Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007




Restes de l'antic Monestir de Valldonzella a Collserola
Collserola, o el Coll de Cerola com es coneixia antigament la muntanya, és un indret cada cop més explorat pels barcelonins i és alhora el bressol de la historia de la nostra ciutat en molts aspectes. Avui anirem a un lloc bastant recòndit, que tot i trobar-se entre esbarzers i vegetació encara és territori Barceloní.


Coneixeu les restes de l’antic convent de Valldonzella que encara resten dempeus a la serra de Collserola? Es troben prop d’una pista forestal que s’anomena “Carretera de Santa Creu d’Olorda a Sarrià a pocs metres d’arribar al terme municipal de Sant Just Desvern. Encara es pot accedir a les restes d’algunes de les seves estances amb una relativa seguretat, bàsicament perquè les restes estan tan deteriorades que és difícil que s’ensorrin gaire més. Això sí, hi ha moltíssima vegetació i és tot ple d’esbarzers, així que us recomano anar-hi amb pantaló llarg.

Realment és una llàstima l’estat en el que es troben aquests vestigis històrics, que van ser reutilitzats posteriorment com a habitat rural. S’ha de dir que l’Associació de Veïns de Vallvidriera ha insistit repetidament en que es fes quelcom per dignificar l’indret, però sembla que encara no s’han pres les mesures pertinents.

El Monestir de Santa Maria de Valldonzella té una història d’allò més convulsa i moguda. Sobretot moguda, perquè la comunitat es va haver de moure unes quantes vegades al llarg de la seva història.

Situació segons (Barcelonne ville et port fameux d'Espagne) (ICGC)
Les actuals ruïnes, d’aquest antic convent són en bona part les restes de l’antiga Ermita de Santa Margarida, que va existir fins el segle XVI. Aquells terrenys foren cedits pel matrimoni de Guillem Mir i Sanxa al Cenobi de Sant Cugat el 23 d’abril de 1147. El 29 de març de 1226 l’aleshores Bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou donà aquells terrenys a l’ordre del Císter, posant-se el terreny sota jurisdicció de Barcelona i sota la inspecció de l’Abat de Santes Creus.

El 4 de novembre de 1237 es va fer la fundació monacal. La comunitat de monges cistercenques vivia aleshores certament allunyada de zones poblades, i això els suposava diversos problemes.

1263, el clergue Arnau Alemany va cedir uns terrenys situats prop de la Creu Coberta, on actualment podem trobar-hi la Casa Golferichs a la cruïlla entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el Carrer de Viladomat. El mateix rei Jaume en donà l’autorizació. El mateix Arnau Alemany no va voler perdre protagonisme i va ser ell mateix qui va col•locar la primera pedra del nou Convent de Santa Maria de Valldonzella.

Martí l'Humà morí al Monestir de Valldonzella
Les monges es van traslladar al seu nou emplaçament el 27 d’octubre del 1269. El nou convent semblava que feia prou goig. Aleshores encara fora de les muralles i sense el soroll permanent de la Gran Via ni els cotxes aquell era un indret molt acollidor. Tan ho era que va ser pres per costum que quan algun monarca venía a Barcelona per primera vegada, s’hi estava uns dies, preparant la seva entrada oficial a la ciutat, que normalment era molt pomposa i el jurament de les constitucions i privilegis del Principat de Catalunya

 És curiós, perquè fins l’arribada de la dinastia de Borbó després d’una cruenta guerra, els reis havien de jurar fer complir les constitucions del Principat si volien governar, a diferència de molts altres territoris. Un dels qui ho va fer va ser el Rei Martí l’Humà, el darrer monarca del Casal de Barcelona, que no només hi va viure uns dies sinó que també hi va morir.

La història del darrer rei de llinatge català va ser bastant esperpèntica. Gran i malalt va esposar-se amb la jove Margarida de Prades, a un lloc conegut avui com el Bellesguard, precisament per les bones vistes que tenia del pla de Barcelona. Les noses van ser ben sonades, hi va assistir fins i tot el que seria Sant Vicent Ferrer de València.

Urgia que el rei tingués descendència abans de morir i pel que es veu, la cosa va ser molt sòrdida. La pobra Margarida va sortir diverses vegades de la cambra nupcial del Bellesguard del tot verge, tot i els intents i experiments que van intentar dur-se a terme i que Víctor Balaguer prescindeix de detallar per desagradables.

Convent de Valldonzella del Raval després de la Setmana Tràgica
En emmalaltir més greument, el monarca fou traslladat al Monestir de Santa Maria de Valldonzella. Les parets d’aquell antic centre espiritual van poder sentir totes les intrigues de palau que es traduirien finalment en el Compromís de Casp i la fi del llinatge del Casal de Barcelona.

L’últim alè del darrer monarca de llinatge català fou doncs, dins els murs de l’indret que ara ens ocupen. Conten que Margalida de Prades, va fer-se monja de Valldonzella, però no havia oblidat mai l’amant que tenia en la seva solteria. Segons aquesta tradició es casà d’amagat amb Joan de Vilaregut, amb el qual va tenir un fill, que va cedir en potestat a l’Abat de Santes Creus.

Una altra de les vicissituds històriques que patirà aquest monestir, com ja vam comentar fa uns dies, va ser la guerra dels segadors del segle XVII contra les tropes del Rei Felip IV de Castella. Durant aquell període, les monges foren reallotjades a l’interior de les muralles, ja que el monestir va ser escenari d’alguns combats com el de la Batalla de Montjuïc de 1641.

L’any 1643 van tornar a instal•lar-s’hi però per aquells temps, l’edifici estava en tan mal estat després de tantes vicissituds que van abandonar-lo definitivament el 1658.

En aquell moment tota la comunitat es va traslladar dins les muralles del Raval, a l’antic Priorat dels Cistercencs, que havia estat fundat ja a l’any 1312, prop del portal de Sant Antoni. En aquell emplaçament és on actualment encara hi podem trobar un carrer anomenat de Valldonzella precisament per aquest motiu.

Actual Monestir de Valldonzella a Sant Gervasi, prop del Bellesguard
Però les guerres no són gaire amigues d’aquesta comunitat com hem vist, i donat que aquest nou emplaçament es trobava annexe a les muralles, va patir la fúria de les tropes napoleòniques, que van decidir enderrocar-lo l’any 1808 precisament per trobar- se en aquest emplaçament.

El 1815 es va aixecar al mateix indret un nou monestir, però res, no hi ha manera, arribat el segle XX el nou temple fou víctima dels incendis de la Setmana Tràgica de 1909 com es pot veure en algunes de les fotografies de l’època.

Destruït el temple, es va començar a construir un de nou l’any 1910 al Carrer del Síster de Sant Gervasi, precisament prop del Bellesguad on s’havia esposat el Rei Martí l’Humà. L’actual Monestir de Santa Maria de Valldonzella és una obra modernista catalogada amb inspiració neogòtica de Bernardí Martorell digna d’admirar. El claustre i l’església en son una de les parts més boniques.

4 comentaris:

xcaballe ha dit...

Una precisió terminològica. Els convents són els edificis utilitzats per les ordres de frares i monges mendicants que es troben a l'interior de les poblacions, mentre que els monestirs són els edificis de les ordres de monjos i monges contemplatius situats fora de nuclis habitats. En aquest cas, al tractar-se d'una comunitat inicialment benedictina i posteriorment cistercenca, així com per la seva ubicació aïllada de nuclis de població estables, s'ha de parlar de monestir.

Dani Cortijo ha dit...

Tens raó, de fet l'actual comunitat de sarrià es fa dir Monestir, però el que no entenc és per què es fan dir convent quan son al raval, l'edifici reconstruït el 1815 que serà incendiat a la setmana tràgica. Si et fixes, a la foto extreta de la Geografia General de Catalunya (Barcelona Ciutat) de Carreras Candi, apareix la imatge rotulada com a convent (per això he dubtat).
Saps quin és el motiu d'aquest desdoblament de conceptes?

Merci!

Anònim ha dit...

Hola, felicitats pel bloc, em sembla molt interessant.
Només et volia comentar una cosa, el carrer del Císter, on està el Monestir de Valldoncella, no està a Sarrià, sinó que pertany a Sant Gervasi, concretament a Sant Gervasi La Bonanova.
Salutacions

Dani ha dit...

Merci per avisar! Pensava que encara era Sarrià!