Tots ignoren que en temps d’inquisició, i sobretot en èpoques de pestes i calamitats públiques, en aquell mateix arc hi havia la Presó dels Renegats. En un temps en que la higiene no era el que més caracteritzava la societat, la ignorància sempre tenia algú a qui donar les culpes. Alguns cops es deia que eren els jueus que enverinaven els pous, però de vegades es pensava que els desastres venien com a càstig diví per les blasfèmies o el simple qüestionament del dogma de Fe.
El centre de la plaça era conegut com el Fossar dels Condemnats, on s’hi enterraven els cossos dels que havien estat penjats a la forca i durant un temps també s’hi va sepultar el botxí. Sota les llambordes potser encara hi reposa el cos d’aquells als que ningú volia. Lladres, bruixes, traïdors, assassins o simplement desobedients en un món on les normes establertes eren d’una legitimitat bastant qüestionable.
Durant la darrera guerra civil (1936-1939), el Comte Rossi es va fer fort a l’illa de Mallorca com a dirigent de l’exèrcit Italià. Des del bombardeig de la ciutat basca de Gernika s’havia posat en
marxa un nou tipus de guerra bastant poc comú fins el moment. Es tractava d’atacar i bombardejar objectius merament civils per tal d’atemorir la població i produir terror i desgast psicològic a la reraguarda republicana.El dia 30 de Gener de 1938 fou un dia especialment Sagnant. Els avions de l’Aviació Legionària Italiana van perpetrar un atac especialment cruel que va convertir la ciutat en un autèntic infern de 9:00 a 11:20 del matí ininterrompudament.
Mentre les cases de la Barceloneta patien una pluja de bombes, ràfegues de metralladora apuntaven directament a les famílies que corrien desesperades cap als refugis antiaeris.
La plaça Sant Felip Neri és també atacada. En un clima de terror, mentre s’intentava atendre les víctimes del primer atac i protegir els nens de la llar d’infants, les sirenes tornen a sonar. Aquest cop la devastació serà total. El soterrani on havien refugiat la canalla s’enfonsa deixant un més
que tràgic resultat. Només a la plaça moren 42 persones, 20 d’ells nens.La destrucció és total, només queda en peu la façana de l’església i part de la seva estructura.
La commoció és immensa. El Govern de la República interpreta tal atrocitat com a resposta a les negociacions només dos dies abans per limitar els bombardejos a reraguarda. Ja el dia 29 Radio Salamanca havia dit:
“España no está en los edificios ni en las ciudades, está en las ideas y en el numen de Franco. En la guerra estamos. Adelante hasta por encima de nuestros muertos.”
Ja ben entrat el franquisme, durant els anys 50, es va encarregar a l’arquitecte municipal Adolf Florensa la reconstrucció de la plaça.
Es traslladen parcialment les façanes d’un parell d’edificis renaixentistes dels antics gremis de sabaters i de calderers sacrificats per l’obertura de l’Avinguda de la Catedral (també zona devastada per les bombes) i la Via Laietana.
Per la reconstrucció es van emprar algunes de les restes dels antics edificis de la plaça i també s’hi va instal•lar la font que ara coneixem.
La font segueix rajant, i la guitarra sona. Els dos amants segueixen dins la seva bombolla en un indret que sembla immune al pas del temps sota l’aixopluc d’unes parets antigues renaixentistes i la remor de l’aigua que brolla. Sembla que aquí no hagi passat mai res. Només les maques i els forats de la façana de l’església donen testimoni del veritable passat d’aquest lloc, i paradoxalment (potser intencionadament) la llegenda urbana segueix dient que són cicatrius d’afusellaments de religiosos durant la guerra...
