Avui era jo a la feina i he sentit una flauta de Pan de plàstic. Aquella melodia simple i repetitiva m’ha fet venir a la ment un misteri que em colpia sempre de petit.
Quan era un marrec, uns quants cops a la setmana sentia aquesta mateixa melodia, i com que ja se sap que quan ets petit tens molta imaginació, em pensava que era alguna consigna secreta i misteriosa, alguna mena d’associació secreta es comunicava amb aquesta musiqueta, o bé servia per parlar amb els extraterrestres com a “encuentros en la tercera fase”.
El dia que vaig sentir des del pati de l’escola aquesta melodia, vaig avisar els meus amics. A partir d’aleshores vam començar a especular sobre el misteri que s’amagava darrera la melodia.
Un dia, passant prop del mercat amb ma mare, vaig veure un home amb una motocicleta, que a la part del darrera duia un estrany dispositiu rodant que es movia amb el motor. Allò confirmava les meves sospites, allò havia de ser una màquina secreta. L’home anava tocant aquella melodia. Si! Era ell! L’havia descobert!
Una dona gran es va acostar lentament amb uns ganivets de cuina a les mans. La història es posava interessant! Seria aquella dona d’una societat secreta enemiga?
La vella va donar-li el ganivet a l’home de la moto. Aquest el va afilar amb aquella misteriosa roda i el va tornar a la senyora. Aquesta li va donar les gràcies i algunes monedes.
Havia descobert que no es tractava de cap secta secreta, que no era una qüestió d’espionatge, i que acabava de descobrir que aquell home era una persona que es dedicava a esmolar ganivets amb una roda giratòria.
Avui, ja barbut, he sentit el so misteriós mentre teclejava davant d’un ordinador i se m’ha posat la pell de gallina. Era aquell mateix soroll que havia fet volar la meva imaginació feia tants anys. Poc després he vist passar l’esmolet a través de la porta de vidre.
Una de les primeres notícies que he tingut dels esmolets ambulants era que després de la desfeta de 1714 es va prohibir als barcelonins per precaució davant possibles revoltes, tenir més d’un ganivet de cuina a casa i que aquest havia d’estar sempre lligat amb una cadena a la pota de la taula. Si es trobava algú amb el ganivet deslligat durant aquells anys immediats a la guerra de successió el càstig no era altre que el de la pena de mort. Els esmolets eren a la força ambulants aleshores, i anaven de casa en casa esmolant els estris de cuina que estaven encadenats a la taula.
La majoria dels que es dedicaven a fer d’esmolet eren immigrants occitans de la Provença en la seva majoria o bé més recentment, gallecs.
Havia arribat a tal punt l’associació d’idees esmolet = gavatx, que quan en alguna obra de teatre sortia algú que venia del nord, el caracteritzaven amb una roda d’esmolar a les espatlles.
Els esmolets de peu eren els que com hem dit, duien la mola a les espatlles, mentre que els de cotxe eren aquells que afegien una rodeta a la mola per dur-la a mode de carretó.
Deia ja aleshores Joan Amades als comentaris que va fer el 1945 sobre una antiga auca de baladrers de Barcelona que els esmolets anunciaven la seva presència amb “un toc especial de siringa o flauta de Pan, anomenada a Barcelona, sonaveus”. I pel que veig no he estat l’únic en trobar cert misteri en aquell so, ja que el descriu com “una tocada típica, dolça i melodiosa [···] que moltes vegades ens ha embadalit i que tantes vegades hem tractat de recollir i de transcriure melòdicament però se’ns ha fet impossible destriar i de penetrar-hi”.
Explica també que un cop va intentar enregistrar-la amb un disc gramofònic “però l’esmolet cercat es va espantar i res del que li vam prometre el va seduir, tot i la seva pobresa”.
Aquesta música no deixa doncs encara de tenir aquell regust misteriós que de petit li havia atribuït. És en certa manera un so que ens queda del passat i pot desaparèixer aviat. Un so que un vell esmolet ambulant d’esguard cansat, potser l’últim de la història de la nostra ciutat, encara repetia pels carrers aquest matí mentre arrossegava la seva vespa destartalada carrer amunt amb la seva mola giratòria.
Un so que d’aqui uns anys serà la música de Barcelones d’altres temps, d’altres Barcelones, que les noves generacions encara podran sentir si paren una estona en silenci i paren atenció.
PS: Les sentiran? No ho sé... Amades, amic: En quan vegi un altre cop l’esmolet el grabo amb el telèfon mòbil. Aquest cop no se’ns escapa!
Quan era un marrec, uns quants cops a la setmana sentia aquesta mateixa melodia, i com que ja se sap que quan ets petit tens molta imaginació, em pensava que era alguna consigna secreta i misteriosa, alguna mena d’associació secreta es comunicava amb aquesta musiqueta, o bé servia per parlar amb els extraterrestres com a “encuentros en la tercera fase”.
El dia que vaig sentir des del pati de l’escola aquesta melodia, vaig avisar els meus amics. A partir d’aleshores vam començar a especular sobre el misteri que s’amagava darrera la melodia.
Un dia, passant prop del mercat amb ma mare, vaig veure un home amb una motocicleta, que a la part del darrera duia un estrany dispositiu rodant que es movia amb el motor. Allò confirmava les meves sospites, allò havia de ser una màquina secreta. L’home anava tocant aquella melodia. Si! Era ell! L’havia descobert!
Una dona gran es va acostar lentament amb uns ganivets de cuina a les mans. La història es posava interessant! Seria aquella dona d’una societat secreta enemiga?
La vella va donar-li el ganivet a l’home de la moto. Aquest el va afilar amb aquella misteriosa roda i el va tornar a la senyora. Aquesta li va donar les gràcies i algunes monedes.
Havia descobert que no es tractava de cap secta secreta, que no era una qüestió d’espionatge, i que acabava de descobrir que aquell home era una persona que es dedicava a esmolar ganivets amb una roda giratòria.
Avui, ja barbut, he sentit el so misteriós mentre teclejava davant d’un ordinador i se m’ha posat la pell de gallina. Era aquell mateix soroll que havia fet volar la meva imaginació feia tants anys. Poc després he vist passar l’esmolet a través de la porta de vidre.
Una de les primeres notícies que he tingut dels esmolets ambulants era que després de la desfeta de 1714 es va prohibir als barcelonins per precaució davant possibles revoltes, tenir més d’un ganivet de cuina a casa i que aquest havia d’estar sempre lligat amb una cadena a la pota de la taula. Si es trobava algú amb el ganivet deslligat durant aquells anys immediats a la guerra de successió el càstig no era altre que el de la pena de mort. Els esmolets eren a la força ambulants aleshores, i anaven de casa en casa esmolant els estris de cuina que estaven encadenats a la taula.
La majoria dels que es dedicaven a fer d’esmolet eren immigrants occitans de la Provença en la seva majoria o bé més recentment, gallecs.
Havia arribat a tal punt l’associació d’idees esmolet = gavatx, que quan en alguna obra de teatre sortia algú que venia del nord, el caracteritzaven amb una roda d’esmolar a les espatlles.
Els esmolets de peu eren els que com hem dit, duien la mola a les espatlles, mentre que els de cotxe eren aquells que afegien una rodeta a la mola per dur-la a mode de carretó.
Deia ja aleshores Joan Amades als comentaris que va fer el 1945 sobre una antiga auca de baladrers de Barcelona que els esmolets anunciaven la seva presència amb “un toc especial de siringa o flauta de Pan, anomenada a Barcelona, sonaveus”. I pel que veig no he estat l’únic en trobar cert misteri en aquell so, ja que el descriu com “una tocada típica, dolça i melodiosa [···] que moltes vegades ens ha embadalit i que tantes vegades hem tractat de recollir i de transcriure melòdicament però se’ns ha fet impossible destriar i de penetrar-hi”.Explica també que un cop va intentar enregistrar-la amb un disc gramofònic “però l’esmolet cercat es va espantar i res del que li vam prometre el va seduir, tot i la seva pobresa”.
Aquesta música no deixa doncs encara de tenir aquell regust misteriós que de petit li havia atribuït. És en certa manera un so que ens queda del passat i pot desaparèixer aviat. Un so que un vell esmolet ambulant d’esguard cansat, potser l’últim de la història de la nostra ciutat, encara repetia pels carrers aquest matí mentre arrossegava la seva vespa destartalada carrer amunt amb la seva mola giratòria.
Un so que d’aqui uns anys serà la música de Barcelones d’altres temps, d’altres Barcelones, que les noves generacions encara podran sentir si paren una estona en silenci i paren atenció.
PS: Les sentiran? No ho sé... Amades, amic: En quan vegi un altre cop l’esmolet el grabo amb el telèfon mòbil. Aquest cop no se’ns escapa!
17 comentaris:
Ei Dani, molt interessant!!! Mira, a uns mesos vaig fer una foto ... http://guillemcarbonell.blogspot.com/2008/02/lesmolador-de-ganivets-encara-societat.html
Dani un post interessant, que tremoli Joan Amades
xD
DANI AN SAPS UN NIU.....JUGANT AMB B..........
M’he trobat amb el teu interessantíssim blog i de seguida l’he comentat al meu, un blog que he anomenat Fuentes de la Memoria (http://blogs.uab.cat/memoria) . Un espai per compartir notícies i coneixements on pots participar quan vulguis, perquè la idea es aquesta que sigui un blog obert a tothom que vulgui aportar sense que calgui un to acadèmic.
Enhorabona per la feina i arreveure!
Hola Dani! Sóc Anaïs19 a patatabrava i tot xafardejant per allà he arribat al teu blog! M'encanten els teus posts, m'en he llegit uns quants i crec que hauré de passejar-m'hi bastant per Altres Barcelones... ^^
D'altra banda et volia fer una pregunta (ja que vaig llegir al fòrum de la facultat que tens el CAP i ja t'has llicenciat): realment és tan difícil trobar feina amb la Història? O és un mite? Com a mínim jo faré la carrera i procuraré no pensar en el que em depari el futur, però estic farta dels comentaris de la gent xDDDDD
Bon estiu company!
Hola! que tal?
Acabo de descobrir el teu blog i he de felicitar-te ;)
Curiós lo de la melodia misteriosa, jo quan era petita pensava que la melodia sortia del parc, que el produïen les cadenes dels gronxadors, encara avui en dia sempre que escolto la flauta sempre m'imagino als nens al parc.
No es tant interessant con la teva versió, pero wenu així veiem que l'imaginació de petits ens pot portar d'una mateixa cosa mil i una situacions.
Que vagi be!
Erika
A Sants, a la vora del mercat d'Hostafrancs en voltava un cada dissabte. Si més no fa tres anys, ara visc a Gracia i pel mercat de l'Abaceria central encara no n'he sentit cap.
Daniel Cortijo:
Et felicito nano, molt bona l'entrada.
Saps què? la meva àvia, de Girona, sempre ens deia, de petits, que erem uns esmolets. Jo em pensava que ho deia perquè encara érem petits de mida, però pensant pensant m'he adonat que ho deia perquè no paravem mai quiets, anant d'un costat a l'altre, ara aqui... ara allà...
L.
Bon dia Dani,
Tal i com et vaig avançar dissabte a la trobada avui he mirat el teu bloc, i t'he d edir que em sembla d'allò més interessant.
Per cert una dada, al meu poble deien que quan se sentia un esmolet ( el so de la flauta que deies), és que venien ventades!
A cada indret pots veure que hi ha una història diferent...
Et convido a passar per el meu bloc quan vulguis, hi seràs benvingut!
Salut i foc!
Hola dani! Et passe un bloc que et pot semblar interessant: www.historialocalclub.blogpot.com , es tracta d'un recull de pagines que en parlen de la història local.
Enguany no veniu a vestes, eh!
ei!!! ens vam conèixer ahir per les festes de Gràcia :) molt interessant el blog! en saps un pou!
ens veiem dijous al concert del Belda!
estic per fer-me anarco-carlista ;)
"Esmolet viu fas cara de bo ...." Et sona aquesta cançó? una altre personatge que ja tampoc es veu i que quan era petit el veia pel barri era la que cridava "Peixet de la Truita net i viu", que anava carregada amb una galleda i una balança romana.
Et felicito Dani, ets un pou ple de coneixement ;-)
Salut!!
David Parcerisa.
Hola Dani, enhorabuena por tu blog.Hace unos dias me encontré con tu padre y me habló de tí.Soy de Castellón y estoy pasando un tiempo en tu ciudad,bueno más bien en la Quirón donde tengo a mi padre ingresado y donde tengo puestas mis esperanzas de que vuelva a casa pronto.Yo tambien soy una apasionada de la historia como tú.Soy profesora en bachillerato y este año tambien en 2º de la ESO.Este trabajo es apasionante y muy enriquecedor.La verdad es que es toda mi vida.Deseo que tambien sea la tuya y que tengas mucha suerte en todo lo que te propongas.Un saludo a tu padre,Beatriz Segarra
Dani, el video de l'esmolet de Bdebarna el vaig posar jo ahir.
No se si el van fer pel centre cívic, el vaig trobar ahir per casualitat i vaig pensar que potser t'agradaria veurel.
Saluts!
David, acabo de trobar la web de l'autor del vídeo. Sembla ser que si, el van fer per al centre civic.
http://www.pregon.org/
Un artista que es dedica a enregistrar el paisatge sonor urbà de diferents indrets...com els pregoners...interessant! Salut!!
És ben curiós aquest article dels "esmoladors" (així en diem a Callosa).
Jo de menut preguntava a ma iaia què era aquell soroll, i ella em dia que era ben clar, que la melodia deia "l'esmoladoooooo-ooo-oor".
L'altre dia, farà unes setmanes, una xica de Txèquia que es va quedar a ma casa, es va sorprendre molt de sentir el soroll tan estrany (a Sant Vicent del Raspeig encara n'hi ha esmoladors).
Li vaig dir que era un home que anava esmolant els ganivets per les cases, i es va pensar que li prenia el pèl. No entenia perquè algú havia de voler anar casa per casa esmolant ganivets, quan tothom podia tindre una pedra d'esmolar a casa.
No vaig saber què dir-li. Ara entenc, que després de la desfeta (en el cas valencià a Almansa, 1707), s'aplicaria una llei semblant a la que més tard es va aplicar al Principat.
Avans d´ahir el vaig veure. Semblaba que a Barcelona no hi veuría un, mes a la ciutat d´Esplugues on visc , el esmolador xiulant amb el seu xiulet, pasetjaba per el carrer.Soc un nou barceloní, ens veiem al teu bloc.
Saluts, gabriel
Publica un comentari a l'entrada