Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007


És de nit i la plaça Sant Felip Neri és en silenci. Lluny del soroll dels cotxes, només se sent la remor del rajolí d’aigua que surt de la font i els acords de la guitarra d’un estranger motxillaire bohemi ressonant a les parets d’un indret tranquil i acollidor mentre dos enamorats es regalen carícies i petons sota l’arc que hi dóna entrada.

Tots ignoren que en temps d’inquisició, i sobretot en èpoques de pestes i calamitats públiques, en aquell mateix arc hi havia la Presó dels Renegats. En un temps en que la higiene no era el que més caracteritzava la societat, la ignorància sempre tenia algú a qui donar les culpes. Alguns cops es deia que eren els jueus que enverinaven els pous, però de vegades es pensava que els desastres venien com a càstig diví per les blasfèmies o el simple qüestionament del dogma de Fe.

El centre de la plaça era conegut com el Fossar dels Condemnats, on s’hi enterraven els cossos dels que havien estat penjats a la forca i durant un temps també s’hi va sepultar el botxí. Sota les llambordes potser encara hi reposa el cos d’aquells als que ningú volia. Lladres, bruixes, traïdors, assassins o simplement desobedients en un món on les normes establertes eren d’una legitimitat bastant qüestionable.

Durant la darrera guerra civil (1936-1939), el Comte Rossi es va fer fort a l’illa de Mallorca com a dirigent de l’exèrcit Italià. Des del bombardeig de la ciutat basca de Gernika s’havia posat en marxa un nou tipus de guerra bastant poc comú fins el moment. Es tractava d’atacar i bombardejar objectius merament civils per tal d’atemorir la població i produir terror i desgast psicològic a la reraguarda republicana.
El dia 30 de Gener de 1938 fou un dia especialment Sagnant. Els avions de l’Aviació Legionària Italiana van perpetrar un atac especialment cruel que va convertir la ciutat en un autèntic infern de 9:00 a 11:20 del matí ininterrompudament.
Mentre les cases de la Barceloneta patien una pluja de bombes, ràfegues de metralladora apuntaven directament a les famílies que corrien desesperades cap als refugis antiaeris.
La plaça Sant Felip Neri és també atacada. En un clima de terror, mentre s’intentava atendre les víctimes del primer atac i protegir els nens de la llar d’infants, les sirenes tornen a sonar. Aquest cop la devastació serà total. El soterrani on havien refugiat la canalla s’enfonsa deixant un més que tràgic resultat. Només a la plaça moren 42 persones, 20 d’ells nens.
La destrucció és total, només queda en peu la façana de l’església i part de la seva estructura.
La commoció és immensa. El Govern de la República interpreta tal atrocitat com a resposta a les negociacions només dos dies abans per limitar els bombardejos a reraguarda. Ja el dia 29 Radio Salamanca havia dit:



“España no está en los edificios ni en las ciudades, está en las ideas y en el numen de Franco. En la guerra estamos. Adelante hasta por encima de nuestros muertos.”

Ja ben entrat el franquisme, durant els anys 50, es va encarregar a l’arquitecte municipal Adolf Florensa la reconstrucció de la plaça.
Es traslladen parcialment les façanes d’un parell d’edificis renaixentistes dels antics gremis de sabaters i de calderers sacrificats per l’obertura de l’Avinguda de la Catedral (també zona devastada per les bombes) i la Via Laietana.
Per la reconstrucció es van emprar algunes de les restes dels antics edificis de la plaça i també s’hi va instal•lar la font que ara coneixem.

La font segueix rajant, i la guitarra sona. Els dos amants segueixen dins la seva bombolla en un indret que sembla immune al pas del temps sota l’aixopluc d’unes parets antigues renaixentistes i la remor de l’aigua que brolla. Sembla que aquí no hagi passat mai res. Només les maques i els forats de la façana de l’església donen testimoni del veritable passat d’aquest lloc, i paradoxalment (potser intencionadament) la llegenda urbana segueix dient que són cicatrius d’afusellaments de religiosos durant la guerra...






11 comentaris:

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...

Realment Dani tens un blog molt currat, i he m'has donat peu a iniciar la saga "altres" a la ciutat de manresa.

http://historiesmanresanes.blogspot.com

Marta ha dit...

M'encanta aquesta plaça. Em fascina. Cada vegada que puc hi vaig. Tan gran que es veu per TV.

Joanet del cabàs ha dit...

Molt bo, sou molt cracs, saps?

rachelnung ha dit...

Hola,

buscava alguna info (i vocabulari ;)) per a preparar-me una exposició que he de fer per les meves classes de català i m'he trobat amb el teu text... m'ha agradat molt, perquè aquesta plaça m'encanta! i has reflectit prou bé el que em provoca aquest raconet. gràcies!

I veig que no sóc l'única.
Ens veiem per allà

raquel

Anònim ha dit...

Felicitats per la iniciativa!

Per mi també és un dels racons més bonics de la ciutat.

Gràcies!

danisals ha dit...

La meva àvia vivia en aquesta plaça i va sobreviure a aquell bombardeig.
Es deia Maria Serra, havia nascut a Oliana, i tenia gairebé 15 anys. S'havia traslladat amb la seva padrina a Barcelona i treballava en un forn de pa que llavors ocupava l'espai de l'actual Museu del Calçat. M'havia comentat que un matí de diumenge (i acabo de confirmar-ho que el dia 30 ho era)la seva padrina se la va endur abans del bombardeig a recollir farigola i altres herbes a Montjuich. La Maria no volia anar i es volia quedar al forn, però no li van deixar. Li van dir que era molt perillós quedar-se a casa sola aquells temps. Quan van tornar a la plaça s'havia acabat el bombardeig. No em va dir si es van amagar a la muntanya ni si van arribar a pujar mai. Sé que un cop van arribar a la plaça un munt de gent estaven retirant pedres i runes. Quan els veins les van veure, van correr a abraçar-les ja que les donaven per mortes. Feia broma i deia que gràcies a la farigola érem, els seus nets, en aquest món. Quan passo per aquesta plaça m'emociono quan veig les cicatrius a les parets i tinc el record viu de la Maria.

Dani ha dit...

Ostres Danisals! Un testimoni apassionant! Moltes gràcies!

Susana Sosa Villafañe ha dit...

Muy bueno este post, Dani.

jordi rabassa massons ha dit...

Dani, gràcies per fer que no es perdi la memòria. És un acte de cultura i de militància. I Danisals, gràcies pel testimoni. Corprenedor.

Anònim ha dit...

Tenia entès que els impactes de la façana eren els afussellaments de les milícies de la CNT i que per això en 40 anys de franquisme no es va restaurar la façana, per recordar el que havien fet "els comunistes". Si van ser els bombardejos, m'agradaria saber per què durant la dictadura, mai es va restaurar la façana de Sant Felip de Neri per amagar el que havia fet Franco.

luitxi vaporeti ha dit...

Moltes felicitats pel teu blog.
Del jovent com tu treurem la força per ser un pais exemplar. La nostra història és plena d'anècdotes i amb la boca oberta escoltem i gaudim aprenent, poc a poc, a ser part d'aquesta terra.
-Lluís de Jaume compte-