Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

Eren poc abans de les sis de la Tarda del dia 30 de novembre de l’any 1920. El destacat polític i advocat laboralista Francesc Layret va decidir sortir del seu domicili situat al 2n 2a del número 26 carrer Balmes.

Havia quedat amb Mercè Micó, dona del seu amic Lluís Companys per anar a protestar a l’Alcalde de Barcelona Martínez Domingo per la deportació de Companys, Salvador Seguí i altres destacats militants obreristes al presidi de La Mola de la localitat menorquina de Maó.
Només obrir la porta, va veure a l’altra banda del carrer l’automòbil 325 de la Companyia General on l’esperava la dona d’en Lluis Companys va travessar el carrer amb el suport d’un ajudant, que sempre li donava algun cop de ma a causa de la paràlisi infantil que havia patit amb dos anys i que l’obligava a moure’s amb crosses.
En creuar se li va llançar a sobre un noi jove d’entre 18 o 20 anys vestit amb roba blava de mecànic i gorra grisa, que va disparar-li set trets a boca de canó.
En Layret quedà estès a terra cobert de sang.

-Ai! pobre Senyor Layret!-va cridar en aquell moment desconsolada la dona d’en Companys-

L’ajuda tardà una estona en arribar però finalment el malaguanyat advocat ferit fou aixecat de terra i traslladat en el mateix cotxe de Mercè Micó fins el dispensari del carrer Sepúlveda nº181.
Els metges de guàrdia varen diagnosticar-li una ferida al front amb sortida al parietal esquerre, una a cada pòmul, una a l’aixella dreta, una al nas i dues a la part esquerra de l’esquena amb un pronòstic greu.
Allà mateix el van anar a visitar els del Jutjat de Guàrdia, que varen prendre-li declaració, i diferents personalitats polítiques, entre elles l’alcalde Martínez Domingo a qui ell havia d’anar a visitar i el sinistre governador civil Martínez Anido, la persona que havia fet empresonar a Menorca als seus amics Companys i Seguí i un dels principals esperonadors del pistolerisme contra els sindicalistes del qual el desafortunat Layret n’acabava de ser víctima.
Per tal de fer els possibles per salvar-li la vida el varen traslladar a la Clínica Corachán, on van intenrar fer-li una transfusió de sang. Malgrat tot, els esforços van ser inútils i Francesc Layret va morir aquella mateixa nit a les 22:00.
La resposta al seu assassinat es va traduir en una vaga i el seu funeral fou un acte tens i emotiu.
Els efectius de la Guàrdia Civil i altres cossos de seguretat varen bloquejar tots els carrers adjacents al carrer Balmes, on es trobava la família del difunt i des d’on havia de començar la comitiva fúnebre. Aquella zona de l’Eixample era plena de gent, sobretot obrera, entre la qual destacava un bon nombre de ciutadans de Sabadell, localitat per la qual Layret era diputat en aquells temps. Poc després de les 3 de la tarda la comitiva va començar a baixar Balmes avall amb el fèretre portat per quatre obrers i acompanyat per la família i algunes personalitats polítiques. Cal destacar la presència del Tinent d’Alcalde Nicolau Olwer, que va fer aturar la càrrega a sabre desembeinat de la Guàrdia civil contra els portadors del cos després que la comitiva intentés anar en direcció al carrer Pelai per baixar Rambla avall.
Finalment les forces d’ordre públic van permetre que el fèretre seguís en direcció a la plaça d’Espanya fins el Cementiri de Montjuïc acompanyat simplement pels quatre portadors i les persones que formaven estrictament el dol. Els armats van custodiar el recorregut dispersant a cops de sabre a tot aquell qui gosava acostar-s'hi.
Anys més tard, el primer de maig de l’any 1934 es va posar la primera pedra del monument de l’artista Frederic Marès costejat amb una subscripció popular que avui dia ens recorda a Francesc Layret a la plaça Sepúlveda (actual plaça Goya), a pocs metres del dispensari on el polític i advocat havia estat atès el dia de l’atemptat.
Després dels fets d’octubre de l’any 34, s’aturaren les obres per decisió administrativa però es varen poder reiniciar amb l’arribada del govern d’esquerres a les eleccions de l’any 36. En poques setmanes s’inaugurà el monument en presència de líders polítics i sindicals com Angel Pestaña, Manel Serra, el seu vell amic Lluís Companys i l’alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer. L'avinguda del Paral·lel, a part, s'anomenà avinguda de Francesc Layret durant la guerra civil.
Aquest monument passà a formar part de la llista de monuments proscrits amb l’arribada del franquisme que foren traslladats als magatzems municipals quan el diari “El Correo Catalán” va dir:

"Ayer comenzaron las obras de derribo del monumento que los políticos republicanos y masones erigieron en la plaza de Sepúlveda a Francisco Layret, defensor del atentado personal, por el que había de perecer. Con la desaparición de este monumento y el de Pi i Margall, nuestra ciudad se verá libre de dos obras que además de constituir un reflejo de la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas, eran motivo de vergüenza para los buenos barceloneses."


Pel que es veu els franquistes també tenien “carencia de sentido artístico”, perquè amb la seva arribada al poder en Frederic Marès, autor del monument a Layret, no va parar de rebre encàrrecs de les noves autoritats...
No fou fins l’any 1977 que el darrer alcalde provinent del franquisme Josep María Socias va fer restablir el monument. Aquell mateix any els advocats laboralistes afegiren una placa explicativa al monument i es van col•locar unes rajoles per part del Congrés de Cultura Catalana a la façana de la casa del carrer Balmes on visqué Layret i davant la qual va rebre els set impactes de bala que el van dur posteriorment a la mort.
Fent un balanç històric de la figura de Layret podriem arriscar-nos a dir que va formar part d’un grup de tres persones que van marcar la història del moviment obrer i el catalanisme. El trio Seguí-Layret-Companys va ser un grup excepcional d’amics i companys d’idees que varen coincidir també en tenir una cruenta mort a trets davant l’enemic.
Layret havia estudiat el batxillerat amb Lluís Companys al Liceu Políglot. Fou fundador de l’Associació Escolar Republicana l’any 1900 i també l’Anteneu Enciclopèdic Popular junt amb en Josep Tubau i Eladi Gardó el 1902.
Estudià Dret i Filosofia i Lletres doctorant-se l’any 1905, el mateix any que es convertia en regidor per la Unió Republicana. A l’Ateneu, bressol cultural de molts dels intel•lectuals de l’època, conegué en Salvador Seguí, el qui posteriorment fou líder principal del moviment anarcosindicalista.
Després de passar per diversos grups i partits s’escindí de la Unió Federal Nacionalista Republicana quan aquesta organització s’alià amb els lerrouxistes per fundar posteriorment el 1917 el Partit Republicà Català, un partit republicà, fermament catalanista i d’un obrerisme marcat fins el punt que arribà a integrar-se a la III internacional Comunista el 1919.
L’any que Morí Layret, estava intentant convèncer a Salvador Seguí per a que es sumés amb en Companys i ell a fer una coalició republicana catalanista socialista i sindicalista amb visió de fer prevaldre la defensa de les llibretats socials i nacionals.
La mort d’en Layret i posteriorment la d’en Seguí, com ja varem arribar a la conclusió uns posts enrera, va dificultar posteriorment la unió entre aquests moviments que varen arribar a agafar camins diferents i fins i tot oposats en un futur. L’afusellament del també malaurat Lluís Companys va acabar finalment amb l’últim integrant d’aquell trio excepcional.
Avui però, a les 19:30 es farà una ofrena floral al monument a Francesc Layret iposteriorment, a les 20:00 podeu venir a l’Ateneu Layret (carrer Villarroel 49) on faré una breu ressenya de la importància d’aquest personatge al que farem un homenatge en record del 90 aniversari del seu assassinat.

4 comentaris:

Galderich ha dit...

Bon resum dels darrers moments de Francesc Layret.
M'ha agradat especialment el retall del Correo Catalán i la seva manera de criticar aquests monuments.
Com bé dius és curiós que critiquessin el monument a Layret quan en Marés farà l'estàtua de la Victòria al mateix lloc on era la figura de la República de Viladomat.
Com a incongruència de més, hem de tenir en compte que Viladomat farà un monument eqüestre a Franco... demostrant "la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas"!

Aquest llenguatge és una còpia dels articles d'art que feien els crítics d'art del nazisme blasmant l'art degenerat. Aquí però, la còpia de la crítica no és l'adequada perquè aprofiten els mateixos artistes vinculats a un noucentisme estètic...
Els de "carencia de sentido artístico" havien de ser els Miró, Ferrant... que malauradament no se'ls va demanar cap monument públic.

Jordi Bonvehí Castañé ha dit...

En Layret, el noi del Sucre... les pistoles eren qui dictaven les normes. Avui en dia això seria quelcom impossible degut a l'allau dels mass media. Seria terrorífic nomes imaginar-se cada dia el Cuní anunciant la mort de sindicalistes, advocats, policies, mercenaris...
Aneu amb compte al tombar la cantonada!!!

Dani ha dit...

Amb l'art pictòric passa exactament el mateix. Hi ha un cartellista anomenat Morell que al principi feia cartells de la Lliga on hi sortia una família davant d'una senyera i posava "per una catalunya viva, vota lliga catalana" i després va fer els cartells de "Ha llegado España" amb joves de braç alçat: http://altresbarcelones.blogspot.com/2009/01/lentrada-dels-franquistes-la-ciutat.html

Però bé, els de la lliga sempre havien estat uns venuts al poder repressor de l'estat central...

Dani ha dit...

La matança d'advocats laboralistes d'Atocha no ens queda pas tan lluny...
Si ara no maten sindicalistes però deu ser perquè no són gens "perillosos", més aviat són necessaris per firmar pactes vergonyosos amb el govern i la patronal...