesta singular revolta va destacar sobretot per una violència de grans proporcions que si bé ara ens sembla del tot estranya, en el context de violència endèmica practicada per ambdós bàndols durant la primera guerra carlina, era fins un cert punt normalitzada.
Les seves causes son diverses i s’haurien d’analitzar de manera molt detallada, tot i que les cançons del moment en feien un anàlisi bastant simple:
El dia de Sant Jaume
de l’any trenta-cinc
hi va haver gran broma
dintre del Torín;
van sortir set toros
tots van ser dolents:
això va ser la causa
de cremar els convents
A nivell de conseqüències, aquest va ser el preludi d’una segona bullanga el 5 d’agost en la qual no es va arrossegar cap brau, però en el seu lloc es va fer el mateix amb el General Bassa i que va finalitzar amb la crema de la Fàbrica Bonaplata del carrer Tallers.
El govern central va acabar dimitint després d’aquests fets i es va acabar amb l’equilibri de la política-balancí entre el libreralisme i l’absolutisme moderat de que reflectia l’estatut reial de 1834.
En termes geogràfics, una quarta part dels convents de la ciutat van desaparèixer mentre que un any després bona part dels edificis atacats no destruïts van ser desamortitzats, i alguns d’ells, com el dels Caputxins (actual plaça Reial) varen ser reconvertits en espais a l’aire lliure o les construccions actuals abans esmentades.
Barcelona havia encetat un fenomen conegut amb el nom de “bullangues”, que segons alguns historiadors es podria perllongar fins la Setmana Tràgica de 1909...

5 comentaris:

Bellerofonte ha dit...

Hola Dani,

Abans que res felicitats per l'èxit amb la restauració de la pintada de la Barceloneta. T'escric per saber si coneixes algun diari personal o un volum de correspondència important, com aquests "Successos de Barcelona" o el "Successos" de Miquel Parets del segle XVII, que cobreixi els últims anys del segle XVIII i primers del XIX, a part, és clar, del "Calaix de Sastre".

Ofelia ha dit...

Hola Dani, en relació a les bullangues també en fa refència el llibre de Paco Villa: La Ciutat dels cafès, a la pàgina 174 diu: " Les bullangues de 25.7.1835 van ser acuradament preparades al Cafè de la Noria i a d’altres similars, i que abans d’entrar al Toril es van repartir eines per a poder aixecar els bancs de fusta"
A part també fa na descripció esgarrifosa de l'atrinxerament d'alguns revoltats a l'espai on es deixaven els cadàvers dels cavalls.
Gracies pel post

Anònim ha dit...

si ara els catalans els tinguessim tan ben posats, ja veuriem si el TC i el defensor del pueblo, entre d'altres, tindrien esma per menysprear-nos amb tanta lleugeresa.

Dani ha dit...

Hola Bellerofonte: Pel que fa els inicis del segle XIX a part de les que has dit una de les més conegudes és la de les "Memórias de un menestral" de José Coroleu.

Ofelia:Gran llibre el de Paco Villar, té una quantitat d'informació impressionant! El que ha escrit sobre el barri Xino m'han dit que també està molt be.

Anònim: Segur que que no ens prendrien amb tanta lleugeresa, però aleshores la contundència dels barcelonins no es reprimia amb sentències del constitucional si no amb bombardeig directe desde la Ciutadella... Però bé, ells estan més a prop de treure els tancs al carrer que nosaltres de cremar mitja ciutat...

Donativos ha dit...

jajaja, vaya broma!