Era 13 de novembre de 1842. Cap al vespre una trentena d’obrers que havien sortit a beure fora muralles es dirigiren cap al portal de l’Àngel amb les bótes i els porrons encara plens de vi.
En arribar a les portes de la ciutat, com de costum, els agents del resguard van obligar els obrers a pagar l’impost corresponent per entrar el vi dins les muralles. Aquest fet acostumava a ser motiu de disputes que a vegades, tal com afirma Francesc Curet, solien acabar en riotes quan els barcelonins s’ho bevien tot de cop, a “Sant Hilari”, abans d’entrar i provocaven els guardes preguntant-los si el vi ingerit pagava impost.
Aquell dia però, les disputes entre guardes i paisans van pujar massa de to. A Barcelona la tensió política era molt forta i els ànims estaven encesos. Aquella era l’espurna necessària per acabar de caldejar l’ambient.
En pocs minuts començaren a concentrar-se persones al pla de la Boqueria i a la plaça de Sant Jaume. Uns trets a la plaça de l’Àngel van acabar provocant una alarma general.
Sense haver ni tan sols començat la revolta, l’Ajuntament va dimitir i el Cap polític Juan Gutiérrez es presentà provocatiu a la Plaça Sant Jaume.
Davant la cridòria i els insults amb què va ser rebut, va ordenar carregar contra la multitud concentrada. Aprofitant l’avinentesa es van detenir membres del diari “El Republicano”, als quals s’acusava de ser instigadors del rebombori i posteriorment a alguns càrrecs municipals que havien anat a demanar-ne l’alliberament.
Les provocacions de Juan Gutiérrez i la sang calenta dels barcelonins formaven un tàndem explosiu i les conseqüències es van fer notar aviat.
El dia 15, amb els estrets carrers de Barcelona plens de barricades i fossats, formant un laberint infranquejable, les campanes de l’església de Sant Just van començar a tocar a sometent.
Aviat tots els campanars, inclòs el de la Catedral, van sumar-se a la crida a la revolta i la població va començar a organitzar-se per rebutjar l’exèrcit.
Després dels dos trets de canó que anunciaven l’entrada de la tropa del Gerneral Zurbano al carrer Argenteria, uns quants escamots de l’exèrcit saquejaren les joieries i botigues del carrer, destruint tot el mobiliari que es trobaven al davant.
Aquesta notícia s’escampà ràpidament per tota la ciutat. Ja no es tractava d’una revolta política, era una qüestió de solidaritat veïnal. Dels més petits als més grans, gents de tot gènere es van avocar en les batusses per contraatacar els militars.
Barcelona, encara emmurallada, era en aquells temps una de les ciutats més superpoblades d’Europa i heretava alhora els grans problemes viaris de l’urbanisme medieval. Malgrat les reformes encara no finalitzades de la construcció de l’eix Princesa-Ferran, que havia de connectar la Ciutadella amb la Rambla, l’entramat de carrers estrets i irregulars, coberts per voltes i volades, ara a més, plens de trinxeres i barricades, feien de Barcelona una veritable ratera per a les tropes assaltants.
Si els soldats arribaven a apoderar-se dels carrers, els terrats i els balcons normalment restaven sota control dels veïns, que a més podien saltar d’edifici en edifici.
En aquest context, la població civil es defensava disparant des dels immobles però també llençant literalment la casa per la finestra. Una pluja de mobles, testos, pedres, fogons portàtils i aigua bullint va caure sobre els soldats atacants.
Les tropes de Zurbano van patir un gran nombre de baixes al carrer Nou de la Rambla degut a aquest peculiar mètode de defensa. Una de les víctimes fou precisament el cavall d’aquest general, que va morir a causa de l’impacte d’un armari llençat des del balcó, tal com ens explica el menestral Coroleu a les seves memòries:
Les tropes van veure’s forçades a la retirada per la muralla de terra, i les llances que van deixar abandonades en la fugida van ser utilitzades pels revolucionaris com a trofeu, tot decorant les barricades. Però el desafiament va acabar sent castigat molt durament. Barcelona, acabaria patint un terrible bombardeig d’Espartero des de Montjuïc.
Aquell dia però, les disputes entre guardes i paisans van pujar massa de to. A Barcelona la tensió política era molt forta i els ànims estaven encesos. Aquella era l’espurna necessària per acabar de caldejar l’ambient.
En pocs minuts començaren a concentrar-se persones al pla de la Boqueria i a la plaça de Sant Jaume. Uns trets a la plaça de l’Àngel van acabar provocant una alarma general.Sense haver ni tan sols començat la revolta, l’Ajuntament va dimitir i el Cap polític Juan Gutiérrez es presentà provocatiu a la Plaça Sant Jaume.
Davant la cridòria i els insults amb què va ser rebut, va ordenar carregar contra la multitud concentrada. Aprofitant l’avinentesa es van detenir membres del diari “El Republicano”, als quals s’acusava de ser instigadors del rebombori i posteriorment a alguns càrrecs municipals que havien anat a demanar-ne l’alliberament.
Les provocacions de Juan Gutiérrez i la sang calenta dels barcelonins formaven un tàndem explosiu i les conseqüències es van fer notar aviat.
El dia 15, amb els estrets carrers de Barcelona plens de barricades i fossats, formant un laberint infranquejable, les campanes de l’església de Sant Just van començar a tocar a sometent.
Aviat tots els campanars, inclòs el de la Catedral, van sumar-se a la crida a la revolta i la població va començar a organitzar-se per rebutjar l’exèrcit.Després dels dos trets de canó que anunciaven l’entrada de la tropa del Gerneral Zurbano al carrer Argenteria, uns quants escamots de l’exèrcit saquejaren les joieries i botigues del carrer, destruint tot el mobiliari que es trobaven al davant.
Aquesta notícia s’escampà ràpidament per tota la ciutat. Ja no es tractava d’una revolta política, era una qüestió de solidaritat veïnal. Dels més petits als més grans, gents de tot gènere es van avocar en les batusses per contraatacar els militars.
Barcelona, encara emmurallada, era en aquells temps una de les ciutats més superpoblades d’Europa i heretava alhora els grans problemes viaris de l’urbanisme medieval. Malgrat les reformes encara no finalitzades de la construcció de l’eix Princesa-Ferran, que havia de connectar la Ciutadella amb la Rambla, l’entramat de carrers estrets i irregulars, coberts per voltes i volades, ara a més, plens de trinxeres i barricades, feien de Barcelona una veritable ratera per a les tropes assaltants.
Si els soldats arribaven a apoderar-se dels carrers, els terrats i els balcons normalment restaven sota control dels veïns, que a més podien saltar d’edifici en edifici.En aquest context, la població civil es defensava disparant des dels immobles però també llençant literalment la casa per la finestra. Una pluja de mobles, testos, pedres, fogons portàtils i aigua bullint va caure sobre els soldats atacants.
Les tropes de Zurbano van patir un gran nombre de baixes al carrer Nou de la Rambla degut a aquest peculiar mètode de defensa. Una de les víctimes fou precisament el cavall d’aquest general, que va morir a causa de l’impacte d’un armari llençat des del balcó, tal com ens explica el menestral Coroleu a les seves memòries:
“Y como la calle era angosta y la tropa iba apretada, no había piedra, bala ni mueble que no hiciese blanco. Al mismo Zurbano le mataron el caballo que montaba con una cómoda que le arrojaron desde un piso alto. En el Call, hasta las mujeres tomaron parte en la resistencia, arrojando agua hirviendo desde las ventanas.”
Les tropes van veure’s forçades a la retirada per la muralla de terra, i les llances que van deixar abandonades en la fugida van ser utilitzades pels revolucionaris com a trofeu, tot decorant les barricades. Però el desafiament va acabar sent castigat molt durament. Barcelona, acabaria patint un terrible bombardeig d’Espartero des de Montjuïc.
