Altres Barcelones

Potser poca gent s’ha fixat en aquell fosc carreró del Raval per allà on mor el carrer Joaquim Costa. Si algú s’hi ha fixat en la placa, segurament li haurà cridat l’atenció l’inscripció “Carrer del Malnom”.
Un document al 1634 ens diu segons Amades que antigament era anomenat “Carrer d’en Titella”, tot i que altres autors com Bravo Morata diuen que era “Carrer d’en Tifella”, que deuria ser el nom d’alguna persona important de la zona. Si aquest nom ja era lleig, el següent era pitjor.
Quan es va sobrepassar la “Muralla dels Jueus” que passava per la Rambla, per tal d’ampliar la ciutat fins les noves muralles, la nova zona del Raval va passar a ser el lloc ideal per a enviar-hi tot allò que es considerava perillós, lleig o simplement antiestètic.
És allà on s’hi enviaven els malalts, on vivia la gent més humil i també era freqüent la prostitució.
Tothom apunta a que va ser aquesta última activitat econòmica la que es practicava en aquest carreró fosc sense sortida. D’això sembla que li va venir el seu “mal nom”, en el sentit que el carrer tenia mala fama pels negocis que s’hi feien.
Com en molts altres casos, el sobrenom popular amb el que la gent anomena certs indrets, acaba desplaçant els noms imposats per les autoritats. No és pas un cas aïllat, en veurem d’altres.

(Foto: Toni Bernat)

Moltes expressions populars a les que hem aplicat un significat conegut per tothom, tenen orígens històrics que s’han esborrat fa temps de la memòria col·lectiva. Algú sap per què quan una cosa està sense estrenar diem que es “nova de trinca”?
El mestre Joan Amades ens ho explica:

“Si ens situem a la plaça del Teatre encarats vers el carrer dels Escudellers a l’extrem de la nostra dreta hi ha un curt carreró paral·lel a la Rambla anomenat del Gínjol; nom que no sabem pas de què li ve. En altres temps se’l coneixia pel del Palamall, o sigui pel joc de pilota, puix que palamall era un dels diversos tipus de joc de pilota.
En aquella època aquest carrer queia molt als afores de la ciutat i és natural que fos utilitzat per jugar-hi a pilota. L’esmentat joc, avui gairebé perdut, tingué antigament gran importància; constituïa un veritable exercici i la pràctica inconscient d’un esport. Les autoritats, si bé moltes vegades l’havien hagut de privar per les discussions i baralles que portava, altres encara l’havien tolerat i àdhuc fomentat com a esbarjo del jovent i exercici corporal de la soldadesca.
Una prova de la gran importància que havia assolit el joc de pilota la tenim en el gran nombre de frases i refranys que ens ha deixat en la llengua viva. Per exemple, l’acte de fer botre la pilota se’n diu trincar-la, i el lloc on es juga el trinquet. Les pilotes eren fetes pels sabaters; eren de cuir gruixut lligat amb fil, també de pell.
Formaven, més o menys, una bola tota boteruda, però així que es tirava a terra unes quantes vegades ja prenia una forma aproximadament esfèrica i hom podia amb facilitat comprovar si havia estat o no trincada, encara que no fos més que una vegada, segons que fos boteruda o esfèrica. Això donà lloc a la frase ésser nou de trinca, o mai no trincat, per indicar que una cosa no ha estat ni tan sols estrenada.”

El “Trinquet” encara es practica, i sobretot al País Valencià, on és coneix popularment amb el nom de “pilota valenciana”.

Qui no s’ha fixat mai en aquell suntuós edifici al vell mig de la Rambla que dona nom ja fa temps a una parada de metro de la línia verda?
Parlem del Gran Teatre del Liceu, conegut per la majoria dels barcelonins d’ara per ser encara en el subconscient col·lectiu, un referent indiscutible de les famílies de casa bona a la nostra ciutat.
El que no tothom sap, és que el Liceu no sempre ha estat com el coneixem, i que curiosament els esdeveniments històrics semblen haver marcat l’indret per alguna estranya i fosca maledicció de la que ningú sap si algun dia s’en lliurarà.
L’any 1662 es va alçar en aquell solar el convent dels Trinitaris. Durant l’ocupació militar dels francesos, va ser utilitzat per les tropes napoleòniques com a magatzem, i més tard esdevingué la seu d’un club polític liberal.
Passat un temps, l’edifici tornà al seu caire religiós en mans dels trinitaris.
Al 1835 Barcelona veurà com els aldarulls a l’antiga plaça de toros del Torín a la Barceloneta seran l’espurna que amb el descontent popular, els rumors sobre atrocitats comeses pels carlins i l’anticlericalisme urbà com a rerafons, faran esclatar el que coneixem com la primera “bullanga” barcelonina, una de les víctimes de la qual fou l’esmentat convent, que va quedar reduït a cendra degut a la ràbia incendiària.
Al seu lloc s’hi edificà un teatre de caire popular on el poble assistia a nombrosos balls i grans festes a les que gent de tota mena s’hi congregava per fer gresca de la bona sense cap tipus de complexes.
Una de les festes més destacades i esbojarrades d’aquells temps eren les festes del carnaval, en les quals, com “en carnaval tot s’hi val” com diu la dita popular, es cometien tot tipus d’excessos, esperonats per la música, vins i licors i el còmode anonimat de les màscares i les disfresses.
El carnestoltes de 1861, sembla que sí que va ser una festa de les bones, l’eufòria carnavalesca de la gent va arribar a tal punt que per algun o altre motiu, el teatre va començar a cremar, i els seus assistents, un cop a fora i encara ebris, van poder contemplar com la ciutat es quedava sense un popular lloc d’esbarjo que passava de nou a ser reduït a cendres.

Córre la veu, i citen alguns autors, que durant la retirada de runes i cendres es va trobar un paperet en el que hi posava:

“Sóc un mussol i vaig tot sol, si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar”

La gent més creient assegurava que l’incendi podia haver estat a causa del descontent pels excessos pagans dels esperits dels monjos trinitaris, alguns d’ells enterrats sota l’antic convent com era de costum.
L’enderrocament el 1854 de les muralles que ofegaven Barcelona dins seu havia suposat una evident avantatge a la ciutat, que ja havia començat a respirar i a veure la millora en higiene i condicions de vida, però la desaparició de les muralles malauradament, implicava alhora que el Portal de Sant Sever i la seva fortificació no serviria més de presa artificial els dies de fortes pluges, i que la Rambla tornaria a ser de tant en tant la “rmla” d’aigua amb que l’havien batejat els musulmans feia segles.
Aixi doncs, l’any següent després de l’incendi de carnaval les obres de reconstrucció es van veure aturades bruscament per una gran inundació que va endur-se tot el que va trobar al seu pas. Alguns parlaven de “el dilivi del foc” i “el diluvi de l’aigua”.
A partir d’aleshores, el nou Liceu s’edificà com local de caire classista on la burgesia barcelonina emergent hi feia acte de presència. Els grans burgesos de la ciutat formaven per tal de socialitzar-se, part del Cercle Eqüestre o bé del Cercle del Liceu.
Eren els temps de les tensions socials entre obrers i patrons, del pistolerisme patronal i sindical i la violència política es respirava als carrers. Alguns anarquistes eren partidaris de l’acció directa i la “propaganda pel fet”, i un d’ells era Santiago Salvador, que veia l’òpera Guillem Tell de Rossini des dels pisos de dalt del teatre, amb poca visibilitat, reservats a la gent més humil, que evidentment entrava per una porta lateral diferent.
Finalment, Santiago Salvador, va decidir-se a agafar les dues bombes “Orsini” que duia amagades i llençar-les contra la platea, on hi asseia la gent més adinerada. Les bombes van caure entre les fileres 13 i 14. La primera provocà una autèntica massacre (22 morts segons les autoritats) mentre que la segona no va arribar a esclatar ja que sembla ser que el cos d’una dona víctima del primer artefacte, va amortir la pressió sobre els detonadors de la segona bomba que actualment es conserva al Museu d’Història de la Ciutat.

“Parece ser que la segunda bomba cayó sobre la falda de la señora Cardellach, cuñada del conocido procurador señor Guardiola. Al ser trasladada la señora de Cardellach al salón de descanso, la bomba, de ser cierta esa versión, debió caer al suelo sin que lo advirtiera nadie, pues gran rato después fué hallada debajo de una de las butacas.”(La Vanguardia 8-11-1893)


Aquesta fou una de les causes dels brutals Processos de Montjuïc, en els quals, la fortíssima repressió al moviment obrer barceloní es va emportar la vida de personatges cèlebres com el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia entre d’altres.
Les malaurances que pesen sobre el Liceu però, no acaben aquí.
Molts de nosaltres encara recordem com des de les nostres cases veiem asseguts al sofà la retransmissió en directe de l’incendi del Liceu. Era l’any 1994. Encara s’especula sobre les causes (intencionades o no) del nou incendi.
Ara el teatre s’ha reconstruït de nou, però tot plegat, si més no, forma una munió de coincidències ben curioses, no creieu?
Jo per si de cas no baixaria la guàrdia i pararia atenció al que digué fa anys aquell paperet...

“Sóc un mussol i vaig tot sol, si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar”...

Tot va començar el dia 7 de desembre de 1492. Era un dia d’aquells en que un ambient de tensió aspra i seca no deixa respirar amb normalitat. Els carrers bruts i pudorosos del casc antic d’aquella Barcelona no sentien les corredisses dels nens a les que estaven tan acostumats. Aquell dia era especial, sentien el pes dels peus dels guàrdies reials a cada cantonada, que miraven amb aires de desconfiança a les gents que s’havien acostat a la Plaça del Rei per veure’n sortir el seu monarca Ferran el Catòlic.
La sang dels barcelonins bullia i bategava dins els seus cossos a causa dels conflictes remences permanents. Però va ser ell, en Joan de Canyamàs, un pagesot ja madur del Carnyamars prop de Dosrius endurit a les guerres de remensa qui va saltar a les escales amb una espasa entre les mans i es va decidir a dur a terme les seves ànsies regicides.

Els guàrdies reials van saltar-li a sobre amb la intenció de liquidar-lo a l’instant com a represàlia, però en aquell moment, el magnànim Rei Catòlic va decidir que en comptes d’acabar amb ell tan aviat seria més rentable a nivell d’escarment popular muntar-lo sobre una palestra amb rodes i torturar-lo fins la mort entre el poble espectant.
Amb el pobre home s’hi van recrear fins la sacietat: mugrons arrencats amb estenalles roents, extremitats amputades a cops de destral, pell a tires, etc. Per no parlar de quina es la manera més pràctica de treure uns ulls i coses que ja no explico per no ferir la sensibilitat dels que encara no la tinguin ferida... Finalment va acabar morint desagnat quan la palestra era pel Passeig del Born.
Bernáldez, ens explica a la seva crònica:

“Primeramente le cortaron la mano con que dió al Rey, y luego con tenazas de hierro ardiendo le sacaron una teta, y después le sacaron un ojo, y después le cortaron la otra mano, y luego le sacaron el otro ojo, y luego la otra teta, y luego las narices, y todo el cuerpo le abocadaron los herreros con tenazas, e fuéronle cortando los piés, y después que todos los miembros le fueron cortados, sacáronle el corazón por las espaldas”

Pere Miquel Carbonel, historiador i cronista de l’època ens aporta a “Cròniques d’Espanya” alguns detalls sobre el suplici de Joan de Canyamàs. Només difereix d’en Bernáldez en el fet que explica que va ser el cervell i no el cor el que van treure a Canyamàs abans que passés això:

“e ab gran avalot de fadrins e gent jove que li anave a l’entorn: e davant: e detràs: lo tragueren de la ciutat per lo Portal Nou, y escassament fo fora la ciutat lo lapidaren e meteren foch al castell, lo qual ab los troços de l’home sentenciat qui en lo castell estava, fon tornat prest cendra”

Cal també tenir en compte, que malgrat tot aquest esfereïdor suplici, en Joan de Canyamàs va respondre amb un gran valor i resistència. Carbonell ens diu que:
“may se mogué ne parlà ne dehia res ne·s complanyia, com si donassen sobre una pedra”.
Però al cap i a la fi, per coses de la vida, en Ferran el Catòlic ha passat a la història com el gran monarca emprenedor, defensor de la cristiandat i descobridor del Nou Món.
En canvi, en Canyamàs, aquell pobre desgraciat, si apareix per algun lloc citat és en algun petit article de divulgació històrica o en manuscrits antics que el descriuen com a “pagès, bar e traidor malvat”.