Altres Barcelones

Darrerament s’ha parlat molt de la fortuna de la família Muñoz Ramonet, i concretament de l’herència que Julio Muñoz Ramonet va deixar el 1991 després de la seva mort. El seu luxós palau de residència durant anys del carrer Muntaner número 282-290 i la valuosa col·lecció d’art que contenia van ser donats a l’Ajuntament de Barcelona, segons l’última voluntat de Ramonet.

«La finca de Barcelona Muntaner números 282-288 pasará, incluyendo el parque y el jardín, así como el palacio en Porvenir 26-28 con todo su contenido completo, a una fundación que llevará mi nombre. La fundación tendrá como finalidad la conservación y el mantenimiento de estas instalaciones y su visita y aprovechamiento útil por el público bajo el patronato de la ciudad de Barcelona».(testament va ser redactat en alemany)

Les quatre filles del magnat del tèxtil van ocultar aquest testament, fins que l’any 1994 l’Ajuntament va rebre una carta del pintor alemany Bernd Walter, on aclaria que el testament de Julio Muñoz Ramonet donava el Palau del Marquès d’Alella i el seu contingut a la ciutat de Barcelona. Sembla ser que les hereves de Muñoz no volien pagar un préstec que Bernd Walter havia fet al seu pare a Suïssa, que ascendia als 17.000€.

Després de 17 anys de litigi entre els hereus (les quatre filles) i l’Ajuntament, el passat mes de juliol el palauet va quedar en mans de l’Ajuntament de Barcelona i en entrar es va fer un inventari del que hi havia. Això va posar en evidència que els 1.105 elements computats entre la casa i el jardí no encaixaven amb els llistats judicials, per tant l’ajuntament en va reclamar les peces de la col·lecció d’art, algunes de les quals Muñoz Ramonet havia comprat el 1950 a Ròmul Bosch i Caterineu. Entre les absències més sonades destaquen: 18 Goya, 12 Greco, 26 Fortuny, 7 Sorolla, 4 Rembradt, 3 Murillo, Zurbaráns, Rafaels, peces de Velázquez, Renoir, Delacroix…

Les filles es van endur les obres en uns tràilers cap a Madrid, segons expliquen el Pedro i l’Ana María, majordoms del palauet entre 1980 i 2001. Després de la mort de Julio Muñoz Ramonet, una nit d’octubre de 1992 van veure uns camions al jardí, una de les filles els van ordenar que no sortissin de la seva estança i l’endemà al matí van comprovar que les filles ja havien marxat i les pintures havien desaparegut:

“Al volver un martes por la noche, después de nuestro día de libranza, nos sorprendió ver dos enormes tráileres en el jardín. Una de las hijas [de Muñoz Ramonet], nos dijo a mi mujer y a mí que nos fuéramos directamente al sótano donde vivíamos. Por la mañana, cuando nos incorporamos a nuestro trabajo, ya no había nadie. Los camiones se habían ido, también las hijas y muchas de las obras de arte de la casa habían desaparecido”. Pedro y su mujer Ana María estuvieron al cuidado del palacete de la calle Muntaner, la residencia en Barcelona del industrial Julio Muñoz Ramonet, desde 1980 hasta el 2001, año en el que él se jubiló".

Pese al tiempo transcurrido, Pedro recuerda esa noche con nitidez. “Pensamos que la presencia de los camiones nos iba a comportar trabajo y nos extrañó que nos dijeran que no teníamos que ocuparnos de nada, pero la mayor sorpresa fue ver que muchas de las pinturas habían desaparecido”. De lo que pasó aquel día, “tiempo después de la muerte de don Julio”, no le dieron importancia, ya que lo achacaron a “lo herméticos que eran tanto el padre como sus hijas”, asegura el mayordomo de esta vivienda tras 21 años. EPais

En morir el pare, les filles de Muñoz Ramonet van contractar una especialista nord-americana en obres d’art perquè les assessorés a escollir les que s’havien d’endur.

Com va aconseguir acumular tanta fortuna Julio Muñoz Ramonet?

De mare catalana i pare andalús, el multimilionari Julio Muñoz Ramonet venia de família humil. L’any 1933 treballava com a dependent als magatzems El Brarato, del carrer Tamarit, propietat del seu tiet Salvador Sindreu. Amb l’ajuda del tiet, juntament amb el seu germà Álvaro va comprar una petita fàbrica tèxtil i poc després esclatava la guerra civil. La família es va traslladar en territori franquista (Sant Sebastià), però ell es quedà a Barcelona per controlar el negoci. El 1937 va ser cridat per l’exèrcit republicà, però realment va actuar com a espia franquista, essent condecorat per haver passat informació un cop finalitzada la guerra.

Aquesta posició privilegiada li va servir per començar a escalar posicions i bastir el seu gran imperi. En temps de racionament i escassedat, gràcies a l’estraperlo i als seus contactes, Muñoz Ramonet tenia tot allò que demanava. Tenia cotó suficient per enriquir-se ràpidament, això el va portar a comprar l’any 1943 Can Batlló per l’astronòmica xifra de 28 milions de pessetes.

Segons s’explica a la biografia i memòries dels germans Muñoz Ramonet, Escrites per Xavier Muñoz, que per cert no en té cap parentiu ni simpatía,

en la primera visita a la fàbrica comentava que havia telefonat al Caudillo i “Ya me ha felicitado por la inversión. Yo naturalmente, se la he brindado por Espanya, que es madre de naciones, y por su revolución nacionalsindicalista y de las JONS… que nosostros hemos enaltecido con nuestra red industrial de la que ya se habla en todo el mundo y en parte del extrajero… y para que Dios quiera seguir protegiéndome a través de la Virgen de la Merced y del Cristo de Lepanto (no sé por qué esta fijación de los catalanes por los negros)” En aquell moment el capellà de l’empresa li va dir a l’orella: “Don Julio, la Virgen de la Merced es blanca”. “¡Ah, esto nos salva!”

El 1944 compra la Unión Industrial Algodonera, anteriorment amb Ròmul Bosch i Caterineu al capdavant, això representava l’adquisició de 14 fàbriques i, a més, la important col·lecció d’art que encara ara es disputen les filles i l’Ajuntament.

Va seguir acumulant patrimoni i riqueses, comprant empreses i immobles, com els grans magatzems d’El Siglo i El Águila o la Compañia Internacional de Seguros. Diuen que Julio Muñoz tenia taula reservada als llocs més luxosos i es coneixia els locals nocturns barcelonins més selectes. Els que el van conèixer de prop expliquen que una vegada va arribar a un restaurant i la taula que ell volia estava ocupada, va avisar al maïtre, que no va poder fer res perquè els altres clients es canviessin de lloc, i tot indignat va trucar al propitari disposat a fer un xec per comprar el local. Els esforços van ser en inútils. També va tenir una història amb Carmen Broto, que després es convertiria en una famosa prostituta de luxe , i fins i tot va muntar-li un pis. Quan ja no hi tenia relació Broto acabaria morint assassinada el 1949. Julio Muñoz Ramonet intentava posicionar-se en l’escalafó més alt de la societat. L’únic impediment que tenia era que venia de família humil. Va comprar també l’hotel Ritz i el Palau Robert (seu de la Immobiliaria El Águila), tocant a la Diagonal, i finalment va ser el seu casament amb Carmen Villalonga (filla del president del Banc Central) el 17 de juliol de 1946 el que permetria que fos acceptat definitivament per la burgesia del moment.

En poc més de 10 anys Julio Muñoz tenia una bona fortuna. Els contactes amb la gent del règim franquista i la falta d’escrúpols l’havien col·locat a dalt de tot. A la ciutat ja era popular la frase “en el cielo manda dios y en la tierra...los Muñoz”. Els que el coneixien expliquen que amb els seus treballadors era un dèspota i en deia coses com aquesta: “Son como los limones; hay que estrujarlos bien y una vez secos, se tiran y a por otro”.

Això sí, als seus convidats els tractava amb suma delicadesa, els treia la vaixella d’or massís i menjaven a la carta.

A partir dels ‘60, amb la millora de l’economia, les coses anirien de cap a caiguda, faria relacions internacionals que el portarien a negociar a les Filipines, Japó, Kuwait i la República Dominicana, però després que se sabés que havia deixat un forat de 4.000 milions a la Companyia de Seguros l’any 1986 es traslladaria a Suïssa per evitar anar a la presó. L’escàndol va fer que detinguessin a sis alts càrrecs de la companyia. El març del 1991 el jutge Garzón va demanar 11 anys de presó per estafa i falsedat i al cap de dos mesos va morir en un hotel de Suïssa. Les seves despulles resten al panteó familiar del cementiri de Montjuïc.

Darrerament s’ha parlat força de celebrar uns Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona, després de moltes polèmiques sembla que finalment la idea ha quedat descartada, però no us penseu que fos una cosa tan esbojarrada.

Tots teníem clar que tot i anomenar-se “de Barcelona” la majoria de proves, com l’esquí i l’snowboard se celebrarien a les estacions dels Pirineus, on la neu està força garantida.

Però, què pensaríeu si l’alcalde digués que amb el Tibidabo ja en tindríem prou? El que avui ens sembla un disbarat va passar ja fa cent anys en aquesta modesta muntanya. Potser per art de màgia el Tibidabo es va convertir per uns dies en uns Pirineus.

Avui dia sempre es recorda la mítica nevada del 1962, i ara també la que va tenir lloc a la ciutat el març del 2010 durant l’anomenada Siberiana. Però el 17 de gener de 1914, després de dies de fred els termòmetres de Barcelona van baixar sota zero i es va produir una gran nevada, un dia sencer nevant i nevant… Ara que ja fa cent anys, és moment de recordar aquest fet inusual que va cobrir la ciutat de més d’un pam de neu, al mateix centre de Barcelona s’acumulava un gruix de 24 cm. de neu.

Amb aquest paisatge totalment emblanquinat la junta directiva de la secció de Sports de Montanya del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) reunida aquella mateixa nit va decidir convocar un concurs oficial d’skis i luges a la vessant de Vallvidrera (allà a prop de la font de la Budellera) per a l’endemà a les 10 del matí.

Aquell hivern, que de moment no havia estat gaire prolífic pel que fa a la neu, no havia deixat celebrar aquests campionats als Pirineus (normalment les competicions es feien a la Vall de Núria), així que van trobar l’ocasió ideal per a poder realitzar un concurs i unes proves preparatòries sense haver d’anar tan lluny. El 18 de gener de 1914 Barcelona, i concretament el Tibidabo, amb una temperatura de 2 graus sota zero, per primera vegada seria l’escenari d’una cursa d’esquí alpí i de trineus, i amb neu natural! Qui ho havia de dir!

La crida que va fer el CEC a través de la premsa i del boca-orella va reunir un bon nombre de participants i curiosos que no es volien perdre de cap manera aquest espectacle surrealista que normalment havien vist només al cinema i que no semblava propi per a una ciutat banyada pel Mediterrani.

La pista escollida per al descens es trobava darrere les immediacions de l’antic hotel Can Baldiró (enderrocat el 1965, i on avui hi trobem les cases del carrer Algarves), entre la casa de la Budellera i la font de la Budellera i feia uns 400 metres. No us penseu que com que tot plegat havia sorgit de manera més o menys espontània es feia de qualsevol manera. Per a fer les proves i la competició correctament comptaven amb un jutge de sortida, un jutge d’arribada, un jutge de viratge, un jutge de trajecte, un cronometrista d’arribada i un cronometrista de sortida. El camí havia estat prèviament senyalitzat amb unes banderoles verdes i unes de vermelles a la sortida. Els esquiadors després d’una recta haurien d’esquivar la casa, passar per a dues portes i seguir els revolts de la pista, cosa que complicava una mica la baixada.

Segons les cròniques de l’època, tret d’alguna caiguda, no hi va haver accidents remarcables:

“Hasta la casucha en cuestión los consursantes se deslizaban por una pendiente en línea recta, pasada la caseta, existían varias revueltas, algunas de ángulo muy cerrado y bastante peligrosas, donde se produjeron algunos tumbos, sin importancia alguna afortunadamente”

A les onze del matí i un minut es donava el tret de sortida de la carrera amb esquís, on hi havia onze participants inscrits, entre els quals també una dona, la senyora Eva Gilling. Alguns organitzadors del CEC (els senyors Santamaria, Amat i Norby) que tampoc es podien resistir de tastar la neu barcelonina també van participar en la cursa d’esquí, encara que ho van fer fora de concurs. La classificació va ser la següent:

1r. Sr Armengué, amb 1 min i 46 segons 2n. Sr. Barrié, amb 1 min i 53 segons 2/5 3r. Sr.Soler, amb 2 min 14 segons 3/5

El guanyador d’aquesta primera competició a Vallvidrera ja tenia nom: Martí Armengué, tot i que el sr. Norby del CEC va ser el qui va fer el recorregut més ràpid i va passar la casa amb més facilitat, diuen però, que abans de creuar la línia de la meta es va aturar per a que no li agafessin la marca de temps. Això va desfermar els aplaudiments del públic que gaudia de l’espectacle.

Després de l’esquí començava la cursa de luges o trineus, aquesta amb 52 inscrits i categories masculina i femenina:

“A las 11 y 28 minutos se dió la salida al primero de los inscritos en la carrera de luges, entre los que sé contaban siete bellas señoritas para las que se estableció una clasificación especial” La Vanguardia

Entre les set participants inscrites la guanyadora va ser Mercedes Amat, seguida de Rosita Torres i Maria Fontrodona. En la categoria masculina la cosa va ser molt ajustada i els tres homes amb millor temps van ser:

1r. Sr. Artigas: 1 min. 37 segons 2/5 2n. Sr. Guri: 1 min. 40 segons 3/5 3r. Sr Bosch: 1 min. 42 segons 2/5

Finalment per a rematar la festa van ser els boy-scouts que havien estat ajudant en l’organització de l’activitat els qui van tenir també el seu moment per al descens en luge, van recórrer els primers 200 metres de la pista rectes i el resultat va ser aquest:

1r. Gimeno: 50 segons 2/5 2n. Figueras: 56 segons 1/5 3r. Alentorn: 1 min. 7 segons 1/5

Més endavant a la seu del CEC els campions rebrien les medalles de plata per a la seva curiosa competició. Encara que avui ens soni estrany això d’un Jocs olímpics d’hivern a Barcelona, la premsa de l’època ja parlava en aquell temps de Barcelona com a “ciutat d’hivern”, pel seu bon clima, malgrat els episodis de nevada poc habituals com aquest en que fins i tot va sortir el sol el dia de la competició; però també vaticinava que probablement aquest seria un fet únic que passaria als anals de la Història Contemporània. De moment sabem que ha estat el primer cop i l’únic del segle XX que Barcelona es converteix en un lloc per a la competició dels esports de neu, si serà l’únic de la Història Contemporània encara està per veure...

Aquí us deixo el la darrera secció del Connexió Barcelona de BTV sobre la Llegenda de Santa Eulàlia. Si en voleu conèixer la història feu clic aquí

Em plau anunciar-vos que demà a les 21:00, vigília del 12 de febrer, dia de Santa Eulàlia, guiaré la ruta eulalienca de la ma de l'Associació Cultural Joan Amades. L'acte serà amenitzat musicalment pel músic i compositor Jesús Ventura i Barnet.

Malauradament les places per assistir-hi i acreditar-se ja es van cobrir a les primeres hores d'ofertar-se, però de tota manera us convido especialment a celebrar la festa participant en el Joc de Santa Eulàlia que hem organitzat a instagram, on podreu guanyar la biblioteca de tradicions populars amb les obres del folklorista Joan Amades.

També està disponible i descarregable en PDF la versió actualitzada de la llegenda de Santa Eulàlia. Espero que la gaudiu!.

Ah! I per anar fent boca, avui a les 18:00 em tindreu al Connexió Barcelona de BTV explicant l'origen i significat de la llegenda de Santa Eulàlia i la seva estreta relació amb l'imaginari col·lectiu de Barcelona.

Les guerres són horribles, tots ho sabem. Però una Guerra Civil és extraordinàriament cruel. La gent que et dispara i a la qual dispares poden ser els teus veïns, els teus antics amics o fins i tot els teus germans.

Molta gent podia moure's entre dos aigües, catòlics afiliats a sindicats d'esquerres, catalanistes conservadors, demòcrates de dretes... Un conflicte complicat, molt complicat... difícil de jutjar.

Però si bé és comprensible que la gent fugís d'un bàndol a un altre per garantir la seva supervivència, hi ha fets totalment deplorables que s'han justificat amb el típic "era un home del seu temps".

Un famós escriptor de l'Empordà lloat com un dels principals catalanistes va dedicar-se a fer d'espia per Franco passant informacions al feixisme de com destruir el país que tan deia defensar, coordinat amb un altre suposat catalanista que tenia a París una agència d'espionatge al servei del feixisme.

Un altre periodista i escriptor al qui van omplir de lloances i pocs van gosar criticar es dedicava a delatar escriptors antifranquistes per a que els detinguessin i els incautessin tots els llibres, no sense abans haver passat ell per la biblioteca a arreplegar el que li interessava segons diuen alguns...

Però com deia, no sóc ningú per jutjar-los...

El que és totalment injust és que altres també "homes del seu temps" però als qui el seny no els va fer traïdors hagin caigut en l'oblit. Persones com Carrasco i Formiguera, catalanista, conservador i demòcrata que va ser fidel a la República i morí afusellat pels franquistes cridant "Visca Catalunya Lliure" o sense anar més lluny el General Escobar de la Guardia Civil: catòlic, espanyolista i conservador però demòcrata que, per mantenir la guarnició de la Guardia Civil a Barcelona fidel a la legalitat democràtica i declinant donar suport als colpistes feixistes fou afusellat al castell de Montjuïc, crucifix en mà i cridant "Viva España".

La memòria d'aquestes persones és potser una memòria incòmoda? Incòmoda per a aquells que creuen que una guerra ho justifica tot, i sobretot, perquè la integritat moral d'aquests personatges pot portar a comparacions odioses.

Ara, les germanes Sastre han rescatat la memòria del seu pare, un testimoni excepcional d’un home a qui el seny no el va fer traïdor.

Les filles de l’arquitecte, poeta i periodista Ramon Sastre i Juan publiquen els seus articles escrits al “Diari de Catalunya” durant la Guerra Civil.

Conservador, catòlic i alhora profundament demòcrata i sobiranista català, Sastre va decidir ser fidel a la legalitat republicana, avantposant els seus ideals patriòtics i democràtics als seus interessos personals o de classe, mentre contemplava impotent com molts companys es passaven a l’altre bàndol.

El llibre GNOM, Crònica d'uns moments viscuts, és un recull de 122 articles que Ramon Sastre va publicar al Diari de Catalunya, del grup Estat Català, a finals de 1937 i principis de 1938, en plena Guerra civil. Aquests articles, agrupats en les seccions "Full d’almanac" i "Comentari al moment", alguns inèdits a causa de la censura, informen de la situació social, política i bèl·lica que es vivia al nostre país en aquells moments i dels fets que es produïen dia a dia a la ciutat de Barcelona, amb una visió irònica i crítica dels comportaments que considerava extremistes i antidemocràtics. El llibre va precedit per unes reflexions sobre els efectes de la Guerra i es complementa amb cinc poemes i una breu biografia de l’autor.

Més enllà de si compartim o no tot el que diu en els seus escrits, aquest llibre és indubtablement una visió totalment novedosa de la Barcelona en plena guerra civil, d'un home que alhora lloava els combatents que lluitaven contra el feixisme i criticava sense complexos les atrocitats que es cometien a la rereguarda republicana.

Ramon Sastre i Juan (1896-1988), fou arquitecte de professió i escriptor i poeta per vocació. Va estudiar arquitectura a Barcelona i a París, on va viure uns anys d’intensa activitat intel·lectual en contacte amb el món de l’art i de les lletres. Fou fundador i animador del Casal Català de París. Va viatjar per França i altres països d’Europa i del Mediterrani. A Barcelona va exercir com arquitecte i actuà en la urbanització de l’Eixample. També va fer d’animador cultural organitzant vetllades musicals, literàries i artístiques durant deu anys. Col·laborà en algunes revistes i diaris. Fou director i col·laborador de la revista “Joia”. 

 Després de la Guerra visqué el que es pot considerar un “exili interior” i es dedicà exclusivament a la literatura. Redactà les seves memòries i la crònica d’un viatge pel Mediterrani. Va fer traduccions del francès i de l’italià. També va escriure molts poemes de temes diversos. L’any 1959 va ser premiat per la traducció al català del poema “Cementiri marí” de P. Valery al Centenari dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrat a París.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

“GNOM. Crònica d’uns moments viscuts1937/1938”

Autor: Ramon Sastre i Juan 

Dia: dimarts18 de febrer de 2014

Hora:19h. Lloc: Llibreria La Memòria, Pl. de la Vila de Gràcia, 19, Barcelona.

Intervindran:  Teresa Sastre, filla de l’autor Ramon Sastre i Dani Cortijo, historiador

Pierre François Andé Méchain en un retrat de l'època

Sabieu que la nostra ciutat fou una de les principals protagonistes del naixement del nostre actual sistema de mesures? Molts punts de Barcelona pels quals hem passat diverses vegades van ser els escenaris d’aquesta insòlita aventura. Tot va començar l’any 1790, en un context revolucionari, l’Assemblea Nacional Francesa va decidir trobar un nou patró de mesura internacional basat en la pròpia natura i que servís per acabar d’una vegada per totes amb els conflictes que, com ja hem vist, s’originaven ja feia molts segles a causa de la enorme disparitat de patrons emprats. Fins aleshores, els diferents estats, ciutats i fins i tot petits pobles i viles, havien fixat les seves pròpies unitats de mesura.

El març de 1791 es presentà aquesta nova mesura, anomenada “metre” definint-se com la deumilionèssima part del quadrant d’un meridià terrestre. Es va presentar com a patró un metre provisional representat en una barra de platí que hauria de ser ratificat amb un ambiciós pla de mesures i càlculs racionals que mitjançant la comprovació directa fos capaç de mesurar la longitud real d’un meridià terrestre. Veient que era impossible mesurar un meridià des del seu inici al Pol Nord fins la línia de l’Equador, s’arribà a la decisió de mesurar-ne un tros i calcular-ne matemàticament el valor total. I es va triar un tram que va des de Dunquerke a Barcelona passant per l’observatori de París. La inclusió de Barcelona tingué el seu origen en les condicions geogràfiques, ja que els punts dels extrems havien d’estar situats a nivell del mar per tal de poder fer bé els càlculs. Tot i això també hi havia raons de prestigi: Barcelona donaria una etiqueta d’internacionalitat al projecte davant l’absència de resposta per part del govern anglès a la invitació a col•laborar-hi.

Punts des d'on es van fer els càlculs sobre un mapa d'inicis del s.XIX

Per agilitzar la feina es va decidir dividir el tram en dues parts; de Dunquerke a Rodés i de Barcelona a Rodés. Els càlculs del primer tram ja s’havien realitzat altres vegades, però de tota manera es va encomanar a Jean Baptiste Delambre una medició definitiva i per al segon tram, que és el que ara ens ocupa, es va dessignar Pierre-Andreé Méchain, un dels astrònoms més experimentats de França.

La tècnica que s’havia d’utilitzar era la triangulació geodèsica. Un procediment consistent en una cadena de triangles els vèrtex de la qual haurien de ser muntanyes i punts de referència al llarg del meridià. La mesura que s’empraria com a patró era la “toesa de l’acadèmia”, considerada la més exacta a França fins que va aparèixer el metre.

Gràcies a la predisposició de la monarquia espanyola, Pierre-Andree Méchain va arribar a Barcelona el 10 de juliol de 1792. Es va instal•lar a la pensió “La fontana de Oro”, un dels millors establiments de l’època situat en un edifici encara existent les façanes del qual donen al carrer Avinyó, Ample i Gignàs, amb entrada al carrer Avinyó nº 39. En aquell temps la via rebia el nom de Carrer dels Escudellers, fet que sovint ha confós els que han estudiat aquest episodi. El carrer, segons ens explica Lluís Permanyer, havia estat anomenat popularment també “el carrer dels francesos”, donat que al llarg del seu recorregut hi havia desenes d’establiments regentats per persones procedents d’aquest país. Ja al 1791 la fonda “La Fontana de Oro”, havia estat acollint nombrosos refugiats francesos que fugien de la revolució, entre els quals alguns de gran renom com ara el banquer Cabarrús, la princesa de Linage i el Duc de Havre.

Placa del 1993 situada a la torre del Castell de Montjuïc

El dia 10 de juliol Méchain es trobà amb José González i amb altres tècnics enviats per Carles IV. Sense més demora, es posaren davant els mapes per tal d’establir quines serien les muntanyes catalanes que servirien de vèrtex per a fer les triangulacions geodèsiques fins els Pirineus. Els científics enviats pel rei proposaren a Méchain intentar triangular la ciutat de Barcelona amb les Illes Balears. Ells no ho sabien, però no era una idea nova. La comissió que havia decidit enviar Méchain a Barcelona ja havia tingut aquesta idea però havia estat descartada per veure’s poc operativa. Tot i això, González i Méchain van fer tots els esforços per intentar contemplar aquesta possibilitat.

Pel mes de desembre, el científic espanyol s’embarcà cap a l’illa de Mallorca i un cop allà s’enfilà al Puig Major. Mitjançant un mecanisme de foc i miralls va intentar fer un senyal que fos identificable des de Barcelona. Per molt que ara ens sembli increïble, l’invent va funcionar, i Méchain va poder observar el senyal amb el seu telescopi plantat dalt de la torre d’homenatge del Castell de Montjuic. La proesa, tot i això, va ser inútil, ja que tot i que la visió amb el telescopi era satisfactòria, no ho era en canvi amb l’instrumental per calcular angles que duia a sobre. Era de suposar que l’astrònom francès estava equipat amb la millor tecnologia que es coneixia en el moment i per tant va arribar a la conclusió que era impossible la triangulació directa entre Barcelona i les Illes Balears. En aquell moment es va establir definitivament que els càlculs del meridià tindrien com a punt final la nostra ciutat. Entre 1792 i 1793 es van fer a la costa catalana diverses triangulacions que tenien com a final el triangle geodèsic barceloní. Un dels seus vèrtex fou la torre d’homenatge de la fortalesa de Montjuïc. Un altre fou el far que delimitava el final de l’espigó del port de Barcelona en l’època en què Méchain hi va realitzar les seves mesures. Aquesta construcció és ara coneguda amb el nom de “torre del rellotge” des de l’ampliació del port al segle XIX, en la qual va passar de ser un far a tenir-hi instal•lat un rellotge. L’últim dels punts era la torre del campanar de la Catedral de la Seu, aquella on hi havia estat allotjada la famosa campana Honorata.

El 21 de gener de 1793, Lluis XVI de França, al qual la revolució ja havia deixat gairebé sense poder, mor a la guillotina. Aquest fet va produir l’augment de les desconfiances entre la monarquia borbònica espanyola i el govern de la flamant I República Francesa. Méchain, com a ciutadà francès, va veure perillar les seves investigacions a terres catalanes. A partir d’aleshores no es va permetre que s’acostés a les muntanyes de la frontera per si aprofitava l’excusa per fer senyals i passar informació.

Donades les seves limitacions de moviment, Méchain va decidir prosseguir amb altres triangulacions enviant gent al sud per intentar trobar altres punts triangulables amb les illes i passar l’estona relacionant-se amb els intel•lectuals catalans del moment. La curiositat l’empenyé un dia a anar a la finca d’un metge –probablement en Francesc Sanpons i Roca- on tingué un accident observant un mecanisme hidràulic que el va deixar cinc mesos al llit.

Torre de Sant Joan de l'antiga fortalesa de la Ciutadella de Barcelona

El dia 7 de març es declarà la guerra entre Espanya i França, fet que afegia encara més problemes. Tot i que se li va donar llibertat per realitzar els càlculs necessaris, se li va vedar passar la frontera i en tornar a Barcelona no se li va permetre l’accés a les instal•lacions militars de Montjuïc. Així doncs va haver de conformar-se amb pujar al terrat de “La Fontana de Oro” i intentar calcular la unió amb la fortalesa. Aquesta variació, de la qual no va informar, li va valer posteriorment una esbroncada per una diferència de 3 segons d’arc.

La guerra entre Espanya i França es duia a terme en territori del Rosselló. Aquesta àrea geogràfica no feia tant de temps que formava part de França i molts dels exiliats de guerra “francesos” que venien a la ciutat eren catalans del Rosselló o be occitans. En aquest context, un contingent de soldats francesos d’arre

Monument al metre al fossar del Castell de Montjuïc

En aquells moments de tanta tensió el Capità General de Catalunya, Comte de Lacy, va decidir empresonar Méchain a la torre de Sant Joan de la Ciutadella, potser amb més voluntat de protegir-lo que no pas de reprimir-lo. El novembre de 1794, amb el final del mandat de Lacy, el científic francès fou alliberat podent així prosseguir amb la seva tasca tornant a França fent escala a Itàlia.

Va acabar invertint 3 anys en els càlculs de la línia del meridià que li faltava fins arribar a la ciutat de Rodez, tot i les queixes impacients de la resta de l’equip, finalment es va reunir a Carcassona amb Delambre i un cop arribats a París es va convocar a tots els científics de dins i fora de la república que havien acceptat entrar en el projecte per tal de fer les operacions necessàries per arribar a algun resultat.

El 22 de juny de 1788 es va concloure que a partir d’aleshores un metre seria el que abans eren 3 peus de reu, 11 línies i 296 mil•lèsimes de línia, tan sols 0,32 mm més curt que el metre provisional i Napoleó Bonaparte va acabar signant. Aquell dia havia nascut oficialment el metre.

L’any 1803, el perfeccionista Méchain va tornar a casa nostra amb la intenció d’aconseguir la triangulació amb Eivissa, que el va portar de cap durant 3 anys sense poder acabar la feina quan la mort el va visitar de la mà de la febre groga a Castelló de la Plana. De tota manera, durant aquell temps, la comunitat científica ja havia arribat a la conclusió que la terra no era un el•lipsoide perfecte. No tots els meridians terrestres mesuraven el mateix i al final, malgrat tot l’esforç, el metre seguia sent una convenció social.

Ara mateix a Barcelona, tot i que passen desapercebuts, hi ha diversos indicis que ens recorden el periple de Méchain: Una placa a la torre del castell de Montjuïc, un monument al metre al fossar del mateix castell, una placa a la torre del rellotge i un altre monument a les Glòries.