Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

19 de gen. 2013

Sant Antoni del Porquet, la cavalcada dels Tres Tombs i la Rifa dels Porcs

Sant Antoni Abat. Gravat del s.XVIII (IMH)
Estem a dia 19 de gener. Avui molts barcelonins aniran al barri de Sant Antoni per beneir els seus animals, fa un parell de dies va ser el dia de Sant Antoni, un dia que com Sant Jordi, no és festiu al nostre calendari però en canvi és considerat una festa de les més emblemàtiques de Barcelona. Aquests dies de ben segur hem sentit a parlar de coses com “els tres tombs” o bé la “rifa del porc”, i el barri de Sant Antoni està de festa.
Però, sabem realment quin és l’origen d’aquesta tradició? Antoni Abat era patró de les cavalleries i antigament patró de molts gremis relacionats amb el que vindrien a ser ara els “transportistes”: El gremi de carreters, els cotxes, els traginers, tartaners i llogaters de mules. Però normalment no sentim a parlar tant de Sant Antoni Abat sinó de Sant Antoni del “porquet”.
Això és precisament perquè iconogràficament s’acostuma a representar aquest sant amb un Porquet, i com veurem, hi ha coses en aquesta festa bastant relacionades amb el porc.
De fet, antigament es celebrava i enguany s’acaba de recuperar “la rifa dels porcs”, un sorteig que abans es realitzava per aconseguir diners per mantenir la antiga ordre dels antonians, que havien estat fundadors de l’hospital de Sant Llàtzer l’any 1115, fins que amb la desaparició formal de l’ordre, el benefici va anar a parar a l’Hospital de la Santa creu i posteriorment l’Estat va absorbir-lo en la Loteria Nacional.
La venda de números d’aquest sorteig era molt cridanera perquè els venedors de cupons es passejaven per tot el barri amb el parell de porcs que serien sortejats. Un d’ells tocava el flabiol i l’altre el sac de gemecs, de fet, d’això va sorgir una frase popular que diu “voltar més que els porcs de Sant Antoni” Així doncs, aquests porcs deurien acabar ser de carn ben magre de tant voltar, perquè de greix en cremaven durant aquells dies...
Rifa dels porcs segons un dibuix de M. Moliné
El fet que et toqués un porc a la rifa de Sant Antoni era la gran festa, no mataven el porcs a l’escorxador, sinó al carrer, davant la casa del guanyador. Allà si concentrava bona part del veïnat i es feia una gran festa. Abans però, no hi havia un servei de neteja com l’actual i el carrer quedava brut de sang i llard durant uns quants dies.. era una cosa un tant fastigosa. La rifa encara es fa avui pel que he vist, i de fet, fa uns anys els diables del barri de Sant Antoni van incorporar un element mític del bestiari festiu que ja és famós, “La porca”, una porca que llança foc! però bé, més enllà dels porcs de granja que tots coneixem, la tradició de St Antoni també ha influeix en altres animals com sense anar més lluny els “porquets de Sant Antoni”. Segur que els heu vist alguna vegada, son aquells petits crustacis que es troben sovint a la muntanya, que quan els toques es pleguen en si mateixos i es fan una piloteta. 
 Però a part del porc si hi ha algun protagonisme històric animal en aquesta festivitat és la dels cavalls, i d’aquests animals ve de la rua dels “Tres Tombs”, un cercavila on antigament la gent que duia cavalls, els qui eren cotxers, traginers o duien tartanes o mules beneïen les seves muntures passant en processó davant el sacerdot, que podríem dir que feia una benedicció en sèrie o en cadena que és precisament el que es celebra avui.
Porquets de Sant Antoni (font:xtec.cat)
Sobre l’origen del perquè de “tres tombs” hi ha diverses versions: Hi ha qui diu que aquest tres tombs eren els que feia el genet sobre les potes del darrera davant del capellà que beneïa la munta, com als “jaleos” que es fan tradicionalment a Menorca per aquestes dates. Una altra versió parla de els tombs que es feien al voltant d’una creu prop del lloc on es beneïen els animals i una altra diu que la cavalcada es feia circular al voltant de l’illa de cases. El que si que sabem del cert és que aquell dia fins i tot els traginers més pobres feien un esforç i es gastaven els petits estalvis que tenien en engalanar els cavalls amb decoracions de seda de colors llampants i coses d’aquestes. Amb el pas del temps el que més ha canviat és la vestimenta. Es va passar de dur el vestit tradicional de vellut d’anar amb espardenyes a anar vestits amb frac, i més enllà de la cavalcada i la zona de Sant Antoni també tenien molta importància els balls. 

Cavalcada dels Tres Tombs segons un dibuix de J. Lluís Pellicer
Més enllà de la part espiritual de la festa també tenia molta importància la part purament festiva que va prendre especial volada sobretot a partir del segle XIX. Per aquelles dates es van afegir a la festa els veïns de Sants i Hostafrancs, molts d’ells gitanos que ja antigament s’hi havien establert per canviar les rodes dels carros que passaven per la creu coberta i anaven precisament al Portal de Sant Antoni pel que actualment és l’Avinguda Mistral. Els gitanos d’Hostafrancs van donar-li a la festa un toc més desenfadat i entusiasta. Però a part del portal de Sant Antoni, on ara hi ha el mercat, també hi havia un altre nucli important, la Plaça dels Traginers, una placeta molt maca on ara es poden veure part de les muralles romanes, una plaça que queda amagada rere l’edifici de Correus. En aquella plaça s’hi organitzaven balls i festes, organitzats normalment pel gremi de traginers. Amb el pas del temps però, amb la desaparició de la unitat que proporcionaven els gremis també la festa es va anar descentralitzat, i la festa al carrer va anar sent substituïda per la festa a locals privats de les associacions que també muntaven envelats als descampats del Raval. Aquests balls de fets, també eren molt importants ja que era un dia en que les noies i els nois solters intentaven posar-se ben guapos perquè era el dia ideal per trobar parella o prometre’s. Ara això del “ligoteo” als envelats es va perdent, però mira, l’altre dia vaig passar en bici per l’Avinguda Mistral i vaig veure que havien muntat un envelat on hi feien concerts. Així doncs, solters, ja sabeu, a l’atac que se us passarà l’arròs!! Però si sou dels qui preferiu històries sòrdides recordeu que més enllà de la festa, Sant Antoni també va ser un lloc molt sinistre, on s’hi executaven persones, no només porcs...

comentaris (3)
Share |

19 de març 2012

La Constitució de Cadis de 1812 i el seu rastre a Barcelona

Avui fa exactament 200 anys, en plena guerra del francès, a la ciutat andalusa de Cadis es promulgava la primera constitució de la història d’Espanya sota la protecció militar de naus britàniques que bloquejaven la costa. En aquell moment Barcelona, com tot el Principat de Catalunya havia estat annexionada a l’Imperi francès de Napoleó Bonaparte.
Passats dos segles sembla que la presència de la Constitució de Cadis a la nostra ciutat sigui ja cosa del passat. Però si estem atents i mai perdem la curiositat per redescobrir els petits detalls que s’amaguen a les parets podrem veure que encara avui es poden llegir un parell d’articles d’aquesta constitució a la catedral i que fins i tot hi ha una placa enorme que dedicava una de les places més importants a “la Constitución”.
Per poder transcriure els textos constitucionals de la Catedral, cosa que a primer cop d’ull sembla una tasca molt difícil més enllà d’algunes paraules aïllades ens podem ajudar de la versió íntegra del text que es pot descarregar del web del Congrés dels Diputats espanyol ja que l’eina de cerca per paraules dins el document PDF ens pot ser de gran ajuda.
Comencem la nostra aventura doncs, i ho farem per la Porta de la Pietat, la que es troba a la part posterior del temple donant al carrer de la Pietat, on hi ha un retaule de la Pietat, que per cert, no és l’original sinó una reproducció feta de plàstic que s’hi va posar després d’un intent de robatori. Segons J.M. Martí i Bonet, Canonge i Delegat Diocesà de Patrimoni Cultural de l’Arquebisbat de Barcelona, L’original es troba a l’interior de Sant Sever, al costat del claustre de la Catedral.

Un article de la constitució just sota el retaule de la Pietat, al carrer de la Pietat

Si parem atenció veurem que tot just sota el retaule hi ha unes lletres mig esborrades entre les quals es poden llegir coses com: “ON, DE TODOS, MO EL SER, OS Y BE”. Vist així, sembla que ben poca cosa en podem treure però si fem us del cercador al PDF trobem l’article 6è del capítol II que diu el següent:
El amor de la Patria es una de las principales obligaciONes DE TODOS los españoles, y
asimisMO EL SER justOS Y BEnéficos.
Aquest article doncs, és un dels textos fundacionals del nacionalisme espanyol embrancat al concepte de nació-estat provinent dels conceptes liberals, un nacionalisme basat en una constitució que exclou legalment el sentiment de pertinença a les nacionalitats històriques en favor d’un nacionalisme espanyol centralista d’arrel castellana. Vaja, allò que ara està tan de moda i que és anomenat pels seus seguidors erròniament no-nacionalisme... El fet de la obligació de “ser justos y benéficos” és més una declaració de principis que una altra cosa...
Si seguim donant la volta per l’absis de la Catedral anirem a parar a la Plaça de Sant Iu. Allà, just darrera de la placa que indica el nom de la plaça també hi veiem unes lletres borroses. En aquest cas el que es pot llegir és “LIBRE, PUEDE”.
Rere la placa de la Plaça de Sant Iu es poden intuir algunes paraules encara

Si tornem a cercar dins el document de la constitució trobarem a l’article 2n del Capítol I el següent:
La Nación española es LIBRE e independiente, y no es ni PUEDE ser patrimonio de ninguna
familia ni persona.
Aquest article fa referència clarament a una limitació de poders per part de la monarquia, ja que en aquesta nova constitució, el rei havia de compartir la sobirania amb les corts.
Però us estareu preguntant, què nassos hi pinten aquests articles legals a les parets de la Catedral i quan els van posar? Doncs segons J.M. Martí i Bonet després que Ferran VII hipòcritament fes un manifest declarant “Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional” es va imposar que totes les façanes de les catedrals tinguessin escrits alguns articles de la Constitució de 1812. Més tard el mateix rei perseguiria sense miraments els mateixos librerals que l’havien redactat en el context de la restauració.
L'havieu vist mai al balcó de l'Ajuntament?
Durant els temps del franquisme sovint s’havia dit que aquests textos eren les parts de la Constitució que anaven contra l’Església Catòlica, però això és impossible ja que només un article, el 12è, anomena a l’Església Catòlica i diu precisament això:
La Religión de la Nación española es y será perpetuamente la Católica, Apostólica y Romana, la única verdadera. La Nación la protege por leyes savias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquier otra.
Però tot i que com acabem de veure aquest text acceptava la supremacia de l’Església en matèria espiritual, sobretot durant els períodes en què el liberalisme era perseguit, aquesta constitució, que s’esmentava amb el nom en clau de “la Pepa” segurament per haver estat promulgada un 19 de març, dia de Sant Josep, sovint fou utilitzada com a símbol anticlerical en resposta a una Ésglésia majoritàriament partidària de la societat tradicional i la restauració de l’absolutisme. Es va arribar fins i tot a prohibir en algunes èpoques les típiques capelletes de sants que hi havia a les façanes de les cases obligant a substituir-les per articles de “La Pepa”.
L’any 1842 també fou important en aquesta dèria constitucionalista ja que fins i tot es va promulgar una llei per la qual totes les capitals de província i poblacions importants havien de rebatejar la seva plaça major amb el nom de “Plaza de la Constitución” fent referència a l'aleshores constitució vigent de 1837, que era més conservadora.
Una de les poques botigues on no venen barrets de mexicà
A Gràcia, per exemple, la plaça on ara hi ha el Mercat de la Llibertat es va passar a denominar així, i també la Plaça Sant Jaume de Barcelona on, malgrat una placa de dimensions contundents encara ho recorda a la mateixa façana de l’Ajuntament, aquesta passa desapercebuda per la majoria dels barcelonins. Per contra, una vegada em vaig trobar una turista que em preguntava per la “Plaza de la Constitución”, perquè hi havia vist una placa. Sembla que els estrangers, van més encuriosits per la ciutat que nosaltres, potser hauríem de mirar Barcelona amb ulls de turista més sovint.
I parlant de turisme, si volguéssim comprar algun record de Barcelona podríem anar a una botiga que hi ha al carrer Portaferrissa el nom de la qual també fa referència a la Constitució de Cadis de 1812, amb una expressió que, caricaturitzant el caràcter dels liberals de l’època, encara alguns utilitzen com a sinònim de desori i descontrol...
Si en voleu saber més us animo a que escolteu avui cap a les 17:00 el programa Extraradi de COM Ràdio on us parlaré de com es vivia a Barcelona aleshores i després passeu a veure en directe el Connexió Barcelona de BTV on us ensenyaré aquestes marques. Si voleu fer-ho presencialment també podeu venir a la Ruta del Born que fem amb Cultruta ja que sempre que hi passo ho explico de fa temps però al bloc m'ho tenia callat a l'espera del bicentenari...

comentaris (10)
Share |

28 de nov. 2011

El carrer de Ja hi som


Si volem pujar a Vallvidrera ho podem fer en transport públic, ja sigui en bus o funicular, en cotxe o moto i en bicicleta. Però si optem per anar-hi a peu pujant per les costerudes escales que hi ha en la drecera de Vallvidrera i les pugem totes fins al final podrem arribar a un petit replà on durant molts anys, tothom exclamava el mateix: “Ja hi som!” Per aquest motiu, el carrer en atzucac que hi va a parar fou batejat l'any 1992 amb el nom de “Carrer de Ja hi som” passant a ser registrat amb aquest nom al nomenclàtor tal com recorden els veïns.

comentaris (10)
Share |

10 de febr. 2011

passejada per la Barcelona bruta i escatològica

 Ahir es va celebrar la segona xerrada del 1r Cicle Altres Barcelones a la Biblioteca Vapor Vell de Sants. Portava per títol "La Barcelona bruta i escatològica" Avui, l'edició digital del diari La Vanguardia ha publicat un article de Meritxell Martínez on s'expliquen algunes de les moltes coses que es van dir ahir a la xerrada.
L'article ve acompanyat d'un vídeo sobre la temàtica en qüestió realitzat per en Jesús Sancho. La veritat és que ha estat ben curiós poder explicar les històries in situ per veure-les en format audiovisual!
Ah, i la Cristina Savall d'El Periódico també se n'ha fet ressò!
Espero que us agradi!

PD: Ah! per cert, dimecres que ve a les 21:30 teniu una nova cita amb les llegendes de Barcelona!

comentaris (8)
Share |

2 de febr. 2010

La Quinta Forca

Les forques van ser, des de l’Edat mitjana fins al segle XIX, un element quotidià al paisatge barceloní. En el període feudal els senyors tenien dret a alçar forques a les seves terres per demostrar el seu poder jurisdiccional. Generalment hi havia forques de caràcter fix, tot i que en ocasions especials se n’instal•laven de temporals. Solien estar situades a prop dels escorxadors, ben a la vora d’ on també morien els animals o als límits jurisdiccionals o vies d’accés. Als condemnats, normalment, se’ls deixaven varis dies penjats a les forques per tal de donar exemple, i quan es tractava de delictes molt greus fins i tot s’esquarteraven els seus cossos i es deixaven podrir els trossos.
Durant un temps van ser cinc les zones de forques fixes de la ciutat. Una d’elles era la del Pla de Palau, per on ara hi ha la delegació del govern, a l’esplanada de les forques. D’aquesta ja en tenim notícia el 1382, quan els veïns de la zona van demanar al rei Pere el Cerimoniós que traslladés les forques a una altre lloc, ja que allò era un lloc de trànsit on s’hi feia molta càrrega i descàrrega de vaixells.
També hi havia forques al Portal de Sant Antoni; al Pla de la Boqueria, que rebia aquest nom perquè era on es comerciava amb carn de boc; al límit jurisdiccional amb la vila de Sants, a l’actual emplaçament conegut amb el nom de Creu Coberta i la cinquena forca estava situada en un lloc molt més llunyà: més o menys per on ara hi ha el Nus de la Trinitat, un lloc conegut com el Turó de Finestrelles. Hi ha qui ho situa al carrer Suñol i Gros Si ja avui dia, aquest és un lloc al qual es .triga arribar-hi, fins i tot en metro, des del centre de la ciutat, en aquells temps era un lloc remot, d’ encara més difícil accés. Aquest emplaçament era un dels accessos que comunicava el Pla de Barcelona amb el Vallès, així que la ubicació de forques en aquesta zona tenia un caràcter dissuasori per aquelles persones que s’endinsaven dins el Pla de Barcelona. Des d’aleshores, quan volem expressar que una cosa està molt lluny, encara diem que “Està a la quinta forca”.
La darrera execució mitjançant la forca data de l’any 1832, aquesta es va realitzar a la presó vella de la Ciutadella, situada on ara hi ha l’ IES Jacint Verdaguer. El 28 d’abril d’aquell mateix any apareixia un decret que substituïa les forques pel garrot vil, abans reservat només a la noblesa, ja que pel fet de morir assegut i tenir una agonia més curta es considerava una mort més digna:

“Desitjant conciliar el darrer i inevitable rigor de la justícia amb la humanitat i de la decència de l’execució de la pena capital.”


La Quinta Forca 01/02/10

comentaris (12)
Share |

26 de gen. 2010

La Seca. una fàbrica de moneda a Barcelona

Perduda entre carrerons estrets, formant una illa de cases amb els carrers Seca, Mosques, Flassaders i Sirera del barri del Born, es troba La Seca, una antiga fàbrica de moneda. La denominació Seca prové de l’àrab “Sekka” i el seu significat és precisament: casa on es fabrica moneda.

Les primeres notícies documentades que tenim del funcionament d’aquesta indústria daten del 1441, tot i que es calcula que ja des del segle XIII podria estar activa.

Els encarregats de dur a terme aquesta tasca eren coneguts com a moneders, aquest ofici era tot un privilegi, ja que només s’hi podia accedir per línia hereditària (tenint pares o avis moneders) o bé per la concessió d’un gràcia reial, com si es tractés de l’atorgament d’un títol nobiliari. No es coneix concretament el procés mitjançant el qual es duia a terme l’encunyació de moneda a la ciutat de Barcelona, però probablement era molt semblant al que es feia a altres països.
La primera fase era la de la fosa del metall, sometent el material a elevadíssimes temperatures, tot seguit se’n feien planxes de les quals en sortien uns discs anomenats cospells. Després es feia l’encunyament, mitjançant el mètode de la impressió per percussió i finalment les monedes passaven per un procés de neteja a través de l’aplicació de diferents àcids.

Des de l’època romana Barcino era un centre emissor de moneda, però fou a partir de la creació de la Corona d’Aragó, amb Barcelona com a capital, que aquesta activitat va prendre rellevància, ja que s’havia d’emetre divises que possibilitessin els intercanvis comercials entre els dominis catalano-aragonesos (el Principat, Aragó, València, Mallorca, Sicília, Sardenya i els Ducats d’Atenes i Neopàtria) i la resta de potències mediterrànies.

La producció de moneda no fou interrompuda fins que els antics territoris de la Confederació catalano-aragonesa van ser derrotats pels exèrcits borbònics durant la Guerra de Successió. D’aquesta època, en què l’edifici va ser reconstruït, data el gran escut borbònic que es va instal•lar al portal de la façana que dóna al carrer Flassaders i que avui encara és visible.

Malgrat les reformes, un dels privilegis que va perdre el Principat després de la derrota fou precisament el de l’encunyació de moneda pròpia.

Gairebé després d’un segle, l’any 1808, la Seca barcelonina va reemprendre la seva activitat en el context de la Guerra del Francès. Paradoxalment foren els francesos durant l’ocupació del Principat els primers a encunyar monedes amb la paraula “peseta” com a llegenda. Entre les diverses teories sobre l’origen del nom d’aquesta moneda, la més fonamentada és la que defensa que la paraula “peseta” no és més que el diminutiu de “peça” en català, un terme monetari que ja s’utilitzava en aquestes terres des del segle XV per a designar algunes monedes de plata. La pesseta doncs, no va tardar a expandir-se pels diferents territoris de la Corona Espanyola.

Amb el retorn de Ferran VII s’encunyaren noves pessetes amb el rostre del monarca i l’any 1836 també hi hagué una nova partida de pessetes amb la llegenda “Principado de Cataluña” i l’efígie d’Isabel II. D’aquesta manera s’establí el 1868 com a única moneda de l’Estat Espanyol encunyada en plata. Durant aquesta època la Seca de Barcelona jugà el paper d’una mera sucursal de Madrid fins al seu tancament l’any 1879.

Actualment encara hi ha qui es sorprèn passejant pel barri del Born en passar pel carrer de la Seca i veure una alta xemeneia del segle XIX sobresortint de la teulada (de les poques que encara queden fetes amb teules) d’aquesta antiga indústria. Si seguim passejant per aquesta zona, fins al número 19 del carrer Montcada topem amb un dels edificis que ara formen part del Museu Picasso: el Palau Meca. Segons Joan Amades, aquest era un lloc de visita imprescindible per als que venien a Barcelona, donada la seva majestuositat. Posteriorment aquests visitants anaven a la Seca a canviar moneda antiga per la recent encunyada, que lluïa molt més. Del tragí de persones anant i venint dels dos llocs, segons aquesta versió, prové una vella expressió: “De la Seca a la Meca”.

En els darrers temps l’edifici de la Seca ha estat utilitzat com a magatzem i fins i tot com a discoteca. Avui dia una part de l’edifici està ocupat per una societat gastronòmica basca, mentre que l’altra part encara resta tapiada a l’espera de l’ús com a equipament cultural que en designi l’ajuntament, l’actual propietari de la finca.

comentaris (5)
Share |

11 de gen. 2010

la bomba del carrer Sòcrates de Sant Andreu

Avui a COM Ràdio he explicat en directe la història de la bomba que hi ha enclastada a la façana de la casa que fa cantonada entre el Carrer Gran de Sant Andreu i Sòcrates de la Vila de Sant Andreu. Per qui no l'hagi sentit aqui us el deixo:

Era l’any 1843, Barcelona i altres viles del pla bullien en la revolta de la Jamància. Demanaven representació al govern central de les Juntes Provincials amb les quals s’havia fet caure de la Regència a Espartero i s’oposaven a les mesures centralitzadores del nou govern al que consideraven traïdor. Un dels personatges que més decepció havia provocat era el progressista Joan Prim, antigament molt popular a Barcelona, que un cop instal•lat al govern, va abandonar aquells qui l’havien recolzat.
Sant Andreu, era aleshores un poble més integrat a l’àrea del Vallès que no pas a Barcelona, de la qual estava separada per 6 quilòmetres de distància.
El dia 22 de setembre, les campanes ressonaren fent toc a sometent per tal de cridar als revolucionaris andreuencs a la defensa de la vila.
L’Aleshores brigadier Joan Prim es va parapetar amb les seves tropes en el sector que anava de Cal Borni (Actual escola Turó Blau) fins a la Riera d’Horta (actual Carrer Borriana).
Prim era conscient del perill que corria davant els revoltats andreuencs. Si aconseguia sufocar la revolta, li donarien la faixa de General ascendint-lo, però hi havia possibilitats d’acabar mort en un taüt. Va ser aleshores quan va néixer l’expesió de jugar-s’ho tot a “caixa o faixa”.
Es va iniciar un bombardeig sistemàtic de la vila a base d’artilleria i nombroses cases de l’antic carrer de Casesnoves (Ara Gran de Sant Andreu) es van veure afectades.
Ca N’Aresté, un edifici situat a la cantonada amb l’aleshores Carrer Sant Jaume (Ara Sòcrates), va patir un esboranc però va aconseguir restar en peu. Un dels projectis que hi van anar a parar no va arribar a esclatar. Això solia passar sovint, i el propietari la amagar com a testimoni,
Finalment, Prim, va aconseguir sufocar la revolta i va endur-se la faixa de General a més d’alguns títols nobiliaris, prosseguint així amb la seva extaordinaria carrera militar i política.
Ja a principis del segle XX, al 1909, quan l’edifici es va restaurar, l’aleshores propietari va voler que la bomba estigués fos visible fins els nostres dies enclastada a la façana per a que les noves generacions poguessin recordar el passat de la Vila.

comentaris (10)
Share |

29 de nov. 2009

La Via del Pecat

L’avinguda del Paral•lel, que es va obrir 1894, ja havia estat dissenyada per Ildefons Cerdà a l’hora de planejar l’eixample de la ciutat. Aprofitant el que havia estat el Camí Ral de Sants, va projectar una avinguda que coincidia amb el Paral•lel 41º 22’ 33’’ del planeta, de la mateixa manera que l’avinguda Meridiana, construïda, en part, pel traçat del Camí Ral de Sant Andreu, coincidia amb el meridià 2º 30’ 45,38’’.
Aquesta via, junt amb la Meridiana i la Diagonal, de noms bastant tècnics i neutres, foren els únics carrers batejats per Ildefons Cerdà, ja que la majoria de noms de carrers del nou eixample barceloní van rebre noms de conquestes militars, institucions i personalitats rellevants de la història de Catalunya proposats per Víctor Balaguer.
Preveient que aquesta seria una de les principals artèries urbanes de la ciutat, Cerdà havia proposat una distància mínima de cinquanta metres entre façanes a banda i banda de l’avinguda. En aquella època en què el trànsit era molt menor al d’ara, els propietaris dels terrenys van considerar-ho una longitud desmesurada que podia portar a un malbaratament de l’espai, i de les seves pròpies inversions, és clar...
En un principi el consistori no va voler cedir, però finalment es va arribar a una solució intermèdia amb la Ley de casas porticadas de 1882 mitjançant la qual es permetria als edificis fer porxades que sobrepassessin cinc metres la façana a partir de la primera planta. D’aquesta manera, s’aconseguien cinquanta metres de via a peu pla i quaranta (que era la reivindicació dels propietaris) a nivell del pis següent. La urbanització no va ser molt voluminosa en aquella època, però avui dia encara podem contemplar edificis amb porxada d’aquella època quan passegem pel Paral•lel.
Un any més tard, la pressió dels inversors va aconseguir l’aprovació d’una curiosa Ley de construcciones a precario, que permetia construir al nivell dels quaranta metres, sempre que les obres es duguessin a terme utilitzant estructures i materials provisionals.
En aquesta època l’avinguda va començar a poblar-se mica en mica d’edificacions d’aquest tipus. El Teatro Circo Español, inaugurat l’any 1892, obriria una nova etapa en què el Paral•lel es poblaria de teatres, cafès i diversos centres d’oci popular que acabarien donant un marcat caràcter a la zona, fins al punt que ja l’any 1905, Isidre Torres i Oriol definí l’avinguda com l’antítesi del Passeig de Gràcia. Aquell mateix any, Gabriel Cañado va introduir el transvestisme als espectacles que es realitzaven en aquesta via, que des d’aleshores va esdevenir, durant molts anys, un refugi de relativa llibertat per a transvestits i homosexuals de la ciutat en temps de forta repressió.
Fins i tot hi ha qui defensa que l’expressió castellana ser de la otra acera prové d’aquí a causa de la proliferació d’espectacles de transvestisme a locals com El Molino, a la vorera que dóna al Poble Sec, en comparació amb els teatres més seriosos com l’Arnau, de l’altre costat del carrer.
Aquesta també fou una àrea propensa a la combativitat. Durant la Setmana Tràgica de 1909 el Paral•lel esdevingué un nucli conflictiu gràcies a causa d’un contundent piquet comandat per una carismàtica prostituta anomenada Maria Llopis.
Més tard, l’any 1919, la popular fàbrica de les tres xemeneies de la Barcelona Traction, coneguda popularment amb el sobrenom de “La Canadenca”, fou la protagonista d’una de les vagues més importants de la història-
Alguns cafès com l’Español, es convertiren en un niu d’anarquistes i sindicalistes que s’hi reunien per conversar i conspirar.
Més tard, amb l’arribada de l’Exposició Universal del ‘29, que centrava la seva activitat al voltant de la Plaça Espanya, l’Ajuntament cedí definitivament a l’amplada de via dels quaranta metres i s’impulsà la urbanització del Paral•lel.
Eren els temps de la cupletista Raquel Meller, que gaudí de gran popularitat durant els anys ‘20 i ‘30 fins a ser l’artista espanyola més reconeguda internacionalment.
La guerra va representar un dur revés per al Paral•lel. Quan sonaven les sirenes, els llums s’apagaven i els espectadors s’amagaven als seients i els artistes es tiraven a l’escenari. Passat l’ensurt, es feia un silenci dedicat a les víctimes i l’espectacle seguia com si res. Així, el Paral•lel va convertir-se en una espècie de vàlvula d’escapament per a molts barcelonins.
Una funció similar és la que va complir durant el franquisme, tot i que sovint la guàrdia civil vigilava els artistes de prop i una llum vermella els alertava perquè s’autocensuressin.
Tot i això, va ser d’ençà de la democràcia quan aquesta àrea va entrar en el declivi actual.
Anomenada oficialment Avenida del Marqués del Duero o Avinguda de Francesc Layret en diferents moments i popularment coneguda com a Via del Pecat, aquesta avinguda sempre conservà el seu sobrenom cerdanià de Paral•lel, que ha arribat ara al nostre nomenclàtor oficial.

comentaris (10)
Share |

31 d’oct. 2009

Gent de Can Fanga

Els barcelonins, de la mateixa manera que molts habitants d’altres ciutats, tenen alguns gentilicis despectius l’origen dels quals es perd en la memòria col•lectiva.
Una d’aquestes denominacions encara arrelada especialment a les comarques gironines és la d’anomenar a la ciutat Can Fanga, i als seus habitants, gent de Can Fanga o fins i tot canfangueros.
Tractant-se d’un tema de cultura popular hi ha, com sempre, diferents teories sobre l’origen d’aquest sobrenom. La més fonamentada però, sembla lligada directament amb l’època de construcció de l’Eixample barceloní, ja que a finals del segle XIX i principis del XX bona part del Pla de Barcelona es veié afectat per aquestes obres.
La majoria dels solars, doncs, eren buits o en procés de construcció, i pel que fa als carrers, hem de tenir en compte que abans de finalitzar el procés d’instal•lació de llambordes, la sorra i el sauló eren l’única pavimentació prèvia. El Pla de Barcelona havia estat fins aleshores creuat per rieres que baixaven de Collserola, i ara, aquestes, per poc que plogués, reconquerien l’espai entre els carrers.
Tot plegat feia que aquests dies, el més comú fos enfangar-se fins ben amunt, i que la gent que venia de fora, sovint s’emportés aquesta imatge de la ciutat.
El més curiós de tot, és que a l’actual barri de l’Eixample encara queden testimonis materials que ens poden parlar d’aquells temps: es diuen llevafangs i els pocs que queden no són ara més que un element per al record. Tenen forma d’ “H” o de “D” invertida i servien per netejar les soles de les sabates abans d’entrar a casa. Alguns fins i tot es troben acompanyats d’una petita barana metàl•lica per mantenir l’equilibri mentre s’aixeca el peu.

comentaris (11)
Share |

19 d’abr. 2009

Bòria avall


Des de l’Edat Mitjana fins entrat el segle XIX fou molt comú la pràctica de fer “passar Bòria avall” els delinqüents. Aquesta expressió barcelonina era l’equivalent de fer “passar per la vergonya” els condemnats a assots per algun delicte.
L’any 1892, quan ja feia anys que aquest càstig no es practicava a la ciutat, l’artista Francesc Gallofré deixà reflectides amb gran èxit en un quadre anomenat precisament “Bòria avall”, les penúries d’aquells temps.


Durant aquest ritual, el reu era tret de la presó (situada a la Plaça del Rei) passejat per la ciutat amb un rètol penjat al pit que recordava el seu delicte. En alguns casos en canvi, el condemnat duia un collar de cinta vermella on penjaven els objectes robats o les eines amb les quals havia perpetrat el crim.
Sortint de la presó per l’antic Carrer de la Baixada de la Presó (que rebé l’actual nom de “Baixada de la Llibreteria” agafant el nom del carrer contigu no fa gaire, el 1958 per les protestes del veïnat d’un carrer de nom tan antiestètic) baixava el carrer de la Bòria (avui escapçat en gran part després de l’obertura de la Via Laietana el 1909) i començava l’horrible cerimònia enmig d’una munió de gent moguda en gran part per la morbositat.
Obrint aquest patètic “cercavila” el nunci anava cridant a toc de trompeta el delicte pel qual s’executava aquella condemna:
“Mana lo rey nostre senyor, i en el seu nom la Reial Casa del Crim, que aquest home anomenat (...nom del condemnat...) pateixi la pena de (...número d’assots...) assots per (...delicte comès...)”
El seguia l’agutzil i rere el reu, el botxí amb el fuet i els Mossos d’Esquadra. És curiosa l’observació que Joan de Déu Domènech fa sobre la comitiva al seu llibre, que per altra banda m’agradaria recomanar-vos, “L’espectacle de la pena de mort”:
“de tots els integrants del cerimonial d’assotar pel carrer, la dels Mossos és l’única institució que encara perdura”
La ruta de 100 cantonades en cadascuna de les quals es fuetejava el condemnat 100, 200 300 o fins a 500 vegades segons la pena (ja que el nombre era sempre múltiple de 100) seguia traçant un cercle pels carrerons de la Barcelona vella per la Placeta d’en Marcús, Montcada, Rere Palau, , Consolat, Fusteria, Ample, Regomir, Ciutat, Bisbe i Plaça Nova. En arribar-hi eren marcats amb un escut de la ciutat roent a l’esquena per restar estigmatitzats a partir d’aleshores. Tot seguit la comitiva continuava per Corríbia, Tapineria... retornant a la Presó. Ricard Suñé en feu un bon esquema a “Nueva Crónica de Barcelona”:


Però no tothom feia aquesta ruta circular, els qui eren condemnats a pena capital, eren penjats al “Pla de les Forques”, més o menys on avui s’hi escau el Pla de Palau. Les forques es poden encara avui reconèixer en alguns gravats antics de la ciutat.


De vegades, tot i no estar condemnats a mort, alguns reus patien el següent escarment segons diu Vidal i Valenciano a la seva obra “Barcelona Vella”:

“Si’l crim en virtut del qual s’imposava la sentència era tal qu’algun dels delinquients hagués per ell merescut la última pena, los complices que sols s’havien fet mereixedors de la pena d’assots, en la mateixa tarde del dia en que’ls havien sofert eran conduits per la Argenteria al lloch ahont s’aixecava el pitibul, y allí, amarrats en un dels peus de la forca, debien presenciar l’execució”
Per suposat, durant l’Antic Règim, els nobles i privilegiats no foren mai assotats ni castigats en públic, com a molt eren desterrats a un convent o castell.

En el cas de les dones, aquestes tampoc eren assotades, això si, no es lliuraven pas de la “passada de la vergonya”.
A elles se les passejava muntades també en una ase o mula. Duien el cap immobilitzat lligant la barbeta sobre una espècie de suport de la sella amb forma de mitja lluna que els impedia amagar el rostre. Eren mostrades mig nues i escabellades, amb els pits tapats per la seva pròpia cabellera i coronades amb un alt cucurull de cartró, guarnit amb papers de coloraines i picarols.






Diuen alguns que fou precisament una alcavota coneguda amb el nom de la “Tia Caterina” l’última persona en ser “passada per la vergonya” el 22 d’agost de 1816. Encara es conserven gravats que en fan referència. Tot i això, l’anònim dietarista de “Successos de Barcelona” diu el maig de 1834 que “Pel matí, passàren Bòria avall un lladre”.

Avui, baixant el carrer Bòria, malgrat ser ara mig escapçat per la Via Laietana, encara ens podem imaginar la perspectiva que un condemnat podia tenir amb el carrer ple de gent amuntegada que l’escridassava mentre feia força amb les dents esperant les fuetejades que li esperaven tombant a la Placeta d’en Marcús, la següent cantonada...

comentaris (11)
Share |

24 de nov. 2008

Un vaixell cap a Xauxa


Hi ha gent que encara parla d’un país anomenat Xauxa, un lloc llunyà i desconegut. No és aquesta una terra com les altres: Xauxa és el regne de l’abundància, un lloc màgic i enlluernador. Diuen que allà les pedres són de xocolata i torró i que la fusta és de canyella. Allà els nens ja neixen savis, sense necessitat d’anar a escola ni que el mestre els ensenyi la lliçó. De tan llestos, es crien ells tots sols, sense haver-los d’estar al damunt.
També diuen que els fruits dels arbres són menjars cuits i elaborats i que del cel en plouen vestits i joies. Res és antic, res s’espatlla, ni es fa vell. Tampoc es rovella el ferro ni s’acumula pols sobre els mobles. No hi ha normes ni s’ha de treballar. La ganduleria i l’hedonisme són l’única llei vigent.

Com s’hi pot anar? –us estareu preguntant tots- Diuen que de Barcelona, un dijous cada set anys, salpa un vaixell cap a Xauxa. Ningú sap quin dijous serà, ni de quin mes, ni de quin any... Del Moll de la Fusta? Del Port Vell? D’algun espigó amagat?... Ningú ho sap amb certesa, però per poder embarcar-hi cal vestir estrafolàriament, i que l’alegria et corri per les venes!

Serà aquesta la millor solució a la crisi? No ho sé, però sempre ens queda l’esperança...


Foto: Enric Borràs

comentaris (3)
Share |

2 d’oct. 2007

Nou de trinca

Moltes expressions populars a les que hem aplicat un significat conegut per tothom, tenen orígens històrics que s’han esborrat fa temps de la memòria col·lectiva. Algú sap per què quan una cosa està sense estrenar diem que es “nova de trinca”?
El mestre Joan Amades ens ho explica:

“Si ens situem a la plaça del Teatre encarats vers el carrer dels Escudellers a l’extrem de la nostra dreta hi ha un curt carreró paral·lel a la Rambla anomenat del Gínjol; nom que no sabem pas de què li ve. En altres temps se’l coneixia pel del Palamall, o sigui pel joc de pilota, puix que palamall era un dels diversos tipus de joc de pilota.
En aquella època aquest carrer queia molt als afores de la ciutat i és natural que fos utilitzat per jugar-hi a pilota. L’esmentat joc, avui gairebé perdut, tingué antigament gran importància; constituïa un veritable exercici i la pràctica inconscient d’un esport. Les autoritats, si bé moltes vegades l’havien hagut de privar per les discussions i baralles que portava, altres encara l’havien tolerat i àdhuc fomentat com a esbarjo del jovent i exercici corporal de la soldadesca.
Una prova de la gran importància que havia assolit el joc de pilota la tenim en el gran nombre de frases i refranys que ens ha deixat en la llengua viva. Per exemple, l’acte de fer botre la pilota se’n diu trincar-la, i el lloc on es juga el trinquet. Les pilotes eren fetes pels sabaters; eren de cuir gruixut lligat amb fil, també de pell.
Formaven, més o menys, una bola tota boteruda, però així que es tirava a terra unes quantes vegades ja prenia una forma aproximadament esfèrica i hom podia amb facilitat comprovar si havia estat o no trincada, encara que no fos més que una vegada, segons que fos boteruda o esfèrica. Això donà lloc a la frase ésser nou de trinca, o mai no trincat, per indicar que una cosa no ha estat ni tan sols estrenada.”

El “Trinquet” encara es practica, i sobretot al País Valencià, on és coneix popularment amb el nom de “pilota valenciana”.



comentaris (13)
Share |

Subscriure's a: Missatges (Atom)