Altres Barcelones

Fa temps, en Galderich, que porta el blog piscolabis librorum, em va informar que prop de la Plaça del Teatre, hi havia unes marques a terra que tenien el seu origen en el passat no tant llunyà d’aquella zona.

Si hem d’entrar en context, alguns recordareu que fa temps, quan parlava dels bordells a la Barcelona Vella, us vaig explicar que al veí carrer de l’Arc del teatre, hi havia hagut un dels bordells més antics de Barcelona. Per si no fos prou, a pocs metres d’on avui us estic parlant, al Passatge de la Pau nº 3 existí també un prostíbul conegut amb el nom del “Xalet del Moro”, anomenat així per la seva arquitectura neomudèjar. Va tenir el seu moment d’esplendor a principis del segle XX i es va clausurar com a tal l’any 1956. Actualment és un Centre d’Atenció Primària on pel que m’han dit, alguns metges encara fan broma sobre el tema.

Reprenent el tema des del principi, fa uns dies vaig anar a buscar aquelles marques a terra. I si, les vaig trobar. Diuen que aquests sots tenen el seu origen en els repics de taló que les prostitutes feien contra terra per cridar l’atenció de possibles clients. En principi no ho creia, però ho havia sentit de dues bandes ja.
La meva sorpresa va ser quan de sobte, mentre feia la fotografia un home gran que sortia de l’estanc proper em va mirar i va dir:

-Saps que és això?

Jo el vaig mirar, em vaig posar de puntetes i vaig començar a talonejar. L’home va esclatar a riure i a assentir amb el cap.

-És veritat? Vostè ho ha arribat a veure?
-I tant!-va dir-me- Fa anys que visc aquí i fins no fa gaire encara hi eren...

Doncs, si, finalment tot apunta a que la història pot ser certa. Anys i anys, o fins i tot diferents generacions de dones públiques repicant els seus talons contra la pedra han deixat la seva empremta a la història de la ciutat...

Ahir varem quedar a primera hora del matí i aquest que teniu aquí n’és el resultat.

Potser ja us hi haureu fixat alguns, però últimament, aquí al blog, cada cop recordo menys què vol dir l’adverbi “breument”, així que us acabaré d’explicar la història ara:

El traçat d’aquest carrer era ja des d’abans del segle XI, la via de comunicació entre Barcelona i els actuals barris de Les Corts i Sarrià coneguda amb el nom de Via de Valldonzella.
A partir del segle XII, en temps de Jaume I, aquesta àrea quedà fora de les noves muralles de la Rambla, i va establir-se com una de les vies principals de sortida de la ciutat, que comunicava els terrenys de la Col•legiata de Santa Anna amb els barris anteriorment esmentats.
Durant els primers temps fou doncs terra de pagesos i hortolans, que hi establiren les seves llars o magatzems a l’entorn. L’antiga casa que ara ocupa el conegut local l’Ovella Negra al Carrer de les Sitges, datada del segle XIV, n’és un clar exemple.
Segons la cartografia urbana, aquest carrer tingué diversos noms al llarg de la història, entre ells Ostallers, Teyers, Tellers, i Tallers.

El primer cop que s’anomena aquesta via pel nom de Tallers és el 1320. Pocs anys més tard, el 1326 es té constància d’una sentència dictada pel rei Pere el Cerimoniós a Pere Bosset, representant dels veïns del carrer, que ordenava que fossin expulsades les “dones públiques” de l’àrea.
I és que un dels fets curiosos d’aquest carrer, pioner en moltes altres coses com veurem, és el d’inaugurar els primers bordells del Raval segurament a causa de la sentència de Joan I, que limitava la construcció d’establiments d’aquest tipus a més d’un radi de 15 canes dels terrenys de Santa Anna.

En quan a l’origen del nom del carrer hi ha múltiples versions, però cap d’elles apunta a l’existència de tallers entesos com a locals de treball. Les dues versions més fiables a hores d’ara són la que defensa el protagonisme de la fabricació de teules i la que parla de l’establiment de carnisseries, ja que ambdues pràctiques estan documentades, i eren oficis que per força havien d’estar aïllats de les grans concentracions de població de l’altra banda de la Rambla.
Sigui quina sigui d’aquestes dues pràctiques la que va donar el nom a l’indret, el carrer dels Tallers fou l’únic carrer que tingué un nom d’ofici gremial de tot el raval, ja que la gran majoria dels mestres s’establien a la part nord de la ciutat.

Pel que fa els terrissers, ollers i fabricants de teies o teules, no podien per raons de seguretat instal•lar els seus fons en terrenys amb alta densitat urbana. Per altra banda, el Raval d’aleshores, estava poblat d’aiguamolls i fanguissars que podien dotar-los de matèria prima per al seu ofici. Al segle XIV hi ha notícies d’un “forn dels Ollers”, mentre que un segle més tard s’hi documenten rajoleries i calcineries. La seu gremial dels Escudellers i Terrisers estigué també durant un temps a Cal Tarrés, on actualment es creuen el carrer Tallers i de les Ramelleres.


L’altra versió és la que fa referència als carnissers que també s’hi establiren durant un temps, ja que el mot “tallers” fa referència a aquells que es dediquen a tallar.
Aquests no només s’establiren fora muralles per motius higiènics aprofitant l’aigua corrent que aleshores baixava per la Rambla, quan encara exercia com a rambla o torrent, si no que a més, de la mateixa manera que els corders, eren estigmatitzats com un col•lectiu proscrit. Hem de pensar la importància que tenia aleshores el simbolisme dels oficis, i els carnissers de fet, eren persones que es guanyaven la vida llevant vides diàriament.
Per altra banda, el carnisser reial, l’escollit per servir el Rei quan aquest era present a la ciutat, carregava també amb responsabilitat d’encarregar-se de les sentències capitals en cas d’absència del botxí, duent a terme aquesta tasca amb una destral especial que el gremi posseïa.

Un cop construït el tercer cercle de muralles al s. XIV, aquest carrer va passar a ocupar el pany de muralla entre la Torre de Sant Joan i la Torre de Sant Sever, precisament el primer tram en començar a ser enderrocat durant la demolició definitiva de les fortificacions de la ciutat que es van realitzar davant la pressió popular l’any 1854. Aquest esdeveniment històric serà el precursor de l’extensió de Barcelona fins les antigues viles del pla com Gràcia, Sants i Sant Andreu entre d’altres.

Però el carrer tallers no fou només pioner en bordells i enderrocs, si no que alhora és el principal escenari dels inicis de la industrialització i el moviment obrer de tot l’Estat, amb especial protagonisme de la fàbrica Bonaplata.
El 24 de Juliol de 1833, el senyor Bonaplata fundà en aquest carrer la primera fàbrica de l’Estat amb funcionament basat en l’energia generada per vapor.

Dos anys més tard però, durant el transcurs de la bullanga del 5 d’agost de 1835, un grup de persones sortiren del barri de la Barceloneta, alçant una bandera negra (símbol de la lluita fins la mort) i es dirigiren cap a la fàbrica, que fou cremada després d’un intercanvi de trets entre atacants i defensors de l’edifici.
Alguns treballadors acusaven la nova maquinària de treure’ls la feina. Aquesta fou doncs també la primera manifestació antimaquinista o luddita de l’Estat, exceptuant el cas aïllat de l’incendi de la fusteria d’un home que construïa telers a Manresa.
Alguns autors interpreten aquest fet com la primera manifestació de reivindicacions pròpiament obreres, un punt d’inflexió dins un context revolucionari interclassista de caire liberal-radical durant les primeres bullangues del 1835.


Ara però, ja ha passat molt de temps de tot això, i el carrer tallers és de ja fa uns anys un dels referents principals de la joventut al centre històric de la ciutat. Botigues de música, instruments i roba són ara per ara el nostre modest equivalent al barri de Candem londinenc.

Feia temps ma mare em va explicar que el meu avi havia après a tocar la bandúrria a cal barber. El fet no em va deixar de sorprendre, però remenant documentació he vist que realment aquest costum era bastant generalitzat.
Diu el meu avi que l’estiu de 1930 a Santander, quan ell tenia 10 anys, son pare el va dur a aprendre música a la barberia per tal de premiar les seves bones notes. Durant aquells tres mesos de vacances, entre afaitada i afaitada, el barber li ensenyava lliçons de bandúrria.
Segons ell, aquest era aleshores ja un costum que s’anava perdent, ocasional, però que abans era molt habitual. Luís Varela, el barber, tenia nombroses guitarres penjades a la barberia, que els clients tocaven mentre esperaven. Amb el temps, en Luís, que valia molt per la música, es va decidir a endinsar-se en aquest art definitivament i deixar les navalles al calaix. Va llogar els baixos de la taverna de mon besavi i hi va muntar una sala d’assajos per organitzar un grup de rondalla amb els seus amics.
L’home que tocava el llaüt va morir, i el meu avi va ocupar el seu lloc heretant l’instrument. Mon avi té una foto de tot el grup. "Peña Katiuska" es deien. Si l’aconsegueixo us la penjo aqui.

Doncs bé, indagant sobre el tema, com us deia, he descobert que a Barcelona era un costum molt i molt estès el d’aprendre música a les barberies. El barri del Portal Nou, a mitjan segle XIX molts barbers hi tenien l’obrador, tot i que sovint, per manca de llum, treballaven a l’Esplanada de la Ciutadella, prop de les forques (com ja ho vàreu veure quan parlàvem dels corders).
A les auques i gravats sempre es representa als barbers amb una guitarra o algun instrument penjant de la paret. Una barberia sense guitarres, per entendre’ns era com una taverna sense vi.
Ara ens semblarà estrany i potser ens sobta, però ja des de l’edat mitjana, com diu Lluís Cifuentes, les barberies eren un indret de sociabilitat masculina “amb beguda, jocs, música i conversa”.
Les barberies del XIX s’omplien de gom a gom sobretot a la sortida de la feina dels joves, que hi anaven a xerrar, a cantar, tocar música i fer broma. Tancaven sovint a altes hores de la matinada. Les barberies doncs, eren el niu de moltes serenates amoroses de joves que bé en solitari o amb l’ajuda dels companys cantaven a peu balcó de la seva estimada. Molts cops, si mancava imaginació, aquestes cançons les copiaven de les que es venien a les parades de romanços de canya i cordill tan típiques aleshores.


Si creieu que aquest doble ofici barber-músic denota prou polivalència, penseu que encara hi podem afegir més plurilaboralitat a aquest ofici.
De tots és coneguda l’antiga imatge dels barbers arrencant queixals durant l’època a la qual ens hem estat referint fins ara, però aquesta no és més que el residu de la gran preponderància que els barbers tingueren en èpoques anteriors.
Segons Amades, a Barcelona hi havia a la darreria del s. XVII, 22 barbers i 21 cirurgians i a finals del XVIII, 27 cirurgians de terra i 11 de mar.
I és que les denominacions cirurgià i barber es confonen sovint des de l’Edat Mitjana.
Els barbers eren normalment l’únic recurs al que podia accedir “el poble menut” (expressió que sempre m’ha fet gràcia perquè em recorda els barrufets), donada l’escassetat de físics universitaris i la impossibilitat per part del col•lectiu popular de pagar l’alt preu dels honoraris.
És per aquest motiu que malgrat les ordiacions de 1359, esmenten l’obligació de dur a bord del vaixell un metge (físic graduat o cirurgià), normalment era un barber el que ocupava aquesta plaça.
Això era degut a dos motius:

1- La voluntat d’estalvi (tot i que els barbers de marina no estaven pas tan mal pagats com ens podem pensar).
2- La manca d’espai. Ja que calia considerar que era més pràctic tenir en una sola persona un expert que s’ocupés de dues tasques diferents: tallar barbes i cabells, i guarir nafres, ferides, i fer altres operacions.

Lluis Cifuentes, al seu article, “La medecina medieval i els viatges per mar” ens dona nombrosa informació sobre aquest tema. Els barbers cirurgians, segons les esmentades ordinacions, a més de l’equipatge que tot mariner portava en embarcar-se, també duien una “caixa de les medicines” o “caixó de la ferramenta”, que contenia diferents estris per dur a terme les seves tasques.
Sovint, a més, també anaven acompanyats d’un ajudant, anomenat fadrí de la mateixa manera que en altres oficis, o “barberot”.

Però com us podeu imaginar, no tots els barbers-cirurgians eren “amfibis”, com hem dit anteriorment, també n’hi havia de terrestres.
Un cas especial, que ens ha aportat molta informació és el del barber Joan Vicenç i el seu inventari datat del 1464, estudiat també per Cifuentes.
La seva casa era al Carrer Ample cantonada amb el Carrer Marquet, i l’inventari ens aporta molta informació. Pel que fa l’instrumental, el més destacable és que els noms dels estris estan molt inspirats en la nomenclatura vulgar de les eines de la resta d’oficis menestrals, donant constància així dels orígens socials d’aquests cirurgians primigenis. Val a dir que si alguna cosa va ajudar a la promoció social dels barbers-cirurgians de l’època fou precisament el canvi de mentalitat que esdevingué a meitats del segle XV. Si bé als inicis de l’Edat Mitjana, la societat es dividia en bellatores, oratores i laboratores, estant el treball manual considerat una deshonra que havia de limitar-se a les classes més desafavorides, aleshores ja començaven a canviar els esquemes, i la feina manual prenia preponderància.
L’inventari de la seva biblioteca ens aporta també molts coneixements. Comptava amb 12 volums, un número gens menyspreable per l’època. Encara es seguia la teoria galenico-hipocràtica de l’equilibri dels humors i la bibliografia anava en aquest sentit. La majoria eren en català, a diferència dels llibres dels físics univeristaris, que utilitzaven preferentment el llatí.
El cirurgià Narcís Solà el 1505 dividia el col•lectiu entre llatinistes (universitaris) i romanistes (anomenats “laycs”). Apostava pels segons, propensos a tacar-se tallar i treballar amb les mans, a diferència de els primers, que en donar-se-les d’aires de noblesa, eren gairebé més filòsofs del cos humà i la salut que no pas metges de debò.

Però de tot plegat, el que em quedo és amb l’ambient d’aquelles antigues barberies que encara va poder freqüentar el meu avi, i d’aquells costums tan sans com cantar i tocar instruments per qualsevol motiu i de manera quotidiana. Ho hauríem de recuperar.

El post d’avui doncs, el dedico al meu estimat avi, del que tinc la seva vella mandolina, una de més nova, i un llaüt que intento tocar de tant en tant, i alhora al seu mestre músic-barber, en Luís Varela, que segons deia, “era tot bondat”. La meva passió pels instuments populars doncs, se l’he d’agraïr a aquest barber, que en un estiu del 1930 va contagiar-li al meu avi, que me l'ha pogut transmetre.