Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007



Era un acudit de l'E. de la Torratxa, però ara és la trista realitat...
Cada dia centenars de turistes vénen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona. És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggerents de la nostra ciutat. Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes que busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana.

Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la Catedral, s’enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant el magnífic tram conservat de l’aqüeducte romà. Alguns es desvien per veure  Sant Felip Neri, una plaça immune al pas del temps però els qui segueixen carrer amunt, de sobte, es troben de cara amb un autèntic pont medieval que connecta la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat. Segons els han dit, aquest pont no només té valor històric per ser representatiu del gòtic més autèntic, sinó que també està envoltat de llegendes gestades pels barcelonins dels temps del rei Jaume I.

Situant-se sota el pont, poden veure un sorprenent relleu d’una calavera amb un punyal clavat. Hi ha diferents llegendes sobre la calavera. Es diu que si treus el punyal de la calavera, s’enfonsa Ciutat Vella, o que si la mires i després no toques la figura en forma de tortuga de la bústia de la Casa de l’Ardiaca et mors, i fins i tot que si hi passes per sota caminant del revés et concedeix un desig.

Però el que és més greu, és que tothom qui hagi fet aquesta ruta sota aquestes premisses, anirà ben errat. Ja no és només que les llegendes siguin falses, sinó que el pont del carrer del Bisbe no és medieval, la bústia de Ca l’Ardiaca és del 1902,  Sant Felip Neri no tenia aquells edificis durant la guerra del 36-39, L’aqüeducte és una reconstrucció del franquisme, la façana de la catedral és del segle XIX i el que és més greu, el Barri Gòtic és una ficció històrica.

Façana de la Catedral al s.XIX abans de la reforma neogòtica
Joan Ganau Casas és un dels estudiosos que ens aporta dades curioses sobre aquest procés de transformació arquitectònica. Tot va començar a finals del segle XIX. Encara que sembli increïble, en aquells temps la Catedral encara tenia una façana totalment plana, originària del segle XV, i la ciutat es trobava en un procés de reforma interior amb el qual es volia fer una ciutat més monumental i espaiosa.

Emmarcats en un procés de remodelació de les ciutats i de tematització d'espais històrics arreu d'Europa, es va decidir construir-li, a la catedral, una façana monumental. Aquest projecte no era pas una idea rocambolesca ni aïllada, ja que amb anterioritat s'havien remodelat edificis com ara la Llotja i l'Ajuntament, edificis antics als quals s'havia afegit noves façanes neoclàssiques. Per realitzar la façana neoclàssica de l’Ajuntament es va haver d’escapçar una part de la façana lateral gòtica de finals del segle XIV. 

Antigament hi havia cases sobre el Saló del Tinell!
La necessitat d'una nova façana per al principal edifici religiós de Barcelona era una idea compartida per molts. Tot i que el 1821 J. Estivill va defensar un projecte de façana neoclàssica, el descobriment en uns arxius d'un suposat projecte medieval de façana atribuït a un tal Mestre Carlí va acabar de generar un consens entorn a la conveniència d'un projecte gòtic. El principal artífex de la nova façana fou Josep Oriol Mestres, que va aconseguir tenir la part frontal enllestida. L'obra es va poder realitzar gràcies a la important aportació econòmica personal de l'adinerat Manuel Girona, un dels membres més destacats de la burgesia financera barcelonina.

El procés constructiu quedà aturat durant uns anys a causa de les turbulències polítiques, però es tornà a iniciar als anys 80 del segle XIX. Durant aquest període van sorgir algunes discrepàncies a l’hora de decidir quin estil havia de tenir la portalada, entre els qui pensaven que s'havia d'aplicar per la continuïtat amb l'estil de les anteriors obres i els qui, com Joan Martorell, defensaven que s'havia d'aplicar un neogòtic modèlic inspirat en el nord d'Europa. Però l'oferiment de Manuel Girona per pagar tota l'obra acabà d'aclarir els dubtes per decantar tothom cap a l'opció continuista que ell defensava.

La catedral fou ja des del principi l'eix central sobre el qual s'englobaven totes les discussions a l'entorn de com edificar el que s'anomenava precisament “barri de la catedral”.

Els primers projectes de reforma van aparèixer l'any 1859, amb els projectes d'Eixample de Cerdà i Rovira i Tries, ambdós volien construir grans avingudes que tinguessin la catedral com a element principal.

A l'esquerra la casa que ocupava l'espai on ara hi ha la Casa Padellàs
A finals del segle XIX, en un context urbanístic europeu en el qual es defensaven els enderrocs dels edificis menys importants per tal de fer ocupar espais destacats als més monumentals, van començar a sortir veus, entre elles la del poeta Jacint Verdaguer, que optaven per l'enderroc de les cases que ocupaven l'espai entre la Plaça Sant Jaume i l'absis de la catedral. Així es donava cabuda a una gran plaça monumental que unís, com en època clàssica, els centres de poder polític i religiós. La gran plaça deixaria també enmig les columnes del Temple d'August, ocultes des d’època romana dins una finca del carrer Paradís.



Pl. Sant Iu 1945. On és la porta del Museu Marès?.

El primer cop que va aparèixer el concepte “Barri Gòtic”, però, fou l'any 1911 en un article central de Ramon Rucabado, que n'exposava les línies principals.

“¿Por qué no podría adoptarse la unificación de estilo en este recinto, formado entre las construcciones venerables, gloriosa herencia y legítimo orgullo de la ciudad de Barcelona y las construcciones modernas rigurosamente sometidas al estilo y carácter de aquéllas, un verdadero ‘barrio gótico’?”

Rucabado testimoniava alguns edificis gòtics, tot i que no tots pertanyien a aquest estil, i defensava que els edificis que es trobessin als seus voltants haurien de ser remodelats per tal d'adaptar-los al model gòtic català i crear un conjunt harmònic. Aquest “Barri Gòtic”, des dels seus inicis doncs, no pretenia ser res més que un escenari de recreació històrica falsejat que finalitzaria amb el contrast entre la nova façana de la catedral. Engrescats per aquesta mateixa línia, Antoni Puig i Lluís Bonet, van arribar a proposar que ja posats a fer, durant el procés d'urbanització del Raval, hi podrien fer un “Barri Barroc” que entrés en consonància amb els edificis antics d'aquesta àrea de la ciutat.

Si bé el catalanisme havia defensat l'art romànic com el propi dels catalans perquè, segons deia, aquest responia al tarannà pràctic, reflexiu i moderat de la Nació, es creia que el model Barroc exaltava les virtuts de la Catalunya urbana, capaç de florir amb l'ànim emprenedor i projectar-se comercialment arreu del Mediterrani.

Mapa de Ramon Rucabado Amb edificis històrics marcats
Com ja hem vist, durant l'obertura de la Via Laietana, malgrat els enderrocs, va existir una certa mentalitat conservacionista. Els edificis considerats valuosos eren traslladats pedra per pedra i en cas de no tenir un emplaçament concret, eren desmuntats i emmagatzemats. Amb el pas del temps es va arribar a la conclusió que el nombre de peces arqueològiques superava en escreix totes les previsions, i sorgiren propostes de convertit el Gòtic en un dipòsit d'aquests monuments a mode de museu urbà. Fou però en els anys anteriors a la II Exposició de Barcelona, quan el procés de monumentalització del “Barri Gòtic” va agafar més embranzida.

L'any 1927 s'encarregà a Joan Rubió un nou projecte de reforma del barri de la catedral. Va optar per eliminar elements arquitectònics discordants i afegir-hi elements gòtics italianitzants. Ell mateix havia arribat a afirmar:

“El ‘Barri gòtic’ no existeix! El ‘Barri gòtic’ no és més que un noble desig que hi sigui però no hi és! [...] El ‘Barri gòtic’ no s’ha de respectar ni poc ni molt, perquè no existeix”

Façana posterior de la Casa dels Canonges abans d'afegit-li tocs neogòtics
Durant aquells anys es restauraren les Cases dels Canonges, s'urbanitzà la plaça de Ramon Berenguer i Garriga i Bachs, i es construí el famós pont del carrer del Bisbe, obra de Joan Rubió i Bellver, deixeble i ajudant de Gaudí.

Aquesta àrea de la ciutat va patir greus bombardejos i posteriorment, en temps del franquisme, es tornà a monumentalitzar el barri traslladant-hi edificis antics i fent reconstruccions com la de l’aqüeducte romà. En aquest procés hi tingué especial implicació l’arquitecte Adolf Florensa. Durant aquest període es potencià més el barri gòtic com a centre d’atracció turística a través de la Sociedad de Atracción de Forasteros, concepte que ha perdurat fins als nostres dies.

Amb totes aquestes intervencions, els detalls autènticament medievals del barri passen sovint desapercebuts. És el cas de les inscripcions de la Catedral, de les que ja hem parlat, i fins i tot trobem obres contemporànies que han restat protagonisme a les obres originals, com el pont del carrer del Bisbe, que ha eclipsat les restes d’un pont veritablement medieval que connectava el Palau Reial Major amb la Catedral, el naixement del qual encara es pot contemplar des de la Plaça Sant Iu, mirant al temple..

Si us interessa el tema i voleu anar més a fons, us recomano la tesi doctoral de l'historiador Agustín Cócola sobre el tema.




El dijous passat els companys del programa Àrtic de BTV em van demanar que els donés un cop de mà i expliqués el setge de Barcelona a través del diorama que ha muntat l'associació SomosClick al Poble Espanyol. Per cert! Si no hi heu anat, demà diumenge és l'últim dia i val molt la pena. No us ho perdeu!

02/04/2014

El Negre de la Riba




Reproducció del Negre de la Riba del c/Andrea Dòria
A la Barceloneta, en la mateixa plaça on hi ha el mercat, d’on surt el carrer del Baluard i just darrera l’església de Sant Miquel trobarem una escultura ben curiosa que sobresurt de la paret de color. Observareu que no és de pedra, ni de fusta, sinó que és de fibra de vidre! perquè és una reproducció de l’original. Es coneix com “El Negre de la Riba” i és un mascaró de proa d’una embarcació que va arribar a la Barceloneta al segle XVIII i té una història molt similar, gairebé paral·lela a la  del ninot del Mercat del Ninot.

Francesc Bonjoch va ser el primer a tenir aquesta peculiar figura. Segons es creu, aquest boter de la Barceloneta va desballestar un bergantí que hi havia a La Riba (l’actual moll de la Barceloneta) per aprofitar-ne el material i allà hi va trobar la figura d’un mascaró de proa. Més tard s’ha descobert que representava un indígena americà, però el desgast de la figura va donar-li faccions subsaharianes. En Francesch Bonjoch la va serrar per la base i la va posar com a reclam a la porta de la seva puda (una espècie de taverna de l’època) situada al moll i de seguida es va fer molt popular al barri. Els veïns també l’anomenaven el “papus” i servia per espantar la canalla que no obeïa els pares, sovint els amenaçaven dient-los que vindria a buscar-los “lo negre de la Riba”, a l’estil de “l’home del sac”.

Joan Molas i Casas li va dedicar un article molt divertit al diari L’Esquella de la Torratxa l’any 1887 en el qual deia que quan ningú els veia, El Negre de la Riba i l’estàtua de Neptú que hi havia al davant els dos n’estaven farts de veure el contraban del moll de la Barceloneta i el Negre de la Riba estava fart de veure passar-hi els senyors rics que es dedicaven al comerç d’esclaus. Ens diu que:


Font de Neptú, ara a la plaça de la Mercè
“Neptuno deya que si era de perda es que l’havían fet tornar de pedra las cosas que havía vist; y´l Negre de la Riba assegurava que avants no era negre. Deya que havía sigut blanch, molt blanch; però que havía vist cosas que l’ havían fet tornar blau, y que á forsa de tornarse blau´s va quedar negre. Y aixís parlaven y contavan cuentos; pero de repent lo Negre callava y Neptuno se girava d’esquena á terra tornant a mirar al mar. Era que arribava una llanxa ab contrabando y Neptuno deya al Negre, ab certa sorna:-No t’emboliquis”


És curiós perquè l’estàtua de Neptú també va fer un parell de viatges. L’any 1826 havia estat col•locada davant el Negre de la Riba, el 1919 va passar als Jardins de Labiral de Montjuïc per anar a parar el 1983 a la plaça de la Mercè, que és on la tenim ara...

Amb la reforma del moll les pudes van desaparèixer i el “negre” va ser traslladat primer a un magatzem de vins dela mateixa família que tenien prop de l’antiga plaça de toros del Torín de la Barceloneta i després va anar rondant per altres establiments com per exemple un a prop del cementiri del Poblenou i posteriorment al Barri de Sant Martí, a una zona coneguda com la Ciutat d’en Nyoca.

Sembla que fins el 1887 va estar sempre en locals dels Bonjoch fins el 1887, en què va morir l’últim descendent de la família. En tot aquest transit fins i tot va arribar a presidir un ball, motiu pel qual va ser restaurat i se li van afegir les extremitats de guix pels punts que les tenia trencades. Més tard, tenim notícia que va decorar una portalada al número 8 del carrer Castillejos. Més tard, un comerciant de vins el va comprar i el va tenir breument al Carrer Pallerols, més o menys fins l’any 1900 en que va tancar el seu negoci.
Anunci de Josep Moragas venent el Negre de la Riba al 1919

Va ser aleshores quan en Josep Moragas (no l’heroi de la guerra de successió sinó un home que tenia un taller de maquinària) va comprar-lo i el va portar a una torre que es va fer a la muntanya del Carmel i el va posar com a decoració d’una de les façanes, posant-hi a sota “el renombrado Negro de la Riba”.

Diu Carreras Candi, que per aquell temps els veïns de la Barceloneta de vegades passaven a veure el seu antic veí de la Riba a la muntanya del Carmel. Josep Maria Huertas Clavería va trobar remenant els arxius fotogràfics de Barcelona, una imatge d’aquell període.

Sabem, per un anunci publicat a la Vanguardia l’any 1919 que el Senyor Moragas que deuria tenir guardat el mascaró al Poblenou, en concret al Passeig del Cementiri 236 se’l va voler vendre l’any 1919.

Negre de la Riba a la torre d'en Moragas al Carmel trobada per Huertas (IMH)
Després d’això semblava que se li havia perdut la pista, però Francesc Carreras Candi, s’alegrava anys després, d’haver rebut una trucada d’una família que el tenia i li va deixar veure. En aquell moment, a l’any 1933 el Negre de la Riba es trobava al passatge de Corbinetty, actual passatge del General Bassols, prop del Cementiri del Poblenou, en mans de la família Pla.

Resulta que en Moragas havia permutat la seva torre al Carmel amb un solar del mateix passatge i pel que sembla ningú li havia comprat el Negre de la Riba responent a l’anunci al diari i per tant va passar a mans d’aquesta darrera família, que l’any 1934 el va donar al Museu Marítim de Barcelona, lloc on actualment es pot veure la figura autèntica i on es va descobrir que no es tractava d’un guineà sinó d’un indi iorquès. Malgrat totes les voltes que va donar l’estatueta els veïns de la Barceloneta no l’havien oblidat i l’any 2003, quan es celebrava el 250º aniversari del barri, el van tornar a portar al barri on es va fer conegut, fins i tot en alguns carnavals l’havien passejat pels carrers.