Altres Barcelones

Era l’estiu de 1717 al barri de la Ribera de Barcelona. Els veïns encara tractaven de recuperar-se de la terrible guerra i destrucció que havien patit durant la ja perduda Guerra de Successió de 1714.
Sota un rígid control militar que arribava fins el punt de prohibir a tots els catalans tenir més d’un ganivet de cuina que hauria de ser lligat a la taula amb una cadena amb amenaça de pena de mort si s’incomplia, la gent del barri intentava tornar a la normalitat.
La repressió era dura, tan dura com ho fou la resistència d’aquell veïnat contra les ara noves autoritats tan sols tres anys abans, fins al punt de despertar-los la por.
L’enginyer militar borbònic Pròsper de Verboom, va arribar a escriure en acabar la guerra:

“por lo experimentado de sus continuas sublevaciones, se ha de considerar que no puede haber en ellos [els barcelonins], á menos que S.M. mantenga siempre en Barcelona un cuerpo considerable de tropas, ó que se lebante una Ciudadela para ponerlas un freno capaz de conenerlos en todos los tiempos en la debida obediencia”

Fou així com, aquell estiu de 1717 es va decretar finalment l’ordre d’aixecament de la Ciutadella, que havia de situar-se on ara hi ha precisament el Parc de la Ciutadella i que no tenia tant l’objectiu de fortificar Barcelona contra l’enemic exterior si no dominar la seva població d’una manera brutal.
Per dur a terme aquest nou projecte, no hi van haver contemplacions. Per raons de seguretat, es feia imprescindible no només enderrocar un gran nombre de cases si no també anar més enllà, i es va calcular fer una gran esplanada que, calculant a la distància a la que podia arribar un fusell de l’època, no permetés als possibles assetjants al nou recinte militar tenir cobertura per parapetar-se a les cases.
El projecte que Verboom havia dibuixat en un mapa el 1715 era descomunal, i més encara tenint en compte que aquesta era aleshores l’àrea més poblada de la ciutat.
Els Barcelonins creien que l’amenaça no es compliria, era impossible que amb una economia de postguerra el nou govern pogués assumir una empresa tan costosa.
Tan era així que molts dels veïns afectats pel pla s’esforçaven en reconstruir els desperfectes que l’artilleria borbònica havia causat a les seves llars.

El que no sabien és que la solució financera vindria de la ma d’un “donatiu” al qual tots els catalans estarien obligats i part de la força de treball vindria de l’obligació també forçosa dels propis veïns d’enderrocar les seves llars i fornir en part amb les seves pedres la nova fortalesa.
La demolició de la Ribera i la construcció de la Ciutadella doncs, van començar a avançar ràpidament.

Les restes més ben conservades de l’antic barri de la Ribera, es troben actualment sota l’estructura del Mercat del Born, però només cal fer un cop d’ull a googlemaps per captar encara el canvi en la morfologia dels carrers de la zona enderrocada.
Però per als més detallistes hi ha una curiosa casa Al passeig del Born nº16, un edifici datat dels segles XVI-XVII que sembla ben bé amb les finestres escapçades per la meitat. Bé podria ser que l’altra meitat de l’edifici es veiés afectat pels enderrocs del projecte Verboom, ja que coincideix perfectament amb el límit de la destrucció (que podeu veure al mapa del web).
Per tal de mostrar-vos aquest procés amb més claredat us deixo amb un recull d’imatges del documental “El Born. un vincle amb el passat”, del qual ja n’hem vist altres escenes anteriorment.
Per cert, questa anècdota és una de les que he preparat per una nova ruta (amb efectes sonors inclosos i tot) que m’han encarregat ara que s’acosta l’11 de setembre.

Avui he tingut el plaer de ser convidat al programa El Món de RAC1 i per ser entrevistat per la Núria Riquelme. La tertúlia ha estat centrada sobretot en el ja mediàtic tema de les estacions de metro abandonades, tot i que també s'ha parlat d'Altres Barcelones en general i d'històries com la de la Casa d'Infants Òrfes i el fals aqüeducte de la Plaça Nova.

Pels qui no heu escoltat el programa avui, us penjo l'entrevista aqui mateix:

Avui us parlaré d’un cas que ve a ser l’antítesi del d’en Miquel Pedrola. No és ni més ni menys que una pintada ja borrosa dedicada al fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, que es troba a la part dreta de la façana de la Catedral de Barcelona. (Podeu fer clic sobre la imatge per veure-la amb més resolució)
Aquestes lletres les he descobert gràcies a un comentari perdut de la Maria a l'entrada sobre els Víctors Universitaris temps després que jo l’hagués publicat.
En aquest, em comentava que encara es podien llegir unes lletres a la part dreta de la façana de la catedral, prou esborrades però que es podien veure sobretot des del primer pis de la Casa de l’Ardiaca, dedicades a aquest personatge i em preguntava si sabia per quin motiu eren allà.
Doncs bé, després de guanyar la guerra civil, els falangistes es van dedicar a fer multitud de monuments i pintades en honor al que ells denominaven els “caídos por Dios y por España”. En alguns pobles, de fet bastants, encara se’n poden veure.
En el cas de les pintades el costum solia ser posar els noms dels soldats del bàndol feixista del poble caiguts en combat o afusellats sobre la paret de l’església, sota el lema “caidos por Dios y por España” encapçalats sempre per José Antonio Primo de Rivera, conegut amb el sobrenom de “el ausente”, després d’haver mort en plena guerra. Finalment la tirallonga de noms acabava amb un enèrgic “Presentes!”.
Aquest és doncs l’origen també d’aquestes lletres, que en aquest cas no crec que anessin acompanyades amb tota una llista de morts franquistes, tot i que no ho puc confirmar del cert.
De moment, la gent amb la que he parlat sobre el tema i que van viure durant el franquisme a Barcelona, diuen que no els sona haver vist aquestes lletres pintades de vermell viu en aquella paret.
Jo suposo que segurament van ser esborrades pel propi franquisme després de la Segona Guerra Mundial, quan Franco va començar a eliminar la simbologia més netament feixista per tal d’acostar-se a les democràcies occidentals, les noves aliades de conveniència en un context bipolar de guerra freda contra el comunisme.
Tot i això, si algú recorda haver vist aquesta pintada en el seu màxim esplendor i me’n pot donar més dades, ho agrairia.

Moltes Gràcies Maria!

Tenim una ciutat que no ens l’acabem mai. Però a diferència dels turistes, nosaltres hi vivim. No cal seleccionar les quatre o cinc coses “més importants” per veure abans de tornar al nostre país. És per aquest motiu que com ja vaig dir fa temps, podem entretenir-nos a buscar aquelles “Altres Barcelones” perdudes entre els carrerons que potser no són tan impressionants com una Sagrada Família o una Torre Agbar, però que de manera desapercebuda intenten parlar sense que gaire gent les escolti.
No us heu fixat que les antigues parets de la Catedral de Barcelona parlen? Potser és que fins i tot mai us heu parat a escoltar-les i sentir què diuen, però és ben fàcil:
Avui us posaré uns quants exemples sense treure la vista de les parets del temple tot i que no en són els únics.

Sense anar més lluny, pujant pel Carrer del Bisbe per allà on hi ha l’aqüeducte romà (que ara tots sabeu que és fals), ens topem amb un indret que sembla que encara conservi la màgia de temps passats.
Parlem de la cantonada entre el Carrer del Bisbe amb el de Santa Llúcia, justament a la façana de la Capella de Santa Llúcia. Tan especial sembla el lloc que l’Ajuntament va decidir posar-hi un dels punts on els músics de carrer tenen autorització per tocar.
De fet, he tardat molt en explicar-vos aquesta història perquè com si es tractés de la llei de Murphy, sempre que anava sense càmera tenia via lliure, i quan la duia inevitablement tenia algun músic allà.

Doncs bé, si ens fixem en l’aresta que crea el creuament d’aquests dos carrers veurem que justament a la cantonada hi ha una mena de filigrana esculpida.
No és una filigrana si mplement decorativa si no que és un patró de mesura antic, concretament, l’equivalent a una “cana destra” barcelonina que va ser tallada per ordre del Consell de Cent per ajudar el “mostassaf”.
El mostassaf (no confondre amb Mustafá) era l’encarregat de vetllar pels pesos i mesures oficials i per jutjar si les matèries s’ajustaven als índex de qualitat. A la nostra ciutat tenim constància documental d’aquest ofici des del 1339 al 1715.
Si deiem que el Consell de Cent (l’antic govern de la ciutat) va encarregar esculpir aquesta marca per ajudar-lo és perquè els plets sobre l’exactitud de les mesures en el comerç era constants, i van decidir alleugerir-li la feina indicant la magnitud oficial d’una antiga mesura barcelonina anomenada “cana destra”, en un lloc públic ben visible. (de la Mateixa manera que a Portaferrissa diuen que hi havia un patró fet de ferro).
Els comerciants aleshores, podrien presentar-se allà amb una canya i un ganivet i fent que coincidís perfectament amb l’escletxa, fer un tall de manera que la seva canya fos una reproducció fidel de la mesura oficial.
La “cana destra”, equivalia a 12 pams, a diferència de la cana normal, que en feia 8. Els pams, alhora, eren dividits en 12 minuts i cada minut era alhora subdividit en 12 línies.
Aquestes unitats eren també indicades en aquest indret segons Amades, tot i que amb el temps es van anar esborrant.

Si volem veure ràpidament una aplicació pràctica de la cana que acabem de conèixer, només cal que mirem la mateixa pa ret una mica més a l’esquerra. Ens trobarem una inscripció que diu. “A 2 CANAS LOPOV”.
No us espanteu que no us faré traduir llatí... Això està escrit en català. Si tenim en compte que l’article “lo” encara es feia servir a Barcelona fins el segle XIX, i que la “V” és sovint una versió clàssica de la lletra “U”, arribarem ràpidament a la conclusió que aquesta paret ens està dient que a dos canes d’allà hi ha un pou soterrat. Els pous varen ser fins fa quatre dies una de les principals fonts d’abastiment d’aigua de la ciutat, i era important tenir-los controlats.

Però aquesta no és la única inscripció que ens parla de pous a les parets de la Catedral. Si anem pel Carrer dels Comtes venint del Pla de la Seu, tot just començar, mirant a ma dreta a tocar del terra, trobem una inscripció molt semblant a l’anterior que també ens indica la proximitat d’aigües subterrànies.
Increïble no? Doncs això no és tot, encara podríem trobar més coses sense sortir d’aquestes parets, ja ho veureu...

Era un 17 de Gener de 1977 i aquella escala era molt esperada pels marines americans de la VI Flota de la USS Navy del Mediterrani. Feia dies que esperaven aquella nit a Barcelona, una ciutat coneguda entre ells més pel seu alcohol barat i noies maques a bon preu que per les joies de l’arquitectura modernista.