Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007



Molts mitjans van anunciar el dia 26 d'aquest mes el 75è aniversari de les tropes franquistes a Barcelona. De fet jo mateix m’hi vaig sumar amb els companys de BTVNotícies i no és la primera vegada que parlo sobre aquesta efeméride d’un 26 de gener. Això sí, el que no tothom sap és que aquest important fet ha ocultat des d’aleshores el que a Barcelona havia estat la gran efemèride del 26 de gener. De la mateixa manera que per als xilens l’onze de setembre és considerat el dia del cop d’estat de Pinochet, per als nordamericans el de l’atac contra les torres bessones i per a nosaltres el dia de l’assalt final dels borbònics contra Barcelona, per als barcelonins d’abans de l’entrada dels feixistes a la ciutat, el 26 de gener havia estat el dia de la batalla de Monjuïc, un conflicte que cal emmarcar en el context de la Guerra dels Segadors.

Torre de guaita de Montjuïc al 1563, des d'on s'advertia d'atacs per mar.
La batalla del 26 de gener de 1641 va ser alhora un símbol de victòria per la milícia armada de Barcelona contra la monarquia i una de les derrotes més vergonyants en la història dels terços castellans, que venien a ocupar Barcelona en nom del rei Felip IV i el Comte Duc d’Olivares.

Per entendre com va anar la cosa caldrà que ens situem una mica en el context del moment. El 1641, el Principat de Catalunya s’havia separat de la monarquia Hispànica després dels constants abusos dels terços castellans que s’allotjaven il•legalment segons les constitucions catalanes a les cases dels pagesos catalans durant la guerra que el monarca duia a terme contra França. La revolta dels segadors de 1640 , en la que els revoltats acabaren matant el virrei quan intentava fugir de Barcelona va precipitar els fets. El President de la Diputació del General Pau Claris havia declarat per primera vegada en la història la República Catalana i emparant-la després sota protecció del Rei de França.

Barcelona era aleshores una ciutat emmurallada limitada al que actualment és el Districte de Ciutat Vella. L’inici de la revolta catalana va fer veure a les autoritats municipals la necessitat de construir al capdamunt de la muntanya de Montjuïc una fortalesa militar que permetés convertir el lloc estratègic que anteriorment només s’emprava per vigilar els moviments dels vaixells des d’una torre de guaita que es comunicava amb senyals amb Barcelona en una avançada defensiva de la ciutat. Segons algunes cròniques, aquesta fortalesa primerenca de forma de quadrilàter i amb l’antiga atalaia com a torre d’homenatge va ser construïda a corre cuita en tan sols 30 dies. La fortalesa i la ciutat es comunicaven mitjançant un camí serpentejant atrinxerat.

Pedro Fajardo, Marquès de Los Vélez
El setembre de 1640 la noblesa tortosina, espantada pel caràcter de revolta social i popular que estava prenent el conflicte i tement per la possibilitat de perdre la seva posició de poder, havia obert les portes de la ciutat de Tortosa a les tropes de Felip IV de Castella, desfermant una onada repressiva contra els tortosins fidels a les institucions catalanes.

Emprant Tortosa com a base, els exèrcits castellans van anar avançant de sud a nord de Catalunya, comandats per Pedro Fajardo, Marquès de Los Vélez, un home de dubtosa honorabilitat que en la conquesta de Cambrils del 25 d’octubre de 1640 havia ordenat penjar tres nobles que s’havien rendit, violentant així les normes d’honor de la guerra suposades en el context de guerra per aquells temps.

Una setmana abans de l’assalt a Montjuic, els terços castellans havien conquerit Martorell. El pla de Los Vélez era atacar ràpidament Barcelona, apoderant-se abans de la fortalesa, abans que es reorganitzessin els exèrcits catalans vençuts a la zona del Vallès.

Els assaltants comptaven teòricament amb l’ajut del traïdor Josep de Pau de Rocabertí, governador de la fotalesa, que els havia aportat mapes i els havia indicat que aquesta era només defensada per 300 soldats i que els oficials prenien per costum baixar a la ciutat a l’hora d’ezmorzar, però el pla va ser descobert abans de temps pel Consell de Cent tot i que Rocabertí fugí abans de ser detingut.

Salvador Darder, argenter de la Companyia de Sta. Eulàlia
El dia 24 de gener, Los Vélez envia una proposta de rendició a la ciutat. El Consell de Cent rebutja el dia següent la proposta. El dia 26 de gener de 1641 s’iniciava doncs el que ha passat a la història com “La Batalla de Monjuïc”, una batalla molt desigual pel que feia les forces militars Les tropes ocupants es trobaven acampades a la Vila de Sants. Eren 26.100 efectius en total entre cavalleria i infanteria i comptaven amb 25 peces d’artilleria.

Per la banda dels defensors eren només 5700 soldats comptant amb les 9 companyies de milicians del terç de Santa Eulàlia i 300 aliats francesos amb 8 artillers atrinxerats a l’Ermita de Santa Madrona (prop de l’actual MNAC) i la cavalleria francesa que defensava la zona del pla entre Sants i el portal de Sant Antoni de Barcelona. A les 9 del matí comença l’assalt, quan 2000 mosqueters castellans pugen la muntanya per la banda del Llobregat i son aturats per la resistència.

Posteriorment dos terços ho intentaran per la zona de Sants i 2 mes aniran de Sants a Creu Coberta, on hi havia la torre defensiva d’en Damians per posteriorment pujar fins l’ermita de Santa Madrona amb la intenció de tallar les comunicacions entre la fortalesa i la ciutat.

La tropa castellana va aconseguir diverses vegades arribar al cim de la muntanya i molts defensors varen haver d’escapar. Tot i això, uns 400 resistents van mantenir-se ferms i van causar moltes baixes amb els canons sorrers de fabricació holandesa dels que disposaven. Aquesta artilleria disparava terra, pedres i metralla metàl•lica i era molt efectiva en defenses com aquesta.

Un altre dels escenaris de la batalla va ser el Portal de Sant Antoni, on ara hi ha el mercat en obres i els camins que unien Barcelona i Creu Coberta, que corresponien aproximadament al que ara és l’Avinguda Mistral.

Combats a la base de la muntanya durant la Batalla de Montjuïc
Les tropes castellanes es localitzaven una mica més a l’oest, on es situava l’antiga zona de Valldonzella. La cavalleria francesa d’Henri Serignan va carregar contra les tropes castellanes, cosa que va provocar una violenta reacció. Els defensors de la ciutat recularen doncs dins el recinte emmurallat des del qual van poder fer-se forts i delmar els enemics, als quals els va començar a escassejar la munició.

L’estabilització d’aquest sector va permetre els defensors enviar 2000 mosqueters per reforçar el castell. A les tres de la tarda les tropes de Felip IV van executar un assalt en massa, que resultà fallit, ja que els castellans no disposaven d’escales ni d’artilleria un cop arribaven a la fortalesa i per tant els era molt difícil assaltar-la.

Un altre dels problemes que van tenir els soldats castellans va ser la manca de coordinació i confiança entre el Marquès de Torrecuso i Juan de Garay, que tenien una forta personalitat i no s’avenien gaire a col•laborar en l’assalt, portant a diverses tensions mútues i desordre.

Finalment la càrrega contra els assaltants d’un grup de tan sols una quarantena de resistents va aconseguir foragitar els soldats reialistes en desbandada muntanya avall. La difícil orografia del terreny els feia caure sovint, i molts d’ells abandonaven les armes en la seva fugida. A la falda de la muntanya els caps militars miraven de reagrupar i tranquilitzar els terços i reagrupar-los en les seves banderes.

Restes de la primera fortalesa a l'interior de l'actual recinte
El dia següent els terços castellans marxaren de Sants cap a Granollers, i posteriorment d’allà fins a Tarragona. La meitat dels homes que havien començat la campanya havien mort i Los Vélez fou destituït. La Batalla de Montjuïc doncs, va passar a la història com una de les darreres victòries catalanes als camps de combat, una efemèride que esdevingué tot un símbol.

Tot i això, 298 anys més tard, també un 26 de gener, les tropes del General Franco entraven triomfalment a Barcelona, sense gaire problemes. Les males llengües diuen que Franco, que podia haver entrat dies abans a la ciutat, va esperar al dia 26 perquè des d’aleshores, l’efemèride del 26 de gener es relacionés per sempre més amb la caiguda de Barcelona i no amb la victòria de la resistència dels barcelonins de 1641. I de fet, va funcionar bastant la cosa. Quasi ningú en parla ja de la batalla de Montjuïc quan arriben aquestes dates. Però sempre hi serem els quatre corcons de sempre per tocar els nassos...

La memòria de la Batalla de Montjuïc però, perviu encara en els carrers de Barcelona. Alguns d’ells a més, han patit una manipulació expressa durant el franquisme per alterar-ne el record.

El cas més flagrant és el del carrer del Poeta Cabanyes del Poble Sec, conegut sobretot per ser el carrer de Joan Manuel Serrat. Aquest carrer, anomenat antigament carrer Cabanyes, a seques, estava dedicat al militar Francesc de Cabanyes, un dels caps de la defensa durant la Batalla de Montjuïc, que creà un cos anomenat en un principi Companyia dels Almogàvers, per ordre de Pau Claris, tot i que pel sobrenom d’un dels seus primers caps, Miquelot de Prats, van passar a ser coneguts amb el nom de “miquelets” l’antecedent dels cossos de fusellers de muntanya de la Guerra de Successió. Francesc de Cabanyes va liderar a la batalla de Montjuïc el Terç de Santa Eulàlia.

Sta Eulàlia, Mare de Déu i Sta Madrona amb la batalla de fons
L’any 1949, en ple franquisme s’afegí a aquest carrer el mot “poeta”, passant a dedicar-lo a Manuel de Cabanyes i Ballester, un poeta preromàntic i monàrquic d’inicis del segle XIX, que resultava molt menys molest per als feixistes. També al Poble Sec podem trobar el carrer de Margarit, dedicat a Josep Margarit i de Biure, militar i polític que fou ambaixador de Catalunya a París i s’enfrontà a les tropes de Felip IV a la Batalla de Montjuïc.

També ben a prop el carrer d’en Radas, dedicat al ca
pità d’artilleria que disparava els canons sorrers des de Montjuïc a la mateixa batalla o el carrer d’en Tapioles, dedicat al soldat Joan Tapioles, que fou el qui va cridar que l’enemic es retirava mentre hi havia una càrrega de mosquets i va esperonar la càrrega de la quarantena de soldats que va fer fugir els assaltants muntanya avall.

Ja al barri de Sant Antoni trobem el carrer de Tamarit, dedicat a Francesc de Tamarit i de Rifà, militar i polític, diputat i defensor a la Batalal de Montjuïc.

Prop del Pavelló Mies Van Der Rohe trobem el carrer de Montfar, dedicat a Dídac de Montfar Sorts i Cellers, historiador, Ciutadà Honrat i arxiver de la Corona d’Aragó que dirigia l’artilleria a la Batalla de Montjuïc. Però si hi ha un carrer que sens dubte recordi clarament aquesta efemèride és el carrer del 26 de gener de 1640, a Hostafrancs. Sota el nom del carrer podem llegir (Batalla de Montjuïc, durant la Guerra dels Segadors).

Així doncs, ja ho sabeu, quan passeu per aquests carrers a partir d’ara, penseu en els argenters i metal•lurgics barcelonins que van perdre la vida defensant la nostra ciutat i recordreu que no sempre el castell de Montjuïc ha tingut finalitats repressives ja que en un principi va servir per protegir-nos!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Dani!

Felicitats pel blog! Per cert m'havien dit que dins del castell de Montjuïc hi ha una part on es pot veure restes de la primera fortalesa aquesta que van fer per la guerra dels segadors. Saps on es pot trobar? es pot visitar?

gràcies

Josep

Dani ha dit...

Hola Josep,

Ja que ho comentes, de pas he canviat una de les fotos per a que es pugui veure. Sí que es pot veure sense cap mena de problema a l'interior del castell. Es troba dins una sala d'exposició permanent sobre la història de la fortalesa. L'entrada és gratuïta i no s'ha de reservar.

Gràcies pel teu comentari.

Anònim ha dit...

Fantàstic!
A partir d'ara em miraré aquest castell de una altra manera.