Altres Barcelones

Bona tarda, Aquí us deixo una petita peça d'una col·laboració amb betevé que es va emetre fa poc referent a la història del carrer Miquel Pedrola. Els qui porteu temps seguint altresbarcelones.com coneixereu sobradament la història. Espero que la gaudiu.

Alguns de vosaltres pot ser que hàgiu vist la peça que BTV va emetre dedicada a fotografies antigues del Parc de la Ciutadella que formen part de l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya. Em van demanar que els en fes cinc cèntims. Evidentment, la peça és molt retallada perquè es tractava d'una notícia breu, però per si us ho vareu perdre aquí us deixo penjat el vídeo.

aquest passat 11 de setembre es van complir exactament 300 anys de l'entrada de les tropes borbòniques a la nostra ciutat, convertint aquesta data en tot un símbol. En motiu d'aquesta efemèride, vaig tenir el plaer de col·laborar amb TV3 i Rac1.

Durant el matí del dia 11 es va emetre una petita peça de la ma de la Montse Jené en la qual vàrem recórrer alguns dels escenaris i indrets patrimonials que ens podien remetre a la Guerra de Successió.

A Rac1 dins la secció de Crònica Negra d'en Pere Cullell i l'Enrique Figeredo també es van emetre algunes declaracions sobre armament, criminalitat i autodefensa urbana al s.XVIII amb un convidat excepcional al programa, l'historiador Albert Garcia Espuche, el gran coneixedor de la societat barcelonina al segle XVIII. Us deixo aquí la secció.

A l'estació abandonada Correos. Somni fet realitat (foto: Jana Pérez)

Com ja us vaig comentar fa temps, en la foscor dels túnels del metro de Barcelona s’hi amaguen estacions fantasma abandonades. Pocs han estat els curiosos que les han vist fugaçment enclastant el cap al vidre del vagó, però des del Connexió, hem pogut passejar-hi tranquil•lament i us les mostrarem.

El metro de Bacelona és una infraestructura que amb el temps ha anat creixent i modificant-se algunes projectes d’estació mai es van dur a terme, i d’altres van entrar en funcionalment però van ser tancades. Avui el que veurem és un exemple d’una estació que mai es va arribar a obrir i la d’una altra que va ser clausurada. Ambdues es troben a la Via Laietana, un lloc on ja s’havien fet els forats del túnel del metro abans que aquest s’hi hagués planificat

Entre la parada d’Urquinaona i la de Jaume I ens trobem amb un projecte de parada de metro que mai va ser inaugurada. El fet que posteriorment se li construís a sobre el Banc d’Espanya (a l’actual Pl. Antoni Maura) i que en alguns plànols posteriors haguessin anomenat a aquest espai “Banco” ha alimentat una llegenda segons la qual a la nit s’utilitzaria aquesta estació per traslladar la massa monetària amb un teòric “tren dels diners”.

Cartell d'entrada de la estació de Correos (foto: Jana Pérez)

Això és totalment impossible, per una banda perquè l’edifici del banc és posterior a aquest projecte d’estació i per tant no podia tenir cap relació i per l’altra perquè nosaltres que hi hem anat hem constatat que les escales que duen a l’andana estan inacabades i no duen a enlloc, per tant no s’hi pot ni entrar ni sortir i no té cap possible connexió amb l’antic edifici del Banc.

Potser una de les estacions abandonades que més passió desperten és correos: Correos va ser una estació final de línia, que en principi al 1934 se suposava provisional però que al final es va utilitzar fins l’any 1972

Encara davant de correus podem veure una reixa sota la qual s’hi poden apreciar unes escales Investigant, investigant he descobert la pel•lícula “Apartado de Correos 1001” Dirigida per Julio Salvador el 1950 es pot veure aquesta entrada en una de les escenes, cosa que ens permet viatjar màgicament en el temps i que podreu veure si mireu el vídeo.

Aquí us he deixat una presentació d'algunes de les fotografies d'aquella nit màgica en la que vàrem poder baixar als túnels per buscar les estacions abandonades:

La data "1835" no és recordada per bona part dels habitants de Barcelona. Tot i això, és un moment difícil d'ignorar. El Juliol d'aquell any diversos convents de la ciutat van ser incendiats en una revolta emmarcada en la primera guerra carlina. És el que es coneix com la primera bullanga Barcelonina. A part de les repercusions posteriors, com ara la bullanga del 5 d'agost, cal tenir en compte que aquell dia es va donar espai a molts llocs emblemàtics de la ciutat com ara la Plaça del Rei, el Mercat de la Boqueria i el de Santa Caterina, el Teatre del Liceu o el creuament entre els carrers Pintor Fortuny i Doctor Dou, coneguts com "l'Eixample del Raval" ja que s'hi va executar en aquella part del Raval una mena de Pla Cerdà acotat.

En aquesta secció resseguim pas a pas el desenvolupament d'aquella revolta i analitzem els efectes que va tenir sobre el patrimoni barceloní, així com les dràstiques conseqüències i la importància històrica dels fets. Si voleu saber més sobre aquests fets, vaig fer-ne una entrada fa temps que podeu trobar clicant aquí.

Burgesos prop de la caseta del Pantà de Vallvidrera (antiquari.cat)

Avui us parlaré d’una història que més enllà de l’anècdota subterrània ha influït més del que pensem en la història de la ciutat de Barcelona.

Ja des que Barcelona era als inicis de l’aventura industrial i fins i tot una mica abans, els diumenges i els dies de festa eren ideals per pujar a la muntanya i passar el dia al voltant d’una font, en el que popularment es coneixia com les “fontades”. Des de l’obrer més pobre al burgès més adinerat (per separat cadascú amb la seva colla, per suposat) pujaven a Montjuïc a dinar i respirar aire net. En créixer la ciutat i amb l’existència de transports públics Montjuïc va perdre el monopoli com a escenari de fontades i cada cop més barcelonins, com ens recorda el cronista Sempronio, anaven a les Fonts de la Manaigua, Mas Ginebau, el Llevallol o la Teula a Collserola.

Paral·lelament, a partir de l’any 1850 s’inicià prop d’on ara hi ha la parada del Baixador de Vallvidrera, les obres per a construir un pantà (per cert, obra de l’arquitecte modernista Elies Rogent) que acumulés l’aigua de diferents rieres de Collserola i la dugués, mitjançant una mina de 1400 metres, a la Vila de Sarrià.

A principis del segle XX, apareix en escena un personatge clau: l’Enginyer Carles Emili Montanyès i Criquillion, un barceloní nascut a l’Eixample el 1877 que va criar-se veient cada dia el tramvia que passava pel Passeig de Gràcia. La seva dèria pels ferrocarrils i l’electricitat el va dur a pensar una manera d’aprofitar l’antiga “mina Grott” que unia el pantà de Vallvidrera amb Sarrià.

La caseta del Pantà de Vallvidrera en el seu estat actual

Ja que hi tenien fet un túnel, per què no fer-hi passar un trenet que facilités l’accés a l’aleshores recòndit pantà? El 13 de juny de 1908 s'estrenà la nova atracció amb una gran festa. El trenet constava d’una vagó amb motor elèctric i una capacitat de fins a 36 persones en files de 2. L’aigua continuaria passant per sota el tren. Per evitar accidents dins el túnel, les portes tenien un dispositiu a les vuit portes corredisses que feia que en obrir-se simultàniament s’aturés el corrent. Una de les principals sorpreses el dia de la inauguració van ser els dos reflectors d’acetilè i les 80 bombetes de colors repartides al llarg de la via, que donaven un aspecte màgic al recorregut. En arribar el vagó al pantà en aquell viatge inaugural, aquells pioners usuaris van ser rebuts amb sardanes i tot.

El cost del bitllet era de 35 cèntims i també es va crear una opció de viatge combinat per 45 cèntims des de la Plaça de Catalunya.

Fins a 40.000 persones van utilitzar el “Mina Grott” i va agafar tanta volada que fins i tot va inaugurar-se un restaurant al pantà.

Però ja se sap, en aquest món, quan una cosa funciona bé, com havia passat també amb el Quiosc de Canaletes, no triguen a aflorar tot tipus d’enveges. Va ser aleshores quan la S. A. Del Tibidabo va posar-se a la defensiva, dient que li feia competència amb aquesta “atracció”.

El trenet del Mina-Grott (FGC)

La Societat Belga del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona també va reaccionar fins el punt de pressionar el Governador de Barcelona, aleshores Ángel Osorio y Gallardo, per a que fes tot el possible per clausurar el que ell mateix titllava d’ “atracció espectacle”.

Osorio va aconseguir que la guàrdia civil anés a la mateixa mina a aturar l’activitat. Tot i això, l’enginyer Montanyès va resistir-se amb un recurs a l’estat que va arribar a acceptar-se. Tot i això sembla que el Governador civil s’havia encaparrat en acabar amb el “Mina Grott!” i no va aturar-se fins que va aconseguir clausurar definitivament el servei.

Però això, que podria semblar una trista notícia, en realitat potser va influir més del que pensem a la història de Barcelona. Davant l’obsessió del Governador Civil per evitar l’explotació del Mina Grott, Montanyès va presentar un nou projecte per fer amb cara i ulls, un ferrocarril com Déu mana amb totes les de la llei al qual no es pogués acusar d’”atracció”.

En aquest context, en un viatge a Londres Coneix Frank S. Pearson, el nordamericà que va fer hidroelèctriques a les Cataractes del Niàgara, a Brasil, Mèxic i Canadà. Conversaren una bona estona i el català li va parlar de les possibilitats que tenien els rius del nostre Pirineu.

Pearson, l'home que electificà Catalunya

Explica Sempronio que Montanyès sempre recordava un dia de 1908 en què va acompanyar Pearson al cim del Tibidabo. Des d’allà, mirant cap al Vallès per una Banda, i al Pla de Barcelona per l’altra li va fer una proposta. Contemplant les fumejants xemeneies de les industrioses ciutats de Terrassa i Sabadell per una banda i per l’altra la vibrant Barcelona, li va preguntar si no valdria la pena unir-les amb un ferrocarril. I ja de pas, dur-hi l’electricitat que es podria generar fent hidroelèctriques al Pirineu, tenint en compte aquests clients assedegats d’energia per fer moure les seves màquines i il·luminar-se.

Sembla que Pearson es va prendre seriosament la proposta. De fet mai sabrem fins a quin punt el tancament del trenet del Mina-Grott va influir en la creació de les actuals línies de Ferrocarrils Catalans a Sabadell i Terrassa (el que avui es considera el Metro del Vallès) i sobre l’electrificació del Pirineu i la instal·lació, també pel Sr. Pearson de la Barcelona Traction Light and Power Company Limited. Coneguda popularment com La Canadenca, la que va ser escenari el 1919 d’una de les Vagues Generals més apoteòsiques de la història que culminà amb la consecució per part dels treballadors de la tan demandada jornada laboral de 8h.

I ja si encara li posem més història ficció de “què hauria passat si...” Molts pensen que la vaga de la canadenca i el temor que aquesta va crear en els empresaris va ser la que va dur a Miguel Primo de Rivera al poder com a Dictador... Mai sabrem què hagués passat... i de fet, com a historiador no és el terreny que em pertoca, però no deixa de ser curiós el cúmul de casualitats.

Potser ja començava a semblar-vos una mica estrany que endinsats en el tricentenari de la desfeta de Barcelona l'any 1714 davant les tropes borbòniques, no li hagi dedicat un espai especial al Connexió Barcelona.

Potser ja era hora que ens hi poséssim, no? Doncs bé, el que he ideat és dedicar dues seccions al tema. Avui tenim la primera entrega, on parlarem de com era el setge muralles endins. Descobrim com s'organitzava i vestia la Coronela, la milícia urbana de Barcelona, que responia a tocs de campana com l'Honorata, que va esdevenir tot un símbol. Coneixem també els diplomàtics catalans com l'ambaixador Pau Ignasi de Dalmases i Ramon Vilana Perlas (Qui havia de crear Nova Barcelona a l'exili) i els seus respectius palaus a la ciutat.

També parlarem d'escenaris importants dels combats com ara Sant Pere de les Puelles, el Convent de Sant Agustí o la Plaça del Born i la seva casa partida o el Fossar de les Moreres i com no, el Centre Cultural del Born i el mític Fossar de les Moreres, lloc popularitzat per la poesia de Pitarra. Espero que us agradi! I ja sabeu, la setmana vinent muralles enfora, un tema més desconegut!

Restes de l'antic Monestir de Valldonzella a Collserola

Collserola, o el Coll de Cerola com es coneixia antigament la muntanya, és un indret cada cop més explorat pels barcelonins i és alhora el bressol de la historia de la nostra ciutat en molts aspectes. Avui anirem a un lloc bastant recòndit, que tot i trobar-se entre esbarzers i vegetació encara és territori Barceloní.

Coneixeu les restes de l’antic convent de Valldonzella que encara resten dempeus a la serra de Collserola? Es troben prop d’una pista forestal que s’anomena “Carretera de Santa Creu d’Olorda a Sarrià a pocs metres d’arribar al terme municipal de Sant Just Desvern. Encara es pot accedir a les restes d’algunes de les seves estances amb una relativa seguretat, bàsicament perquè les restes estan tan deteriorades que és difícil que s’ensorrin gaire més. Això sí, hi ha moltíssima vegetació i és tot ple d’esbarzers, així que us recomano anar-hi amb pantaló llarg.

Realment és una llàstima l’estat en el que es troben aquests vestigis històrics, que van ser reutilitzats posteriorment com a habitat rural. S’ha de dir que l’Associació de Veïns de Vallvidriera ha insistit repetidament en que es fes quelcom per dignificar l’indret, però sembla que encara no s’han pres les mesures pertinents.

El Monestir de Santa Maria de Valldonzella té una història d’allò més convulsa i moguda. Sobretot moguda, perquè la comunitat es va haver de moure unes quantes vegades al llarg de la seva història.

Les actuals ruïnes, d’aquest antic convent són en bona part les restes de l’antiga Ermita de Santa Margarida, que va existir fins el segle XVI. Aquells terrenys foren cedits pel matrimoni de Guillem Mir i Sanxa al Cenobi de Sant Cugat el 23 d’abril de 1147. El 29 de març de 1226 l’aleshores Bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou donà aquells terrenys a l’ordre del Císter, posant-se el terreny sota jurisdicció de Barcelona i sota la inspecció de l’Abat de Santes Creus.

El 4 de novembre de 1237 es va fer la fundació monacal. La comunitat de monges cistercenques vivia aleshores certament allunyada de zones poblades, i això els suposava diversos problemes.

1263, el clergue Arnau Alemany va cedir uns terrenys situats prop de la Creu Coberta, on actualment podem trobar-hi la Casa Golferichs a la cruïlla entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el Carrer de Viladomat. El mateix rei Jaume en donà l’autorizació. El mateix Arnau Alemany no va voler perdre protagonisme i va ser ell mateix qui va col•locar la primera pedra del nou Convent de Santa Maria de Valldonzella.

Les monges es van traslladar al seu nou emplaçament el 27 d’octubre del 1269. El nou convent semblava que feia prou goig. Aleshores encara fora de les muralles i sense el soroll permanent de la Gran Via ni els cotxes aquell era un indret molt acollidor. Tan ho era que va ser pres per costum que quan algun monarca venía a Barcelona per primera vegada, s’hi estava uns dies, preparant la seva entrada oficial a la ciutat, que normalment era molt pomposa i el jurament de les constitucions i privilegis del Principat de Catalunya

 És curiós, perquè fins l’arribada de la dinastia de Borbó després d’una cruenta guerra, els reis havien de jurar fer complir les constitucions del Principat si volien governar, a diferència de molts altres territoris. Un dels qui ho va fer va ser el Rei Martí l’Humà, el darrer monarca del Casal de Barcelona, que no només hi va viure uns dies sinó que també hi va morir.

La història del darrer rei de llinatge català va ser bastant esperpèntica. Gran i malalt va esposar-se amb la jove Margarida de Prades, a un lloc conegut avui com el Bellesguard, precisament per les bones vistes que tenia del pla de Barcelona. Les noses van ser ben sonades, hi va assistir fins i tot el que seria Sant Vicent Ferrer de València.

Urgia que el rei tingués descendència abans de morir i pel que es veu, la cosa va ser molt sòrdida. La pobra Margarida va sortir diverses vegades de la cambra nupcial del Bellesguard del tot verge, tot i els intents i experiments que van intentar dur-se a terme i que Víctor Balaguer prescindeix de detallar per desagradables.

En emmalaltir més greument, el monarca fou traslladat al Monestir de Santa Maria de Valldonzella. Les parets d’aquell antic centre espiritual van poder sentir totes les intrigues de palau que es traduirien finalment en el Compromís de Casp i la fi del llinatge del Casal de Barcelona.

L’últim alè del darrer monarca de llinatge català fou doncs, dins els murs de l’indret que ara ens ocupen. Conten que Margalida de Prades, va fer-se monja de Valldonzella, però no havia oblidat mai l’amant que tenia en la seva solteria. Segons aquesta tradició es casà d’amagat amb Joan de Vilaregut, amb el qual va tenir un fill, que va cedir en potestat a l’Abat de Santes Creus.

Una altra de les vicissituds històriques que patirà aquest monestir, com ja vam comentar fa uns dies, va ser la guerra dels segadors del segle XVII contra les tropes del Rei Felip IV de Castella. Durant aquell període, les monges foren reallotjades a l’interior de les muralles, ja que el monestir va ser escenari d’alguns combats com el de la Batalla de Montjuïc de 1641.

L’any 1643 van tornar a instal•lar-s’hi però per aquells temps, l’edifici estava en tan mal estat després de tantes vicissituds que van abandonar-lo definitivament el 1658.

En aquell moment tota la comunitat es va traslladar dins les muralles del Raval, a l’antic Priorat dels Cistercencs, que havia estat fundat ja a l’any 1312, prop del portal de Sant Antoni. En aquell emplaçament és on actualment encara hi podem trobar un carrer anomenat de Valldonzella precisament per aquest motiu.

Però les guerres no són gaire amigues d’aquesta comunitat com hem vist, i donat que aquest nou emplaçament es trobava annexe a les muralles, va patir la fúria de les tropes napoleòniques, que van decidir enderrocar-lo l’any 1808 precisament per trobar- se en aquest emplaçament.

El 1815 es va aixecar al mateix indret un nou monestir, però res, no hi ha manera, arribat el segle XX el nou temple fou víctima dels incendis de la Setmana Tràgica de 1909 com es pot veure en algunes de les fotografies de l’època.

Destruït el temple, es va començar a construir un de nou l’any 1910 al Carrer del Síster de Sant Gervasi, precisament prop del Bellesguad on s’havia esposat el Rei Martí l’Humà. L’actual Monestir de Santa Maria de Valldonzella és una obra modernista catalogada amb inspiració neogòtica de Bernardí Martorell digna d’admirar. El claustre i l’església en son una de les parts més boniques.

Barcelona és una ciutat que mai no pots acabar de conèixer del tot. Sempre hi ha petits racons magnífics i plens d’història que sovint són desconeguts per la majoria dels barcelonins. Aquest és el cas, entre d’altres, del Palau de Les Heures, situat a l’àrea universitària de Mundet.

Tothom qui arriba als majestuosos jardins d’aquest antic palau, es pregunta: Què hi fa això aquí? Quina meravella! Doncs bé, aquest magnific recinte el va fer construir un senyor anomenat Josep Gallart i Forgas, que com és de suposar tenint en compte el luxe de la seva residència, de diners no li’n faltaven pas. I aquí arribem a un punt important. A Barcelona sovint parlem de les meravelles arquitectòniques del modernisme i els grans palaus però mai ens preguntem d’on van sortir tots aquells diners per a construir-los. En la immensa majoria dels casos no hi ha un pam de net i venien d’una cruenta explotació laboral o de l’esclavisme i la inhumanitat, com en el cas que ens ocupa.

Josep Gallart va traslladar-se a la localitat de Ponce (Puerto Rico) cridat per Joan Forgas i Bayó, terratinent del sector sucrer, propietari d’esclaus i oncle matern del Sr.Gallart. per tal que l’ajudés, fent-lo copropietari de la “Hacienda La Reparada”, una finca de 422 hectàrees.

Bona part de la informació sobre aquesta família la podem extreure directament de les memòries que Josep Gallart i Folch (fill de Gallart i Forgas) va escriure. Diu que el seu pare va optar per alliberar els esclaus i que així passaren a ser treballadors més productius, fet que ens indica obertament que La Reparada havia funcionat amb mà d’obra esclava fins aleshores.

L’any 1885 Joan Forgas va morir sense descendència, deixant el seu llegat al seu nebot i alhora soci Josep Gallart i Forgas.

Veient l’enorme fortuna i segurament tement-se la previsible revolta dels puertoriquenys contra el colonialisme espanyol i els qui com ell, el recolzaven va tornar a Catalunya, on amb el temps, com altres indians, va fer-se construir una magnífica residència. L’any 1893 Gallart i Forgas va comprar els terrenys de l’actual palau que es va començar a construir l’any 1894 i es va finalitzar l’any 1895 i l’arquitecte a qui va ser encarregat va ser el prestigiós Augustí Font i Carreres, que havia estat mestre ni més ni menys que de Gaudí. El palau es va inspirar en els existents a França, com els jardins, tot i que algunes parts tenen inspiració italiana.

Originàriament el palau tenia estàtues amb figures mitològiques de marbre de Carrara, considerat el millor del món. Cal destacar la figura central sobre la façana, de l’escultor Josep Campany que representa una dona amb un nen i rodejada d’heura, amb una inscripció a la base on hi figura “las euras”.

L’indià no va poder gaudir gaire temps del seu palau ja que el dia 1 de juliol de 1898, curiosament el mateix dia en que Puerto Rico es proclamava independent, va morir, deixant com a hereu el seu fill Josep Gallart i Folch.

Amb l’arribada de la Guerra Civil del 1936 la família Gallart va fugir de Barcelona i el palau fou incautat per la Generalitat de Catalunya. La idea inicial va ser destinar el palau a ser la residència del President de la República Espanyola Manuel Azaña però finalment, a partir de l’any 1938, amb els forts bombardejos de l’aviació feixista italiana, es decidí traslladar-hi la residència del President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys.

 Hem de pensar que en aquella època encara no s’empraven els radars, i l’aviació feixista que sortia de la seva base a Mallorca aprofitava sovint per arribar a Barcelona a primera hora del matí, ja que encegava els soldats que miraven de tombar-los amb les bateries antiaèries. El Palau de Les Heures tenia un emplaçament privilegiat en aquest sentit, ja que es trobava precisament rere les bateries antiaèries del Turó del Carmel. Josep Tarradellas explica en les seves memòries que durant aquest període el President Companys acostumava a passar els matins treballant i despatxant visites a “la residència”.

Estança principal amb passadís obstruït

Tot i que la zona era bastant segura, sobretot si ho comparem amb el centre històric, que sovint va ser esquarterat a base de bombes, es va construir un refugi antiaeri sota els terrenys del Palau. El refugi comptava, com en la majoria dels refugis, amb diverses entrades. Això era una pràctica habitual i es feia per si s’esfondrava una entrada o part d’un passadís a causa dels impactes, poder escapar per una altra banda.

Una de les entrades estava al Jardí (avui clausurada) i l’altra al soterrani de l’edifici. Si entrem pel soterrani, el primer que haurem de fer és baixar per unes escales, que ens duran a un llarg passadís amb totxanes a les parets i cobert amb una volta de formigó on encara es poden apreciar parts de la instal·lació elèctrica original. En arribar al final del túnel el camí es divideix en dues parts. Si tirem a l’esquerra el que veurem serà l’estança principal, que pel que sembla se n’ha esfondrat una part considerable i un altre túnel tapat que deuria ser el que venia des de l’entrada del jardí. En cas que tirem a la dreta anirem a parar a una petita estança on al final hi ha un túnel perforat a la terra que porta a un forat de ventilació, la sortida del qual es pot apreciar des de l’exterior. Aquest és un dels pocs refugis antiaeris que encara conserven un forat de ventilació.

Els feixistes coneixien la ubicació de la residència del President Companys i ho sabem pel testimoni del mateix Josep Gallart i Folch, que personalment va facilitar al General Kindelán, responsable de l’aviació franquista, una fotografia aèria del seu propi palau com a objectiu militar. Així ho explica ell mateix a les seves memòries.

 O sigui que estava tan entestat en recolzar els feixistes que no només no patia per la possible destrucció del palau que li havia deixat el seu pare sinó que a més, ell mateix proposava que fos bombardejat, a veure si s’enduien per davant la Presidència electa de la Generalitat.

Finalment, el bombardeig del palau fou descartat tenint en compte la dificultat estratègica de dur-lo a terme però l’any 1939, quan milers de republicans abandonaven aterrits la ciutat de Barcelona davant l’avanç imparable de les tropes feixistes, el President Companys abandonà el palau per seguir el mateix camí cap a l’exili.

Pocs dies després, Gallart i Folch va entrar amb les tropes vencedores a la ciutat, i sense perdre temps es dirigí directament a la finca de Les Heures, posant-la a disposició del que seria nou alcalde de Barcelona, el franquista Miquel Mateu i Pla. L’any 1958 l’edifici fou adquirit per la Diputació de Barcelona, que des de l’any 1992 té un acord amb la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona que ha dut a que aquest espai sigui avui un recinte dins el Càmpus Mundet on s’hi fan activitats formatives.

A tots ens agrada molt parlar de les coses boniques de la vida. Molta gent relata el naixement dels seus fills com un dels dies més feliços de la seva vida. La vida, sentir les olors, el tacte, els sons, degustar les coses, aprendre d’allò que ens envolta, apassionar-nos, conèixer

l’amor, gaudir del merescut descans de la bellesa i… i? I sí, després ve la mort, però d’això a pocs els agrada parlar.

La mort, és la culminació de la vida, aquell pas final que tot ésser viu ha de fer algun dia i el preu que s’ha de pagar per aquesta. Només els objectes sense vida són immortals, perquè tot el que viu algun dia ha de morir. Les flors moren, els arbres també, els animals també i nosaltres no en som l’excepció. Ja sabeu que tothom qui està llegint aquest apunt morirà? No és una maledicció exclusiva, a tots ens passarà algun dia (Bé, exceptuant el Senyor Eduard Punset, que diu que no està demostrat que es mori)

Davant aquest fet, al llarg de la historia hi ha hagut diverses respostes. Les religions han intentat cercar el sentit de l’existència i a estudiar què passa després de la mort amb el nostre esperit. D’altres creuen que cos i ànima son el mateix i que ambdues desapareixen, i després només en queda el record.

La mort ha estat un tema central que s’ha tractat obertament al llarg de tota la nostra historia i que ara, que ens vantem d’haver trencat tots els tabús, és un tema incòmode i de mal gust. A alguns se us haurà fet un nus a la gola llegint aquestes paraules. De fet alguns antropòlegs i estudiosos com Núria Cavallé, afirmen que sí bé ara es parla obertament del sexe, aquest antic tabú s’ha traslladat a la mort.

Doncs bé, potser per trencar aquest tabú actual ens aniria bé fer un passeig per la nostra història i aprendre què en pensaven els nostres avantpassats en els temps en què la mort era un tema recurrent i per fer-ho, podem aprofitar que vivim en una de les millors ciutats d’Europa per fer-ho ja que tenim més de 2000 anys d’història.

A la Barcelona romana, com a totes les ciutats de l’antic imperi romà, la gent era enterrada normalment fora les muralles, a les vies d’accés a la ciutat. Hi havia alguns ritus curiosos com les libacions o el fet de posar monedes a la boca del difunt per a que pogués pagar el viatge al barquer Caront, que el portaria al regne dels morts, però bé, no m’estendré gaire en aquest tema ja que hi vaig dedicar un apunt especial que podeu consultar aquí.

Amb la cristianització, els costums funeraris dels barcelonins van començar a canviar. Tot i que és curiós el fet que al segle XIX encara fos extensa la idea, segons opinions recollides per Joan Amades sobre els costums relacionats amb la mort, que calia contentar a qui vilgilava l’entrada al paradís. En aquest cas es creia que Sant Pere era un fumador empedernit i a alguns se’ls enterrava amb tabac de pipa i una pipa per assegurar-se l’entrada. En el cas dels infants el que tenien eren confits. A l’Edat Mitjana es va començar a enterrar els morts dins la ciutat, en terrenys de l’església. Segur que us hi heu fixat, hi ha poquíssimes esglésies antigues a Barcelona que estiguin situades en un carrer. La immensa majoria es troben en una plaça. No és casualitat, antigament aquestes places havien estat els cementiris parroquials. La gent solia enterrar-se dins l’esglésa, a les parets de la mateixa o al cementiri adjacent. Quan més prestigi o més diners tenies podies ser enterrat en un indret més privilegiat.

Parlant de tombes a les esglésies podem fixar-nos en algunes coses curioses, com per exemple la inexistència de noms de dones. Aquestes eren totalment invisibilitzades fins i tot per la mort. La gran majoria de tombes d’aquest estil que han arribat als nostres dies corresponen als segles XVII i XVIII i és molt curiós perquè a diferència del que passava a l’edat antiga o a l’actualitat, el que pren més importància no és la família o el llinatge del difunt sinó el seu ofici. Passejant per Santa Maria del Pi, la Catedral o Santa Maria del Mar entre d’altres podem trobar tombes ben curioses. D’aquesta darrera església en trobem algunes de ben curioses com per exemple la sepultura d’un carnisser on hi ha gravada una taula de carnisser i un ganivet feta en perspectiva, la tomba d’un sombrerer o les dels abaixadors, totes amb les eines corresponents. A part d’aquestes sepultures familiars o individuals, també podem trobar-ne de col•lectives de confraries gremials, com l’ossera de la Confraria dels Esteves que es pot veure al murs de la Catedral, i que repeteixo com sempre, no té absolutament res a veure amb la simbologia maçònica, no us deixeu enganyar.

En aquells temps ser enterrat fora de “terreny sagrat” era una ofensa total per al difunt i la seva família. De fet, com a exemple tenim la famosa poesia de Pitarra sobre el Fossar de les moreres, que explica la llegenda d’un fosser anomenat Jordi que es dedicava a enterrar els morts de la resistència barcelonina al setge de 1714. En un moment reben el cadàver d’el fill del fosser Jordi i pare del seu nét vestit amb l’uniforme francès i diuen els versos famosos: “Al fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor”

Veiem doncs, que tothom havia de ser enterrat sota sagrat, però això sí, sovint era una deshonra ser sepultat al mateix lloc que certes persones. Els condemnats a mort mai s’enterraven amb la resta de difunts. Anaven a parar normalment a Sant Felip Neri, a l’actual plaça i antic cementiri parroquial. Això quan no eren despedaçats i la seva carn es deixava podrir als “carners” a les entrades de la ciutat. Amb ells s’hi enterrava també el botxí, un personatge sòrdid que era sepultat amb les seves víctimes.

Els jueus per altra banda tenien el seu propi cementiri, avui abandonat, que fou destruït i expoliat, com vam explicar fa uns dies.

Però oi que ara se’ns faria molt estrany tenir morts enterrats a les places de la ciutat? Molt higiènic no deuria ser que diguem. Això va pensar el monarca Carles III de Borbó influenciat per la il•lustració quan l’any 1787 va promulgar una reial ordre per la qual es prohibien els cementiris parroquials. Tot i això va haver-hi una forta resistència a la norma, ja que durant molts anys s’havia pres per costum enterrar-s’hi i va ser difícil canviar la manera de pensar de la gent, fins el punt que el seu successor Ferran VII va haver d’insistir un altre cop en la norma. A partir d’aleshores es començaran a construir cementiris allunyats als centres urbanitzats.

És per això que el Cementiri de Sants és actualment a l’Hospitalet, i que el nou Cementiri que en aquells temps va dependre de l’antiga Barcelona emmurallada era l’actual cementiri del Poblenou, unit a la ciutat amb un camí anomenat “Passeig del Cementiri”.

Si bé abans comentàvem la tradició de posar tabac o llaminadures als morts, hi havia altres tradicions vinculades a la mort a Barcelona. Si bé en la majoria de pobles s’anunciaven els enterraments a toc de campana o picant casa per casa, a Barcelona, la ciutat era tan extensa que es feia muntat sobre un ase. Una altra de les tradicions de la nostra ciutat era llogar per un mòdic preu unes cortines negres de la Casa de la Caritat i posar-les a la casa en motiu de dol. Una antiga tonada deia:

“Així que arribo al carrer, ja veig la porta tancada, cortina negra al balcó, el meu cor se’m traspassa”

Al s. XIX, durant l’epidèmia del Còlera, la impressió de veure tantes cases amb les cortines de dol generava una tristesa infinita. Va ser per aquest motiu que la tradició es va suprimir, tot i que seria recuperada posteriorment. Molts encara recorden també quan antigament en morir un familiar, es tenyia la roba de negre, costum que ja s’ha perdut.

Ara, com comentàvem abans, potser ens hem passat a l’altre extrem. La mort ha esdevingut un tabú. Hauríem de ser conscients i obrir-nos a parlar obertament d’aquest fenòmen i del magnífic patrimoni funerari del que podem gaudir més enllà dels esteriotips morbosos.

Darrerament s’ha parlat molt de la fortuna de la família Muñoz Ramonet, i concretament de l’herència que Julio Muñoz Ramonet va deixar el 1991 després de la seva mort. El seu luxós palau de residència durant anys del carrer Muntaner número 282-290 i la valuosa col·lecció d’art que contenia van ser donats a l’Ajuntament de Barcelona, segons l’última voluntat de Ramonet.

«La finca de Barcelona Muntaner números 282-288 pasará, incluyendo el parque y el jardín, así como el palacio en Porvenir 26-28 con todo su contenido completo, a una fundación que llevará mi nombre. La fundación tendrá como finalidad la conservación y el mantenimiento de estas instalaciones y su visita y aprovechamiento útil por el público bajo el patronato de la ciudad de Barcelona».(testament va ser redactat en alemany)

Les quatre filles del magnat del tèxtil van ocultar aquest testament, fins que l’any 1994 l’Ajuntament va rebre una carta del pintor alemany Bernd Walter, on aclaria que el testament de Julio Muñoz Ramonet donava el Palau del Marquès d’Alella i el seu contingut a la ciutat de Barcelona. Sembla ser que les hereves de Muñoz no volien pagar un préstec que Bernd Walter havia fet al seu pare a Suïssa, que ascendia als 17.000€.

Després de 17 anys de litigi entre els hereus (les quatre filles) i l’Ajuntament, el passat mes de juliol el palauet va quedar en mans de l’Ajuntament de Barcelona i en entrar es va fer un inventari del que hi havia. Això va posar en evidència que els 1.105 elements computats entre la casa i el jardí no encaixaven amb els llistats judicials, per tant l’ajuntament en va reclamar les peces de la col·lecció d’art, algunes de les quals Muñoz Ramonet havia comprat el 1950 a Ròmul Bosch i Caterineu. Entre les absències més sonades destaquen: 18 Goya, 12 Greco, 26 Fortuny, 7 Sorolla, 4 Rembradt, 3 Murillo, Zurbaráns, Rafaels, peces de Velázquez, Renoir, Delacroix…

Les filles es van endur les obres en uns tràilers cap a Madrid, segons expliquen el Pedro i l’Ana María, majordoms del palauet entre 1980 i 2001. Després de la mort de Julio Muñoz Ramonet, una nit d’octubre de 1992 van veure uns camions al jardí, una de les filles els van ordenar que no sortissin de la seva estança i l’endemà al matí van comprovar que les filles ja havien marxat i les pintures havien desaparegut:

“Al volver un martes por la noche, después de nuestro día de libranza, nos sorprendió ver dos enormes tráileres en el jardín. Una de las hijas [de Muñoz Ramonet], nos dijo a mi mujer y a mí que nos fuéramos directamente al sótano donde vivíamos. Por la mañana, cuando nos incorporamos a nuestro trabajo, ya no había nadie. Los camiones se habían ido, también las hijas y muchas de las obras de arte de la casa habían desaparecido”. Pedro y su mujer Ana María estuvieron al cuidado del palacete de la calle Muntaner, la residencia en Barcelona del industrial Julio Muñoz Ramonet, desde 1980 hasta el 2001, año en el que él se jubiló".

Pese al tiempo transcurrido, Pedro recuerda esa noche con nitidez. “Pensamos que la presencia de los camiones nos iba a comportar trabajo y nos extrañó que nos dijeran que no teníamos que ocuparnos de nada, pero la mayor sorpresa fue ver que muchas de las pinturas habían desaparecido”. De lo que pasó aquel día, “tiempo después de la muerte de don Julio”, no le dieron importancia, ya que lo achacaron a “lo herméticos que eran tanto el padre como sus hijas”, asegura el mayordomo de esta vivienda tras 21 años. EPais

En morir el pare, les filles de Muñoz Ramonet van contractar una especialista nord-americana en obres d’art perquè les assessorés a escollir les que s’havien d’endur.

Com va aconseguir acumular tanta fortuna Julio Muñoz Ramonet?

De mare catalana i pare andalús, el multimilionari Julio Muñoz Ramonet venia de família humil. L’any 1933 treballava com a dependent als magatzems El Brarato, del carrer Tamarit, propietat del seu tiet Salvador Sindreu. Amb l’ajuda del tiet, juntament amb el seu germà Álvaro va comprar una petita fàbrica tèxtil i poc després esclatava la guerra civil. La família es va traslladar en territori franquista (Sant Sebastià), però ell es quedà a Barcelona per controlar el negoci. El 1937 va ser cridat per l’exèrcit republicà, però realment va actuar com a espia franquista, essent condecorat per haver passat informació un cop finalitzada la guerra.

Aquesta posició privilegiada li va servir per començar a escalar posicions i bastir el seu gran imperi. En temps de racionament i escassedat, gràcies a l’estraperlo i als seus contactes, Muñoz Ramonet tenia tot allò que demanava. Tenia cotó suficient per enriquir-se ràpidament, això el va portar a comprar l’any 1943 Can Batlló per l’astronòmica xifra de 28 milions de pessetes.

Segons s’explica a la biografia i memòries dels germans Muñoz Ramonet, Escrites per Xavier Muñoz, que per cert no en té cap parentiu ni simpatía,

en la primera visita a la fàbrica comentava que havia telefonat al Caudillo i “Ya me ha felicitado por la inversión. Yo naturalmente, se la he brindado por Espanya, que es madre de naciones, y por su revolución nacionalsindicalista y de las JONS… que nosostros hemos enaltecido con nuestra red industrial de la que ya se habla en todo el mundo y en parte del extrajero… y para que Dios quiera seguir protegiéndome a través de la Virgen de la Merced y del Cristo de Lepanto (no sé por qué esta fijación de los catalanes por los negros)” En aquell moment el capellà de l’empresa li va dir a l’orella: “Don Julio, la Virgen de la Merced es blanca”. “¡Ah, esto nos salva!”

El 1944 compra la Unión Industrial Algodonera, anteriorment amb Ròmul Bosch i Caterineu al capdavant, això representava l’adquisició de 14 fàbriques i, a més, la important col·lecció d’art que encara ara es disputen les filles i l’Ajuntament.

Va seguir acumulant patrimoni i riqueses, comprant empreses i immobles, com els grans magatzems d’El Siglo i El Águila o la Compañia Internacional de Seguros. Diuen que Julio Muñoz tenia taula reservada als llocs més luxosos i es coneixia els locals nocturns barcelonins més selectes. Els que el van conèixer de prop expliquen que una vegada va arribar a un restaurant i la taula que ell volia estava ocupada, va avisar al maïtre, que no va poder fer res perquè els altres clients es canviessin de lloc, i tot indignat va trucar al propitari disposat a fer un xec per comprar el local. Els esforços van ser en inútils. També va tenir una història amb Carmen Broto, que després es convertiria en una famosa prostituta de luxe , i fins i tot va muntar-li un pis. Quan ja no hi tenia relació Broto acabaria morint assassinada el 1949. Julio Muñoz Ramonet intentava posicionar-se en l’escalafó més alt de la societat. L’únic impediment que tenia era que venia de família humil. Va comprar també l’hotel Ritz i el Palau Robert (seu de la Immobiliaria El Águila), tocant a la Diagonal, i finalment va ser el seu casament amb Carmen Villalonga (filla del president del Banc Central) el 17 de juliol de 1946 el que permetria que fos acceptat definitivament per la burgesia del moment.

En poc més de 10 anys Julio Muñoz tenia una bona fortuna. Els contactes amb la gent del règim franquista i la falta d’escrúpols l’havien col·locat a dalt de tot. A la ciutat ja era popular la frase “en el cielo manda dios y en la tierra...los Muñoz”. Els que el coneixien expliquen que amb els seus treballadors era un dèspota i en deia coses com aquesta: “Son como los limones; hay que estrujarlos bien y una vez secos, se tiran y a por otro”.

Això sí, als seus convidats els tractava amb suma delicadesa, els treia la vaixella d’or massís i menjaven a la carta.

A partir dels ‘60, amb la millora de l’economia, les coses anirien de cap a caiguda, faria relacions internacionals que el portarien a negociar a les Filipines, Japó, Kuwait i la República Dominicana, però després que se sabés que havia deixat un forat de 4.000 milions a la Companyia de Seguros l’any 1986 es traslladaria a Suïssa per evitar anar a la presó. L’escàndol va fer que detinguessin a sis alts càrrecs de la companyia. El març del 1991 el jutge Garzón va demanar 11 anys de presó per estafa i falsedat i al cap de dos mesos va morir en un hotel de Suïssa. Les seves despulles resten al panteó familiar del cementiri de Montjuïc.

Pierre François Andé Méchain en un retrat de l'època

Sabieu que la nostra ciutat fou una de les principals protagonistes del naixement del nostre actual sistema de mesures? Molts punts de Barcelona pels quals hem passat diverses vegades van ser els escenaris d’aquesta insòlita aventura. Tot va començar l’any 1790, en un context revolucionari, l’Assemblea Nacional Francesa va decidir trobar un nou patró de mesura internacional basat en la pròpia natura i que servís per acabar d’una vegada per totes amb els conflictes que, com ja hem vist, s’originaven ja feia molts segles a causa de la enorme disparitat de patrons emprats. Fins aleshores, els diferents estats, ciutats i fins i tot petits pobles i viles, havien fixat les seves pròpies unitats de mesura.

El març de 1791 es presentà aquesta nova mesura, anomenada “metre” definint-se com la deumilionèssima part del quadrant d’un meridià terrestre. Es va presentar com a patró un metre provisional representat en una barra de platí que hauria de ser ratificat amb un ambiciós pla de mesures i càlculs racionals que mitjançant la comprovació directa fos capaç de mesurar la longitud real d’un meridià terrestre. Veient que era impossible mesurar un meridià des del seu inici al Pol Nord fins la línia de l’Equador, s’arribà a la decisió de mesurar-ne un tros i calcular-ne matemàticament el valor total. I es va triar un tram que va des de Dunquerke a Barcelona passant per l’observatori de París. La inclusió de Barcelona tingué el seu origen en les condicions geogràfiques, ja que els punts dels extrems havien d’estar situats a nivell del mar per tal de poder fer bé els càlculs. Tot i això també hi havia raons de prestigi: Barcelona donaria una etiqueta d’internacionalitat al projecte davant l’absència de resposta per part del govern anglès a la invitació a col•laborar-hi.

Punts des d'on es van fer els càlculs sobre un mapa d'inicis del s.XIX

Per agilitzar la feina es va decidir dividir el tram en dues parts; de Dunquerke a Rodés i de Barcelona a Rodés. Els càlculs del primer tram ja s’havien realitzat altres vegades, però de tota manera es va encomanar a Jean Baptiste Delambre una medició definitiva i per al segon tram, que és el que ara ens ocupa, es va dessignar Pierre-Andreé Méchain, un dels astrònoms més experimentats de França.

La tècnica que s’havia d’utilitzar era la triangulació geodèsica. Un procediment consistent en una cadena de triangles els vèrtex de la qual haurien de ser muntanyes i punts de referència al llarg del meridià. La mesura que s’empraria com a patró era la “toesa de l’acadèmia”, considerada la més exacta a França fins que va aparèixer el metre.

Gràcies a la predisposició de la monarquia espanyola, Pierre-Andree Méchain va arribar a Barcelona el 10 de juliol de 1792. Es va instal•lar a la pensió “La fontana de Oro”, un dels millors establiments de l’època situat en un edifici encara existent les façanes del qual donen al carrer Avinyó, Ample i Gignàs, amb entrada al carrer Avinyó nº 39. En aquell temps la via rebia el nom de Carrer dels Escudellers, fet que sovint ha confós els que han estudiat aquest episodi. El carrer, segons ens explica Lluís Permanyer, havia estat anomenat popularment també “el carrer dels francesos”, donat que al llarg del seu recorregut hi havia desenes d’establiments regentats per persones procedents d’aquest país. Ja al 1791 la fonda “La Fontana de Oro”, havia estat acollint nombrosos refugiats francesos que fugien de la revolució, entre els quals alguns de gran renom com ara el banquer Cabarrús, la princesa de Linage i el Duc de Havre.

Placa del 1993 situada a la torre del Castell de Montjuïc

El dia 10 de juliol Méchain es trobà amb José González i amb altres tècnics enviats per Carles IV. Sense més demora, es posaren davant els mapes per tal d’establir quines serien les muntanyes catalanes que servirien de vèrtex per a fer les triangulacions geodèsiques fins els Pirineus. Els científics enviats pel rei proposaren a Méchain intentar triangular la ciutat de Barcelona amb les Illes Balears. Ells no ho sabien, però no era una idea nova. La comissió que havia decidit enviar Méchain a Barcelona ja havia tingut aquesta idea però havia estat descartada per veure’s poc operativa. Tot i això, González i Méchain van fer tots els esforços per intentar contemplar aquesta possibilitat.

Pel mes de desembre, el científic espanyol s’embarcà cap a l’illa de Mallorca i un cop allà s’enfilà al Puig Major. Mitjançant un mecanisme de foc i miralls va intentar fer un senyal que fos identificable des de Barcelona. Per molt que ara ens sembli increïble, l’invent va funcionar, i Méchain va poder observar el senyal amb el seu telescopi plantat dalt de la torre d’homenatge del Castell de Montjuic. La proesa, tot i això, va ser inútil, ja que tot i que la visió amb el telescopi era satisfactòria, no ho era en canvi amb l’instrumental per calcular angles que duia a sobre. Era de suposar que l’astrònom francès estava equipat amb la millor tecnologia que es coneixia en el moment i per tant va arribar a la conclusió que era impossible la triangulació directa entre Barcelona i les Illes Balears. En aquell moment es va establir definitivament que els càlculs del meridià tindrien com a punt final la nostra ciutat. Entre 1792 i 1793 es van fer a la costa catalana diverses triangulacions que tenien com a final el triangle geodèsic barceloní. Un dels seus vèrtex fou la torre d’homenatge de la fortalesa de Montjuïc. Un altre fou el far que delimitava el final de l’espigó del port de Barcelona en l’època en què Méchain hi va realitzar les seves mesures. Aquesta construcció és ara coneguda amb el nom de “torre del rellotge” des de l’ampliació del port al segle XIX, en la qual va passar de ser un far a tenir-hi instal•lat un rellotge. L’últim dels punts era la torre del campanar de la Catedral de la Seu, aquella on hi havia estat allotjada la famosa campana Honorata.

El 21 de gener de 1793, Lluis XVI de França, al qual la revolució ja havia deixat gairebé sense poder, mor a la guillotina. Aquest fet va produir l’augment de les desconfiances entre la monarquia borbònica espanyola i el govern de la flamant I República Francesa. Méchain, com a ciutadà francès, va veure perillar les seves investigacions a terres catalanes. A partir d’aleshores no es va permetre que s’acostés a les muntanyes de la frontera per si aprofitava l’excusa per fer senyals i passar informació.

Donades les seves limitacions de moviment, Méchain va decidir prosseguir amb altres triangulacions enviant gent al sud per intentar trobar altres punts triangulables amb les illes i passar l’estona relacionant-se amb els intel•lectuals catalans del moment. La curiositat l’empenyé un dia a anar a la finca d’un metge –probablement en Francesc Sanpons i Roca- on tingué un accident observant un mecanisme hidràulic que el va deixar cinc mesos al llit.

Torre de Sant Joan de l'antiga fortalesa de la Ciutadella de Barcelona

El dia 7 de març es declarà la guerra entre Espanya i França, fet que afegia encara més problemes. Tot i que se li va donar llibertat per realitzar els càlculs necessaris, se li va vedar passar la frontera i en tornar a Barcelona no se li va permetre l’accés a les instal•lacions militars de Montjuïc. Així doncs va haver de conformar-se amb pujar al terrat de “La Fontana de Oro” i intentar calcular la unió amb la fortalesa. Aquesta variació, de la qual no va informar, li va valer posteriorment una esbroncada per una diferència de 3 segons d’arc.

La guerra entre Espanya i França es duia a terme en territori del Rosselló. Aquesta àrea geogràfica no feia tant de temps que formava part de França i molts dels exiliats de guerra “francesos” que venien a la ciutat eren catalans del Rosselló o be occitans. En aquest context, un contingent de soldats francesos d’arre

Monument al metre al fossar del Castell de Montjuïc

En aquells moments de tanta tensió el Capità General de Catalunya, Comte de Lacy, va decidir empresonar Méchain a la torre de Sant Joan de la Ciutadella, potser amb més voluntat de protegir-lo que no pas de reprimir-lo. El novembre de 1794, amb el final del mandat de Lacy, el científic francès fou alliberat podent així prosseguir amb la seva tasca tornant a França fent escala a Itàlia.

Va acabar invertint 3 anys en els càlculs de la línia del meridià que li faltava fins arribar a la ciutat de Rodez, tot i les queixes impacients de la resta de l’equip, finalment es va reunir a Carcassona amb Delambre i un cop arribats a París es va convocar a tots els científics de dins i fora de la república que havien acceptat entrar en el projecte per tal de fer les operacions necessàries per arribar a algun resultat.

El 22 de juny de 1788 es va concloure que a partir d’aleshores un metre seria el que abans eren 3 peus de reu, 11 línies i 296 mil•lèsimes de línia, tan sols 0,32 mm més curt que el metre provisional i Napoleó Bonaparte va acabar signant. Aquell dia havia nascut oficialment el metre.

L’any 1803, el perfeccionista Méchain va tornar a casa nostra amb la intenció d’aconseguir la triangulació amb Eivissa, que el va portar de cap durant 3 anys sense poder acabar la feina quan la mort el va visitar de la mà de la febre groga a Castelló de la Plana. De tota manera, durant aquell temps, la comunitat científica ja havia arribat a la conclusió que la terra no era un el•lipsoide perfecte. No tots els meridians terrestres mesuraven el mateix i al final, malgrat tot l’esforç, el metre seguia sent una convenció social.

Ara mateix a Barcelona, tot i que passen desapercebuts, hi ha diversos indicis que ens recorden el periple de Méchain: Una placa a la torre del castell de Montjuïc, un monument al metre al fossar del mateix castell, una placa a la torre del rellotge i un altre monument a les Glòries.

Molts mitjans van anunciar el dia 26 d'aquest mes el 75è aniversari de les tropes franquistes a Barcelona. De fet jo mateix m’hi vaig sumar amb els companys de BTVNotícies i no és la primera vegada que parlo sobre aquesta efeméride d’un 26 de gener. Això sí, el que no tothom sap és que aquest important fet ha ocultat des d’aleshores el que a Barcelona havia estat la gran efemèride del 26 de gener. De la mateixa manera que per als xilens l’onze de setembre és considerat el dia del cop d’estat de Pinochet, per als nordamericans el de l’atac contra les torres bessones i per a nosaltres el dia de l’assalt final dels borbònics contra Barcelona, per als barcelonins d’abans de l’entrada dels feixistes a la ciutat, el 26 de gener havia estat el dia de la batalla de Monjuïc, un conflicte que cal emmarcar en el context de la Guerra dels Segadors.

Torre de guaita de Montjuïc al 1563, des d'on s'advertia d'atacs per mar.

La batalla del 26 de gener de 1641 va ser alhora un símbol de victòria per la milícia armada de Barcelona contra la monarquia i una de les derrotes més vergonyants en la història dels terços castellans, que venien a ocupar Barcelona en nom del rei Felip IV i el Comte Duc d’Olivares.

Barcelona era aleshores una ciutat emmurallada limitada al que actualment és el Districte de Ciutat Vella. L’inici de la revolta catalana va fer veure a les autoritats municipals la necessitat de construir al capdamunt de la muntanya de Montjuïc una fortalesa militar que permetés convertir el lloc estratègic que anteriorment només s’emprava per vigilar els moviments dels vaixells des d’una torre de guaita que es comunicava amb senyals amb Barcelona en una avançada defensiva de la ciutat. Segons algunes cròniques, aquesta fortalesa primerenca de forma de quadrilàter i amb l’antiga atalaia com a torre d’homenatge va ser construïda a corre cuita en tan sols 30 dies. La fortalesa i la ciutat es comunicaven mitjançant un camí serpentejant atrinxerat.

Pedro Fajardo, Marquès de Los Vélez

El setembre de 1640 la noblesa tortosina, espantada pel caràcter de revolta social i popular que estava prenent el conflicte i tement per la possibilitat de perdre la seva posició de poder, havia obert les portes de la ciutat de Tortosa a les tropes de Felip IV de Castella, desfermant una onada repressiva contra els tortosins fidels a les institucions catalanes.

Emprant Tortosa com a base, els exèrcits castellans van anar avançant de sud a nord de Catalunya, comandats per Pedro Fajardo, Marquès de Los Vélez, un home de dubtosa honorabilitat que en la conquesta de Cambrils del 25 d’octubre de 1640 havia ordenat penjar tres nobles que s’havien rendit, violentant així les normes d’honor de la guerra suposades en el context de guerra per aquells temps.

Una setmana abans de l’assalt a Montjuic, els terços castellans havien conquerit Martorell. El pla de Los Vélez era atacar ràpidament Barcelona, apoderant-se abans de la fortalesa, abans que es reorganitzessin els exèrcits catalans vençuts a la zona del Vallès.

Els assaltants comptaven teòricament amb l’ajut del traïdor Josep de Pau de Rocabertí, governador de la fotalesa, que els havia aportat mapes i els havia indicat que aquesta era només defensada per 300 soldats i que els oficials prenien per costum baixar a la ciutat a l’hora d’ezmorzar, però el pla va ser descobert abans de temps pel Consell de Cent tot i que Rocabertí fugí abans de ser detingut.

Salvador Darder, argenter de la Companyia de Sta. Eulàlia

El dia 24 de gener, Los Vélez envia una proposta de rendició a la ciutat. El Consell de Cent rebutja el dia següent la proposta. El dia 26 de gener de 1641 s’iniciava doncs el que ha passat a la història com “La Batalla de Monjuïc”, una batalla molt desigual pel que feia les forces militars Les tropes ocupants es trobaven acampades a la Vila de Sants. Eren 26.100 efectius en total entre cavalleria i infanteria i comptaven amb 25 peces d’artilleria.

Per la banda dels defensors eren només 5700 soldats comptant amb les 9 companyies de milicians del terç de Santa Eulàlia i 300 aliats francesos amb 8 artillers atrinxerats a l’Ermita de Santa Madrona (prop de l’actual MNAC) i la cavalleria francesa que defensava la zona del pla entre Sants i el portal de Sant Antoni de Barcelona. A les 9 del matí comença l’assalt, quan 2000 mosqueters castellans pugen la muntanya per la banda del Llobregat i son aturats per la resistència.

Posteriorment dos terços ho intentaran per la zona de Sants i 2 mes aniran de Sants a Creu Coberta, on hi havia la torre defensiva d’en Damians per posteriorment pujar fins l’ermita de Santa Madrona amb la intenció de tallar les comunicacions entre la fortalesa i la ciutat.

La tropa castellana va aconseguir diverses vegades arribar al cim de la muntanya i molts defensors varen haver d’escapar. Tot i això, uns 400 resistents van mantenir-se ferms i van causar moltes baixes amb els canons sorrers de fabricació holandesa dels que disposaven. Aquesta artilleria disparava terra, pedres i metralla metàl•lica i era molt efectiva en defenses com aquesta.

Un altre dels escenaris de la batalla va ser el Portal de Sant Antoni, on ara hi ha el mercat en obres i els camins que unien Barcelona i Creu Coberta, que corresponien aproximadament al que ara és l’Avinguda Mistral.

Combats a la base de la muntanya durant la Batalla de Montjuïc

Les tropes castellanes es localitzaven una mica més a l’oest, on es situava l’antiga zona de Valldonzella. La cavalleria francesa d’Henri Serignan va carregar contra les tropes castellanes, cosa que va provocar una violenta reacció. Els defensors de la ciutat recularen doncs dins el recinte emmurallat des del qual van poder fer-se forts i delmar els enemics, als quals els va començar a escassejar la munició.

L’estabilització d’aquest sector va permetre els defensors enviar 2000 mosqueters per reforçar el castell. A les tres de la tarda les tropes de Felip IV van executar un assalt en massa, que resultà fallit, ja que els castellans no disposaven d’escales ni d’artilleria un cop arribaven a la fortalesa i per tant els era molt difícil assaltar-la.

Un altre dels problemes que van tenir els soldats castellans va ser la manca de coordinació i confiança entre el Marquès de Torrecuso i Juan de Garay, que tenien una forta personalitat i no s’avenien gaire a col•laborar en l’assalt, portant a diverses tensions mútues i desordre.

Finalment la càrrega contra els assaltants d’un grup de tan sols una quarantena de resistents va aconseguir foragitar els soldats reialistes en desbandada muntanya avall. La difícil orografia del terreny els feia caure sovint, i molts d’ells abandonaven les armes en la seva fugida. A la falda de la muntanya els caps militars miraven de reagrupar i tranquilitzar els terços i reagrupar-los en les seves banderes.

Restes de la primera fortalesa a l'interior de l'actual recinte

El dia següent els terços castellans marxaren de Sants cap a Granollers, i posteriorment d’allà fins a Tarragona. La meitat dels homes que havien començat la campanya havien mort i Los Vélez fou destituït. La Batalla de Montjuïc doncs, va passar a la història com una de les darreres victòries catalanes als camps de combat, una efemèride que esdevingué tot un símbol.

Tot i això, 298 anys més tard, també un 26 de gener, les tropes del General Franco entraven triomfalment a Barcelona, sense gaire problemes. Les males llengües diuen que Franco, que podia haver entrat dies abans a la ciutat, va esperar al dia 26 perquè des d’aleshores, l’efemèride del 26 de gener es relacionés per sempre més amb la caiguda de Barcelona i no amb la victòria de la resistència dels barcelonins de 1641. I de fet, va funcionar bastant la cosa. Quasi ningú en parla ja de la batalla de Montjuïc quan arriben aquestes dates. Però sempre hi serem els quatre corcons de sempre per tocar els nassos...

La memòria de la Batalla de Montjuïc però, perviu encara en els carrers de Barcelona. Alguns d’ells a més, han patit una manipulació expressa durant el franquisme per alterar-ne el record.

El cas més flagrant és el del carrer del Poeta Cabanyes del Poble Sec, conegut sobretot per ser el carrer de Joan Manuel Serrat. Aquest carrer, anomenat antigament carrer Cabanyes, a seques, estava dedicat al militar Francesc de Cabanyes, un dels caps de la defensa durant la Batalla de Montjuïc, que creà un cos anomenat en un principi Companyia dels Almogàvers, per ordre de Pau Claris, tot i que pel sobrenom d’un dels seus primers caps, Miquelot de Prats, van passar a ser coneguts amb el nom de “miquelets” l’antecedent dels cossos de fusellers de muntanya de la Guerra de Successió. Francesc de Cabanyes va liderar a la batalla de Montjuïc el Terç de Santa Eulàlia.

Sta Eulàlia, Mare de Déu i Sta Madrona amb la batalla de fons

L’any 1949, en ple franquisme s’afegí a aquest carrer el mot “poeta”, passant a dedicar-lo a Manuel de Cabanyes i Ballester, un poeta preromàntic i monàrquic d’inicis del segle XIX, que resultava molt menys molest per als feixistes. També al Poble Sec podem trobar el carrer de Margarit, dedicat a Josep Margarit i de Biure, militar i polític que fou ambaixador de Catalunya a París i s’enfrontà a les tropes de Felip IV a la Batalla de Montjuïc.

També ben a prop el carrer d’en Radas, dedicat al ca
pità d’artilleria que disparava els canons sorrers des de Montjuïc a la mateixa batalla o el carrer d’en Tapioles, dedicat al soldat Joan Tapioles, que fou el qui va cridar que l’enemic es retirava mentre hi havia una càrrega de mosquets i va esperonar la càrrega de la quarantena de soldats que va fer fugir els assaltants muntanya avall.

Ja al barri de Sant Antoni trobem el carrer de Tamarit, dedicat a Francesc de Tamarit i de Rifà, militar i polític, diputat i defensor a la Batalal de Montjuïc.

Prop del Pavelló Mies Van Der Rohe trobem el carrer de Montfar, dedicat a Dídac de Montfar Sorts i Cellers, historiador, Ciutadà Honrat i arxiver de la Corona d’Aragó que dirigia l’artilleria a la Batalla de Montjuïc. Però si hi ha un carrer que sens dubte recordi clarament aquesta efemèride és el carrer del 26 de gener de 1640, a Hostafrancs. Sota el nom del carrer podem llegir (Batalla de Montjuïc, durant la Guerra dels Segadors).

Així doncs, ja ho sabeu, quan passeu per aquests carrers a partir d’ara, penseu en els argenters i metal•lurgics barcelonins que van perdre la vida defensant la nostra ciutat i recordreu que no sempre el castell de Montjuïc ha tingut finalitats repressives ja que en un principi va servir per protegir-nos!