Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

Perduda entre carrerons estrets, formant una illa de cases amb els carrers Seca, Mosques, Flassaders i Sirera del barri del Born, es troba La Seca, una antiga fàbrica de moneda. La denominació Seca prové de l’àrab “Sekka” i el seu significat és precisament: casa on es fabrica moneda.

Les primeres notícies documentades que tenim del funcionament d’aquesta indústria daten del 1441, tot i que es calcula que ja des del segle XIII podria estar activa.

Els encarregats de dur a terme aquesta tasca eren coneguts com a moneders, aquest ofici era tot un privilegi, ja que només s’hi podia accedir per línia hereditària (tenint pares o avis moneders) o bé per la concessió d’un gràcia reial, com si es tractés de l’atorgament d’un títol nobiliari. No es coneix concretament el procés mitjançant el qual es duia a terme l’encunyació de moneda a la ciutat de Barcelona, però probablement era molt semblant al que es feia a altres països.
La primera fase era la de la fosa del metall, sometent el material a elevadíssimes temperatures, tot seguit se’n feien planxes de les quals en sortien uns discs anomenats cospells. Després es feia l’encunyament, mitjançant el mètode de la impressió per percussió i finalment les monedes passaven per un procés de neteja a través de l’aplicació de diferents àcids.

Des de l’època romana Barcino era un centre emissor de moneda, però fou a partir de la creació de la Corona d’Aragó, amb Barcelona com a capital, que aquesta activitat va prendre rellevància, ja que s’havia d’emetre divises que possibilitessin els intercanvis comercials entre els dominis catalano-aragonesos (el Principat, Aragó, València, Mallorca, Sicília, Sardenya i els Ducats d’Atenes i Neopàtria) i la resta de potències mediterrànies.

La producció de moneda no fou interrompuda fins que els antics territoris de la Confederació catalano-aragonesa van ser derrotats pels exèrcits borbònics durant la Guerra de Successió. D’aquesta època, en què l’edifici va ser reconstruït, data el gran escut borbònic que es va instal•lar al portal de la façana que dóna al carrer Flassaders i que avui encara és visible.

Malgrat les reformes, un dels privilegis que va perdre el Principat després de la derrota fou precisament el de l’encunyació de moneda pròpia.

Gairebé després d’un segle, l’any 1808, la Seca barcelonina va reemprendre la seva activitat en el context de la Guerra del Francès. Paradoxalment foren els francesos durant l’ocupació del Principat els primers a encunyar monedes amb la paraula “peseta” com a llegenda. Entre les diverses teories sobre l’origen del nom d’aquesta moneda, la més fonamentada és la que defensa que la paraula “peseta” no és més que el diminutiu de “peça” en català, un terme monetari que ja s’utilitzava en aquestes terres des del segle XV per a designar algunes monedes de plata. La pesseta doncs, no va tardar a expandir-se pels diferents territoris de la Corona Espanyola.

Amb el retorn de Ferran VII s’encunyaren noves pessetes amb el rostre del monarca i l’any 1836 també hi hagué una nova partida de pessetes amb la llegenda “Principado de Cataluña” i l’efígie d’Isabel II. D’aquesta manera s’establí el 1868 com a única moneda de l’Estat Espanyol encunyada en plata. Durant aquesta època la Seca de Barcelona jugà el paper d’una mera sucursal de Madrid fins al seu tancament l’any 1879.

Actualment encara hi ha qui es sorprèn passejant pel barri del Born en passar pel carrer de la Seca i veure una alta xemeneia del segle XIX sobresortint de la teulada (de les poques que encara queden fetes amb teules) d’aquesta antiga indústria. Si seguim passejant per aquesta zona, fins al número 19 del carrer Montcada topem amb un dels edificis que ara formen part del Museu Picasso: el Palau Meca. Segons Joan Amades, aquest era un lloc de visita imprescindible per als que venien a Barcelona, donada la seva majestuositat. Posteriorment aquests visitants anaven a la Seca a canviar moneda antiga per la recent encunyada, que lluïa molt més. Del tragí de persones anant i venint dels dos llocs, segons aquesta versió, prové una vella expressió: “De la Seca a la Meca”.

En els darrers temps l’edifici de la Seca ha estat utilitzat com a magatzem i fins i tot com a discoteca. Avui dia una part de l’edifici està ocupat per una societat gastronòmica basca, mentre que l’altra part encara resta tapiada a l’espera de l’ús com a equipament cultural que en designi l’ajuntament, l’actual propietari de la finca.

5 comentaris:

Unknown ha dit...

Felicitats per el teu Blog. Per haver estudiat Moderna coneixia la història de la fàbrica de moneda peró no tan extensa com l'has explicat. Molt interessant. Recordo que pels anys vuitanta hi havía una societat gastrónomica vasca.Jo vaig anar-hi amb un grup d'advocats entre els que recordo a Josep Maria Loperena.
Salutacions.
Olímpia

Galderich ha dit...

Si no estic equivocat després del 1714 Barcelona continuà encunyant la seva pròpia moneda i comptant amb les seves pròpies mesures. No fou fins a l'època del liberals i amb la unificació monetària (portada a terme per un català, en Figuerola el 1869) que s'acabà amb la diversitat monetària.

Com a curiositat a la Guerra del Francès també aparagué escrit, en aquest cas a Girona, el valor de "Un Duro".

Per cert, jo tenia entès que la xemeneia era d'una fàbrica que es va instal·lar després que deixés de funcionar com a seca, però no n'estic segur!

Molt bon article una vegada més. És una llàstima que estigui com està, totalment desaprofitat.

Natali_a ha dit...

Molt interessant. Al voltant de la fàbrica, tinc curiositat per saber de que ve el nom del carrer de les mosques. Alguna vegada em van dir per què era on tiraven les "astelles metàl3liques" que sobraven de fer les monedes. POt ser?
Petons!

Natàlia

cultruta.cat ha dit...

Bona tarda i felicitats Dani! Estic una mica al dia de la zona, ja que la visitem amb alguna ruta...

La Seca serà un centre artístic a mig termini:
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Espai/Brossa/gana/futuro/centro/teatral/Seca/elpepiespcat/20090918elpcat_11/Tes/
Serà la manera de recuperar-la!

Sobre el carrer de les mosques, el Nomeclator no es mulla gaire:
"Carrer molt antic, car ja existia amb el mateix nom l'any 1441, segurament donat pels veïns per l'acumulació d'escombraries i mosques arran de la seva proximitat al mercat."

Salut!

Dani ha dit...

Hola a tots!

Gràcies pels vostres comentaris!

Això de que les mosques eren trossos de metall ho diu Joan Amades, però per la època en que ho situa la majoria de monedes eren de metalls valuosos i no crec que s'anés llençant bronze o plata com si res (i menys a Catalunya, on tenim la fama que tenim). La realitat és que al born, a part de carnestoltes i tornejos es solia fer el mercat, i una teoria és la que diu que allò es deuria plenar de mosques per l'acumulació com deia en Joan de Cultruta.

Anteriorment s'havia anomenat d'en Rocha el carrer...