Altres Barcelones

Els corders eren aquell gremi que agrupava els mestres que es dedicaven a fer cordes. Es van constituïr com a tal l’any 1404, malgrat ens arriben mostres de la seva activitat quatre segles abans.
El punt àlgid del gremi va tenir lloc durant l’Edat Mitjana. La Corona d’Aragó posseïa aleshores un gran imperi comercial mediterrani i molts dels vaixells que transitaven per aquest mar duien cordam barceloní, que era apreciat arreu del Mare Nostrum per la seva qualitat.
Per fer la seva feina, els corders necessitaven espais força amplis, ja que mentre un aguantava una roda on la corda s’anava enrotllant, l’altre havia d’estirar-la des de la banda oposada i anar torçant-la. Aquesta tasca era gairebé impossible de practicar dins la Barcelona emmurallada de carrers estrets i laberíntics, per tant es limitaven a tenir les botigues dins la ciutat mentre treballaven fora muralles als espais oberts.
La matèria primera, el cànem i lli, l’aconseguien de les masies de Marina, les Glòries i la Llacuna, la zona pantanosa on hi havia el Canyet (fossar del bestiar).
Per aquesta sèrie de motius primer s’establiren a l’antic Camí Ral de Mataró (actual carrer Pere IV) i més tard al Bogatell, prop del convent dels Àngels Vells, d'on n’eren encomanats i passat el temps, a l’Esplanada de la Ciutadella.
L’exclusió social dels corders arribava fins l’extrem de no permetre’ls assistir a les cerimònies religioses amb la resta dels feligresos. Només se'ls consentia participar des de l’altra banda del llindar de la porta del temple.
Tant és així que a ells se’ls aplicaven alguns estigmes també adjudicats als jueus, com per exemple dividir-los en dues races:
Una d'elles la formaven aquells qui tenien orelles llargues i a l’alçada dels ulls, l'altra raça, els d’orelles petites i alineades més amunt. Els primers formaven l’aristocràcia cordera.
S’arribà a dir d’ells que els diumenges els sagnava el melic, que quan escopien a terra en naixien cucs i que eren capaços de moure les orelles.
Les dones dels corders eren les que baixaven a Barcelona a vendre els productes, però havien de marxar abans que tanquessin els panys de muralla, perquè tampoc se’ls va permetre viure dins el clos emmurallat fins finals del segle XVI. Per aquestes dates es va dictar que les ordres femenines havien de romandre dins la ciutat i les monges dels Àngels Vells van demanar als seus veïns corders del Bogatell que les ajudessin econòmicament a construir un nou cou convent dels Àngels dins les muralles (que ara encara conservem precisament al carrer dels Àngels). Aquest fou compartit per les monges i la confraria dels corders, així que a partir d’aleshores ja van començar a disposar d’un lloc on assistir al culte traspassant el llindar de la porta. Hom deia per aquest motiu mig en broma que les monges del Convent dels Àngels vivien a casa aliena.

Molts de vosaltres us estareu preguntant quins estranys motius duien a la gent a estigmatitzar aquest col·lectiu que aparentment era un sector artesanal com qualsevol altre. Si ens hi fixem detalladament, potser podem esbrinar-ne alguna cosa:

Les cordes servien per l’us domèstic i per a les naus comercials, però alhora s’utilitzaven de soga per arrossegar i enforcar els condemnats. Sembla que aquest va ser un dels principals motius de la seva marginació social. És prou curiós observar que fusters i mestres de cases, també necessaris per la construcció de forques, no en patissin la mateixa mala fama.
Com a curiositat podem recordar que en cas que una corda es trenqués durant l’execució, el fet era interpretat com una intervenció divina, i aquesta era penjada en un clau d’una de les capelles del claustre de la Catedral. Tothom desitjava tenir-ne almenys algun bocí d’aquestes sogues perquè es creia que servien d’amulet protector.
Quan els condemnats anaven a morir, seguien una ruta coneguda amb el nom de “Bòria avall” de la qual parlarem en una altra ocasió. Aquest recorregut passava per l’actual carrer Corders, on els corders de la Ribera tenien establertes les seves botigues, que tancaven al pas del seguici per por a represàlies populars.
Corria la veu que els corders sovint eren subornats per les famílies dels condemnats per tal que fessin unes cordes, en aparença molt robustes, però que es trenquessin a l’hora de ser utilitzades. Oposadament, la justícia feia el mateix en alguns casos per assegurar-se la qualitat d’una corda.
Suposem que el fet de treballar al Canyet o a l’Esplanada de la Ciutadella (Lloc on també s’hi practicaven execucions), els donava encara més aura maligna.
A l’Esplanada compartien lloc de treball amb altres oficis que també necessitaven llum o espai, com ara alguns barbers, tal com podem apreciar en aquest gravat del segle XVIII, on aquests últims treballen al costat de les rodes emprades pels corders.

Un gremi estigmatitzat de manera similar era el dels carnissers (alguns dels quals s’agrupaven al carrer tallers, que rep el nom dels qui “tallen” i no dels tallers com a establiments on practicar un ofici). A aquests últims se’ls mirava amb mals ulls degut a que es guanyaven la vida matant, en aquest cas a animals. També en bona part perquè quan per algun motiu el botxí de la ciutat no podia dur a terme la seva feina executora, era algun d’ells qui, amb una destral de propietat col·lectiva del gremi, practicava la sentència capital. Donat que poca gent volia casar-se amb gent d’aquests oficis maleïts, els seus components s’emparentaven sovint entre sí: “corders i carnissers, nós amb nós” es deia aleshores...