Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007




La matança del Call de Barcelona (1391)
Després de la matança dels jueus de l’any 1391 el call barceloní pràcticament havia desaparegut i la comunitat jueva estava molt delmada. A partir d’aquest moment s’inicià un procés d’eliminació de tot allò que pogués recordar el passat jueu que havia tingut la ciutat.

Els jueus que encara quedaven van ser expulsats de la ciutat l’any 1492 per ordre dels Reis Catòlics, tal i com ho recull aquest Dietari de la Diputació General (Generalitat):

"1492. Agost. Dijous a [dia] II. Jueus. Entraren e surgiren en la plaia de Barchinona una gran nau de Rodes [...] e una galeassa grossa de França e VIII entre nauetes e galeons, totes carreguades de juheus que exien de Aragó, de València e de Cathalunya e eren·se enbarchats part en Tortosa e part en Tarragona, exints de dites terres per manament de la maiestat del senyor rey. Restaren·ne en Barchinona circa de XX qui·s faheren christians; los altres ab dites fustes se·n anaren la via de Levant e entre tots eren passats deu mil juheus entre homens, dones e enfants."

Els jueus catalans van escampar-se per diferents indrets del món. Com a curiositat, els que van instal·lar-se a la ciutat de Roma tenen un carrer dedicat, anomenat Via Catalana, tal com ens explica la Jana Pérez al seu blog.

Després de la matança de 1391, amb bona part de la comunitat jueva aniquilada, gran part de les propietats del Call van ser venudes o bé confiscades per la Corona. Sense anar més lluny, l’actual Palau de la Generalitat es va construir sobre restes de cases que pertanyien al call jueu.

La toponímia dels carrers també va canviar per passar a cristianitzar-se. A tall d’exemple, el carrer de la Font, on antigament s’havia situat la font dels jueus, va passar a anomenar-se carrer de la Font de Sant Honorat i, posteriorment, carrer de Sant Honorat, que és tal com el coneixem ara. En aquest carrer els jueus hi tenien la seva pròpia font, ja que una de la calúmnies més esteses contra ells era la d’enverinar els pous. Per aquest motiu tenien prohibit anar a buscar aigua a la font situada a la Plaça Sant Jaume i reservada només als cristians; si ho intentaven, sovint eren apedregats i insultats.

St.Jaume, construïda sobre una sinagoga
El carrer de la Sinagoga va passar a anomenar-se carrer de Sant Domènec del Call. Un conjunt de rajoles col·locades a la paret d’una de les cases del carrer asseguren que en aquest emplaçament Sant Domènec -que segons la tradició fou qui va ensenyar a resar el rosari als barcelonins- va fundar la primera comunitat dominica. En realitat aquestes explicacions són errònies. El veritable motiu pel qual el carrer de la Sinagoga s’anomena avui dia carrer de Sant Domènec del Call es deu a altres motius: si agafem un santoral podrem comprovar que el dia 5 d’agost correspon al dia de Sant Domènec. Doncs bé, fou precisament aquest dia de l’any 1391 quan els habitants del Call van ser massacrats. Així doncs, el nom d’aquest carrer “celebra” d’aquesta macabra manera aquella sanguinària efemèride.

I és que realment, en sabem molt menys del que ens agradaria sobre la història del Call jueu de Barcelona. Multitud de guies, pàgines web i rutes històriques expliquen una història del Call basada, de vegades, més en la llegenda que no pas en evidències històriques contrastades i a més a més, existeixen versions totalment contradictòries sobre alguns dels seus aspectes.

L’existència d’un antic barri jueu a Barcelona suposa, sens dubte, un fort atractiu històric i cultural, però després de l’eliminació planificada i sistemàtica dels seus vestigis, es fa difícil reconstruir històricament aquest passat.

El cas més polèmic és el de la ubicació de l’antiga Sinagoga Major. L’historiador Jaume Riera, a partir del manuscrit d’un cobrador d’impostos datat del 1400 i descobert per Teresa Vinyoles, va a poder reconstruir els usos que podien haver tingut alguns edificis del Call.

L’historiador va aconseguir refer la genealogia de propietaris que havien viscut on antigament s’havia emplaçat la Sinagoga Major.  A partir d’aquí, Miquel Iaffa, adquirint un local al carrer Marlet amb carrer Sant Domènec del Call, prop d’ on suposadament hi havia hagut la Sinagoga Major, va iniciar-hi excavacions amb l’Associació Call de Barcelona.

S'Oliver. Arcs (s.XVIII-XIX) erròniament atribuïts a Miqvé

S’hi van trobar uns fonaments d’època romana i murs medievals datats fins al segle XI, però no es va trobar cap resta del passat jueu. Malgrat no tenir proves definitives, els membres de l’Associació creuen que certament aquell havia estat el lloc de la Sinagoga Major, basant-se en la reconstrucció genealògica de propietats dels treballs de Jaume Riera.

Per altra banda, la historiadora Victòria Mora, responsable del Centre d’Interpretació del Call, afirma que Jaume Riera, en publicacions posteriors, no assegura rotundament que l’antiga sinagoga s’ubiqués al local del carrer Marlet, on s’havien fet les excavacions, ja que els seus estudis analitzaven un edifici que tenia entrada al número 9 del carrer Sant Domènec del Call. Mora defensa que, per tant, no tindria sentit que aquest carrer s’hagués anomenat Carrer de la Sinagoga si aquesta no hi tingués ubicada allà la porta d’entrada. Malgrat tot, l’Associació Call de Barcelona encara té emplaçat un Museu de l’antiga Sinagoga Major al local del carrer Marlet mentre al Centre d’Interpretació del Call se’ns explica que l’antiga Sinagoga Major es trobava a l’interior de l’illa de cases entre els carrers de Sant Domènec, Marlet, Arc de Sant Ramon del Call i la Placeta de Manuel Ribé, però que en cap cas s’ubicava al local on hi ha el Museu de la Sinagoga, ja que les excavacions no ho demostraven.

Caelum queda fora dels límits de l'antic Call
Un altre cas polèmic és el de la ubicació d’antics banys jueus. Nombroses guies sobre Barcelona expliquen que l’estructura de columnes de totxana que es troba a l’interior de la botiga de mobles S’Oliver (al número 10 del carrer Banys Nous) correspon a un antic bany ritual jueu (miqvé) masculí i que les restes dels banys femenins es poden visitar al soterrani de la botiga-cafeteria Caelum (al número 8 del Carrer de la Palla).

A les xerrades del Centre d’Interpretació del Call, en canvi, Victòria Mora afirmava fa uns anys que el tipus de totxanes emprades en aquelles construccions són típiques del segle XIX i que a més a més, Caelum es situa fora dels límits del Call. Tot i això no descarta que es puguin trobar restes anteriors al soterrani de la botiga S’Oliver, que encara no s’han investigat i que poca gent ha pogut veure.

Sigui com sigui, el que sí que sabem segur és que al lloc conegut com Els 4 cantons del Call: cruïlla de Banys Nous, Boqueria, Avinyó i Call; al segle XII s’hi van construir els banys públics de Barcelona.

Se’ls va anomenar Banys Nous, per distingir-los dels banys que havien existit al carrer Banys Vells, d’aquí el nom d’ambdós carrers. Aquests banys nous els va fer construir el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, a l’alfaquí Abraham Bonastruc l’any 1160. Van subsistir fins el 1716 i tot i que eren els banys públics de la ciutat, és probable que també s’utilitzessin com a miqvé. Encara que es tractava de banys jueus, popularment eren coneguts com a banys àrabs per la seva arquitectura a l’estil andalusí.

Làpida en hebreu, Pl. del Rei
Una altra resta, en aquest cas una rèplica de l'original, la trobem al carrer Marlet, en un edifici de l’any 1820. Allà hi podem veure una làpida en hebreu amb la traducció següent:

"Fundació pia de Samuel ha-Sardí; el seu llum crema permanentment". Aquesta es va posar per tal de recordar la fundació d’un hospital sota els auspicis de Samuel ha-Sardí, pertanyent a la comunitat jueva barcelonina al segle XIII. Inicialment, la làpida havia tingut una traducció errònia de l’hebreu.

El Palau del Lloctinent, entre el carrer dels Comtes i la Plaça del Rei, va ser construït al segle XVI i és un dels pocs llocs de Ciutat Vella, juntament amb el subsòl del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, on es poden observar làpides funeràries jueves provinents del cementiri jueu ubicat a la muntanya de Montjuïc –que precisament rebé aquest nom perquè era considerada la muntanya sagrada dels jueus-.

Es van utilitzar aquestes làpides per aixecar les parets del Palau després que la comunitat jueva fos expulsada definitivament el 1492. El conjunt de làpides més nombrós es troba a la façana del Pa
lau que dóna a la Plaça Sant Iu. Una altra resta amagada arran de terra a la part dreta de la façana que dóna a la Plaça del Rei.

Terrenys de l'antic cementiri jueu expoliat de Montjuïc
Uns altres vestigis els trobem, caminant pel carrer del Call, a l’alçada del número 5. Si ens fixem en les parets, podrem veure clarament les restes de la muralla romana sobre la qual s’havia construït la fortalesa del Castell Nou, l’últim refugi al que van acudir els jueus durant la fatídica matança de 1391.

A la façana del Centre d’Interpretació del Call que dóna al carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call, hi ha una petita porta tapiada per un vidre. Si ens fixem en la banda dreta de l’entrada, s’hi pot apreciar una escletxa d’uns quinze centímetres. És molt comú trobar-ne a les portes de cases que havien estat ocupades antigament per jueus, ja que acostumaven a reservar un espai a la banda dreta per a col·locar-hi una capseta anomenada mezuzà i que contenia uns versicles de la Torah, el llibre sagrat del judaisme.

No sabem segur si l’escletxa d’aquesta porta correspon a un espai per a la mezuzà, ja que les últimes excavacions arqueològiques semblen apuntar que la construcció de la porta és posterior a l’expulsió dels jueus, malgrat això és cert que aquesta marca guarda molta similitud amb altres ranures d’aquest tipus que s’han trobat a diferents cases ubicades en calls jueus.

Altres empremtes jueves les podem buscar en la nomenclatura dels carrers de Barcelona. Enmig del Call, en ple barri jueu, hi ha el mateix carrer del Call, el de Sant Domènec del Call i el de l’Arc de Sant Ramon del Tras Litg, que es refereix al canvi de lleis que havien de fer els jueus en convertir-se.

Call. Prop del Portal Nou existeix el carrer de la Volta dels Jueus, lloc on es creu que s’hi van instal·lar alguns dels pocs supervivents de la matança del Call (1391). Hi ha qui diu que el nom del carrer dels Tres Llits, situat prop del Call Nou, prové d’un suposat antic bordell amb tres llits, tot i que és possible que els seu origen provingui de Tras Litg, que es refereix al canvi de lleis que havien de fer els jueus en convertir-se.

9 comentaris:

Xavier Serra i Marimon ha dit...

Fa uns dies escrivia un post sobre el canvi dels noms dels atincs carrers del call barceloní, et deixo els links per si no els havies vist!

http://mundobarcino.blogspot.com.es/2014/01/las-calles-del-call-de-barcelona.html

http://mundobarcino.blogspot.com.es/2014/01/las-calles-del-call-de-barcelona-ii.html

MundoBarcino.

Dani ha dit...

Pensava que ja no publicaves! Aquest text és una adaptació del que vaig publicar el 2010 al llibre.
Quan pugui li faig un cop d'ull. Gràcies!

Xavier Serra i Marimon ha dit...

Entrant l’any hi he tornat, propòsit d’any nou imagino... hehehe

Felicitats per la nova etapa a BTV!

Enric H. March ha dit...

Dani, com a llicenciat en Filologia Semítica t'agraeixo que hagis alçat la veu per desmentir tanta llegenda sobre els vestigis jueus del call. La veritat és que tot plegat és una mica culpa de tots, inclòs el MUHBA, perquè mai s'han desmentit les afirmacions que es fan.

He fet un apunt enllaçant-lo al teu blog, en el que jo tinc sobre temàtica jueva.

Felicitats pel programa de BTV i per la feina.

Ens veiem aviat.

http://bereshitbiblia.blogspot.com

Galderich ha dit...

Genial!!!

Jordi Bonvehí ha dit...

Totes les ciutats consolidades de Catalunya dels segles XI-XIII disposaven d'un call jueu (Barcelona, Tortosa, Lleida, Manresa, Girona...)

Excel·lent article: http://www.historiesmanresanes.blogspot.com.es/2014/01/els-metges-jueus-i-la-conversio.html

Jordi Bonvehí ha dit...

Les comunitats jueves de Catalunya dels segles XI-XIII de Barcelona, Girona, Lleida, Tortosa, Manresa... eren cofre i tresor del rei, és a dir, estaven protegits directament pel rei. Si algu atacava a un jueu es considerava un atac al rei i als seus interessos.

Molts jueus eren metges, astrònoms i cirurgians! http://www.historiesmanresanes.blogspot.com.es/2014/01/els-metges-jueus-i-la-conversio.html

Jordi Bonvehí ha dit...

Els jueus eren considerats "cofre i tresor" del senyor rei, depenien exclusivament del poder reial i se'ls considerava una font de rendes a canvi de protecció. Tot i aquesta protecció del senyor feudal, no foren exempts de patir atacs violents coneguts com a pogroms.

http://www.historiesmanresanes.blogspot.com.es/2014/01/els-metges-jueus-i-la-conversio.html

Dani ha dit...

Enric: Agraeixo les paraules d'un expert com tú! La veritat és que ja fa temps que començo a estar una mica fart i cansat de tota la perafernàlia "esotèrico-conspiranoica-misteriosa" sobre determinats temes de la història de la nostra ciutat. Fa anys quan explicava el Call de Barcelona en una ruta em va perseguir un paio histèric dient-me de nazi i conspirador antisemita cap amunt per dir això mateix que dic al post, que la hi ha coses que no es poden afirmar rotundament perquè no hi ha evidències arqueològiques, i en alguns casos hi ha evidències que les contradiuen.

És molt trist que una història que ha estat silenciada durant molts anys sigui terreny de cultiu de sonats conspiranoics esotèrico-parapsicològics...

Potser sí que la culpa és una mica de tots, sobretot dels historiadors, que hem deixat que el nostre terreny sigui ocupat per frikis del "misteri".