Perduda entre carrerons estrets, formant una illa de cases amb els carrers Seca, Mosques, Flassaders i Sirera del barri del Born, es troba La Seca, una antiga fàbrica de moneda. La denominació Seca prové de l’àrab “Sekka” i el seu significat és precisament: casa on es fabrica moneda.
Les primeres notícies documentades que tenim del funcionament d’aquesta indústria daten del 1441, tot i que es calcula que ja des del segle XIII podria estar activa.
Els encarregats de dur a terme aquesta tasca eren coneguts com a moneders, aquest ofici era tot un privilegi, ja que només s’hi podia accedir per línia hereditària (tenint pares o avis moneders) o bé per la concessió d’un gràcia reial, com si es tractés de l’atorgament d’un títol nobiliari. No es coneix concretament el procés mitjançant el qual es duia a terme l’encunyació de moneda a la ciutat de Barcelona, però probablement era molt semblant al que es feia a altres països.
La primera fase era la de la fosa del metall, sometent el material a elevadíssimes temperatures, tot seguit se’n feien planxes de les quals en sortien uns discs anomenats cospells. Després es feia l’encunyament, mitjançant el mètode de la impressió per percussió i finalment les monedes passaven per un procés de neteja a través de l’aplicació de diferents àcids.
Des de l’època romana Barcino era un centre emissor de moneda, però fou a partir de la creació de la Corona d’Aragó, amb Barcelona com a capital, que aquesta activitat va prendre rellevància, ja que s’havia d’emetre divises que possibilitessin els intercanvis comercials entre els dominis catalano-aragonesos (el Principat, Aragó, València, Mallorca, Sicília, Sardenya i els Ducats d’Atenes i Neopàtria) i la resta de potències mediterrànies.
La producció de moneda no fou interrompuda fins que els antics territoris de la Confederació catalano-aragonesa van ser derrotats pels exèrcits borbònics durant la Guerra de Successió. D’aquesta època, en què l’edifici va ser reconstruït, data el gran escut borbònic que es va instal•lar al portal de la façana que dóna al carrer Flassaders i que avui encara és visible.
Malgrat les reformes, un dels privilegis que va perdre el Principat després de la derrota fou precisament el de l’encunyació de moneda pròpia.
Gairebé després d’un segle, l’any 1808, la Seca barcelonina va reemprendre la seva activitat en el context de la Guerra del Francès. 
Paradoxalment foren els francesos durant l’ocupació del Principat els primers a encunyar monedes amb la paraula “peseta” com a llegenda. Entre les diverses teories sobre l’origen del nom d’aquesta moneda, la més fonamentada és la que defensa que la paraula “peseta” no és més que el diminutiu de “peça” en català, un terme monetari que ja s’utilitzava en aquestes terres des del segle XV per a designar algunes monedes de plata. La pesseta doncs, no va tardar a expandir-se pels diferents territoris de la Corona Espanyola.
Amb el retorn de Ferran VII s’encunyaren noves pessetes amb el rostre del monarca i l’any 1836 també hi hagué una nova partida de pessetes amb la llegenda “Principado de Cataluña” i l’efígie d’Isabel II. D’aquesta manera s’establí el 1868 com a única moneda de l’Estat Espanyol encunyada en plata. Durant aquesta època la Seca de Barcelona jugà el paper d’una mera sucursal de Madrid fins al seu tancament l’any 1879.
Actualment encara hi ha qui es sorprèn passejant pel barri del Born en passar pel carrer de la Seca i veure una alta xemeneia del segle XIX sobresortint de la teulada (de les poques que encara queden fetes amb teules) d’aquesta antiga indústria. Si seguim passejant per aquesta zona, fins al número 19 del carrer Montcada topem amb un dels edificis que ara formen part del Museu Picasso: el Palau Meca. Segons Joan Amades, aquest era un lloc de visita imprescindible per als que venien a Barcelona, donada la seva majestuositat. Posteriorment aquests visitants anaven a la Seca a canviar moneda antiga per la recent encunyada, que lluïa molt més. Del tragí de persones anant i venint dels dos llocs, segons aquesta versió, prové una vella expressió: “De la Seca a la Meca”.
En els darrers temps l’edifici de la Seca ha estat utilitzat com a magatzem i fins i tot com a discoteca. Avui dia una part de l’edifici està ocupat per una societat gastronòmica basca, mentre que l’altra part encara resta tapiada a l’espera de l’ús com a equipament cultural que en designi l’ajuntament, l’actual propietari de la finca.
Fins ara heu pogut seguir Altres Barcelones a partir de la subscripció al butlletí per correu electrònic (barra lateral dreta), amb els RSS, o bé pel grup Altres Barcelones de Facebook, que per cert, últimament és cada cop més dinàmic i compta amb més de 730 membres. Ara però, aquest web s'introdueix també dins la xarxa social Twitter. A la pàgina Twitter d'Altresbarcelones s'anirà informant de les noves actualitzacions, aparicions a mitjans i altres notícies relacionades amb aquest espai.
A la barra lateral dreta d'Altres Barcelones podreu trobar a partir d'ara l'enllaç directe a aquesta nova manera d'estar al dia de totes les notícies relacionades amb la pàgina.
Espero que us sigui útil
Avui a COM Ràdio he explicat en directe la història de la bomba que hi ha enclastada a la façana de la casa que fa cantonada entre el Carrer Gran de Sant Andreu i Sòcrates de la Vila de Sant Andreu. Per qui no l'hagi sentit aqui us el deixo:
Era l’any 1843, Barcelona i altres viles del pla bullien en la revolta de la Jamància. Demanaven representació al govern central de les Juntes Provincials amb les quals s’havia fet caure de la Regència a Espartero i s’oposaven a les mesures centralitzadores del nou govern al que consideraven traïdor. Un dels personatges que més decepció havia provocat era el progressista Joan Prim, antigament molt popular a Barcelona, que un cop instal•lat al govern, va abandonar aquells qui l’havien recolzat.Sant Andreu, era aleshores un poble més integrat a l’àrea del Vallès que no pas a Barcelona, de la qual estava separada per 6 quilòmetres de distància.
El dia 22 de setembre, les campanes ressonaren fent toc a sometent per tal de cridar als revolucionaris andreuencs a la defensa de la vila.
L’Aleshores brigadier Joan Prim es va parapetar amb les seves tropes en el sector que anava de Cal Borni (Actual escola Turó Blau) fins a la Riera d’Horta (actual Carrer Borriana).
Prim era conscient del perill que corria davant els revoltats andreuencs. Si aconseguia sufocar la revolta, li donarien la faixa de General ascendint-lo, però hi havia possibilitats d’acabar mort en un taüt. Va ser aleshores quan va néixer l’expesió de jugar-s’ho tot a “caixa o faixa”.
Es va iniciar un bombardeig sistemàtic de la vila a base d’artilleria i nombroses cases de l’antic carrer de Casesnoves (Ara Gran de Sant Andreu) es van veure afectades.
Ca N’Aresté, un edifici situat a la cantonada amb l’aleshores Carrer Sant Jaume (Ara Sòcrates), va patir un esboranc però va aconseguir restar en peu. Un dels projectis que hi van anar a parar no va arribar a esclatar. Això solia passar sovint, i el propietari la amagar com a testimoni,
Finalment, Prim, va aconseguir sufocar la revolta i va endur-se la faixa de General a més d’alguns títols nobiliaris, prosseguint així amb la seva extaordinaria carrera militar i política.
Ja a principis del segle XX, al 1909, quan l’edifici es va restaurar, l’aleshores propietari va voler que la bomba estigués fos visible fins els nostres dies enclastada a la façana per a que les noves generacions poguessin recordar el passat de la Vila.
Estrenem l'any amb una història!:
Segur que tots heu passat alguna vegada davant del monument emplaçat al bell mig de la cruïlla entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia. Aquest és potser un dels testimonis més grans de tots els canvis polítics de la història de la ciutat i del país resumits en un sol creuament de carrers.
El 1907, en plena urbanització de l’Eixample, es va decidir dedicar aquella cruïlla a Pi i Margall, el barceloní que havia estat president durant la República Espanyola.
La plaça tenia una peça circular al centre que restava buida, i quatre més als costats, amb fanals de l’escultor Pere Flaqués. En perspectiva, aquelles cinc rodones recordaven la carta del “cinc d’oros” de la baralla espanyola, fet pel qual va arrelar aquest sobrenom popular.
Tot i així, no fou fins el 1915 que es va fer l’acte de la col•locació de la primera pedra al monument, en un moment en què, accidentalment, hi havia un tinent d’alcalde republicà de nom molt simpàtic, Pich i Pont.
Les tensions dins el consistori van anar endarrerint el projecte fins l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, que el va parar en sec.
El 1931, amb l’adveniment de la II República, es va decidir que l’obelisc d’Adolf Florensa i Josep Vilaseca que ocupava la part central de la cruïlla aniria acompanyat d’una alegoria de la República de l’escultor Viladomat.
La inauguració estava prevista pel mes de novembre de 1934, però sobtadament, esclatà la revolució del 6 d’octubre a Barcelona.
Aprofitant aquell moment, l’impacient Vil
adomat, s’acostà al conjunt monumental que restava tapat i preparat per ser estrenat, s’enfilà fins l’estàtua que hi havia al cim pujant per les bastides i ell mateix gravà el nom del President Azaña sota l’estàtua amb una escarpa i un martell.
Passada la Guerra Civil, els franquistes no podien consentir aquell simbolisme i van convertir l’indret en un monument a la victòria franquista amb una nova inscripció a la base:
“A los heroicos soldados de España que liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida”.
Al peu de l’obelisc també s’hi instal•là una estàtua de Frederic Marés, que aleshores era un dels arquitectes oficials del règim, i es retiraren els fanals per millorar el trànsit.
Pel que fa l’estàtua de Viladomat que coronava l’obelisc, en un principi per falta de pressupost per a retirar-la, es va tapar amb una bandera espanyola, tot i que un cop eliminat el monument fou substituït per una àliga franquista, gràcies a la qual l’indret rebé el nou malnom de “La Plaça del Lloro”.
Acabada la II Guerra Mundial amb la victòria aliada, el franquisme va començar a retirar els monuments de caire més feixistitzant, i amb ells, “el lloro”.
El 30 d’abril de 1946, en vigília del dia del treballador, algú va posar un explosiu sobre la base del monument que no va aconseguir tombar l’obelisc, llavors associat al franquisme, però va fer caure l’estàtua de Marés a terra. Hi ha qui diu que havia estat el guerriller Quico Sabaté, fill de l’Hospitalet.
Aquest també va ser el punt de partida de moltes manifestacions, entre elles la famosa
manifestació de l’any 1976 reivindicant “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.
Però la història no acaba aquí. La plaça que s’havia anomenat fins el 1939 Pi i Margall i des de 1939 Plaça de la Victòria, quatre dies després de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981, rebé el nom de Joan Carles I de Borbó. Actualment, al costat de l’estàtua de Marés ja no hi figura la inscripció franquista sinó l’escut de la Casa Reial.
Ara però, podem trobar els antics fanals de la plaça a l’Avinguda Gaudí, i l’alegoria de la República de Viladomat a Llucmajor. El Cinc d’Oros, al cap i a la fi, sempre serà un espai exclusiu i privilegiat destinat només a qui ostenta el poder en aquell moment.
Segur que tots heu passat alguna vegada davant del monument emplaçat al bell mig de la cruïlla entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia. Aquest és potser un dels testimonis més grans de tots els canvis polítics de la història de la ciutat i del país resumits en un sol creuament de carrers.
El 1907, en plena urbanització de l’Eixample, es va decidir dedicar aquella cruïlla a Pi i Margall, el barceloní que havia estat president durant la República Espanyola.
La plaça tenia una peça circular al centre que restava buida, i quatre més als costats, amb fanals de l’escultor Pere Flaqués. En perspectiva, aquelles cinc rodones recordaven la carta del “cinc d’oros” de la baralla espanyola, fet pel qual va arrelar aquest sobrenom popular.Tot i així, no fou fins el 1915 que es va fer l’acte de la col•locació de la primera pedra al monument, en un moment en què, accidentalment, hi havia un tinent d’alcalde republicà de nom molt simpàtic, Pich i Pont.
Les tensions dins el consistori van anar endarrerint el projecte fins l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, que el va parar en sec.
El 1931, amb l’adveniment de la II República, es va decidir que l’obelisc d’Adolf Florensa i Josep Vilaseca que ocupava la part central de la cruïlla aniria acompanyat d’una alegoria de la República de l’escultor Viladomat.
La inauguració estava prevista pel mes de novembre de 1934, però sobtadament, esclatà la revolució del 6 d’octubre a Barcelona.
Aprofitant aquell moment, l’impacient Vil
adomat, s’acostà al conjunt monumental que restava tapat i preparat per ser estrenat, s’enfilà fins l’estàtua que hi havia al cim pujant per les bastides i ell mateix gravà el nom del President Azaña sota l’estàtua amb una escarpa i un martell.Passada la Guerra Civil, els franquistes no podien consentir aquell simbolisme i van convertir l’indret en un monument a la victòria franquista amb una nova inscripció a la base:
“A los heroicos soldados de España que liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida”.
Al peu de l’obelisc també s’hi instal•là una estàtua de Frederic Marés, que aleshores era un dels arquitectes oficials del règim, i es retiraren els fanals per millorar el trànsit.
Pel que fa l’estàtua de Viladomat que coronava l’obelisc, en un principi per falta de pressupost per a retirar-la, es va tapar amb una bandera espanyola, tot i que un cop eliminat el monument fou substituït per una àliga franquista, gràcies a la qual l’indret rebé el nou malnom de “La Plaça del Lloro”.
Acabada la II Guerra Mundial amb la victòria aliada, el franquisme va començar a retirar els monuments de caire més feixistitzant, i amb ells, “el lloro”.
El 30 d’abril de 1946, en vigília del dia del treballador, algú va posar un explosiu sobre la base del monument que no va aconseguir tombar l’obelisc, llavors associat al franquisme, però va fer caure l’estàtua de Marés a terra. Hi ha qui diu que havia estat el guerriller Quico Sabaté, fill de l’Hospitalet.Aquest també va ser el punt de partida de moltes manifestacions, entre elles la famosa
manifestació de l’any 1976 reivindicant “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.
Però la història no acaba aquí. La plaça que s’havia anomenat fins el 1939 Pi i Margall i des de 1939 Plaça de la Victòria, quatre dies després de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981, rebé el nom de Joan Carles I de Borbó. Actualment, al costat de l’estàtua de Marés ja no hi figura la inscripció franquista sinó l’escut de la Casa Reial.
Ara però, podem trobar els antics fanals de la plaça a l’Avinguda Gaudí, i l’alegoria de la República de Viladomat a Llucmajor. El Cinc d’Oros, al cap i a la fi, sempre serà un espai exclusiu i privilegiat destinat només a qui ostenta el poder en aquell moment.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
distinció
Mapa
Navega per les altres barcelones
Membre de:
Aplicacions
Altres Barcelones és el 1r partner mundial en català de Google Field Trip. Descarrega l'app clicant el logotip
obra de Dani Cortijo està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons