Altres Barcelones

Joan Amades amb una bandera esperantista el 1909 (BCN)

Els qui heu anat seguint aquest blog des dels seus inicis, deveu saber que Joan Amades, autor dels volums "Històries i Llegendes de Barcelona" que analitza la història de Ciutat Vella carrer per carrer, ha estat una de les meves primeres aspiracions. Ho vaig explicar en aquest apunt. Doncs bé, tal com diu l'Associació Catalana d'Esperanto: Com cada any, el proper dimarts 15 de desembre la comunitat esperantista celebrarà la diada de l’esperanto arreu del món. També a casa nostra, l’Associació Catalana d’Esperanto commemorarà a l’Espai Vilaweb a les 19.00h el naixement de Ludwik Lejzer Zamenhof, iniciador d’aquest idioma creat amb voluntat d’esdevenir llengua auxiliar internacional i facilitar així la fraternitat i la intercomprensió mútua entre els pobles i entre les persones. Enguany, la jornada està dedicada a la figura del folklorista i esperantista català Joan Amades i Gelats i s’emmarca així en la les activitats de l’Any Amades. La xerrada anirà a càrrec de l’historiador Dani Cortijo, autor del blog Altres Barcelones i membre de l’Associació Cultural Joan Amades. L’acte servirà també per presentar el primer panell de l’exposició ‘Els nostres pioners’, comissionada per l’Associació Catalana d’Esperanto i que estarà dedicada, precisament, a Joan Amades. Durant aquest acte, es podran comprar a preu reduït diferents publicacions, com l’Agenda de la Terra 2016, l’única agenda en català, occità i esperanto, o el refranyer esperanto-català de Pedro M. Martín Burutxaga. També a Tolosa de Llenguadoc es celebrarà la festa de l’esperanto el cap de setmana del 12-13 de desembre amb una important representació catalana. Per més infromació consulteu aquï.

Avui el que farem serà una repassada històrica sobre com ha anat evolucionat l’ellnumenat públic a Barcelona i els vestigis que ens ha deixat.

Que els carrers estiguin il•luminats de nit per a que ens hi puguem veure ens sembla la cosa més normal del món. Però de normal no en té res. Abans, els barcelonins funcionàvem d’acord amb el ritme que ens marcava el sol.

Quan marxava el sol, tothom cap a casa, muralles tancades i a dormir! La il•luminació era aleshores molt minsa, un només s’hi podia guipar gràcies als ciris que hi havia posats a les capelletes de sants que hi havia pel carrer. Explica fins i tot una llegenda, que un cavaller al qui perseguien de nit per matar-lo va tenir la sort que es va produir un miracle. Quan passava per davant d’una d’aquestes capelletes, la imatge va bufar els ciris, tot va quedar a les fosques i va poder fugir.

En aquells temps hi havia pels carrers gent amb torxes que es dedicava a acompanyar la gent amunt i avall si havia d’anar de nit, i els cobrava segons el consum de la teia i el temps del recorregut, eren com uns taxistes de la llum, per entendre’ns. Els dies de festa grossa el que es feia és encendre les teieres que es repartien per la ciutat, que eren estructures que aguantaven fogueres alçades i eren controlades per gent amb una bara llaga.

L’any 1752 comencen a instal•lar-se llums d’oli pels carrers de Barcelona. Aquest sistema va perdurar molt en el temps, fins el punt que algunes persones grans encara ho van veure quan eren petites. De vegades eren penjades enmig dels carrers a una certa alçada, i per repostar més oli, encendre o apagar, es feien baixar amb un sistema de politges que encara ens ha deixat alguns vestigis.

Al segle XIX El professor de l’escola de química Josep Roura va instal•lar el primer llum de gas de la ciutat extreta de la destil•lació mineral i ho va fer a la Llotja. Així doncs, les classes de dibuix que s’hi feien eren l’enveja de tothom, fins el punt que el mateix Rei Ferran VII en una visita que va fer a Barcelona ho va veure i va manar que en posessin a Madrid uns anys més tard.

L’any 1841, Carles Lebon guanya el concurs públic obert per l’Ajuntament de Barcelona per subministrar la ciutat d’aquesta substància. És així com es funda la societat anomenada Sociedad Catalana para el alumbrado de Gas, que més tard es diria Catalana de Gas.

Fàbrica de Gas de Lebon (Barcelona á la vista)

Es crea aleshores una fàbrica de gas a la Barceloneta de la qual encara en queden vestigis, la torre i una instal•lació modernista, l’estructura metàl•lica del gasòmetre i fins i tot les oficines centrals, que eren a la Via Laietana, on ara hi ha l’H&M, on hi havia hagut durant molt de temps el museu del gas. Els fanals de gas eren autèntiques meravelles artístiques!

Quan es van inaugurar els primers fanals de gas l’expectació va ser màxima. En posar-se’n 2 davant Santa Maria del Mar diuen que es van fer proves i un home podia llegir el diari i una dona teixir roba fosca des de la cantonada amb el carrer sombrerers!

Fill dels fanals de gas també és en Pere Bufa, un personatge popular que segons deien, era molt alt i es dedicava a anar darrere els fanalers apagant els fanals. La canalla gaudia molt de l’espectacle.

Al gas de carbó li va sortir durant un temps un altre tipus de gas anomenat “schiste”, que sí, sona com un acudit. Però es veu que era extremadament inflamable i perillós, així que no va perdurar gaire. El que sí que va ser una alternativa real van ser els llums de petroli, que arribaven allà on no hi havia canalitzacions de gas. Al Carrer Amargós encara es conserven unes rajoles que recorden el primer fanal a petroli, instal•lat en aquell carrer.

Els primers fanals de gas segons Ramon Torres

Al gas va seguir il•luminant la ciutat fins als anys 60! Però paulatinament l’electricitat li ha

via anat guanyant terreny. Recordeu una carta misteriosa sense remitent que vàrem rebre fa temps? Doncs era la Sra. Pilar Feixes, que precisament ens parlava de la història d’un familiar llunyà seu que havia descobert el seu pare quan refeia l’arbre genealògic de la família.

El familiar era Tomàs Josep Dalmau García, que junt amb l’enginyer Narcís Xifra van ser els pioners de l’energia elèctrica a Catalunya i tota Espanya! Abans fins i tot de la Canadenca i també del telèfon. Tot i això son personatges oblidats per la història injustament. Com a anècdota, en les primeres proves d’il•luminació amb arc voltaic (abans que Edison inventés la bombeta i tot), Dalmau es va quedar cec per un temps!

L’1 d’octubre de 1865 davant la disjuntiva de l’Ajuntament de si contractar l’enllumenat públic a la Sociedad Española de Electricidad de Dalmau i Xifra o seguir amb el gas de Lebón, va il•luminar un carrer amb gas i l’altre amb electricitat. La gent va quedar meravellada amb la potència de l’electricitat, però el gas seguia sent molt més econòmic. Els diversos problemes financers de la Sociedad Española de Electricidad van fer que aquesta s’ensorrés, i amb el pas del temps, els noms de Dalmau i Xifra van passar a l’oblit, i tothom dóna a La Canadenca el títol de pionera en l’electricitat.

! El pare de la Pilar, de fet, va morir a causa d’un infart mentre tornava de l’arxiu per redescobrir la història d’aquest familiar, des d’aquí li volem fer el nostre petit homenatge.

Segell commemoratiu del V Congrés Internacional a BCN (KEA)

L’esperanto és una llengua auxiliar artificial que va se creada l’any 1887 per l’oculista de Bialistok, Ludvick Zamenhof.

Aquesta ciutat polonesa, prop de Rússia era multilingüe, però Zamenhof, que apreciava la diversitat lingüística, veia com en els diversos conflictes de la zona, els qui dominaven políticament el territori imposaven la seva llengua als altres. Davant aquest problema va trobar una sol•lució: Crear una llengua nova, flexible i fàcil d’aprendre, que servís com a segona llengua en pla d’igualtat en les comunicacions entre diferents grups lingüístics preservant alhora els diversos idiomes. Com era una llengua de ningú, era una llengua de tothom.

A principis del segle XX, l’expansió i l’èxit de l’Esperanto va ser aclaparador. Van començar a fer-se’n congressos internacionals. El 5è, l’any 1909 va caure a Barcelona, poc després de la Setmana Tràgica.

 Del 5 a l’11 de setembre de 1909 a Barcelona es va celebrar el congrés universal d’Esperanto. Abans de que arribessin milers d’esperantistes a Barcelona es va fer fins i tot un curs accelerat d’Esperanto a la Guàrdia Urbana. El congrés va ser prolífic pel que fa reaccions de la premsa.

Un cop arribats a Barcelona, tots els congressistes tenien un “llibre del congrés” o Kongreslibro, que era una mena de guia que explicava com arribar a Barcelona, demanant el bitllet en català des de Portbou i moltes dades i fotografies sobre la ciutat. També comptava amb mapa amb els principals atractius i activitats del congrés al centre de la ciutat Als qui els agradi anar a remenar postals antigues de Barcelona al mercat de Sant Antoni, algun dia hauran vist que n’hi ha moltíssimes subtitulades en un idioma estrany. Aquest idioma és ni més ni menys l’esperanto, perquè durant aquell temps s’en va fer una col•lecció molt extensa de cara al congrés: Aquí en podem veure unes quantes.

Un dels principals animadors va ser Pujulà i Vallès, que va ser també l’escriptor del diccionari Esperanto-Català i la seva “Gramàtica Rahonada”, En algunes fotos se’l veu amb Zamenhof.

També un jove Joan Amades, el famós folklorista i autor del Costumari Català, que per aquells temps havia fet de l’esperanto la seva primera causa.

Amb l’arribada de la Ia Guerra Mundial, molts internacionalismes van entrar en crisi, i entre ells l’Esperanto. Amb el temps, aquesta llengua creada per un jueu va passar a ser considerada per Hitler com la llengua dels jueus per dominar el món. Als EEUU va ser considerada una llengua comunista i a l’URSS una llengua que els contrarevolucionaris empraven per passar informació al bloc enemic. Amb tot, les potències mai renunciaran a imposar la seva llengua com a arma de domini als altres pobles.

Encara però hi ha qui el parla. Dins el panorama internacional de l’Esperanto, Catalunya té una de les comunitats més actives. Si us interessa el tema podeu visitar esperanto.cat, el web de l’Associació Catalana d’Esperanto.

Si us interessa el tema de com va anar el Vè Congrés d'esperanto en detall, fa temps vaig dedicar-lu un post amb vídeo inclòs amb moltes imatges.

Burgesos prop de la caseta del Pantà de Vallvidrera (antiquari.cat)

Avui us parlaré d’una història que més enllà de l’anècdota subterrània ha influït més del que pensem en la història de la ciutat de Barcelona.

Ja des que Barcelona era als inicis de l’aventura industrial i fins i tot una mica abans, els diumenges i els dies de festa eren ideals per pujar a la muntanya i passar el dia al voltant d’una font, en el que popularment es coneixia com les “fontades”. Des de l’obrer més pobre al burgès més adinerat (per separat cadascú amb la seva colla, per suposat) pujaven a Montjuïc a dinar i respirar aire net. En créixer la ciutat i amb l’existència de transports públics Montjuïc va perdre el monopoli com a escenari de fontades i cada cop més barcelonins, com ens recorda el cronista Sempronio, anaven a les Fonts de la Manaigua, Mas Ginebau, el Llevallol o la Teula a Collserola.

Paral·lelament, a partir de l’any 1850 s’inicià prop d’on ara hi ha la parada del Baixador de Vallvidrera, les obres per a construir un pantà (per cert, obra de l’arquitecte modernista Elies Rogent) que acumulés l’aigua de diferents rieres de Collserola i la dugués, mitjançant una mina de 1400 metres, a la Vila de Sarrià.

A principis del segle XX, apareix en escena un personatge clau: l’Enginyer Carles Emili Montanyès i Criquillion, un barceloní nascut a l’Eixample el 1877 que va criar-se veient cada dia el tramvia que passava pel Passeig de Gràcia. La seva dèria pels ferrocarrils i l’electricitat el va dur a pensar una manera d’aprofitar l’antiga “mina Grott” que unia el pantà de Vallvidrera amb Sarrià.

La caseta del Pantà de Vallvidrera en el seu estat actual

Ja que hi tenien fet un túnel, per què no fer-hi passar un trenet que facilités l’accés a l’aleshores recòndit pantà? El 13 de juny de 1908 s'estrenà la nova atracció amb una gran festa. El trenet constava d’una vagó amb motor elèctric i una capacitat de fins a 36 persones en files de 2. L’aigua continuaria passant per sota el tren. Per evitar accidents dins el túnel, les portes tenien un dispositiu a les vuit portes corredisses que feia que en obrir-se simultàniament s’aturés el corrent. Una de les principals sorpreses el dia de la inauguració van ser els dos reflectors d’acetilè i les 80 bombetes de colors repartides al llarg de la via, que donaven un aspecte màgic al recorregut. En arribar el vagó al pantà en aquell viatge inaugural, aquells pioners usuaris van ser rebuts amb sardanes i tot.

El cost del bitllet era de 35 cèntims i també es va crear una opció de viatge combinat per 45 cèntims des de la Plaça de Catalunya.

Fins a 40.000 persones van utilitzar el “Mina Grott” i va agafar tanta volada que fins i tot va inaugurar-se un restaurant al pantà.

Però ja se sap, en aquest món, quan una cosa funciona bé, com havia passat també amb el Quiosc de Canaletes, no triguen a aflorar tot tipus d’enveges. Va ser aleshores quan la S. A. Del Tibidabo va posar-se a la defensiva, dient que li feia competència amb aquesta “atracció”.

El trenet del Mina-Grott (FGC)

La Societat Belga del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona també va reaccionar fins el punt de pressionar el Governador de Barcelona, aleshores Ángel Osorio y Gallardo, per a que fes tot el possible per clausurar el que ell mateix titllava d’ “atracció espectacle”.

Osorio va aconseguir que la guàrdia civil anés a la mateixa mina a aturar l’activitat. Tot i això, l’enginyer Montanyès va resistir-se amb un recurs a l’estat que va arribar a acceptar-se. Tot i això sembla que el Governador civil s’havia encaparrat en acabar amb el “Mina Grott!” i no va aturar-se fins que va aconseguir clausurar definitivament el servei.

Però això, que podria semblar una trista notícia, en realitat potser va influir més del que pensem a la història de Barcelona. Davant l’obsessió del Governador Civil per evitar l’explotació del Mina Grott, Montanyès va presentar un nou projecte per fer amb cara i ulls, un ferrocarril com Déu mana amb totes les de la llei al qual no es pogués acusar d’”atracció”.

En aquest context, en un viatge a Londres Coneix Frank S. Pearson, el nordamericà que va fer hidroelèctriques a les Cataractes del Niàgara, a Brasil, Mèxic i Canadà. Conversaren una bona estona i el català li va parlar de les possibilitats que tenien els rius del nostre Pirineu.

Pearson, l'home que electificà Catalunya

Explica Sempronio que Montanyès sempre recordava un dia de 1908 en què va acompanyar Pearson al cim del Tibidabo. Des d’allà, mirant cap al Vallès per una Banda, i al Pla de Barcelona per l’altra li va fer una proposta. Contemplant les fumejants xemeneies de les industrioses ciutats de Terrassa i Sabadell per una banda i per l’altra la vibrant Barcelona, li va preguntar si no valdria la pena unir-les amb un ferrocarril. I ja de pas, dur-hi l’electricitat que es podria generar fent hidroelèctriques al Pirineu, tenint en compte aquests clients assedegats d’energia per fer moure les seves màquines i il·luminar-se.

Sembla que Pearson es va prendre seriosament la proposta. De fet mai sabrem fins a quin punt el tancament del trenet del Mina-Grott va influir en la creació de les actuals línies de Ferrocarrils Catalans a Sabadell i Terrassa (el que avui es considera el Metro del Vallès) i sobre l’electrificació del Pirineu i la instal·lació, també pel Sr. Pearson de la Barcelona Traction Light and Power Company Limited. Coneguda popularment com La Canadenca, la que va ser escenari el 1919 d’una de les Vagues Generals més apoteòsiques de la història que culminà amb la consecució per part dels treballadors de la tan demandada jornada laboral de 8h.

I ja si encara li posem més història ficció de “què hauria passat si...” Molts pensen que la vaga de la canadenca i el temor que aquesta va crear en els empresaris va ser la que va dur a Miguel Primo de Rivera al poder com a Dictador... Mai sabrem què hagués passat... i de fet, com a historiador no és el terreny que em pertoca, però no deixa de ser curiós el cúmul de casualitats.

Darrerament la figura de Santa Eulàlia comença a ser coneguda per molts barcelonins que abans només coneixien la Mercè, sobretot gràcies a la revifalla de la seva festa i el fet que sigui el símbol del Tricentenari dels fets de 1714.

Però encara hi ha moltes altres figures menys conegudes, com Santa Madrona o la que ens

Segur que tots vosaltres haureu passat alguna vegada per davant d’una imatge seva, potser sense adonar-vos-en. És present a molts llocs de la ciutat, tot i que no tothom s’hi ha fixat.

Josep Oriol i Bogunyà va néixer a l’actual carrer de la Mare de Deú del Pilar del barri de Sant Pere de Barcelona el 23 de novembre de l’any 1650. A l’indret on hi havia la seva casa natal avui s’hi aixeca una capella en el seu honor. Era fill del velluter Joan Oriol i Gertrudis Bogunyà. Va ser l’únic fill que van tenir que no va morir de ben petit. La seva família era molt pobra, i en morir el seu pare quan ell tenia només un any, la mare va passar a la pobresa extrema. Quan el petit Josep Oriol tenia un any i mig, la seva mare va casar-se en segones núpcies amb el sabater Domènec Pujolar, un home nascut a Sant Genís de Vilassar que aleshores vivia al Carrer del Joc de Pilota (un dels que van ser enderrocats per Felip V, les restes del qual es poden veure a les ruïnes del Born).

En Domènec ja tenia fills propis, però va tractar i estimar el petit Josep Oriol com a si fos seu amb la seva mare.

Capella a la casa natal de Sant Josep Oriol

Ja de ben menut apuntava maneres. Va aprendre a llegir i escriure a la veïna parròquia de Santa Maria del Mar i cap als 12 o 13 anys, veient que era molt aplicat el van enviar als Estudis Generals de la Rambla.

Però sembla que la mala sort l’acompanyava ja que el seu padrastre Domènec Pujolar també va morir, deixant a la mare de nou en l’extrema pobresa i ara a més, amb tota la criaturada del segon marit difunt.

La mare, veient-se impotent va deixar en Josep Oriol en mans del menestral Antoni Bruguera i la seva dona Caterina, que havia estat anteriorment la seva dida.

A Ca els Bruguera vivia humilment en unes golfes. Per aquells temps es va sentir cridat a iniciar la seva carrera eclesiàstica. Era extremadament auster i estudiós. En la seva preparació per al sacerdoci va estudiar humanitats, filosofia, moral, llengua hebrea i teologia fins a esdevenir doctor.

Durant aquesta etapa va patir la paràlisi d’una cama, cosa que el va obligar a restar enllitat molt de temps.

En Josep Oriol estava sobradament format per a ser sacerdot, però en aquells temps la cosa no era gens fàcil. Qui volia exercir havia d’assegurar que era independent en sou i manutenció i ell era pobre. El bisbe de Girona, que coneixia de la seva excel•lència va atorgar-li un benifet, una pensió per entendre’ns, tot i que era molt escarransit.

Finalment, l’any 1676 es va ordenar prevere i va cantar la seva primera missa solemne a Canet de Mar. Una rica família va voler aprofitar les dots intel•lectuals d’aquest personatge demanant-li que fes de formador dels seus fills. En Josep Oriol va demanar un permís per fer-ho que li va ser concedit tenint en compte la deplorable situació de la seva família.

Sant Josep Oriol sobre les muralles del mural de rajola de Portaferrissa

Tot i que durant el temps que va fer de preceptor va poder contemplar els luxes en els que vivia aquella família, ell es va guiar sempre per una austeritat extrema, absoluta fins a un punt fanàtica.

Conta la tradició que un dia, quan va atansar el braç per agafar un suculent menjar, una estranya força interna li ho va impedir. Josep Oriol va entendre aquella força com un missatge diví que li encomanava la pràctica del dejuni.

Des d’aleshores, es va dedicar a viure exclusivament de pa i aigua, d’aquí li vingué el sobrenom de “Doctor Pa i Aigua”. Ell mateix s’assegurava d’adquirir el pa per intentar que fos el més barat i sec possible i el menjava sempre en petites quantitats. Els dies de festa amania el pa amb algunes herbes que ell mateix collia a la muntanya de Montjuïc. Per Pasqua i Nadal, les autoritats eclesiàstiques li demanaven per respecte, que com a mínim tingués una deferència i amanís el pa amb una mica d’oli o hi posés una arengada.

Segons diu la veu popular només dues vegades a la seva vida va trencar el seu dejuni. Una vegada va prendre un plat de fideus per no ofendre una persona que l’havia convidat a casa seva i una altra vegada, en una visita a un convent, les monges van obligar-lo a tastar una mica d’arròs amb llet d’ametlles.

"Miracle del rave" de Sant Josep Oriol

També s’explica que durant una quaresma no va menjar absolutament res llevat d’una mica de pa el diumenge i expliquen que fins i tot es privava del descans, dormint menys de 3 hores al dia...

En morir la seva mare, tenint ja els germans valent-se per sí mateixos va decidir emprendre el pelegrinatge a Roma per visitar el Sant Pare i també venerar les tombes dels apòstols. Posteriorment, l’any 1687 queda lligat a la Parròquia del Pi, on hi restarà durant 14 anys de la seva vida. Durant aquest temps va residir de lloguer en unes senzilles golfes al Carrer de la Flor cantonada amb el Carrer Canuda. El mobiliari de la seva estança, com era d’esperar era d’una senzillesa extrema: una taula d’estudi, una cadira de braços, un càntir, un banc, un Sant Crist i una estora per dormir, tot i que hi ha qui afirma que dormia assegut.

Si era auster en mobiliari, descans i menjar us podeu imaginar l’animadversió que tenia pels diners. No podia tolerar tenir diners a sobre si no era per donar-los a algú necessitat.

Una de les històries que s’explica sobre Josep Oriol és que un bon dia quan estava cantant al cor de Santa Maria del Pi de sobte li va agafar un espant i va dir: “tinc un dimoniet a la butxaca...” va treure’n una moneda de plata, va baixar del cor esverat i la hi va donar al primer pobre que va veure entre el públic. Entregat el “dimoniet”, va tornar a cantar al cor com si res no hagués passat.

Mort de Sant Josep Oriol en una estampa del s. XVIII

Diuen d’ell que era molt proper a les persones, sobretot als pobres i els malalts i que tota Barcelona li tenia una gran estima. La tradició diu que de vegades, quan pregava arribava a levitar, tot un símbol de la seva santedat. És per això que se l’acostuma a representar gairebé sempre volant sobre un núvol, algunes vegades recolzant-s’hi només sobre una cama curiosament sempre de color daurat o groc. Això porta a que molts infants, i no tan infants, el comparin amb Son Goku, el mític personatge de la sèrie de dibuixos Bola de Drac, curiosament basat en un ésser llegendari anomenat el “rei mico” a qui sovint també es representa volant sobre un núvol.

El 2 d’abril de l’any 1698 Josep Oriol va decidir que volia anar de missions i va emprendre un pelegrinatge cap a la Santa Seu. Durant el primer tram va ser acompanyat per un obrer anomenat Bonaventura Ballescà. Diu la tradició, que en arribar a l’Hostal de la Grua, al territori de la Parròquia de Sant Pere de Reixach, prop de Montcada van aturar-se perquè l’acompanyant tenia gana. En Bonaventura, famèlic i confiant que Josep Oriol, que sempre ajudava els pobres, li pagaria el que consumís, es va afartar tant com va poder. En arribar l’hora de pagar, es va adonar que, com ja era de costum, en Josep Oriol no duia un ral a sobre. En veure l’embolic, el futur sant, segons explica la llegenda, va agafar un rave i en va fer rodanxes, que van convertir-se en les monedes necessàries per a pagar l’àpat. Després d’això va prosseguir sol la seva marxa fins arribar a Marsella malalt. En aquell moment segons expliquen, se li va aparèixer la Mare de Déu i li va dir que havia de quedar-se a Barcelona.

Dibuix a escala de la patacada de José Mestres

Un mariner de Blanes que precisament salpava cap a la Ciutat Comtal es va oferir a dur-lo i diuen que va quedar meravellat veient-lo levitar.

Diuen de Sant Josep Oriol que tenia el do de la taumatúrgia i que per tant, podia guarir malalts. Normalment ho feia a l’Església de Santa Maria del Pi, tot i que també alguna vegada ho feia pel carrer, com en el cas d’un individu conegut com “El Trempat” al qual havien d’amputar una cama i que va guarir al Carrer de l’Hospital. Però el cas més cèlebre va ser el d’un altre personatge, en aquest cas paralític, que vivia de l’almoina que li donaven a la porta de l’Església del Pi. En aquest cas, el malalt no volia ser guarit, perquè deia que si així fos, hauria de treballar per guanyar-se la vida i no volia treballar. Sant Josep Oriol diuen, el va guarir contra la seva voluntat per a que aprengués la lliçó.

El 7 de març de 1702 Josep Oriol va profetitzar la seva pròpia mort. Va pujar amb el seu company Mossèn Busquets a Montjuïc davant l’església de Santa Madrona. Allà va dir que aquella seria l’última vegada que hi pujava.

Pontet de l'absis de Sta. Ma del Pi

Uns dies més tard, quan la seva vida començava a apagar-se, va demanar poder viure l’agonia a casa del daguer Isidre Llobet, que vivia precisament al Carrer de la Dagueria, proper a l’Església dels Sants Just i Pastor.

Va morir el 23 de març escoltant com l’escolania li cantava el “Sabat Mater” tal com ell havia demanat.

El seu cos va ser exposat sobre una llitera a l’Església de Santa Maria del Pi, que va quedar totalment col•lapsada. Es va haver de formar una guàrdia per a evitar que ningú s’acostés al cos per a obtenir-ne quelcom com a relíquia, tot i que encara no se l’havia proposat com a sant. Era tanta la gentada que en no poder enterrar-lo, van haver de tancar el cos a la cripta. La gent va marxar pensant que l’enterrarien el dia següent, però un cop va marxar la multitud el van sepultar a la capella de Sant Lleonard. A la Rambla es van arribar a plantar 180 oms en record seu.

Si abans de ser enterrat alguns intentaven agafar-ne relíquies, un cop sepultat hi havia qui fins i tot li pregava, però Josep Oriol encara no havia estat ni beatificat ni canonitzat i per tant, a ulls de l’Eslgésia, no era Sant i per tant no se li podia rendir devoció cristiana.

El procés per passar de Josep Oriol a Sant Josep Oriol va ser llarg i no lliure d’anècdotes divertides.

Passat més d’un segle de la seva mort, el dia 6 d’abril de 1806 va arribar a Barcelona la notícia que la Santa Seu havia aprovat els miracles de Josep Oriol i que aquest era proclamat Beat, el pas anterior a ser proclamat Sant. La veu va començar a córrer pels carrers i va generar tal alegria que els barcelonins van llençar trons i coets des dels balcons i terrats. Les esglésies van fer sonar les campanes i van fer tedèums per celebrar l’esdeveniment. Moltes esglésies es guarniren amb fanalets i bombes de paper, sobretot la parròquia del Pi, que havia estat la sol•licitant de l’aprovació. Pel que sembla, la il•luminació del Pi fou espectacular, però en els dies successius les altres parròquies intentaren competir amb els guarniments, com la de Santa Maria del Mar. Segons deixà escrit el Baró de Maldà:

Cliqueu la imatge per llegir el text de la placa

“i burlant-se algun parroquià de Sta. Mª dels del Pi, per haver illuminat més los carrers en esta nit [•••] i burlant-se prou algú dels marietes de la tacanyeria dels del Pi”

Durant aquells dies de joia, José Mestres i Garmatxes, mestre d’obres de la catedral, un home gras i maldestre, va decidir passar pel pontet sense barana de la part alta de l’església del Pi resultant accidentat. La sort va fer que no prengués mal, i això fou interpretat com un miracle.

Avui, una placa molt curiosa col•locada a l’absis, que sovint passa desapercebuda, ens recorda aquells fets posant especial èmfasi en el sobrepès de l’accidentat:

“El 6 de abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios de José Oriol, con cuyo motivo iluminose exteriormente esta iglesia. Y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura, como consta en el archivo de la R. Comunidad, y para cuyo recuerdo se colocó esta lapida”

Parròquia de Sant Josep Oriol

José Mestres, l’home d’ “extaordinaria gordura” era, curiosament, el pare de Josep Oriol Mestres, un dels que va participar en la restauració de la Catedral, i avi del conegut dibuixant i poeta Apel•les Mestres. D’aquest accident fins i tot va fer-se un dibuix a escala, per a que tothom pogués contemplar la importància i la magnitud de la patacada d’aquell home tan gras.

Gairebé un segle més tard, el 20 de novembre de 1909, pocs mesos després de la Setmana Tràgica, el Sant Pare el va canonitzar i per tant Josep Oriol es va convertir definitivament en Sant Josep Oriol, un sant barceloní de cap a peus.

L’any 1915 es va iniciar la construcció de l’actual basílica de Sant Josep Oriol en honor seu, temple prop del qual també hi podem trobar una escola amb el mateix nom.

Curiosament la Plaça de Sant Josep Oriol és una de les que conserva més vestigis de noms anteriors. Sota la placa que ens parla de la “extaordinaria gordura”, podrem trobar la placa actual de la “Plaça Sant Josep Oriol”, però a la mateixa paret, prop de la façana encara queda la placa que diu “Plaza del Bto. Joseph Oriol”, de quan estava beatificat però no canonitzat, i a l’absis trobem la pintada de la “Plaça del Milicià Desconegut”, que és com es va dir durant la Guerra Civil.

Doncs bé! A partir d’ara, quan veieu un sant sobre un núvol pels carrers de Barcelona, ja sabeu qui és! La ciutat és plena de representacions de Sant Josep Oriol, ara jugueu a buscar-les!

Barcelona és una ciutat que mai no pots acabar de conèixer del tot. Sempre hi ha petits racons magnífics i plens d’història que sovint són desconeguts per la majoria dels barcelonins. Aquest és el cas, entre d’altres, del Palau de Les Heures, situat a l’àrea universitària de Mundet.

Tothom qui arriba als majestuosos jardins d’aquest antic palau, es pregunta: Què hi fa això aquí? Quina meravella! Doncs bé, aquest magnific recinte el va fer construir un senyor anomenat Josep Gallart i Forgas, que com és de suposar tenint en compte el luxe de la seva residència, de diners no li’n faltaven pas. I aquí arribem a un punt important. A Barcelona sovint parlem de les meravelles arquitectòniques del modernisme i els grans palaus però mai ens preguntem d’on van sortir tots aquells diners per a construir-los. En la immensa majoria dels casos no hi ha un pam de net i venien d’una cruenta explotació laboral o de l’esclavisme i la inhumanitat, com en el cas que ens ocupa.

Josep Gallart va traslladar-se a la localitat de Ponce (Puerto Rico) cridat per Joan Forgas i Bayó, terratinent del sector sucrer, propietari d’esclaus i oncle matern del Sr.Gallart. per tal que l’ajudés, fent-lo copropietari de la “Hacienda La Reparada”, una finca de 422 hectàrees.

Bona part de la informació sobre aquesta família la podem extreure directament de les memòries que Josep Gallart i Folch (fill de Gallart i Forgas) va escriure. Diu que el seu pare va optar per alliberar els esclaus i que així passaren a ser treballadors més productius, fet que ens indica obertament que La Reparada havia funcionat amb mà d’obra esclava fins aleshores.

L’any 1885 Joan Forgas va morir sense descendència, deixant el seu llegat al seu nebot i alhora soci Josep Gallart i Forgas.

Veient l’enorme fortuna i segurament tement-se la previsible revolta dels puertoriquenys contra el colonialisme espanyol i els qui com ell, el recolzaven va tornar a Catalunya, on amb el temps, com altres indians, va fer-se construir una magnífica residència. L’any 1893 Gallart i Forgas va comprar els terrenys de l’actual palau que es va començar a construir l’any 1894 i es va finalitzar l’any 1895 i l’arquitecte a qui va ser encarregat va ser el prestigiós Augustí Font i Carreres, que havia estat mestre ni més ni menys que de Gaudí. El palau es va inspirar en els existents a França, com els jardins, tot i que algunes parts tenen inspiració italiana.

Originàriament el palau tenia estàtues amb figures mitològiques de marbre de Carrara, considerat el millor del món. Cal destacar la figura central sobre la façana, de l’escultor Josep Campany que representa una dona amb un nen i rodejada d’heura, amb una inscripció a la base on hi figura “las euras”.

L’indià no va poder gaudir gaire temps del seu palau ja que el dia 1 de juliol de 1898, curiosament el mateix dia en que Puerto Rico es proclamava independent, va morir, deixant com a hereu el seu fill Josep Gallart i Folch.

Amb l’arribada de la Guerra Civil del 1936 la família Gallart va fugir de Barcelona i el palau fou incautat per la Generalitat de Catalunya. La idea inicial va ser destinar el palau a ser la residència del President de la República Espanyola Manuel Azaña però finalment, a partir de l’any 1938, amb els forts bombardejos de l’aviació feixista italiana, es decidí traslladar-hi la residència del President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys.

 Hem de pensar que en aquella època encara no s’empraven els radars, i l’aviació feixista que sortia de la seva base a Mallorca aprofitava sovint per arribar a Barcelona a primera hora del matí, ja que encegava els soldats que miraven de tombar-los amb les bateries antiaèries. El Palau de Les Heures tenia un emplaçament privilegiat en aquest sentit, ja que es trobava precisament rere les bateries antiaèries del Turó del Carmel. Josep Tarradellas explica en les seves memòries que durant aquest període el President Companys acostumava a passar els matins treballant i despatxant visites a “la residència”.

Estança principal amb passadís obstruït

Tot i que la zona era bastant segura, sobretot si ho comparem amb el centre històric, que sovint va ser esquarterat a base de bombes, es va construir un refugi antiaeri sota els terrenys del Palau. El refugi comptava, com en la majoria dels refugis, amb diverses entrades. Això era una pràctica habitual i es feia per si s’esfondrava una entrada o part d’un passadís a causa dels impactes, poder escapar per una altra banda.

Una de les entrades estava al Jardí (avui clausurada) i l’altra al soterrani de l’edifici. Si entrem pel soterrani, el primer que haurem de fer és baixar per unes escales, que ens duran a un llarg passadís amb totxanes a les parets i cobert amb una volta de formigó on encara es poden apreciar parts de la instal·lació elèctrica original. En arribar al final del túnel el camí es divideix en dues parts. Si tirem a l’esquerra el que veurem serà l’estança principal, que pel que sembla se n’ha esfondrat una part considerable i un altre túnel tapat que deuria ser el que venia des de l’entrada del jardí. En cas que tirem a la dreta anirem a parar a una petita estança on al final hi ha un túnel perforat a la terra que porta a un forat de ventilació, la sortida del qual es pot apreciar des de l’exterior. Aquest és un dels pocs refugis antiaeris que encara conserven un forat de ventilació.

Els feixistes coneixien la ubicació de la residència del President Companys i ho sabem pel testimoni del mateix Josep Gallart i Folch, que personalment va facilitar al General Kindelán, responsable de l’aviació franquista, una fotografia aèria del seu propi palau com a objectiu militar. Així ho explica ell mateix a les seves memòries.

 O sigui que estava tan entestat en recolzar els feixistes que no només no patia per la possible destrucció del palau que li havia deixat el seu pare sinó que a més, ell mateix proposava que fos bombardejat, a veure si s’enduien per davant la Presidència electa de la Generalitat.

Finalment, el bombardeig del palau fou descartat tenint en compte la dificultat estratègica de dur-lo a terme però l’any 1939, quan milers de republicans abandonaven aterrits la ciutat de Barcelona davant l’avanç imparable de les tropes feixistes, el President Companys abandonà el palau per seguir el mateix camí cap a l’exili.

Pocs dies després, Gallart i Folch va entrar amb les tropes vencedores a la ciutat, i sense perdre temps es dirigí directament a la finca de Les Heures, posant-la a disposició del que seria nou alcalde de Barcelona, el franquista Miquel Mateu i Pla. L’any 1958 l’edifici fou adquirit per la Diputació de Barcelona, que des de l’any 1992 té un acord amb la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona que ha dut a que aquest espai sigui avui un recinte dins el Càmpus Mundet on s’hi fan activitats formatives.

Darrerament s’ha parlat molt de la fortuna de la família Muñoz Ramonet, i concretament de l’herència que Julio Muñoz Ramonet va deixar el 1991 després de la seva mort. El seu luxós palau de residència durant anys del carrer Muntaner número 282-290 i la valuosa col·lecció d’art que contenia van ser donats a l’Ajuntament de Barcelona, segons l’última voluntat de Ramonet.

«La finca de Barcelona Muntaner números 282-288 pasará, incluyendo el parque y el jardín, así como el palacio en Porvenir 26-28 con todo su contenido completo, a una fundación que llevará mi nombre. La fundación tendrá como finalidad la conservación y el mantenimiento de estas instalaciones y su visita y aprovechamiento útil por el público bajo el patronato de la ciudad de Barcelona».(testament va ser redactat en alemany)

Les quatre filles del magnat del tèxtil van ocultar aquest testament, fins que l’any 1994 l’Ajuntament va rebre una carta del pintor alemany Bernd Walter, on aclaria que el testament de Julio Muñoz Ramonet donava el Palau del Marquès d’Alella i el seu contingut a la ciutat de Barcelona. Sembla ser que les hereves de Muñoz no volien pagar un préstec que Bernd Walter havia fet al seu pare a Suïssa, que ascendia als 17.000€.

Després de 17 anys de litigi entre els hereus (les quatre filles) i l’Ajuntament, el passat mes de juliol el palauet va quedar en mans de l’Ajuntament de Barcelona i en entrar es va fer un inventari del que hi havia. Això va posar en evidència que els 1.105 elements computats entre la casa i el jardí no encaixaven amb els llistats judicials, per tant l’ajuntament en va reclamar les peces de la col·lecció d’art, algunes de les quals Muñoz Ramonet havia comprat el 1950 a Ròmul Bosch i Caterineu. Entre les absències més sonades destaquen: 18 Goya, 12 Greco, 26 Fortuny, 7 Sorolla, 4 Rembradt, 3 Murillo, Zurbaráns, Rafaels, peces de Velázquez, Renoir, Delacroix…

Les filles es van endur les obres en uns tràilers cap a Madrid, segons expliquen el Pedro i l’Ana María, majordoms del palauet entre 1980 i 2001. Després de la mort de Julio Muñoz Ramonet, una nit d’octubre de 1992 van veure uns camions al jardí, una de les filles els van ordenar que no sortissin de la seva estança i l’endemà al matí van comprovar que les filles ja havien marxat i les pintures havien desaparegut:

“Al volver un martes por la noche, después de nuestro día de libranza, nos sorprendió ver dos enormes tráileres en el jardín. Una de las hijas [de Muñoz Ramonet], nos dijo a mi mujer y a mí que nos fuéramos directamente al sótano donde vivíamos. Por la mañana, cuando nos incorporamos a nuestro trabajo, ya no había nadie. Los camiones se habían ido, también las hijas y muchas de las obras de arte de la casa habían desaparecido”. Pedro y su mujer Ana María estuvieron al cuidado del palacete de la calle Muntaner, la residencia en Barcelona del industrial Julio Muñoz Ramonet, desde 1980 hasta el 2001, año en el que él se jubiló".

Pese al tiempo transcurrido, Pedro recuerda esa noche con nitidez. “Pensamos que la presencia de los camiones nos iba a comportar trabajo y nos extrañó que nos dijeran que no teníamos que ocuparnos de nada, pero la mayor sorpresa fue ver que muchas de las pinturas habían desaparecido”. De lo que pasó aquel día, “tiempo después de la muerte de don Julio”, no le dieron importancia, ya que lo achacaron a “lo herméticos que eran tanto el padre como sus hijas”, asegura el mayordomo de esta vivienda tras 21 años. EPais

En morir el pare, les filles de Muñoz Ramonet van contractar una especialista nord-americana en obres d’art perquè les assessorés a escollir les que s’havien d’endur.

Com va aconseguir acumular tanta fortuna Julio Muñoz Ramonet?

De mare catalana i pare andalús, el multimilionari Julio Muñoz Ramonet venia de família humil. L’any 1933 treballava com a dependent als magatzems El Brarato, del carrer Tamarit, propietat del seu tiet Salvador Sindreu. Amb l’ajuda del tiet, juntament amb el seu germà Álvaro va comprar una petita fàbrica tèxtil i poc després esclatava la guerra civil. La família es va traslladar en territori franquista (Sant Sebastià), però ell es quedà a Barcelona per controlar el negoci. El 1937 va ser cridat per l’exèrcit republicà, però realment va actuar com a espia franquista, essent condecorat per haver passat informació un cop finalitzada la guerra.

Aquesta posició privilegiada li va servir per començar a escalar posicions i bastir el seu gran imperi. En temps de racionament i escassedat, gràcies a l’estraperlo i als seus contactes, Muñoz Ramonet tenia tot allò que demanava. Tenia cotó suficient per enriquir-se ràpidament, això el va portar a comprar l’any 1943 Can Batlló per l’astronòmica xifra de 28 milions de pessetes.

Segons s’explica a la biografia i memòries dels germans Muñoz Ramonet, Escrites per Xavier Muñoz, que per cert no en té cap parentiu ni simpatía,

en la primera visita a la fàbrica comentava que havia telefonat al Caudillo i “Ya me ha felicitado por la inversión. Yo naturalmente, se la he brindado por Espanya, que es madre de naciones, y por su revolución nacionalsindicalista y de las JONS… que nosostros hemos enaltecido con nuestra red industrial de la que ya se habla en todo el mundo y en parte del extrajero… y para que Dios quiera seguir protegiéndome a través de la Virgen de la Merced y del Cristo de Lepanto (no sé por qué esta fijación de los catalanes por los negros)” En aquell moment el capellà de l’empresa li va dir a l’orella: “Don Julio, la Virgen de la Merced es blanca”. “¡Ah, esto nos salva!”

El 1944 compra la Unión Industrial Algodonera, anteriorment amb Ròmul Bosch i Caterineu al capdavant, això representava l’adquisició de 14 fàbriques i, a més, la important col·lecció d’art que encara ara es disputen les filles i l’Ajuntament.

Va seguir acumulant patrimoni i riqueses, comprant empreses i immobles, com els grans magatzems d’El Siglo i El Águila o la Compañia Internacional de Seguros. Diuen que Julio Muñoz tenia taula reservada als llocs més luxosos i es coneixia els locals nocturns barcelonins més selectes. Els que el van conèixer de prop expliquen que una vegada va arribar a un restaurant i la taula que ell volia estava ocupada, va avisar al maïtre, que no va poder fer res perquè els altres clients es canviessin de lloc, i tot indignat va trucar al propitari disposat a fer un xec per comprar el local. Els esforços van ser en inútils. També va tenir una història amb Carmen Broto, que després es convertiria en una famosa prostituta de luxe , i fins i tot va muntar-li un pis. Quan ja no hi tenia relació Broto acabaria morint assassinada el 1949. Julio Muñoz Ramonet intentava posicionar-se en l’escalafó més alt de la societat. L’únic impediment que tenia era que venia de família humil. Va comprar també l’hotel Ritz i el Palau Robert (seu de la Immobiliaria El Águila), tocant a la Diagonal, i finalment va ser el seu casament amb Carmen Villalonga (filla del president del Banc Central) el 17 de juliol de 1946 el que permetria que fos acceptat definitivament per la burgesia del moment.

En poc més de 10 anys Julio Muñoz tenia una bona fortuna. Els contactes amb la gent del règim franquista i la falta d’escrúpols l’havien col·locat a dalt de tot. A la ciutat ja era popular la frase “en el cielo manda dios y en la tierra...los Muñoz”. Els que el coneixien expliquen que amb els seus treballadors era un dèspota i en deia coses com aquesta: “Son como los limones; hay que estrujarlos bien y una vez secos, se tiran y a por otro”.

Això sí, als seus convidats els tractava amb suma delicadesa, els treia la vaixella d’or massís i menjaven a la carta.

A partir dels ‘60, amb la millora de l’economia, les coses anirien de cap a caiguda, faria relacions internacionals que el portarien a negociar a les Filipines, Japó, Kuwait i la República Dominicana, però després que se sabés que havia deixat un forat de 4.000 milions a la Companyia de Seguros l’any 1986 es traslladaria a Suïssa per evitar anar a la presó. L’escàndol va fer que detinguessin a sis alts càrrecs de la companyia. El març del 1991 el jutge Garzón va demanar 11 anys de presó per estafa i falsedat i al cap de dos mesos va morir en un hotel de Suïssa. Les seves despulles resten al panteó familiar del cementiri de Montjuïc.