Altres Barcelones

 

Bon día, Aquí us deixo un fragment antic de GR Barcelona on amb en Marc de las Heras vam estar passejant per la ciutat descobrint vestigis que sovint passen desapercebuts pels vianants. Potser l'haureu vist diverses vegades perquè n'han fet moltes reemissions (sobretot al Canal 33). Que el gaudiu!

Bona tarda, Aquí us deixo una petita peça d'una col·laboració amb betevé que es va emetre fa poc referent a la història del carrer Miquel Pedrola. Els qui porteu temps seguint altresbarcelones.com coneixereu sobradament la història. Espero que la gaudiu.

aquest passat 11 de setembre es van complir exactament 300 anys de l'entrada de les tropes borbòniques a la nostra ciutat, convertint aquesta data en tot un símbol. En motiu d'aquesta efemèride, vaig tenir el plaer de col·laborar amb TV3 i Rac1.

Durant el matí del dia 11 es va emetre una petita peça de la ma de la Montse Jené en la qual vàrem recórrer alguns dels escenaris i indrets patrimonials que ens podien remetre a la Guerra de Successió.

A Rac1 dins la secció de Crònica Negra d'en Pere Cullell i l'Enrique Figeredo també es van emetre algunes declaracions sobre armament, criminalitat i autodefensa urbana al s.XVIII amb un convidat excepcional al programa, l'historiador Albert Garcia Espuche, el gran coneixedor de la societat barcelonina al segle XVIII. Us deixo aquí la secció.

Fa uns dies vàrem parlar de diferents trams de la muralla romana de Barcelona que queden ocults i ens consta que molts us vàreu descarregar el mapa i vau anar a buscar els trams de muralla dins les botigues, els edificis, etc... Veient que teníeu ganes de més, ara anirem a per les posteriors, les d’època medieval moderna, que aquestes encara son més desconegudes... Per saber on estan situades les muralles hem de conèixer primer la seva història i on estarien situades actualment, anem a pams!

La muralla medieval de Barcelonai les seves restes, i les d'ampliacions posteriors (descarregable en PDF, clica la imatge)

Des del segle I aC, que és quan es funda la ciutat, fins el segle XI, ja a l’edat mitjana, la ciutat no va créixer més enllà de les seves antigues muralles. Això sí, a partir d’aleshores, la ciutat, ofegada, va començar a expandir-se més enllà dels seus murs fundant així el que s’anomenava “Viles Noves “. Hi havia la Vila Nova dels Arcs, que aprofitava els arcs de l’antic aqüeducte com a suport, la de Sant Pere o la del Mar, per exemple.

Tram de la muralla del Raval visible dins local a Nou de la Rambla

Amb Jaume I al poder i en època de màxima expansió territorial, Barcelona, com a capital del Principat de Catalunya, va expandir-se enormement. Fins el punt que al segle XIII ja hi havia més edificacions a fora que dins del recinte emmurallat. Va ser aleshores quan el rei Jaume I va decidir fer unes noves muralles, aprofitant accidents geogràfics, com es feia normalment.

De dalt a baix de la Riera de la Rambla va construir una muralla, i per la zona dels actuals carrers Fontanella i Trafalgar una altra. El darrer portal que es va fer en aquella època va ser el Portal Nou, on ara hi ha precisament el carrer del Portal Nou. Tot i que posteriorment es van fer molts altres portals, aquest va conservar aquest flamant nom. Amb el temps aquesta fortificació s’ampliarà fins la costa.

Amb el pas del temps però, va succeir el mateix que havia passat respecte les muralles romanes. La ciutat es va quedar petita, i entre els segles XIV i XV es va construir un nou cercle de muralles, Rambla enllà, fent néixer així el Raval. En aquells temps només hi havia uns quants centres religiosos i assistencials, i camps de conreu, però la idea va ser molt bona, ja que així Barcelona va tenir de què menjar quan va ser assetjada diverses vegades.

Amb l’arribada de l’edat moderna es va ampliar cap a llevant la muralla, s’hi van construir baluards i com ja sabem, part de la muralla va ser enderrocada per fer-hi la ciutadella. Això sí, l’any 1854 van ser enderrocades, amb tota un pla per expandir-se fins les antigues viles. Però què ens en queda? Aquí està la part curiosa:

Tram de la muralla de la Rambla al pàrquing de Pl. del Teatre

El baluard de Sta. Madrona és l’únic que encara es pot veure a simple vista i tot i que restaurada la zona, ens pot ajudar a imaginar-nos com era la Barcelona fortificada. Hi ha però, molts altres trams però es troben ocults i la majoria dels barcelonins no ho els coneixen.

Al final del Carrer Nou de la Rambla, trobem un local anomenat Bagdad que està dedicat a una cosa que no diré perquè aquesta pàgina és per a tots els públics. A dins podem trobar-hi un dels trams de la muralla del Raval.

Si entrem a l'ascensor que ens porta al metro i als ferrocarrils des del carrer Pelai tocant a la Rambla, pel forat de l'ascensor podrem trobar part de la base de l'antic Portal de Sant Sever.

A la plaça del Teatre també podem trobar a la rampa d’entrada i sortida del Pàrquing que hi ha, les restes del pany de muralla del Portal de Trentaclaus, de l’antiga muralla de la Rambla.

Un tram que es va trobar al 2007 i que ara es troba enterrat de nou és el del portal de Sant Daniel, un lloc

Un altre baluard que es pot veure a l’aire lliure i és just darrera dels edificis blancs que hi ha al costat de la parada de metro Barceloneta és el Baluard del Migdia. És sorprenent, però poca gent coneix les restes.

Ben a prop d’aqui, al Centre Esportiu Municipal si ens banyem a la piscina podem contemplar una part del “Baluard de la Reyna” de l’antiga Ciudadella Militar.

Per últim, la troballa més nova pel que fa muralles, tot just fa poques setmanes el servei d’arqueologia de Barcelona va donar a conèixer les restes de el Baluard de Sant Antoni, on també hi van trobar restes d’èpoques anteriors.

Segur que alguns pensàveu que no en quedaven de restes posteriors més enllà de les romanes, podeu fer una bona excursió! Us podeu descarregar el PDF del mapa d'aquesta entrada i imprimir-lo per a que us serveixi de guia. Ja em direu com us ha anat!

Avui el que farem serà una repassada històrica sobre com ha anat evolucionat l’ellnumenat públic a Barcelona i els vestigis que ens ha deixat.

Que els carrers estiguin il•luminats de nit per a que ens hi puguem veure ens sembla la cosa més normal del món. Però de normal no en té res. Abans, els barcelonins funcionàvem d’acord amb el ritme que ens marcava el sol.

Quan marxava el sol, tothom cap a casa, muralles tancades i a dormir! La il•luminació era aleshores molt minsa, un només s’hi podia guipar gràcies als ciris que hi havia posats a les capelletes de sants que hi havia pel carrer. Explica fins i tot una llegenda, que un cavaller al qui perseguien de nit per matar-lo va tenir la sort que es va produir un miracle. Quan passava per davant d’una d’aquestes capelletes, la imatge va bufar els ciris, tot va quedar a les fosques i va poder fugir.

En aquells temps hi havia pels carrers gent amb torxes que es dedicava a acompanyar la gent amunt i avall si havia d’anar de nit, i els cobrava segons el consum de la teia i el temps del recorregut, eren com uns taxistes de la llum, per entendre’ns. Els dies de festa grossa el que es feia és encendre les teieres que es repartien per la ciutat, que eren estructures que aguantaven fogueres alçades i eren controlades per gent amb una bara llaga.

L’any 1752 comencen a instal•lar-se llums d’oli pels carrers de Barcelona. Aquest sistema va perdurar molt en el temps, fins el punt que algunes persones grans encara ho van veure quan eren petites. De vegades eren penjades enmig dels carrers a una certa alçada, i per repostar més oli, encendre o apagar, es feien baixar amb un sistema de politges que encara ens ha deixat alguns vestigis.

Al segle XIX El professor de l’escola de química Josep Roura va instal•lar el primer llum de gas de la ciutat extreta de la destil•lació mineral i ho va fer a la Llotja. Així doncs, les classes de dibuix que s’hi feien eren l’enveja de tothom, fins el punt que el mateix Rei Ferran VII en una visita que va fer a Barcelona ho va veure i va manar que en posessin a Madrid uns anys més tard.

L’any 1841, Carles Lebon guanya el concurs públic obert per l’Ajuntament de Barcelona per subministrar la ciutat d’aquesta substància. És així com es funda la societat anomenada Sociedad Catalana para el alumbrado de Gas, que més tard es diria Catalana de Gas.

Fàbrica de Gas de Lebon (Barcelona á la vista)

Es crea aleshores una fàbrica de gas a la Barceloneta de la qual encara en queden vestigis, la torre i una instal•lació modernista, l’estructura metàl•lica del gasòmetre i fins i tot les oficines centrals, que eren a la Via Laietana, on ara hi ha l’H&M, on hi havia hagut durant molt de temps el museu del gas. Els fanals de gas eren autèntiques meravelles artístiques!

Quan es van inaugurar els primers fanals de gas l’expectació va ser màxima. En posar-se’n 2 davant Santa Maria del Mar diuen que es van fer proves i un home podia llegir el diari i una dona teixir roba fosca des de la cantonada amb el carrer sombrerers!

Fill dels fanals de gas també és en Pere Bufa, un personatge popular que segons deien, era molt alt i es dedicava a anar darrere els fanalers apagant els fanals. La canalla gaudia molt de l’espectacle.

Al gas de carbó li va sortir durant un temps un altre tipus de gas anomenat “schiste”, que sí, sona com un acudit. Però es veu que era extremadament inflamable i perillós, així que no va perdurar gaire. El que sí que va ser una alternativa real van ser els llums de petroli, que arribaven allà on no hi havia canalitzacions de gas. Al Carrer Amargós encara es conserven unes rajoles que recorden el primer fanal a petroli, instal•lat en aquell carrer.

Els primers fanals de gas segons Ramon Torres

Al gas va seguir il•luminant la ciutat fins als anys 60! Però paulatinament l’electricitat li ha

via anat guanyant terreny. Recordeu una carta misteriosa sense remitent que vàrem rebre fa temps? Doncs era la Sra. Pilar Feixes, que precisament ens parlava de la història d’un familiar llunyà seu que havia descobert el seu pare quan refeia l’arbre genealògic de la família.

El familiar era Tomàs Josep Dalmau García, que junt amb l’enginyer Narcís Xifra van ser els pioners de l’energia elèctrica a Catalunya i tota Espanya! Abans fins i tot de la Canadenca i també del telèfon. Tot i això son personatges oblidats per la història injustament. Com a anècdota, en les primeres proves d’il•luminació amb arc voltaic (abans que Edison inventés la bombeta i tot), Dalmau es va quedar cec per un temps!

L’1 d’octubre de 1865 davant la disjuntiva de l’Ajuntament de si contractar l’enllumenat públic a la Sociedad Española de Electricidad de Dalmau i Xifra o seguir amb el gas de Lebón, va il•luminar un carrer amb gas i l’altre amb electricitat. La gent va quedar meravellada amb la potència de l’electricitat, però el gas seguia sent molt més econòmic. Els diversos problemes financers de la Sociedad Española de Electricidad van fer que aquesta s’ensorrés, i amb el pas del temps, els noms de Dalmau i Xifra van passar a l’oblit, i tothom dóna a La Canadenca el títol de pionera en l’electricitat.

! El pare de la Pilar, de fet, va morir a causa d’un infart mentre tornava de l’arxiu per redescobrir la història d’aquest familiar, des d’aquí li volem fer el nostre petit homenatge.

A l'estació abandonada Correos. Somni fet realitat (foto: Jana Pérez)

Com ja us vaig comentar fa temps, en la foscor dels túnels del metro de Barcelona s’hi amaguen estacions fantasma abandonades. Pocs han estat els curiosos que les han vist fugaçment enclastant el cap al vidre del vagó, però des del Connexió, hem pogut passejar-hi tranquil•lament i us les mostrarem.

El metro de Bacelona és una infraestructura que amb el temps ha anat creixent i modificant-se algunes projectes d’estació mai es van dur a terme, i d’altres van entrar en funcionalment però van ser tancades. Avui el que veurem és un exemple d’una estació que mai es va arribar a obrir i la d’una altra que va ser clausurada. Ambdues es troben a la Via Laietana, un lloc on ja s’havien fet els forats del túnel del metro abans que aquest s’hi hagués planificat

Entre la parada d’Urquinaona i la de Jaume I ens trobem amb un projecte de parada de metro que mai va ser inaugurada. El fet que posteriorment se li construís a sobre el Banc d’Espanya (a l’actual Pl. Antoni Maura) i que en alguns plànols posteriors haguessin anomenat a aquest espai “Banco” ha alimentat una llegenda segons la qual a la nit s’utilitzaria aquesta estació per traslladar la massa monetària amb un teòric “tren dels diners”.

Cartell d'entrada de la estació de Correos (foto: Jana Pérez)

Això és totalment impossible, per una banda perquè l’edifici del banc és posterior a aquest projecte d’estació i per tant no podia tenir cap relació i per l’altra perquè nosaltres que hi hem anat hem constatat que les escales que duen a l’andana estan inacabades i no duen a enlloc, per tant no s’hi pot ni entrar ni sortir i no té cap possible connexió amb l’antic edifici del Banc.

Potser una de les estacions abandonades que més passió desperten és correos: Correos va ser una estació final de línia, que en principi al 1934 se suposava provisional però que al final es va utilitzar fins l’any 1972

Encara davant de correus podem veure una reixa sota la qual s’hi poden apreciar unes escales Investigant, investigant he descobert la pel•lícula “Apartado de Correos 1001” Dirigida per Julio Salvador el 1950 es pot veure aquesta entrada en una de les escenes, cosa que ens permet viatjar màgicament en el temps i que podreu veure si mireu el vídeo.

Aquí us he deixat una presentació d'algunes de les fotografies d'aquella nit màgica en la que vàrem poder baixar als túnels per buscar les estacions abandonades:

Avui parlarem d’un edifici monumental envoltat d’altres edificis com ara l’Institut Químic de Sarrià, que fan que no sempre es conegui a simple vista. Sovint si demanem un taxi per anar-hi pot ser que el taxista no sàpiga a què ens referim. Però si algun dia hem anat a passejar per la Carretera de les Aigües o hem mirat el paisatge barceloní des d’algun altre punt elevat com ara Montjuïc, segur que ens haurem fixat en aquest gran edifici de maó vist tan espectacular. Què s’hi fa allà dins? Quina és la seva història?

Aquest edifici que ens té tan intrigats és el Col•legi Sant Ignasi, el dels Jesuïtes de Sarrià, una escola monumental a la que els alumnes més petits anomenen “Castell de Harry Potter”, i no van gaire errats, perquè aquest edifici és d’estil neogòtic anglès.L’arquitecte va ser Joan Martorell la persona a qui primer van encarregar la Sagrada Família, però que va declinar l’encàrrec en favor de Gaudí, el seu antic company de classe.

Hem anat a veure l’Escola i allà ens hem trobat amb el Pablo, la Maria, l’Albert i l’Ariadna, alumnes de 1r d’ESO i investigadors de l’Aula d’Història i ens han fet un petit recorregut per la seva història i els seus indrets més emblemàtics.

Aquest col•legi estava anteriorment a Manresa, aquí el que hi havia era la Casa Pairal Can Gardenyes, amb els seus jardins i els seus camps de conreu. Una finca ni més ni menys que de 12.000 m2, si no vaig errat la 2a més gran després de la del Barça.

L’any 1882 La Companyía de Jesús va comprar els terrenys per 60.000 duros, per traslladar-hi l’antiga escola de Manresa. En principi les classes es van començar a fer a l’antiga masia de Can Gardenyes, tot i que després es va fer un nou edifici (que ara correspon a l’IQS) i més tard es va fer l’escola que coneixem, que es va anar fent per parts en diferents èpoques.

Aquí hi ha estudiat molta gent coneguda, l’alcalde Xavier Trias, Andrés Iniesta, El filòsof Rubert de Ventós i també Carlos Ruiz Zafón, que quan parla d’una escola a “L’ombra del vent” si heu llegit el llibre veureu clarament que s’inspira en aquesta escola.

La capella d’aquesta escola sembla una església, amb orgue i tot però potser la seva bellesa fa que passin desapercebudes les estàtues de l’entrada, entre d’elles la de Sant Francesc de Borja.

S. F de Borja estava emparentat amb la família Borja, la des papes. Conta la veu popular que essent Virrei de Catalunya va custodiar el cadàver d’Isabel de Portugal i Aragó, una princesa molt maca, fins a Granada on havia de ser enterrada. En arribar va haver de comprovar el cos i va veure el cadàver putrefacte.

Això el va impactar tant que va dir que mai més serviria un Rei que es morís, va deixar tot el que tenia i es va fer jesuïta. El mateix personatge el podem trobar amb la calavera en un llibre a l’església de Betlem de la Rambla, que també va ser escola de jesuïtes. Segur que us sona.

La sala d’actes és també molt magestuosa. Hi podem trobar entre d’altres coses l’emblema dels jesuïtes IHS si el trobem amb 3 claus a sota és sempre un símbol d’aquesta companyia així com els escuts de diversos jesuïtes, el més conegut el de Sant Ignasi, que va ser escut de l’escola fins fa ben poc quan totes les escoles de jesuïtes de Catalunya van unificar la imatge corporativa.

Una de les coses més sorprenents de l’escola és que caminant pels seus passadissos podem trobar diversos animals dissecats, moltes els portaven els missioners de terres llunyanes. Bona part de la col•lecció ha estat donada a museus però encara hi ha coses sorprenents. Ara estan instal•lan-se codis QR que et porten a vídeos de l’animal en llibertat.

Les vistes que hi ha des de dalt de tot de la torre central no tenen pèrdua, una de les millors panoràmiques 360 graus de la ciutat.

Descarregueu aquest mapa en PDF Clicant aquí o a la imatge

Els primers habitants de la Barcino romana, els primers barcelonins, van arribar a finals del segle I a.C. I es van instal·lar al voltant del que en era medieval es va conèixer amb el nom de Mont Tàber, un turonet que tenia el seu cim a l’actual Carrer Paradís. La majoria dels primers pobladors de la nova colònia eren legionaris veterans provinents de la Península Itàlica. L’emperador August els havia portat uns anys abans a Tarraco per dirigir-se posteriorment al nord de la Península Ibèrica per combatre els càntabres.

En època romana Barcelona era una ciutat més aviat petita, no ocupava més de dotze hectàrees i no es podia comparar, sota cap concepte, a la gran Tarraco, que era la capital de l’Hispania Citerior.

Possiblement la primera fortificació que es va enlairar a la ciutat fou una empalissada que envoltava el castrum o campament militar. En veure que l’assentament prometia perdurar en el temps, més endavant es van reforçar els murs amb pedra. La fortificació tenia un perímetre d’uns 1.350 metres i constava de quatre portes d’accés a la ciutat que estaven situades als extrems dels dos carrers principals: el cardus i el decumanus. El cardus, que travessava la ciutat de nord a sud, travessava els actuals carrers Baixada de la Llibreteria, Plaça Sant Jaume, i carrer del Call, mentre el Decumanus, d’ est a oest, transcorria aproximadament pel carrers de Regomir, Ciutat, Plaça Sant Jaume i Bisbe. A cada entrada s’hi trobava una porta central per als carros i dues de laterals per a les anades i vingudes dels vianants.

Torre romana visible des del Casal d'Avis

Però tot i les reformes que es van fer, aquesta obra semblava no ser prou resistent, ja que l’any segons les restes de cendra tobada, l’any 279 D.c. en època de decadència La ciutat va viure un trasbals important, no saben si degut a atacs franco-germànics o bé a una revolta interna provocada per la crisi econòmica, que la fortificació no va resistir. Després d’aquests fets, la muralla va ser reconstruïda. Paradoxalment fou a partir d’aleshores que Barcino va iniciar la serva època daurada. Es van utilitzar blocs de pedra extrets de les canteres de Montjuïc i pedres d’antics edificis i monuments que hi havia a la ciutat. Algunes d’aquestes pedres reutilitzades són visibles des del subsòl del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, tot i que si busquem bé, també podem trobar-ne a l’exterior. Aquest és el cas d’uns relleus que hi ha al tram de muralla que encara es conserva al carrer Sots-Tinent Navarro. Arran de terra i amagats rere unes palmeres de margalló s’hi pot veure la part inferior d’un relleu, anteriorment segurament més gran, on s’observen les cames de dues figures humanes.

La nova construcció, que mantenia el traçat, estava feta amb grans carreus rectangulars que formaven murs de tres metres de gruix i nou d’alçada. S’hi van construir 78 torres de vigilància de vint metres d’alçada, estaven formades per dues plantes i al pis superior tenien finestres de mig punt. que protegien la vila contra possibles atacs. En definitiva es tractava d’una espectacular fortificació ubicada en un lloc estratègic per a qui la dominés.

Restes de muralla a la seu de l'AEEF

Les noves muralles es veien més aviat desproporcionades per la petita Barcino, ja que ciutats més importants i properes a Barcelona estaven dotades de muralles més modestes. Possiblement la robustesa de les parets que resguardaven Barcino obeeix a la posició estratègica de la ciutat, que va acabar esdevenint un nucli de poder i prestigi, més que a raons merament defensives. Aquest fet, que podria semblar anecdòtic, és precisament el que ha condicionat l’important paper que aquesta ciutat ha arribat a tenir al llarg de la història. La protecció que oferien les grans muralles romanes va esperonar visigots, musulmans i francs a fer de la Barcelona la seva capital.

Durant l’Edat Mitjana es va intentar aprofitar l’espai disponible a l’interior de la fortificació amb mètodes com, per exemple, ignorar l’intervallum (l’espai planificat entre la muralla i la primera línia de façanes) construint noves edificacions adossades a la part interior de la muralla i fent més estrets els carrers. Al segle XI, finalment, la pressió urbanística va esdevenir insuportable i els barcelonins van haver d’abandonar aquelles muralles que els havien protegit durant més de mil anys. A partit de llavors, van començar a construir les seves noves edificacions extramurs, però sempre intentant mantenir-se el més a la vora possible del nucli fortificat. Al segle XIII la ciutat fora muralles havia crescut tant que es va haver de fer un nou recinte emmurallat, però aquest també va quedar obsolet en només un segle, així que es va haver de construir una altra muralla al segle XIV.

Muralla romana a l'interior de Ca l'Ardiaca

Les antigues muralles romanes van restar oblidades entre edificacions medievals fins al segle XIX, en què molts trams van ser enderrocats per tal d’aprofitar nous espais. A principis del segle XX, en canvi, Barcelona intentava compatibilitzar les reformes urbanístiques amb el retrobament del seu passat. En aquella època va iniciar-se un procés de monumentalització que volia deixar al descobert les restes del passat, és per aquest motiu que passejant pels carrers encara ens podem topar amb imponents trams de muralles romanes.

 Avui dia encara podem resseguir el traçat de la muralla romana si passem pels carrers: Plaça Nova, Av. Catedral, Tapineria, Pl. de l’Àngel, Sots-Tinent Navarro, Pl. Traginers, Correu Vell, Hostal del Sol, Regomir, Gignàs, Avinyó, Banys Nous i Palla. Per aquests carrers hi ha llocs on distingim trams de muralla a simple vista, però en canvi, n’hi ha d’altres que resten amagats en els llocs més insospitats.

Un d’ells el trobem dins l’Arxiu Històric de la Ciutat, al carrer de Santa Llúcia 1: travessant el pati, l’entrada de l’edifici topem de cara amb la part interna de la muralla. Al carrer Correu Vell 5, si entrem dins del pati del Casal de Gent Gran Pati Llimona, ens sorprendrem en veure un imponent tram de muralla desconegut per la majoria de gent. Seguint el camí, ens aturem al Centre Cívic Pati Llimona, des de l’exterior, a través dels vidres, podem veure unes ruïnes, però si entrem a la Sala de les Ruïnes, podrem apreciar una de les portes d’entrada laterals per a vianants, que es coneix amb el nom de Porta del Regomir.

Porta peatonal de la muralla al Pati Llimona

Fa poc es van descobrir unes termes en aquesta àriea. A prop, al número 7 del carrer dels Lledó també podem trobar l’Hotel Mercer, on podem reservar un hotel dins una torre romana. Seguint la ruta a la recerca de l’antiga muralla, si ens endinsem al restaurant del número 19 del carrer Avinyó, al menjador del fons ens trobarem entre els murs de dues torres romanes i un tram de muralla.

Però la veritat és que en aquest local son sovint molt reacis a mostrar el seu patrimoni (tot i que hi estan obligats legalment) A la mateixa finca trobarem l’Associacó Excursionista d’Etnografia i Folklore, on de fet ens reunim la gent de l’Associació Cultural Joan Amades. Aquest és l’únic indret de Barcelona on podem veure alhora la muralla del segle I aC en una Banda i la del s.IV dC a l’altra. Una de les torres més impressionants ens la trobem dins la botiga Tantrend Bijoux, al tercer local del número 1 del carrer del Call, invisible des de fora de l’establiment i on fins i tot s’ha excavat un petit fossar que permet apreciar-ne la seva magnitud. Sortint de la botiga, des del mateix carrer, alçant la vista podem veure restes de la muralla a l’edifici número 7, tot i que aquests vestigis queden a l’aire lliure, si no ho sabem, és difícil apreciar-los en passar per carrers ombrívols i estrets. Al Carrer Banys nous nº 4 dins una granja amb un nom molt original: “la granja” també podem trobar restes de la muralla romana. L’últim tram de muralla amagat el podem trobar al carrer Banys Nous 16, al Centre Ocupacional Sínia, que es pot veure des del carrer.

Després d’aquest recorregut en l’espai i en el temps ja ens podem fer una idea més concisa dels límits de la petita Barcino, l’avantpassat de la nostra Barcelona actual.

Com ja us vaig indicar, el divendres es va emetre el capítol de GR Barcelona "Parets que parlen". Quan li vaig dir a en Marc de las Heras que les parets parlaven, es veu que li va agradar el concepte! La veritat és que aquesta és una de les vegades en les que m'he sentit més a gust col·laborant amb un programa puntual, ja que em van donar total llibertat per ensenyar el que vulgués, així doncs, vaig triar diversos indrets desconeguts de la ciutat d'èpoques diferents. La muralla romana amagada a la seu de l'Associació Excursionista d'Etnografia i Folklore, el Teatre Anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, el refugi antiaeri de la Plaça Revolució i la base del Portal de Sant Sever ocult a l'ascensor de FGC de Plaça Catalunya. De pas, ja posats vaig aprofitar per anar per primera vegada en la meva vida al Bus Turístic de Barcelona, que té unes vistes a les que no estem acostumats, per fer unes quantes filosofades sobre el paper de Barcelona en la història. Bé, espero que ho gaudiu!

Burgesos prop de la caseta del Pantà de Vallvidrera (antiquari.cat)

Avui us parlaré d’una història que més enllà de l’anècdota subterrània ha influït més del que pensem en la història de la ciutat de Barcelona.

Ja des que Barcelona era als inicis de l’aventura industrial i fins i tot una mica abans, els diumenges i els dies de festa eren ideals per pujar a la muntanya i passar el dia al voltant d’una font, en el que popularment es coneixia com les “fontades”. Des de l’obrer més pobre al burgès més adinerat (per separat cadascú amb la seva colla, per suposat) pujaven a Montjuïc a dinar i respirar aire net. En créixer la ciutat i amb l’existència de transports públics Montjuïc va perdre el monopoli com a escenari de fontades i cada cop més barcelonins, com ens recorda el cronista Sempronio, anaven a les Fonts de la Manaigua, Mas Ginebau, el Llevallol o la Teula a Collserola.

Paral·lelament, a partir de l’any 1850 s’inicià prop d’on ara hi ha la parada del Baixador de Vallvidrera, les obres per a construir un pantà (per cert, obra de l’arquitecte modernista Elies Rogent) que acumulés l’aigua de diferents rieres de Collserola i la dugués, mitjançant una mina de 1400 metres, a la Vila de Sarrià.

A principis del segle XX, apareix en escena un personatge clau: l’Enginyer Carles Emili Montanyès i Criquillion, un barceloní nascut a l’Eixample el 1877 que va criar-se veient cada dia el tramvia que passava pel Passeig de Gràcia. La seva dèria pels ferrocarrils i l’electricitat el va dur a pensar una manera d’aprofitar l’antiga “mina Grott” que unia el pantà de Vallvidrera amb Sarrià.

La caseta del Pantà de Vallvidrera en el seu estat actual

Ja que hi tenien fet un túnel, per què no fer-hi passar un trenet que facilités l’accés a l’aleshores recòndit pantà? El 13 de juny de 1908 s'estrenà la nova atracció amb una gran festa. El trenet constava d’una vagó amb motor elèctric i una capacitat de fins a 36 persones en files de 2. L’aigua continuaria passant per sota el tren. Per evitar accidents dins el túnel, les portes tenien un dispositiu a les vuit portes corredisses que feia que en obrir-se simultàniament s’aturés el corrent. Una de les principals sorpreses el dia de la inauguració van ser els dos reflectors d’acetilè i les 80 bombetes de colors repartides al llarg de la via, que donaven un aspecte màgic al recorregut. En arribar el vagó al pantà en aquell viatge inaugural, aquells pioners usuaris van ser rebuts amb sardanes i tot.

El cost del bitllet era de 35 cèntims i també es va crear una opció de viatge combinat per 45 cèntims des de la Plaça de Catalunya.

Fins a 40.000 persones van utilitzar el “Mina Grott” i va agafar tanta volada que fins i tot va inaugurar-se un restaurant al pantà.

Però ja se sap, en aquest món, quan una cosa funciona bé, com havia passat també amb el Quiosc de Canaletes, no triguen a aflorar tot tipus d’enveges. Va ser aleshores quan la S. A. Del Tibidabo va posar-se a la defensiva, dient que li feia competència amb aquesta “atracció”.

El trenet del Mina-Grott (FGC)

La Societat Belga del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona també va reaccionar fins el punt de pressionar el Governador de Barcelona, aleshores Ángel Osorio y Gallardo, per a que fes tot el possible per clausurar el que ell mateix titllava d’ “atracció espectacle”.

Osorio va aconseguir que la guàrdia civil anés a la mateixa mina a aturar l’activitat. Tot i això, l’enginyer Montanyès va resistir-se amb un recurs a l’estat que va arribar a acceptar-se. Tot i això sembla que el Governador civil s’havia encaparrat en acabar amb el “Mina Grott!” i no va aturar-se fins que va aconseguir clausurar definitivament el servei.

Però això, que podria semblar una trista notícia, en realitat potser va influir més del que pensem a la història de Barcelona. Davant l’obsessió del Governador Civil per evitar l’explotació del Mina Grott, Montanyès va presentar un nou projecte per fer amb cara i ulls, un ferrocarril com Déu mana amb totes les de la llei al qual no es pogués acusar d’”atracció”.

En aquest context, en un viatge a Londres Coneix Frank S. Pearson, el nordamericà que va fer hidroelèctriques a les Cataractes del Niàgara, a Brasil, Mèxic i Canadà. Conversaren una bona estona i el català li va parlar de les possibilitats que tenien els rius del nostre Pirineu.

Pearson, l'home que electificà Catalunya

Explica Sempronio que Montanyès sempre recordava un dia de 1908 en què va acompanyar Pearson al cim del Tibidabo. Des d’allà, mirant cap al Vallès per una Banda, i al Pla de Barcelona per l’altra li va fer una proposta. Contemplant les fumejants xemeneies de les industrioses ciutats de Terrassa i Sabadell per una banda i per l’altra la vibrant Barcelona, li va preguntar si no valdria la pena unir-les amb un ferrocarril. I ja de pas, dur-hi l’electricitat que es podria generar fent hidroelèctriques al Pirineu, tenint en compte aquests clients assedegats d’energia per fer moure les seves màquines i il·luminar-se.

Sembla que Pearson es va prendre seriosament la proposta. De fet mai sabrem fins a quin punt el tancament del trenet del Mina-Grott va influir en la creació de les actuals línies de Ferrocarrils Catalans a Sabadell i Terrassa (el que avui es considera el Metro del Vallès) i sobre l’electrificació del Pirineu i la instal·lació, també pel Sr. Pearson de la Barcelona Traction Light and Power Company Limited. Coneguda popularment com La Canadenca, la que va ser escenari el 1919 d’una de les Vagues Generals més apoteòsiques de la història que culminà amb la consecució per part dels treballadors de la tan demandada jornada laboral de 8h.

I ja si encara li posem més història ficció de “què hauria passat si...” Molts pensen que la vaga de la canadenca i el temor que aquesta va crear en els empresaris va ser la que va dur a Miguel Primo de Rivera al poder com a Dictador... Mai sabrem què hagués passat... i de fet, com a historiador no és el terreny que em pertoca, però no deixa de ser curiós el cúmul de casualitats.

Ara ja fa uns mesos em van trucar de la productora valenciana Barret Films i em va demanar si podia donar-los un cop de mà amb "Cosins Germans" un programa nou que estaven fent per Televisió de Catalunya. Em va explicar que el programa consistia més o menys en que en Ferran Torrent li ensenyaria el País Valencià a l'Empar Moliner i l'Empar li mostraria Catalunya a en Ferran. Ara és molt fàcil entendre de què va la cosa, però de bones a primeres el que vaig pensar va ser que posats a ensenyar Barcelona en un programa d'agermanament amb València, podríem parlar de la "Barcelona valenciana" o més ben dit, de com València i Barcelona comparteixen molt més del que ens pensem: Des dels ratpenats com a símbol, passant per sants com Sant Vicent Ferrer i Sant Francesc de Borja fins els costums escatològics, la importància de les taronges o els valencians que van defensar la ciutat durant el setge de 1714.Per si no fos prou honor passejar amb aquestes dues persones, que sempre m'han caigut en gràcia, he tingut el plaer de compartir programa amb dos mestres de Barcelona: En Lluís Permanyer i Peret. Així com conèixer locals com l'orxateria del Poblenou, la Cocteleria Boadas o poder veure per la tele "La Terreta", un local que encara recordo per inaugurar quan en Miquel es plantejava si allò tiraria endavant i ara és un lloc on costa trobar-hi lloc! Bé, aquí us deixo el programa, que el gaudiu! La meva aportació és a partir del minut 25:40.

Potser ja començava a semblar-vos una mica estrany que endinsats en el tricentenari de la desfeta de Barcelona l'any 1714 davant les tropes borbòniques, no li hagi dedicat un espai especial al Connexió Barcelona.

Potser ja era hora que ens hi poséssim, no? Doncs bé, el que he ideat és dedicar dues seccions al tema. Avui tenim la primera entrega, on parlarem de com era el setge muralles endins. Descobrim com s'organitzava i vestia la Coronela, la milícia urbana de Barcelona, que responia a tocs de campana com l'Honorata, que va esdevenir tot un símbol. Coneixem també els diplomàtics catalans com l'ambaixador Pau Ignasi de Dalmases i Ramon Vilana Perlas (Qui havia de crear Nova Barcelona a l'exili) i els seus respectius palaus a la ciutat.

També parlarem d'escenaris importants dels combats com ara Sant Pere de les Puelles, el Convent de Sant Agustí o la Plaça del Born i la seva casa partida o el Fossar de les Moreres i com no, el Centre Cultural del Born i el mític Fossar de les Moreres, lloc popularitzat per la poesia de Pitarra. Espero que us agradi! I ja sabeu, la setmana vinent muralles enfora, un tema més desconegut!

Cada dia centenars de turistes vénen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona. És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggerents de la nostra ciutat. Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes que busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana.

Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la Catedral, s’enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant el magnífic tram conservat de l’aqüeducte romà. Alguns es desvien per veure  Sant Felip Neri, una plaça immune al pas del temps però els qui segueixen carrer amunt, de sobte, es troben de cara amb un autèntic pont medieval que connecta la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat. Segons els han dit, aquest pont no només té valor històric per ser representatiu del gòtic més autèntic, sinó que també està envoltat de llegendes gestades pels barcelonins dels temps del rei Jaume I.

Situant-se sota el pont, poden veure un sorprenent relleu d’una calavera amb un punyal clavat. Hi ha diferents llegendes sobre la calavera. Es diu que si treus el punyal de la calavera, s’enfonsa Ciutat Vella, o que si la mires i després no toques la figura en forma de tortuga de la bústia de la Casa de l’Ardiaca et mors, i fins i tot que si hi passes per sota caminant del revés et concedeix un desig.

Però el que és més greu, és que tothom qui hagi fet aquesta ruta sota aquestes premisses, anirà ben errat. Ja no és només que les llegendes siguin falses, sinó que el pont del carrer del Bisbe no és medieval, la bústia de Ca l’Ardiaca és del 1902,  Sant Felip Neri no tenia aquells edificis durant la guerra del 36-39, L’aqüeducte és una reconstrucció del franquisme, la façana de la catedral és del segle XIX i el que és més greu, el Barri Gòtic és una ficció històrica.

Façana de la Catedral al s.XIX abans de la reforma neogòtica

Joan Ganau Casas és un dels estudiosos que ens aporta dades curioses sobre aquest procés de transformació arquitectònica. Tot va començar a finals del segle XIX. Encara que sembli increïble, en aquells temps la Catedral encara tenia una façana totalment plana, originària del segle XV, i la ciutat es trobava en un procés de reforma interior amb el qual es volia fer una ciutat més monumental i espaiosa.

Emmarcats en un procés de remodelació de les ciutats i de tematització d'espais històrics arreu d'Europa, es va decidir construir-li, a la catedral, una façana monumental. Aquest projecte no era pas una idea rocambolesca ni aïllada, ja que amb anterioritat s'havien remodelat edificis com ara la Llotja i l'Ajuntament, edificis antics als quals s'havia afegit noves façanes neoclàssiques. Per realitzar la façana neoclàssica de l’Ajuntament es va haver d’escapçar una part de la façana lateral gòtica de finals del segle XIV. 

Antigament hi havia cases sobre el Saló del Tinell!

La necessitat d'una nova façana per al principal edifici religiós de Barcelona era una idea compartida per molts. Tot i que el 1821 J. Estivill va defensar un projecte de façana neoclàssica, el descobriment en uns arxius d'un suposat projecte medieval de façana atribuït a un tal Mestre Carlí va acabar de generar un consens entorn a la conveniència d'un projecte gòtic. El principal artífex de la nova façana fou Josep Oriol Mestres, que va aconseguir tenir la part frontal enllestida. L'obra es va poder realitzar gràcies a la important aportació econòmica personal de l'adinerat Manuel Girona, un dels membres més destacats de la burgesia financera barcelonina.

El procés constructiu quedà aturat durant uns anys a causa de les turbulències polítiques, però es tornà a iniciar als anys 80 del segle XIX. Durant aquest període van sorgir algunes discrepàncies a l’hora de decidir quin estil havia de tenir la portalada, entre els qui pensaven que s'havia d'aplicar per la continuïtat amb l'estil de les anteriors obres i els qui, com Joan Martorell, defensaven que s'havia d'aplicar un neogòtic modèlic inspirat en el nord d'Europa. Però l'oferiment de Manuel Girona per pagar tota l'obra acabà d'aclarir els dubtes per decantar tothom cap a l'opció continuista que ell defensava.

La catedral fou ja des del principi l'eix central sobre el qual s'englobaven totes les discussions a l'entorn de com edificar el que s'anomenava precisament “barri de la catedral”.

Els primers projectes de reforma van aparèixer l'any 1859, amb els projectes d'Eixample de Cerdà i Rovira i Tries, ambdós volien construir grans avingudes que tinguessin la catedral com a element principal.

A l'esquerra la casa que ocupava l'espai on ara hi ha la Casa Padellàs

A finals del segle XIX, en un context urbanístic europeu en el qual es defensaven els enderrocs dels edificis menys importants per tal de fer ocupar espais destacats als més monumentals, van començar a sortir veus, entre elles la del poeta Jacint Verdaguer, que optaven per l'enderroc de les cases que ocupaven l'espai entre la Plaça Sant Jaume i l'absis de la catedral. Així es donava cabuda a una gran plaça monumental que unís, com en època clàssica, els centres de poder polític i religiós. La gran plaça deixaria també enmig les columnes del Temple d'August, ocultes des d’època romana dins una finca del carrer Paradís.

Pl. Sant Iu 1945. On és la porta del Museu Marès?.

El primer cop que va aparèixer el concepte “Barri Gòtic”, però, fou l'any 1911 en un article central de Ramon Rucabado, que n'exposava les línies principals.

“¿Por qué no podría adoptarse la unificación de estilo en este recinto, formado entre las construcciones venerables, gloriosa herencia y legítimo orgullo de la ciudad de Barcelona y las construcciones modernas rigurosamente sometidas al estilo y carácter de aquéllas, un verdadero ‘barrio gótico’?”

Rucabado testimoniava alguns edificis gòtics, tot i que no tots pertanyien a aquest estil, i defensava que els edificis que es trobessin als seus voltants haurien de ser remodelats per tal d'adaptar-los al model gòtic català i crear un conjunt harmònic. Aquest “Barri Gòtic”, des dels seus inicis doncs, no pretenia ser res més que un escenari de recreació històrica falsejat que finalitzaria amb el contrast entre la nova façana de la catedral. Engrescats per aquesta mateixa línia, Antoni Puig i Lluís Bonet, van arribar a proposar que ja posats a fer, durant el procés d'urbanització del Raval, hi podrien fer un “Barri Barroc” que entrés en consonància amb els edificis antics d'aquesta àrea de la ciutat.

Si bé el catalanisme havia defensat l'art romànic com el propi dels catalans perquè, segons deia, aquest responia al tarannà pràctic, reflexiu i moderat de la Nació, es creia que el model Barroc exaltava les virtuts de la Catalunya urbana, capaç de florir amb l'ànim emprenedor i projectar-se comercialment arreu del Mediterrani.

Mapa de Ramon Rucabado Amb edificis històrics marcats

Com ja hem vist, durant l'obertura de la Via Laietana, malgrat els enderrocs, va existir una certa mentalitat conservacionista. Els edificis considerats valuosos eren traslladats pedra per pedra i en cas de no tenir un emplaçament concret, eren desmuntats i emmagatzemats. Amb el pas del temps es va arribar a la conclusió que el nombre de peces arqueològiques superava en escreix totes les previsions, i sorgiren propostes de convertit el Gòtic en un dipòsit d'aquests monuments a mode de museu urbà. Fou però en els anys anteriors a la II Exposició de Barcelona, quan el procés de monumentalització del “Barri Gòtic” va agafar més embranzida.

L'any 1927 s'encarregà a Joan Rubió un nou projecte de reforma del barri de la catedral. Va optar per eliminar elements arquitectònics discordants i afegir-hi elements gòtics italianitzants. Ell mateix havia arribat a afirmar:

“El ‘Barri gòtic’ no existeix! El ‘Barri gòtic’ no és més que un noble desig que hi sigui però no hi és! [...] El ‘Barri gòtic’ no s’ha de respectar ni poc ni molt, perquè no existeix”

Façana posterior de la Casa dels Canonges abans d'afegit-li tocs neogòtics

Durant aquells anys es restauraren les Cases dels Canonges, s'urbanitzà la plaça de Ramon Berenguer i Garriga i Bachs, i es construí el famós pont del carrer del Bisbe, obra de Joan Rubió i Bellver, deixeble i ajudant de Gaudí.

Aquesta àrea de la ciutat va patir greus bombardejos i posteriorment, en temps del franquisme, es tornà a monumentalitzar el barri traslladant-hi edificis antics i fent reconstruccions com la de l’aqüeducte romà. En aquest procés hi tingué especial implicació l’arquitecte Adolf Florensa. Durant aquest període es potencià més el barri gòtic com a centre d’atracció turística a través de la Sociedad de Atracción de Forasteros, concepte que ha perdurat fins als nostres dies.

Amb totes aquestes intervencions, els detalls autènticament medievals del barri passen sovint desapercebuts. És el cas de les inscripcions de la Catedral, de les que ja hem parlat, i fins i tot trobem obres contemporànies que han restat protagonisme a les obres originals, com el pont del carrer del Bisbe, que ha eclipsat les restes d’un pont veritablement medieval que connectava el Palau Reial Major amb la Catedral, el naixement del qual encara es pot contemplar des de la Plaça Sant Iu, mirant al temple..

Si us interessa el tema i voleu anar més a fons, us recomano la tesi doctoral de l'historiador Agustín Cócola sobre el tema.