Altres Barcelones

Darrerament la figura de Santa Eulàlia comença a ser coneguda per molts barcelonins que abans només coneixien la Mercè, sobretot gràcies a la revifalla de la seva festa i el fet que sigui el símbol del Tricentenari dels fets de 1714.

Però encara hi ha moltes altres figures menys conegudes, com Santa Madrona o la que ens

Segur que tots vosaltres haureu passat alguna vegada per davant d’una imatge seva, potser sense adonar-vos-en. És present a molts llocs de la ciutat, tot i que no tothom s’hi ha fixat.

Josep Oriol i Bogunyà va néixer a l’actual carrer de la Mare de Deú del Pilar del barri de Sant Pere de Barcelona el 23 de novembre de l’any 1650. A l’indret on hi havia la seva casa natal avui s’hi aixeca una capella en el seu honor. Era fill del velluter Joan Oriol i Gertrudis Bogunyà. Va ser l’únic fill que van tenir que no va morir de ben petit. La seva família era molt pobra, i en morir el seu pare quan ell tenia només un any, la mare va passar a la pobresa extrema. Quan el petit Josep Oriol tenia un any i mig, la seva mare va casar-se en segones núpcies amb el sabater Domènec Pujolar, un home nascut a Sant Genís de Vilassar que aleshores vivia al Carrer del Joc de Pilota (un dels que van ser enderrocats per Felip V, les restes del qual es poden veure a les ruïnes del Born).

En Domènec ja tenia fills propis, però va tractar i estimar el petit Josep Oriol com a si fos seu amb la seva mare.

Capella a la casa natal de Sant Josep Oriol

Ja de ben menut apuntava maneres. Va aprendre a llegir i escriure a la veïna parròquia de Santa Maria del Mar i cap als 12 o 13 anys, veient que era molt aplicat el van enviar als Estudis Generals de la Rambla.

Però sembla que la mala sort l’acompanyava ja que el seu padrastre Domènec Pujolar també va morir, deixant a la mare de nou en l’extrema pobresa i ara a més, amb tota la criaturada del segon marit difunt.

La mare, veient-se impotent va deixar en Josep Oriol en mans del menestral Antoni Bruguera i la seva dona Caterina, que havia estat anteriorment la seva dida.

A Ca els Bruguera vivia humilment en unes golfes. Per aquells temps es va sentir cridat a iniciar la seva carrera eclesiàstica. Era extremadament auster i estudiós. En la seva preparació per al sacerdoci va estudiar humanitats, filosofia, moral, llengua hebrea i teologia fins a esdevenir doctor.

Durant aquesta etapa va patir la paràlisi d’una cama, cosa que el va obligar a restar enllitat molt de temps.

En Josep Oriol estava sobradament format per a ser sacerdot, però en aquells temps la cosa no era gens fàcil. Qui volia exercir havia d’assegurar que era independent en sou i manutenció i ell era pobre. El bisbe de Girona, que coneixia de la seva excel•lència va atorgar-li un benifet, una pensió per entendre’ns, tot i que era molt escarransit.

Finalment, l’any 1676 es va ordenar prevere i va cantar la seva primera missa solemne a Canet de Mar. Una rica família va voler aprofitar les dots intel•lectuals d’aquest personatge demanant-li que fes de formador dels seus fills. En Josep Oriol va demanar un permís per fer-ho que li va ser concedit tenint en compte la deplorable situació de la seva família.

Sant Josep Oriol sobre les muralles del mural de rajola de Portaferrissa

Tot i que durant el temps que va fer de preceptor va poder contemplar els luxes en els que vivia aquella família, ell es va guiar sempre per una austeritat extrema, absoluta fins a un punt fanàtica.

Conta la tradició que un dia, quan va atansar el braç per agafar un suculent menjar, una estranya força interna li ho va impedir. Josep Oriol va entendre aquella força com un missatge diví que li encomanava la pràctica del dejuni.

Des d’aleshores, es va dedicar a viure exclusivament de pa i aigua, d’aquí li vingué el sobrenom de “Doctor Pa i Aigua”. Ell mateix s’assegurava d’adquirir el pa per intentar que fos el més barat i sec possible i el menjava sempre en petites quantitats. Els dies de festa amania el pa amb algunes herbes que ell mateix collia a la muntanya de Montjuïc. Per Pasqua i Nadal, les autoritats eclesiàstiques li demanaven per respecte, que com a mínim tingués una deferència i amanís el pa amb una mica d’oli o hi posés una arengada.

Segons diu la veu popular només dues vegades a la seva vida va trencar el seu dejuni. Una vegada va prendre un plat de fideus per no ofendre una persona que l’havia convidat a casa seva i una altra vegada, en una visita a un convent, les monges van obligar-lo a tastar una mica d’arròs amb llet d’ametlles.

"Miracle del rave" de Sant Josep Oriol

També s’explica que durant una quaresma no va menjar absolutament res llevat d’una mica de pa el diumenge i expliquen que fins i tot es privava del descans, dormint menys de 3 hores al dia...

En morir la seva mare, tenint ja els germans valent-se per sí mateixos va decidir emprendre el pelegrinatge a Roma per visitar el Sant Pare i també venerar les tombes dels apòstols. Posteriorment, l’any 1687 queda lligat a la Parròquia del Pi, on hi restarà durant 14 anys de la seva vida. Durant aquest temps va residir de lloguer en unes senzilles golfes al Carrer de la Flor cantonada amb el Carrer Canuda. El mobiliari de la seva estança, com era d’esperar era d’una senzillesa extrema: una taula d’estudi, una cadira de braços, un càntir, un banc, un Sant Crist i una estora per dormir, tot i que hi ha qui afirma que dormia assegut.

Si era auster en mobiliari, descans i menjar us podeu imaginar l’animadversió que tenia pels diners. No podia tolerar tenir diners a sobre si no era per donar-los a algú necessitat.

Una de les històries que s’explica sobre Josep Oriol és que un bon dia quan estava cantant al cor de Santa Maria del Pi de sobte li va agafar un espant i va dir: “tinc un dimoniet a la butxaca...” va treure’n una moneda de plata, va baixar del cor esverat i la hi va donar al primer pobre que va veure entre el públic. Entregat el “dimoniet”, va tornar a cantar al cor com si res no hagués passat.

Mort de Sant Josep Oriol en una estampa del s. XVIII

Diuen d’ell que era molt proper a les persones, sobretot als pobres i els malalts i que tota Barcelona li tenia una gran estima. La tradició diu que de vegades, quan pregava arribava a levitar, tot un símbol de la seva santedat. És per això que se l’acostuma a representar gairebé sempre volant sobre un núvol, algunes vegades recolzant-s’hi només sobre una cama curiosament sempre de color daurat o groc. Això porta a que molts infants, i no tan infants, el comparin amb Son Goku, el mític personatge de la sèrie de dibuixos Bola de Drac, curiosament basat en un ésser llegendari anomenat el “rei mico” a qui sovint també es representa volant sobre un núvol.

El 2 d’abril de l’any 1698 Josep Oriol va decidir que volia anar de missions i va emprendre un pelegrinatge cap a la Santa Seu. Durant el primer tram va ser acompanyat per un obrer anomenat Bonaventura Ballescà. Diu la tradició, que en arribar a l’Hostal de la Grua, al territori de la Parròquia de Sant Pere de Reixach, prop de Montcada van aturar-se perquè l’acompanyant tenia gana. En Bonaventura, famèlic i confiant que Josep Oriol, que sempre ajudava els pobres, li pagaria el que consumís, es va afartar tant com va poder. En arribar l’hora de pagar, es va adonar que, com ja era de costum, en Josep Oriol no duia un ral a sobre. En veure l’embolic, el futur sant, segons explica la llegenda, va agafar un rave i en va fer rodanxes, que van convertir-se en les monedes necessàries per a pagar l’àpat. Després d’això va prosseguir sol la seva marxa fins arribar a Marsella malalt. En aquell moment segons expliquen, se li va aparèixer la Mare de Déu i li va dir que havia de quedar-se a Barcelona.

Dibuix a escala de la patacada de José Mestres

Un mariner de Blanes que precisament salpava cap a la Ciutat Comtal es va oferir a dur-lo i diuen que va quedar meravellat veient-lo levitar.

Diuen de Sant Josep Oriol que tenia el do de la taumatúrgia i que per tant, podia guarir malalts. Normalment ho feia a l’Església de Santa Maria del Pi, tot i que també alguna vegada ho feia pel carrer, com en el cas d’un individu conegut com “El Trempat” al qual havien d’amputar una cama i que va guarir al Carrer de l’Hospital. Però el cas més cèlebre va ser el d’un altre personatge, en aquest cas paralític, que vivia de l’almoina que li donaven a la porta de l’Església del Pi. En aquest cas, el malalt no volia ser guarit, perquè deia que si així fos, hauria de treballar per guanyar-se la vida i no volia treballar. Sant Josep Oriol diuen, el va guarir contra la seva voluntat per a que aprengués la lliçó.

El 7 de març de 1702 Josep Oriol va profetitzar la seva pròpia mort. Va pujar amb el seu company Mossèn Busquets a Montjuïc davant l’església de Santa Madrona. Allà va dir que aquella seria l’última vegada que hi pujava.

Pontet de l'absis de Sta. Ma del Pi

Uns dies més tard, quan la seva vida començava a apagar-se, va demanar poder viure l’agonia a casa del daguer Isidre Llobet, que vivia precisament al Carrer de la Dagueria, proper a l’Església dels Sants Just i Pastor.

Va morir el 23 de març escoltant com l’escolania li cantava el “Sabat Mater” tal com ell havia demanat.

El seu cos va ser exposat sobre una llitera a l’Església de Santa Maria del Pi, que va quedar totalment col•lapsada. Es va haver de formar una guàrdia per a evitar que ningú s’acostés al cos per a obtenir-ne quelcom com a relíquia, tot i que encara no se l’havia proposat com a sant. Era tanta la gentada que en no poder enterrar-lo, van haver de tancar el cos a la cripta. La gent va marxar pensant que l’enterrarien el dia següent, però un cop va marxar la multitud el van sepultar a la capella de Sant Lleonard. A la Rambla es van arribar a plantar 180 oms en record seu.

Si abans de ser enterrat alguns intentaven agafar-ne relíquies, un cop sepultat hi havia qui fins i tot li pregava, però Josep Oriol encara no havia estat ni beatificat ni canonitzat i per tant, a ulls de l’Eslgésia, no era Sant i per tant no se li podia rendir devoció cristiana.

El procés per passar de Josep Oriol a Sant Josep Oriol va ser llarg i no lliure d’anècdotes divertides.

Passat més d’un segle de la seva mort, el dia 6 d’abril de 1806 va arribar a Barcelona la notícia que la Santa Seu havia aprovat els miracles de Josep Oriol i que aquest era proclamat Beat, el pas anterior a ser proclamat Sant. La veu va començar a córrer pels carrers i va generar tal alegria que els barcelonins van llençar trons i coets des dels balcons i terrats. Les esglésies van fer sonar les campanes i van fer tedèums per celebrar l’esdeveniment. Moltes esglésies es guarniren amb fanalets i bombes de paper, sobretot la parròquia del Pi, que havia estat la sol•licitant de l’aprovació. Pel que sembla, la il•luminació del Pi fou espectacular, però en els dies successius les altres parròquies intentaren competir amb els guarniments, com la de Santa Maria del Mar. Segons deixà escrit el Baró de Maldà:

Cliqueu la imatge per llegir el text de la placa

“i burlant-se algun parroquià de Sta. Mª dels del Pi, per haver illuminat més los carrers en esta nit [•••] i burlant-se prou algú dels marietes de la tacanyeria dels del Pi”

Durant aquells dies de joia, José Mestres i Garmatxes, mestre d’obres de la catedral, un home gras i maldestre, va decidir passar pel pontet sense barana de la part alta de l’església del Pi resultant accidentat. La sort va fer que no prengués mal, i això fou interpretat com un miracle.

Avui, una placa molt curiosa col•locada a l’absis, que sovint passa desapercebuda, ens recorda aquells fets posant especial èmfasi en el sobrepès de l’accidentat:

“El 6 de abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios de José Oriol, con cuyo motivo iluminose exteriormente esta iglesia. Y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura, como consta en el archivo de la R. Comunidad, y para cuyo recuerdo se colocó esta lapida”

Parròquia de Sant Josep Oriol

José Mestres, l’home d’ “extaordinaria gordura” era, curiosament, el pare de Josep Oriol Mestres, un dels que va participar en la restauració de la Catedral, i avi del conegut dibuixant i poeta Apel•les Mestres. D’aquest accident fins i tot va fer-se un dibuix a escala, per a que tothom pogués contemplar la importància i la magnitud de la patacada d’aquell home tan gras.

Gairebé un segle més tard, el 20 de novembre de 1909, pocs mesos després de la Setmana Tràgica, el Sant Pare el va canonitzar i per tant Josep Oriol es va convertir definitivament en Sant Josep Oriol, un sant barceloní de cap a peus.

L’any 1915 es va iniciar la construcció de l’actual basílica de Sant Josep Oriol en honor seu, temple prop del qual també hi podem trobar una escola amb el mateix nom.

Curiosament la Plaça de Sant Josep Oriol és una de les que conserva més vestigis de noms anteriors. Sota la placa que ens parla de la “extaordinaria gordura”, podrem trobar la placa actual de la “Plaça Sant Josep Oriol”, però a la mateixa paret, prop de la façana encara queda la placa que diu “Plaza del Bto. Joseph Oriol”, de quan estava beatificat però no canonitzat, i a l’absis trobem la pintada de la “Plaça del Milicià Desconegut”, que és com es va dir durant la Guerra Civil.

Doncs bé! A partir d’ara, quan veieu un sant sobre un núvol pels carrers de Barcelona, ja sabeu qui és! La ciutat és plena de representacions de Sant Josep Oriol, ara jugueu a buscar-les!

Us imagineu el setge de Barcelona de 1714 amb més de 3000 ninots de Playmobil, amb la Coronela mobilitzada i els soldats borbònics atacant. No semblaria una bogeria? Doncs ho és però trobo que és una bogeria molt divertida i alhora constata una vegada més que els barcelonins de les derrotes i les resistències en podem treure valors positius i fins i tot didàctics.

Partint d'aquí, us animo a tots a participar a la inauguració de la fira Barnaclick 2014 que es realitzarà a les instal·lacions del Poble Espanyol de Barcelona.

La recreació anirà a càrrec de l'organització Somosclick, que m'ha demanat que presenti l'acte com a historiador. El programa  inaugural és el següent:

Dissabte 29 de març:

11:30 - Inauguració oficial de la fira a càrrec del Comissari i del President de l'Associació. Espai de Teatre.

12h: Presentació entorn al Setge a càrrec de l'historiador Daniel Cortijo. Espai de Teatre.

Tot seguit acte festiu i de recreació històrica a càrrec de laCoronela de Barcelona.

16h: Cineclick Playmobil. Espai de Teatre.

Si voleu conèixer la programació de la resta de dies podeu consultar-la al programa oficial.

Restes de l'antic Monestir de Valldonzella a Collserola

Collserola, o el Coll de Cerola com es coneixia antigament la muntanya, és un indret cada cop més explorat pels barcelonins i és alhora el bressol de la historia de la nostra ciutat en molts aspectes. Avui anirem a un lloc bastant recòndit, que tot i trobar-se entre esbarzers i vegetació encara és territori Barceloní.

Coneixeu les restes de l’antic convent de Valldonzella que encara resten dempeus a la serra de Collserola? Es troben prop d’una pista forestal que s’anomena “Carretera de Santa Creu d’Olorda a Sarrià a pocs metres d’arribar al terme municipal de Sant Just Desvern. Encara es pot accedir a les restes d’algunes de les seves estances amb una relativa seguretat, bàsicament perquè les restes estan tan deteriorades que és difícil que s’ensorrin gaire més. Això sí, hi ha moltíssima vegetació i és tot ple d’esbarzers, així que us recomano anar-hi amb pantaló llarg.

Realment és una llàstima l’estat en el que es troben aquests vestigis històrics, que van ser reutilitzats posteriorment com a habitat rural. S’ha de dir que l’Associació de Veïns de Vallvidriera ha insistit repetidament en que es fes quelcom per dignificar l’indret, però sembla que encara no s’han pres les mesures pertinents.

El Monestir de Santa Maria de Valldonzella té una història d’allò més convulsa i moguda. Sobretot moguda, perquè la comunitat es va haver de moure unes quantes vegades al llarg de la seva història.

Les actuals ruïnes, d’aquest antic convent són en bona part les restes de l’antiga Ermita de Santa Margarida, que va existir fins el segle XVI. Aquells terrenys foren cedits pel matrimoni de Guillem Mir i Sanxa al Cenobi de Sant Cugat el 23 d’abril de 1147. El 29 de març de 1226 l’aleshores Bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou donà aquells terrenys a l’ordre del Císter, posant-se el terreny sota jurisdicció de Barcelona i sota la inspecció de l’Abat de Santes Creus.

El 4 de novembre de 1237 es va fer la fundació monacal. La comunitat de monges cistercenques vivia aleshores certament allunyada de zones poblades, i això els suposava diversos problemes.

1263, el clergue Arnau Alemany va cedir uns terrenys situats prop de la Creu Coberta, on actualment podem trobar-hi la Casa Golferichs a la cruïlla entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el Carrer de Viladomat. El mateix rei Jaume en donà l’autorizació. El mateix Arnau Alemany no va voler perdre protagonisme i va ser ell mateix qui va col•locar la primera pedra del nou Convent de Santa Maria de Valldonzella.

Les monges es van traslladar al seu nou emplaçament el 27 d’octubre del 1269. El nou convent semblava que feia prou goig. Aleshores encara fora de les muralles i sense el soroll permanent de la Gran Via ni els cotxes aquell era un indret molt acollidor. Tan ho era que va ser pres per costum que quan algun monarca venía a Barcelona per primera vegada, s’hi estava uns dies, preparant la seva entrada oficial a la ciutat, que normalment era molt pomposa i el jurament de les constitucions i privilegis del Principat de Catalunya

 És curiós, perquè fins l’arribada de la dinastia de Borbó després d’una cruenta guerra, els reis havien de jurar fer complir les constitucions del Principat si volien governar, a diferència de molts altres territoris. Un dels qui ho va fer va ser el Rei Martí l’Humà, el darrer monarca del Casal de Barcelona, que no només hi va viure uns dies sinó que també hi va morir.

La història del darrer rei de llinatge català va ser bastant esperpèntica. Gran i malalt va esposar-se amb la jove Margarida de Prades, a un lloc conegut avui com el Bellesguard, precisament per les bones vistes que tenia del pla de Barcelona. Les noses van ser ben sonades, hi va assistir fins i tot el que seria Sant Vicent Ferrer de València.

Urgia que el rei tingués descendència abans de morir i pel que es veu, la cosa va ser molt sòrdida. La pobra Margarida va sortir diverses vegades de la cambra nupcial del Bellesguard del tot verge, tot i els intents i experiments que van intentar dur-se a terme i que Víctor Balaguer prescindeix de detallar per desagradables.

En emmalaltir més greument, el monarca fou traslladat al Monestir de Santa Maria de Valldonzella. Les parets d’aquell antic centre espiritual van poder sentir totes les intrigues de palau que es traduirien finalment en el Compromís de Casp i la fi del llinatge del Casal de Barcelona.

L’últim alè del darrer monarca de llinatge català fou doncs, dins els murs de l’indret que ara ens ocupen. Conten que Margalida de Prades, va fer-se monja de Valldonzella, però no havia oblidat mai l’amant que tenia en la seva solteria. Segons aquesta tradició es casà d’amagat amb Joan de Vilaregut, amb el qual va tenir un fill, que va cedir en potestat a l’Abat de Santes Creus.

Una altra de les vicissituds històriques que patirà aquest monestir, com ja vam comentar fa uns dies, va ser la guerra dels segadors del segle XVII contra les tropes del Rei Felip IV de Castella. Durant aquell període, les monges foren reallotjades a l’interior de les muralles, ja que el monestir va ser escenari d’alguns combats com el de la Batalla de Montjuïc de 1641.

L’any 1643 van tornar a instal•lar-s’hi però per aquells temps, l’edifici estava en tan mal estat després de tantes vicissituds que van abandonar-lo definitivament el 1658.

En aquell moment tota la comunitat es va traslladar dins les muralles del Raval, a l’antic Priorat dels Cistercencs, que havia estat fundat ja a l’any 1312, prop del portal de Sant Antoni. En aquell emplaçament és on actualment encara hi podem trobar un carrer anomenat de Valldonzella precisament per aquest motiu.

Però les guerres no són gaire amigues d’aquesta comunitat com hem vist, i donat que aquest nou emplaçament es trobava annexe a les muralles, va patir la fúria de les tropes napoleòniques, que van decidir enderrocar-lo l’any 1808 precisament per trobar- se en aquest emplaçament.

El 1815 es va aixecar al mateix indret un nou monestir, però res, no hi ha manera, arribat el segle XX el nou temple fou víctima dels incendis de la Setmana Tràgica de 1909 com es pot veure en algunes de les fotografies de l’època.

Destruït el temple, es va començar a construir un de nou l’any 1910 al Carrer del Síster de Sant Gervasi, precisament prop del Bellesguad on s’havia esposat el Rei Martí l’Humà. L’actual Monestir de Santa Maria de Valldonzella és una obra modernista catalogada amb inspiració neogòtica de Bernardí Martorell digna d’admirar. El claustre i l’església en son una de les parts més boniques.

Barcelona és una ciutat que mai no pots acabar de conèixer del tot. Sempre hi ha petits racons magnífics i plens d’història que sovint són desconeguts per la majoria dels barcelonins. Aquest és el cas, entre d’altres, del Palau de Les Heures, situat a l’àrea universitària de Mundet.

Tothom qui arriba als majestuosos jardins d’aquest antic palau, es pregunta: Què hi fa això aquí? Quina meravella! Doncs bé, aquest magnific recinte el va fer construir un senyor anomenat Josep Gallart i Forgas, que com és de suposar tenint en compte el luxe de la seva residència, de diners no li’n faltaven pas. I aquí arribem a un punt important. A Barcelona sovint parlem de les meravelles arquitectòniques del modernisme i els grans palaus però mai ens preguntem d’on van sortir tots aquells diners per a construir-los. En la immensa majoria dels casos no hi ha un pam de net i venien d’una cruenta explotació laboral o de l’esclavisme i la inhumanitat, com en el cas que ens ocupa.

Josep Gallart va traslladar-se a la localitat de Ponce (Puerto Rico) cridat per Joan Forgas i Bayó, terratinent del sector sucrer, propietari d’esclaus i oncle matern del Sr.Gallart. per tal que l’ajudés, fent-lo copropietari de la “Hacienda La Reparada”, una finca de 422 hectàrees.

Bona part de la informació sobre aquesta família la podem extreure directament de les memòries que Josep Gallart i Folch (fill de Gallart i Forgas) va escriure. Diu que el seu pare va optar per alliberar els esclaus i que així passaren a ser treballadors més productius, fet que ens indica obertament que La Reparada havia funcionat amb mà d’obra esclava fins aleshores.

L’any 1885 Joan Forgas va morir sense descendència, deixant el seu llegat al seu nebot i alhora soci Josep Gallart i Forgas.

Veient l’enorme fortuna i segurament tement-se la previsible revolta dels puertoriquenys contra el colonialisme espanyol i els qui com ell, el recolzaven va tornar a Catalunya, on amb el temps, com altres indians, va fer-se construir una magnífica residència. L’any 1893 Gallart i Forgas va comprar els terrenys de l’actual palau que es va començar a construir l’any 1894 i es va finalitzar l’any 1895 i l’arquitecte a qui va ser encarregat va ser el prestigiós Augustí Font i Carreres, que havia estat mestre ni més ni menys que de Gaudí. El palau es va inspirar en els existents a França, com els jardins, tot i que algunes parts tenen inspiració italiana.

Originàriament el palau tenia estàtues amb figures mitològiques de marbre de Carrara, considerat el millor del món. Cal destacar la figura central sobre la façana, de l’escultor Josep Campany que representa una dona amb un nen i rodejada d’heura, amb una inscripció a la base on hi figura “las euras”.

L’indià no va poder gaudir gaire temps del seu palau ja que el dia 1 de juliol de 1898, curiosament el mateix dia en que Puerto Rico es proclamava independent, va morir, deixant com a hereu el seu fill Josep Gallart i Folch.

Amb l’arribada de la Guerra Civil del 1936 la família Gallart va fugir de Barcelona i el palau fou incautat per la Generalitat de Catalunya. La idea inicial va ser destinar el palau a ser la residència del President de la República Espanyola Manuel Azaña però finalment, a partir de l’any 1938, amb els forts bombardejos de l’aviació feixista italiana, es decidí traslladar-hi la residència del President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys.

 Hem de pensar que en aquella època encara no s’empraven els radars, i l’aviació feixista que sortia de la seva base a Mallorca aprofitava sovint per arribar a Barcelona a primera hora del matí, ja que encegava els soldats que miraven de tombar-los amb les bateries antiaèries. El Palau de Les Heures tenia un emplaçament privilegiat en aquest sentit, ja que es trobava precisament rere les bateries antiaèries del Turó del Carmel. Josep Tarradellas explica en les seves memòries que durant aquest període el President Companys acostumava a passar els matins treballant i despatxant visites a “la residència”.

Estança principal amb passadís obstruït

Tot i que la zona era bastant segura, sobretot si ho comparem amb el centre històric, que sovint va ser esquarterat a base de bombes, es va construir un refugi antiaeri sota els terrenys del Palau. El refugi comptava, com en la majoria dels refugis, amb diverses entrades. Això era una pràctica habitual i es feia per si s’esfondrava una entrada o part d’un passadís a causa dels impactes, poder escapar per una altra banda.

Una de les entrades estava al Jardí (avui clausurada) i l’altra al soterrani de l’edifici. Si entrem pel soterrani, el primer que haurem de fer és baixar per unes escales, que ens duran a un llarg passadís amb totxanes a les parets i cobert amb una volta de formigó on encara es poden apreciar parts de la instal·lació elèctrica original. En arribar al final del túnel el camí es divideix en dues parts. Si tirem a l’esquerra el que veurem serà l’estança principal, que pel que sembla se n’ha esfondrat una part considerable i un altre túnel tapat que deuria ser el que venia des de l’entrada del jardí. En cas que tirem a la dreta anirem a parar a una petita estança on al final hi ha un túnel perforat a la terra que porta a un forat de ventilació, la sortida del qual es pot apreciar des de l’exterior. Aquest és un dels pocs refugis antiaeris que encara conserven un forat de ventilació.

Els feixistes coneixien la ubicació de la residència del President Companys i ho sabem pel testimoni del mateix Josep Gallart i Folch, que personalment va facilitar al General Kindelán, responsable de l’aviació franquista, una fotografia aèria del seu propi palau com a objectiu militar. Així ho explica ell mateix a les seves memòries.

 O sigui que estava tan entestat en recolzar els feixistes que no només no patia per la possible destrucció del palau que li havia deixat el seu pare sinó que a més, ell mateix proposava que fos bombardejat, a veure si s’enduien per davant la Presidència electa de la Generalitat.

Finalment, el bombardeig del palau fou descartat tenint en compte la dificultat estratègica de dur-lo a terme però l’any 1939, quan milers de republicans abandonaven aterrits la ciutat de Barcelona davant l’avanç imparable de les tropes feixistes, el President Companys abandonà el palau per seguir el mateix camí cap a l’exili.

Pocs dies després, Gallart i Folch va entrar amb les tropes vencedores a la ciutat, i sense perdre temps es dirigí directament a la finca de Les Heures, posant-la a disposició del que seria nou alcalde de Barcelona, el franquista Miquel Mateu i Pla. L’any 1958 l’edifici fou adquirit per la Diputació de Barcelona, que des de l’any 1992 té un acord amb la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona que ha dut a que aquest espai sigui avui un recinte dins el Càmpus Mundet on s’hi fan activitats formatives.

Fa ja uns mesos vaig rebre un correu de l’empresa Google. Això li haurà passat a molta gent suposo, però no era un correu d’aquells automàtics sinó un missatge adreçat personalment a mi.

En aquest m’explicaven que estaven muntant una nova aplicació anomenada Field Trip i que havien fet una cerca de possibles col•laboradors i s’havien fixat que la meva idea era sòlida i s’ajustava al que ells volien. Em van dir que si acceptava proposarien el meu blog coma col•laborador a instàncies superiors a espera que fos acceptat com a tal.

Així doncs, després d’un procés llarg en el qual m’he dedicat a retocar alguns dels articles del blog així com fer alguns canvis per adaptar-ho tot al nou format i després d’haver signat un contracte amb Google, ara sí, ja és pot dir: Altres Barcelones és partner oficial de Google! Sona bé, oi? Però el que us estareu preguntant és suposo: què és això de Field Trip?

Field Trip és una aplicació gratuïta que podeu descarregar aquí mateix, que et permet passejar pel món i rebre avisos de coses que tens a prop i et poden interessar. Pots configurar quin tipus de coses t’interessen (restaurants, arquitectura, història, botigues) o bé de quin partner t’interessa tenir informació. Per suposat també pots explorar el mapa lliurement. També es pot configurar l’app per a que t’avisi amb més o menys feqüència de manera totalment personalitzada o fer una cerca dels llocs més propers.

L’aplicació pots tenir-la en diversos idiomes però una cosa que em va sobtar és que tot i que hi havia un botó de traducció simultània no hi havia continguts en català. Aquests eren majoritàriament en anglès o en castellà, suposo que en part és per la idea tan estesa que per molt que hi hagi traductors prou eficaços i es puguin llegir habitualment pàgines de llengües que no entenem gràcies a ells, els catalans, que sovint ens omplim la boca de la defensa de la llengua, tendim a substituir-la per una altra amb més parlants per tenir més visites, arribar a més gent, o guanyar més diners.

Bé, doncs quan van començar a preguntar-me algunes coses concretes com ara quina era la millor traducció per l’expressió “Full Article” vaig entendre el que estava passant. Estava convertint-me sense saber-ho en el primer partner de l’aplicació Field Trip de Google a nivell mundial que publica en català! I pel que m’han dit és una cosa que els feia especial il•lusió. Una mostra que en el món en xarxa la diversitat lingüística és una riquesa a preservar i no pas un obstacle a abatre. I que el català a la xarxa, un món sense obstacles,  pot arribar molt més lluny que al món real.

A tots ens agrada molt parlar de les coses boniques de la vida. Molta gent relata el naixement dels seus fills com un dels dies més feliços de la seva vida. La vida, sentir les olors, el tacte, els sons, degustar les coses, aprendre d’allò que ens envolta, apassionar-nos, conèixer

l’amor, gaudir del merescut descans de la bellesa i… i? I sí, després ve la mort, però d’això a pocs els agrada parlar.

La mort, és la culminació de la vida, aquell pas final que tot ésser viu ha de fer algun dia i el preu que s’ha de pagar per aquesta. Només els objectes sense vida són immortals, perquè tot el que viu algun dia ha de morir. Les flors moren, els arbres també, els animals també i nosaltres no en som l’excepció. Ja sabeu que tothom qui està llegint aquest apunt morirà? No és una maledicció exclusiva, a tots ens passarà algun dia (Bé, exceptuant el Senyor Eduard Punset, que diu que no està demostrat que es mori)

Davant aquest fet, al llarg de la historia hi ha hagut diverses respostes. Les religions han intentat cercar el sentit de l’existència i a estudiar què passa després de la mort amb el nostre esperit. D’altres creuen que cos i ànima son el mateix i que ambdues desapareixen, i després només en queda el record.

La mort ha estat un tema central que s’ha tractat obertament al llarg de tota la nostra historia i que ara, que ens vantem d’haver trencat tots els tabús, és un tema incòmode i de mal gust. A alguns se us haurà fet un nus a la gola llegint aquestes paraules. De fet alguns antropòlegs i estudiosos com Núria Cavallé, afirmen que sí bé ara es parla obertament del sexe, aquest antic tabú s’ha traslladat a la mort.

Doncs bé, potser per trencar aquest tabú actual ens aniria bé fer un passeig per la nostra història i aprendre què en pensaven els nostres avantpassats en els temps en què la mort era un tema recurrent i per fer-ho, podem aprofitar que vivim en una de les millors ciutats d’Europa per fer-ho ja que tenim més de 2000 anys d’història.

A la Barcelona romana, com a totes les ciutats de l’antic imperi romà, la gent era enterrada normalment fora les muralles, a les vies d’accés a la ciutat. Hi havia alguns ritus curiosos com les libacions o el fet de posar monedes a la boca del difunt per a que pogués pagar el viatge al barquer Caront, que el portaria al regne dels morts, però bé, no m’estendré gaire en aquest tema ja que hi vaig dedicar un apunt especial que podeu consultar aquí.

Amb la cristianització, els costums funeraris dels barcelonins van començar a canviar. Tot i que és curiós el fet que al segle XIX encara fos extensa la idea, segons opinions recollides per Joan Amades sobre els costums relacionats amb la mort, que calia contentar a qui vilgilava l’entrada al paradís. En aquest cas es creia que Sant Pere era un fumador empedernit i a alguns se’ls enterrava amb tabac de pipa i una pipa per assegurar-se l’entrada. En el cas dels infants el que tenien eren confits. A l’Edat Mitjana es va començar a enterrar els morts dins la ciutat, en terrenys de l’església. Segur que us hi heu fixat, hi ha poquíssimes esglésies antigues a Barcelona que estiguin situades en un carrer. La immensa majoria es troben en una plaça. No és casualitat, antigament aquestes places havien estat els cementiris parroquials. La gent solia enterrar-se dins l’esglésa, a les parets de la mateixa o al cementiri adjacent. Quan més prestigi o més diners tenies podies ser enterrat en un indret més privilegiat.

Parlant de tombes a les esglésies podem fixar-nos en algunes coses curioses, com per exemple la inexistència de noms de dones. Aquestes eren totalment invisibilitzades fins i tot per la mort. La gran majoria de tombes d’aquest estil que han arribat als nostres dies corresponen als segles XVII i XVIII i és molt curiós perquè a diferència del que passava a l’edat antiga o a l’actualitat, el que pren més importància no és la família o el llinatge del difunt sinó el seu ofici. Passejant per Santa Maria del Pi, la Catedral o Santa Maria del Mar entre d’altres podem trobar tombes ben curioses. D’aquesta darrera església en trobem algunes de ben curioses com per exemple la sepultura d’un carnisser on hi ha gravada una taula de carnisser i un ganivet feta en perspectiva, la tomba d’un sombrerer o les dels abaixadors, totes amb les eines corresponents. A part d’aquestes sepultures familiars o individuals, també podem trobar-ne de col•lectives de confraries gremials, com l’ossera de la Confraria dels Esteves que es pot veure al murs de la Catedral, i que repeteixo com sempre, no té absolutament res a veure amb la simbologia maçònica, no us deixeu enganyar.

En aquells temps ser enterrat fora de “terreny sagrat” era una ofensa total per al difunt i la seva família. De fet, com a exemple tenim la famosa poesia de Pitarra sobre el Fossar de les moreres, que explica la llegenda d’un fosser anomenat Jordi que es dedicava a enterrar els morts de la resistència barcelonina al setge de 1714. En un moment reben el cadàver d’el fill del fosser Jordi i pare del seu nét vestit amb l’uniforme francès i diuen els versos famosos: “Al fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor”

Veiem doncs, que tothom havia de ser enterrat sota sagrat, però això sí, sovint era una deshonra ser sepultat al mateix lloc que certes persones. Els condemnats a mort mai s’enterraven amb la resta de difunts. Anaven a parar normalment a Sant Felip Neri, a l’actual plaça i antic cementiri parroquial. Això quan no eren despedaçats i la seva carn es deixava podrir als “carners” a les entrades de la ciutat. Amb ells s’hi enterrava també el botxí, un personatge sòrdid que era sepultat amb les seves víctimes.

Els jueus per altra banda tenien el seu propi cementiri, avui abandonat, que fou destruït i expoliat, com vam explicar fa uns dies.

Però oi que ara se’ns faria molt estrany tenir morts enterrats a les places de la ciutat? Molt higiènic no deuria ser que diguem. Això va pensar el monarca Carles III de Borbó influenciat per la il•lustració quan l’any 1787 va promulgar una reial ordre per la qual es prohibien els cementiris parroquials. Tot i això va haver-hi una forta resistència a la norma, ja que durant molts anys s’havia pres per costum enterrar-s’hi i va ser difícil canviar la manera de pensar de la gent, fins el punt que el seu successor Ferran VII va haver d’insistir un altre cop en la norma. A partir d’aleshores es començaran a construir cementiris allunyats als centres urbanitzats.

És per això que el Cementiri de Sants és actualment a l’Hospitalet, i que el nou Cementiri que en aquells temps va dependre de l’antiga Barcelona emmurallada era l’actual cementiri del Poblenou, unit a la ciutat amb un camí anomenat “Passeig del Cementiri”.

Si bé abans comentàvem la tradició de posar tabac o llaminadures als morts, hi havia altres tradicions vinculades a la mort a Barcelona. Si bé en la majoria de pobles s’anunciaven els enterraments a toc de campana o picant casa per casa, a Barcelona, la ciutat era tan extensa que es feia muntat sobre un ase. Una altra de les tradicions de la nostra ciutat era llogar per un mòdic preu unes cortines negres de la Casa de la Caritat i posar-les a la casa en motiu de dol. Una antiga tonada deia:

“Així que arribo al carrer, ja veig la porta tancada, cortina negra al balcó, el meu cor se’m traspassa”

Al s. XIX, durant l’epidèmia del Còlera, la impressió de veure tantes cases amb les cortines de dol generava una tristesa infinita. Va ser per aquest motiu que la tradició es va suprimir, tot i que seria recuperada posteriorment. Molts encara recorden també quan antigament en morir un familiar, es tenyia la roba de negre, costum que ja s’ha perdut.

Ara, com comentàvem abans, potser ens hem passat a l’altre extrem. La mort ha esdevingut un tabú. Hauríem de ser conscients i obrir-nos a parlar obertament d’aquest fenòmen i del magnífic patrimoni funerari del que podem gaudir més enllà dels esteriotips morbosos.