Els qui passàveu per aquí fa molts anys ja esteu informats de sobres que Barcelona, com a Cap i Casal de Catalunya, és una ciutat escatològica. En vaig parlar al 2008, també vaig fer fa temps una descoberta curiosa fa uns anys al respecte i n'havia parlat entre d'altres al Connexió Barcelona. Però coses de la vida, aquest darrer vídeo no l'havia penjat encara! Aquí el teniu, per a que gaudiu de unes bones i escatològiques festes, amb tions, caganers i derivats! Bon Nadal a tothom!
Els qui passàveu per aquí fa molts anys ja esteu informats de sobres que Barcelona, com a Cap i Casal de Catalunya, és una ciutat escatològica. En vaig parlar al 2008, també vaig fer fa temps una descoberta curiosa fa uns anys al respecte i n'havia parlat entre d'altres al Connexió Barcelona. Però coses de la vida, aquest darrer vídeo no l'havia penjat encara! Aquí el teniu, per a que gaudiu de unes bones i escatològiques festes, amb tions, caganers i derivats! Bon Nadal a tothom!
aquest passat 11 de setembre es van complir exactament 300 anys de l'entrada de les tropes borbòniques a la nostra ciutat, convertint aquesta data en tot un símbol. En motiu d'aquesta efemèride, vaig tenir el plaer de col·laborar amb TV3 i Rac1.
Durant el matí del dia 11 es va emetre una petita peça de la ma de la Montse Jené en la qual vàrem recórrer alguns dels escenaris i indrets patrimonials que ens podien remetre a la Guerra de Successió.
A Rac1 dins la secció de Crònica Negra d'en Pere Cullell i l'Enrique Figeredo també es van emetre algunes declaracions sobre armament, criminalitat i autodefensa urbana al s.XVIII amb un convidat excepcional al programa, l'historiador Albert Garcia Espuche, el gran coneixedor de la societat barcelonina al segle XVIII. Us deixo aquí la secció.
 |
| Teiera en una auca de processió del s.XIX |
Avui el que farem serà una repassada històrica sobre com ha anat evolucionat l’ellnumenat públic a Barcelona i els vestigis que ens ha deixat.
Que els carrers estiguin il•luminats de nit per a que ens hi puguem veure ens sembla la cosa més normal del món. Però de normal no en té res. Abans, els barcelonins funcionàvem d’acord amb el ritme que ens marcava el sol.
Quan marxava el sol, tothom cap a casa, muralles tancades i a dormir!
La il•luminació era aleshores molt minsa, un només s’hi podia guipar gràcies als ciris que hi havia posats a les capelletes de sants que hi havia pel carrer. Explica fins i tot una llegenda, que un cavaller al qui perseguien de nit per matar-lo va tenir la sort que es va produir un miracle. Quan passava per davant d’una d’aquestes capelletes, la imatge va bufar els ciris, tot va quedar a les fosques i va poder fugir.
En aquells temps hi havia pels carrers gent amb torxes que es dedicava a acompanyar la gent amunt i avall si havia d’anar de nit, i els cobrava segons el consum de la teia i el temps del recorregut, eren com uns taxistes de la llum, per entendre’ns.
Els dies de festa grossa el que es feia és encendre les teieres que es repartien per la ciutat, que eren estructures que aguantaven fogueres alçades i eren controlades per gent amb una bara llaga.
 |
| Politja provablement emprada per llums d'oli (Foto: Enric Borràs) |
L’any 1752 comencen a instal•lar-se llums d’oli pels carrers de Barcelona. Aquest sistema va perdurar molt en el temps, fins el punt que algunes persones grans encara ho van veure quan eren petites. De vegades eren penjades enmig dels carrers a una certa alçada, i per repostar més oli, encendre o apagar, es feien baixar amb un sistema de politges que encara ens ha deixat alguns vestigis.
Al segle XIX El professor de l’escola de química Josep Roura va instal•lar el primer llum de gas de la ciutat extreta de la destil•lació mineral i ho va fer a la Llotja. Així doncs, les classes de dibuix que s’hi feien eren l’enveja de tothom, fins el punt que el mateix Rei Ferran VII en una visita que va fer a Barcelona ho va veure i va manar que en posessin a Madrid uns anys més tard.
L’any 1841, Carles Lebon guanya el concurs públic obert per l’Ajuntament de Barcelona per subministrar la ciutat d’aquesta substància. És així com es funda la societat anomenada Sociedad Catalana para el alumbrado de Gas, que més tard es diria Catalana de Gas.
 |
| Fàbrica de Gas de Lebon (Barcelona á la vista) |
Quan es van inaugurar els primers fanals de gas l’expectació va ser màxima. En posar-se’n 2 davant Santa Maria del Mar diuen que es van fer proves i un home podia llegir el diari i una dona teixir roba fosca des de la cantonada amb el carrer sombrerers!
Fill dels fanals de gas també és en Pere Bufa, un personatge popular que segons deien, era molt alt i es dedicava a anar darrere els fanalers apagant els fanals. La canalla gaudia molt de l’espectacle.
Al gas de carbó li va sortir durant un temps un altre tipus de gas anomenat “schiste”, que sí, sona com un acudit. Però es veu que era extremadament inflamable i perillós, així que no va perdurar gaire. El que sí que va ser una alternativa real van ser els llums de petroli, que arribaven allà on no hi havia canalitzacions de gas. Al Carrer Amargós encara es conserven unes rajoles que recorden el primer fanal a petroli, instal•lat en aquell carrer.
 |
| Els primers fanals de gas segons Ramon Torres |
via anat guanyant terreny. Recordeu una carta misteriosa sense remitent que vàrem rebre fa temps? Doncs era la Sra. Pilar Feixes, que precisament ens parlava de la història d’un familiar llunyà seu que havia descobert el seu pare quan refeia l’arbre genealògic de la família.
El familiar era Tomàs Josep Dalmau García, que junt amb l’enginyer Narcís Xifra van ser els pioners de l’energia elèctrica a Catalunya i tota Espanya! Abans fins i tot de la Canadenca i també del telèfon. Tot i això son personatges oblidats per la història injustament. Com a anècdota, en les primeres proves d’il•luminació amb arc voltaic (abans que Edison inventés la bombeta i tot), Dalmau es va quedar cec per un temps!
L’1 d’octubre de 1865 davant la disjuntiva de l’Ajuntament de si contractar l’enllumenat públic a la Sociedad Española de Electricidad de Dalmau i Xifra o seguir amb el gas de Lebón, va il•luminar un carrer amb gas i l’altre amb electricitat. La gent va quedar meravellada amb la potència de l’electricitat, però el gas seguia sent molt més econòmic. Els diversos problemes financers de la Sociedad Española de Electricidad van fer que aquesta s’ensorrés, i amb el pas del temps, els noms de Dalmau i Xifra van passar a l’oblit, i tothom dóna a La Canadenca el títol de pionera en l’electricitat.
! El pare de la Pilar, de fet, va morir a causa d’un infart mentre tornava de l’arxiu per redescobrir la història d’aquest familiar, des d’aquí li volem fer el nostre petit homenatge.
 |
| Segell commemoratiu del V Congrés Internacional a BCN (KEA) |
Aquesta ciutat polonesa, prop de Rússia era multilingüe, però Zamenhof, que apreciava la diversitat lingüística, veia com en els diversos conflictes de la zona, els qui dominaven políticament el territori imposaven la seva llengua als altres. Davant aquest problema va trobar una sol•lució: Crear una llengua nova, flexible i fàcil d’aprendre, que servís com a segona llengua en pla d’igualtat en les comunicacions entre diferents grups lingüístics preservant alhora els diversos idiomes. Com era una llengua de ningú, era una llengua de tothom.
A principis del segle XX, l’expansió i l’èxit de l’Esperanto va ser aclaparador. Van començar a fer-se’n congressos internacionals. El 5è, l’any 1909 va caure a Barcelona, poc després de la Setmana Tràgica.
 |
| Celebració dels "floraj ludoj" jocs florals esperantistes al Palau de Belles Arts (KEA) |
Del 5 a l’11 de setembre de 1909 a Barcelona es va celebrar el congrés universal d’Esperanto.
Abans de que arribessin milers d’esperantistes a Barcelona es va fer fins i tot un curs accelerat d’Esperanto a la Guàrdia Urbana. El congrés va ser prolífic pel que fa reaccions de la premsa.
Un cop arribats a Barcelona, tots els congressistes tenien un “llibre del congrés” o Kongreslibro, que era una mena de guia que explicava com arribar a Barcelona, demanant el bitllet en català des de Portbou i moltes dades i fotografies sobre la ciutat. També comptava amb mapa amb els principals atractius i activitats del congrés al centre de la ciutat
Als qui els agradi anar a remenar postals antigues de Barcelona al mercat de Sant Antoni, algun dia hauran vist que n’hi ha moltíssimes subtitulades en un idioma estrany. Aquest idioma és ni més ni menys l’esperanto, perquè durant aquell temps s’en va fer una col•lecció molt extensa de cara al congrés: Aquí en podem veure unes quantes.
Un dels principals animadors va ser Pujulà i Vallès, que va ser també l’escriptor del diccionari Esperanto-Català i la seva “Gramàtica Rahonada”, En algunes fotos se’l veu amb Zamenhof.
 |
| Comiat de Zamenhof a Barcelona (KEA) |
També un jove Joan Amades, el famós folklorista i autor del Costumari Català, que per aquells temps havia fet de l’esperanto la seva primera causa.
Amb l’arribada de la Ia Guerra Mundial, molts internacionalismes van entrar en crisi, i entre ells l’Esperanto. Amb el temps, aquesta llengua creada per un jueu va passar a ser considerada per Hitler com la llengua dels jueus per dominar el món. Als EEUU va ser considerada una llengua comunista i a l’URSS una llengua que els contrarevolucionaris empraven per passar informació al bloc enemic. Amb tot, les potències mai renunciaran a imposar la seva llengua com a arma de domini als altres pobles.
Encara però hi ha qui el parla. Dins el panorama internacional de l’Esperanto, Catalunya té una de les comunitats més actives. Si us interessa el tema podeu visitar esperanto.cat, el web de l’Associació Catalana d’Esperanto.
Si us interessa el tema de com va anar el Vè Congrés d'esperanto en detall, fa temps vaig dedicar-lu un post amb vídeo inclòs amb moltes imatges.
 |
| Burgesos prop de la caseta del Pantà de Vallvidrera (antiquari.cat) |
Ja des que Barcelona era als inicis de l’aventura industrial i fins i tot una mica abans, els diumenges i els dies de festa eren ideals per pujar a la muntanya i passar el dia al voltant d’una font, en el que popularment es coneixia com les “fontades”. Des de l’obrer més pobre al burgès més adinerat (per separat cadascú amb la seva colla, per suposat) pujaven a Montjuïc a dinar i respirar aire net. En créixer la ciutat i amb l’existència de transports públics Montjuïc va perdre el monopoli com a escenari de fontades i cada cop més barcelonins, com ens recorda el cronista Sempronio, anaven a les Fonts de la Manaigua, Mas Ginebau, el Llevallol o la Teula a Collserola.
Paral·lelament, a partir de l’any 1850 s’inicià prop d’on ara hi ha la parada del Baixador de Vallvidrera, les obres per a construir un pantà (per cert, obra de l’arquitecte modernista Elies Rogent) que acumulés l’aigua de diferents rieres de Collserola i la dugués, mitjançant una mina de 1400 metres, a la Vila de Sarrià.
A principis del segle XX, apareix en escena un personatge clau: l’Enginyer Carles Emili Montanyès i Criquillion, un barceloní nascut a l’Eixample el 1877 que va criar-se veient cada dia el tramvia que passava pel Passeig de Gràcia. La seva dèria pels ferrocarrils i l’electricitat el va dur a pensar una manera d’aprofitar l’antiga “mina Grott” que unia el pantà de Vallvidrera amb Sarrià.
 |
| La caseta del Pantà de Vallvidrera en el seu estat actual |
El cost del bitllet era de 35 cèntims i també es va crear una opció de viatge combinat per 45 cèntims des de la Plaça de Catalunya.
Fins a 40.000 persones van utilitzar el “Mina Grott” i va agafar tanta volada que fins i tot va inaugurar-se un restaurant al pantà.
Però ja se sap, en aquest món, quan una cosa funciona bé, com havia passat també amb el Quiosc de Canaletes, no triguen a aflorar tot tipus d’enveges. Va ser aleshores quan la S. A. Del Tibidabo va posar-se a la defensiva, dient que li feia competència amb aquesta “atracció”.
 |
| El trenet del Mina-Grott (FGC) |
Osorio va aconseguir que la guàrdia civil anés a la mateixa mina a aturar l’activitat. Tot i això, l’enginyer Montanyès va resistir-se amb un recurs a l’estat que va arribar a acceptar-se. Tot i això sembla que el Governador civil s’havia encaparrat en acabar amb el “Mina Grott!” i no va aturar-se fins que va aconseguir clausurar definitivament el servei.
Però això, que podria semblar una trista notícia, en realitat potser va influir més del que pensem a la història de Barcelona.
Davant l’obsessió del Governador Civil per evitar l’explotació del Mina Grott, Montanyès va presentar un nou projecte per fer amb cara i ulls, un ferrocarril com Déu mana amb totes les de la llei al qual no es pogués acusar d’”atracció”.
En aquest context, en un viatge a Londres Coneix Frank S. Pearson, el nordamericà que va fer hidroelèctriques a les Cataractes del Niàgara, a Brasil, Mèxic i Canadà. Conversaren una bona estona i el català li va parlar de les possibilitats que tenien els rius del nostre Pirineu.
 |
| Pearson, l'home que electificà Catalunya |
Sembla que Pearson es va prendre seriosament la proposta. De fet mai sabrem fins a quin punt el tancament del trenet del Mina-Grott va influir en la creació de les actuals línies de Ferrocarrils Catalans a Sabadell i Terrassa (el que avui es considera el Metro del Vallès) i sobre l’electrificació del Pirineu i la instal·lació, també pel Sr. Pearson de la Barcelona Traction Light and Power Company Limited. Coneguda popularment com La Canadenca, la que va ser escenari el 1919 d’una de les Vagues Generals més apoteòsiques de la història que culminà amb la consecució per part dels treballadors de la tan demandada jornada laboral de 8h.
I ja si encara li posem més història ficció de “què hauria passat si...” Molts pensen que la vaga de la canadenca i el temor que aquesta va crear en els empresaris va ser la que va dur a Miguel Primo de Rivera al poder com a Dictador... Mai sabrem què hagués passat... i de fet, com a historiador no és el terreny que em pertoca, però no deixa de ser curiós el cúmul de casualitats.
 |
| Reproducció del Negre de la Riba del c/Andrea Dòria |
A la Barceloneta, en la mateixa plaça on hi ha el mercat, d’on surt el carrer del Baluard i just darrera l’església de Sant Miquel trobarem una escultura ben curiosa que sobresurt de la paret de color. Observareu que no és de pedra, ni de fusta, sinó que és de fibra de vidre! perquè és una reproducció de l’original. Es coneix com “El Negre de la Riba” i és un mascaró de proa d’una embarcació que va arribar a la Barceloneta al segle XVIII i té una història molt similar, gairebé paral·lela a la del ninot del Mercat del Ninot.
Francesc Bonjoch va ser el primer a tenir aquesta peculiar figura. Segons es creu, aquest boter de la Barceloneta va desballestar un bergantí que hi havia a La Riba (l’actual moll de la Barceloneta) per aprofitar-ne el material i allà hi va trobar la figura d’un mascaró de proa. Més tard s’ha descobert que representava un indígena americà, però el desgast de la figura va donar-li faccions subsaharianes. En Francesch Bonjoch la va serrar per la base i la va posar com a reclam a la porta de la seva puda (una espècie de taverna de l’època) situada al moll i de seguida es va fer molt popular al barri. Els veïns també l’anomenaven el “papus” i servia per espantar la canalla que no obeïa els pares, sovint els amenaçaven dient-los que vindria a buscar-los “lo negre de la Riba”, a l’estil de “l’home del sac”.
Joan Molas i Casas li va dedicar un article molt divertit al diari L’Esquella de la Torratxa l’any 1887 en el qual deia que quan ningú els veia, El Negre de la Riba i l’estàtua de Neptú que hi havia al davant els dos n’estaven farts de veure el contraban del moll de la Barceloneta i el Negre de la Riba estava fart de veure passar-hi els senyors rics que es dedicaven al comerç d’esclaus. Ens diu que:
 |
| Font de Neptú, ara a la plaça de la Mercè |
És curiós perquè l’estàtua de Neptú també va fer un parell de viatges. L’any 1826 havia estat col•locada davant el Negre de la Riba, el 1919 va passar als Jardins de Labiral de Montjuïc per anar a parar el 1983 a la plaça de la Mercè, que és on la tenim ara...
Amb la reforma del moll les pudes van desaparèixer i el “negre” va ser traslladat primer a un magatzem de vins dela mateixa família que tenien prop de l’antiga plaça de toros del Torín de la Barceloneta i després va anar rondant per altres establiments com per exemple un a prop del cementiri del Poblenou i posteriorment al Barri de Sant Martí, a una zona coneguda com la Ciutat d’en Nyoca.
Sembla que fins el 1887 va estar sempre en locals dels Bonjoch fins el 1887, en què va morir l’últim descendent de la família. En tot aquest transit fins i tot va arribar a presidir un ball, motiu pel qual va ser restaurat i se li van afegir les extremitats de guix pels punts que les tenia trencades. Més tard, tenim notícia que va decorar una portalada al número 8 del carrer Castillejos. Més tard, un comerciant de vins el va comprar i el va tenir breument al Carrer Pallerols, més o menys fins l’any 1900 en que va tancar el seu negoci.
Sembla que fins el 1887 va estar sempre en locals dels Bonjoch fins el 1887, en què va morir l’últim descendent de la família. En tot aquest transit fins i tot va arribar a presidir un ball, motiu pel qual va ser restaurat i se li van afegir les extremitats de guix pels punts que les tenia trencades. Més tard, tenim notícia que va decorar una portalada al número 8 del carrer Castillejos. Més tard, un comerciant de vins el va comprar i el va tenir breument al Carrer Pallerols, més o menys fins l’any 1900 en que va tancar el seu negoci.
 |
| Anunci de Josep Moragas venent el Negre de la Riba al 1919 |
Va ser aleshores quan en Josep Moragas (no l’heroi de la guerra de successió sinó un home que tenia un taller de maquinària) va comprar-lo i el va portar a una torre que es va fer a la muntanya del Carmel i el va posar com a decoració d’una de les façanes, posant-hi a sota “el renombrado Negro de la Riba”.
Diu Carreras Candi, que per aquell temps els veïns de la Barceloneta de vegades passaven a veure el seu antic veí de la Riba a la muntanya del Carmel. Josep Maria Huertas Clavería va trobar remenant els arxius fotogràfics de Barcelona, una imatge d’aquell període.
Sabem, per un anunci publicat a la Vanguardia l’any 1919 que el Senyor Moragas que deuria tenir guardat el mascaró al Poblenou, en concret al Passeig del Cementiri 236 se’l va voler vendre l’any 1919.
 |
| Negre de la Riba a la torre d'en Moragas al Carmel trobada per Huertas (IMH) |
Resulta que en Moragas havia permutat la seva torre al Carmel amb un solar del mateix passatge i pel que sembla ningú li havia comprat el Negre de la Riba responent a l’anunci al diari i per tant va passar a mans d’aquesta darrera família, que l’any 1934 el va donar al Museu Marítim de Barcelona, lloc on actualment es pot veure la figura autèntica i on es va descobrir que no es tractava d’un guineà sinó d’un indi iorquès. Malgrat totes les voltes que va donar l’estatueta els veïns de la Barceloneta no l’havien oblidat i l’any 2003, quan es celebrava el 250º aniversari del barri, el van tornar a portar al barri on es va fer conegut, fins i tot en alguns carnavals l’havien passejat pels carrers.
A tots ens agrada molt parlar de les coses boniques de la vida. Molta gent relata el naixement dels seus fills com un dels dies més feliços de la seva vida. La vida, sentir les olors, el tacte, els sons, degustar les coses, aprendre d’allò que ens envolta, apassionar-nos, conèixer
l’amor, gaudir del merescut descans de la bellesa i… i? I sí, després ve la mort, però d’això a pocs els agrada parlar.
La mort, és la culminació de la vida, aquell pas final que tot ésser viu ha de fer algun dia i el preu que s’ha de pagar per aquesta. Només els objectes sense vida són immortals, perquè tot el que viu algun dia ha de morir. Les flors moren, els arbres també, els animals també i nosaltres no en som l’excepció. Ja sabeu que tothom qui està llegint aquest apunt morirà? No és una maledicció exclusiva, a tots ens passarà algun dia (Bé, exceptuant el Senyor Eduard Punset, que diu que no està demostrat que es mori)
Davant aquest fet, al llarg de la historia hi ha hagut diverses respostes. Les religions han intentat cercar el sentit de l’existència i a estudiar què passa després de la mort amb el nostre esperit. D’altres creuen que cos i ànima son el mateix i que ambdues desapareixen, i després només en queda el record.
 |
| Estris dibuixats a la tomba d'un abaixador |
La mort ha estat un tema central que s’ha tractat obertament al llarg de tota la nostra historia i que ara, que ens vantem d’haver trencat tots els tabús, és un tema incòmode i de mal gust. A alguns se us haurà fet un nus a la gola llegint aquestes paraules. De fet alguns antropòlegs i estudiosos com Núria Cavallé, afirmen que sí bé ara es parla obertament del sexe, aquest antic tabú s’ha traslladat a la mort.
Doncs bé, potser per trencar aquest tabú actual ens aniria bé fer un passeig per la nostra història i aprendre què en pensaven els nostres avantpassats en els temps en què la mort era un tema recurrent i per fer-ho, podem aprofitar que vivim en una de les millors ciutats d’Europa per fer-ho ja que tenim més de 2000 anys d’història.
A la Barcelona romana, com a totes les ciutats de l’antic imperi romà, la gent era enterrada normalment fora les muralles, a les vies d’accés a la ciutat. Hi havia alguns ritus curiosos com les libacions o el fet de posar monedes a la boca del difunt per a que pogués pagar el viatge al barquer Caront, que el portaria al regne dels morts, però bé, no m’estendré gaire en aquest tema ja que hi vaig dedicar un apunt especial que podeu consultar aquí.
 |
| Abaixador treballant segons un gravat de Josep Amman |
Amb la cristianització, els costums funeraris dels barcelonins van començar a canviar. Tot i que és curiós el fet que al segle XIX encara fos extensa la idea, segons opinions recollides per Joan Amades sobre els costums relacionats amb la mort, que calia contentar a qui vilgilava l’entrada al paradís. En aquest cas es creia que Sant Pere era un fumador empedernit i a alguns se’ls enterrava amb tabac de pipa i una pipa per assegurar-se l’entrada. En el cas dels infants el que tenien eren confits. A l’Edat Mitjana es va començar a enterrar els morts dins la ciutat, en terrenys de l’església. Segur que us hi heu fixat, hi ha poquíssimes esglésies antigues a Barcelona que estiguin situades en un carrer. La immensa majoria es troben en una plaça. No és casualitat, antigament aquestes places havien estat els cementiris parroquials. La gent solia enterrar-se dins l’esglésa, a les parets de la mateixa o al cementiri adjacent. Quan més prestigi o més diners tenies podies ser enterrat en un indret més privilegiat.
Parlant de tombes a les esglésies podem fixar-nos en algunes coses curioses, com per exemple la inexistència de noms de dones. Aquestes eren totalment invisibilitzades fins i tot per la mort. La gran majoria de tombes d’aquest estil que han arribat als nostres dies corresponen als segles XVII i XVIII i és molt curiós perquè a diferència del que passava a l’edat antiga o a l’actualitat, el que pren més importància no és la família o el llinatge del difunt sinó el seu ofici. Passejant per Santa Maria del Pi, la Catedral o Santa Maria del Mar entre d’altres podem trobar tombes ben curioses. D’aquesta darrera església en trobem algunes de ben curioses com per exemple la sepultura d’un carnisser on hi ha gravada una taula de carnisser i un ganivet feta en perspectiva, la tomba d’un sombrerer o les dels abaixadors, totes amb les eines corresponents. A part d’aquestes sepultures familiars o individuals, també podem trobar-ne de col•lectives de confraries gremials, com l’ossera de la Confraria dels Esteves que es pot veure al murs de la Catedral, i que repeteixo com sempre, no té absolutament res a veure amb la simbologia maçònica, no us deixeu enganyar.
 |
| Tomba d'un carnisser amb dibuix en perspectiva |
En aquells temps ser enterrat fora de “terreny sagrat” era una ofensa total per al difunt i la seva família. De fet, com a exemple tenim la famosa poesia de Pitarra sobre el Fossar de les moreres, que explica la llegenda d’un fosser anomenat Jordi que es dedicava a enterrar els morts de la resistència barcelonina al setge de 1714. En un moment reben el cadàver d’el fill del fosser Jordi i pare del seu nét vestit amb l’uniforme francès i diuen els versos famosos: “Al fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor”
Veiem doncs, que tothom havia de ser enterrat sota sagrat, però això sí, sovint era una deshonra ser sepultat al mateix lloc que certes persones. Els condemnats a mort mai s’enterraven amb la resta de difunts. Anaven a parar normalment a Sant Felip Neri, a l’actual plaça i antic cementiri parroquial. Això quan no eren despedaçats i la seva carn es deixava podrir als “carners” a les entrades de la ciutat. Amb ells s’hi enterrava també el botxí, un personatge sòrdid que era sepultat amb les seves víctimes.
Els jueus per altra banda tenien el seu propi cementiri, avui abandonat, que fou destruït i expoliat, com vam explicar fa uns dies.
 |
| L'antic carrer del Cementiri unia Barcelona i el Cementiri de l'Est (1855) |
Però oi que ara se’ns faria molt estrany tenir morts enterrats a les places de la ciutat? Molt higiènic no deuria ser que diguem. Això va pensar el monarca Carles III de Borbó influenciat per la il•lustració quan l’any 1787 va promulgar una reial ordre per la qual es prohibien els cementiris parroquials. Tot i això va haver-hi una forta resistència a la norma, ja que durant molts anys s’havia pres per costum enterrar-s’hi i va ser difícil canviar la manera de pensar de la gent, fins el punt que el seu successor Ferran VII va haver d’insistir un altre cop en la norma. A partir d’aleshores es començaran a construir cementiris allunyats als centres urbanitzats.
És per això que el Cementiri de Sants és actualment a l’Hospitalet, i que el nou Cementiri que en aquells temps va dependre de l’antiga Barcelona emmurallada era l’actual cementiri del Poblenou, unit a la ciutat amb un camí anomenat “Passeig del Cementiri”.
 |
| Devot confrare segons una àuca |
Si bé abans comentàvem la tradició de posar tabac o llaminadures als morts, hi havia altres tradicions vinculades a la mort a Barcelona. Si bé en la majoria de pobles s’anunciaven els enterraments a toc de campana o picant casa per casa, a Barcelona, la ciutat era tan extensa que es feia muntat sobre un ase. Una altra de les tradicions de la nostra ciutat era llogar per un mòdic preu unes cortines negres de la Casa de la Caritat i posar-les a la casa en motiu de dol. Una antiga tonada deia:
“Així que arribo al carrer, ja veig la porta tancada, cortina negra al balcó, el meu cor se’m traspassa”
Al s. XIX, durant l’epidèmia del Còlera, la impressió de veure tantes cases amb les cortines de dol generava una tristesa infinita. Va ser per aquest motiu que la tradició es va suprimir, tot i que seria recuperada posteriorment.
Molts encara recorden també quan antigament en morir un familiar, es tenyia la roba de negre, costum que ja s’ha perdut.
Ara, com comentàvem abans, potser ens hem passat a l’altre extrem. La mort ha esdevingut un tabú. Hauríem de ser conscients i obrir-nos a parlar obertament d’aquest fenòmen i del magnífic patrimoni funerari del que podem gaudir més enllà dels esteriotips morbosos.
 |
| Portada de La Actualidad sobre el campionat |
Darrerament s’ha parlat força de celebrar uns Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona, després de moltes polèmiques sembla que finalment la idea ha quedat descartada, però no us penseu que fos una cosa tan esbojarrada.
Tots teníem clar que tot i anomenar-se “de Barcelona” la majoria de proves, com l’esquí i l’snowboard se celebrarien a les estacions dels Pirineus, on la neu està força garantida.
Però, què pensaríeu si l’alcalde digués que amb el Tibidabo ja en tindríem prou? El que avui ens sembla un disbarat va passar ja fa cent anys en aquesta modesta muntanya. Potser per art de màgia el Tibidabo es va convertir per uns dies en uns Pirineus.
Avui dia sempre es recorda la mítica nevada del 1962, i ara també la que va tenir lloc a la ciutat el març del 2010 durant l’anomenada Siberiana. Però el 17 de gener de 1914, després de dies de fred els termòmetres de Barcelona van baixar sota zero i es va produir una gran nevada, un dia sencer nevant i nevant… Ara que ja fa cent anys, és moment de recordar aquest fet inusual que va cobrir la ciutat de més d’un pam de neu, al mateix centre de Barcelona s’acumulava un gruix de 24 cm. de neu.
Amb aquest paisatge totalment emblanquinat la junta directiva de la secció de Sports de Montanya del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) reunida aquella mateixa nit va decidir convocar un concurs oficial d’skis i luges a la vessant de Vallvidrera (allà a prop de la font de la Budellera) per a l’endemà a les 10 del matí.
Aquell hivern, que de moment no havia estat gaire prolífic pel que fa a la neu, no havia deixat celebrar aquests campionats als Pirineus (normalment les competicions es feien a la Vall de Núria), així que van trobar l’ocasió ideal per a poder realitzar un concurs i unes proves preparatòries sense haver d’anar tan lluny. El 18 de gener de 1914 Barcelona, i concretament el Tibidabo, amb una temperatura de 2 graus sota zero, per primera vegada seria l’escenari d’una cursa d’esquí alpí i de trineus, i amb neu natural! Qui ho havia de dir!
La crida que va fer el CEC a través de la premsa i del boca-orella va reunir un bon nombre de participants i curiosos que no es volien perdre de cap manera aquest espectacle surrealista que normalment havien vist només al cinema i que no semblava propi per a una ciutat banyada pel Mediterrani.
La pista escollida per al descens es trobava darrere les immediacions de l’antic hotel Can Baldiró (enderrocat el 1965, i on avui hi trobem les cases del carrer Algarves), entre la casa de la Budellera i la font de la Budellera i feia uns 400 metres. No us penseu que com que tot plegat havia sorgit de manera més o menys espontània es feia de qualsevol manera. Per a fer les proves i la competició correctament comptaven amb un jutge de sortida, un jutge d’arribada, un jutge de viratge, un jutge de trajecte, un cronometrista d’arribada i un cronometrista de sortida. El camí havia estat prèviament senyalitzat amb unes banderoles verdes i unes de vermelles a la sortida. Els esquiadors després d’una recta haurien d’esquivar la casa, passar per a dues portes i seguir els revolts de la pista, cosa que complicava una mica la baixada.
Segons les cròniques de l’època, tret d’alguna caiguda, no hi va haver accidents remarcables:
“Hasta la casucha en cuestión los consursantes se deslizaban por una pendiente en línea recta, pasada la caseta, existían varias revueltas, algunas de ángulo muy cerrado y bastante peligrosas, donde se produjeron algunos tumbos, sin importancia alguna afortunadamente”
A les onze del matí i un minut es donava el tret de sortida de la carrera amb esquís, on hi havia onze participants inscrits, entre els quals també una dona, la senyora Eva Gilling. Alguns organitzadors del CEC (els senyors Santamaria, Amat i Norby) que tampoc es podien resistir de tastar la neu barcelonina també van participar en la cursa d’esquí, encara que ho van fer fora de concurs. La classificació va ser la següent:
1r. Sr Armengué, amb 1 min i 46 segons
2n. Sr. Barrié, amb 1 min i 53 segons 2/5
3r. Sr.Soler, amb 2 min 14 segons 3/5
El guanyador d’aquesta primera competició a Vallvidrera ja tenia nom: Martí Armengué, tot i que el sr. Norby del CEC va ser el qui va fer el recorregut més ràpid i va passar la casa amb més facilitat, diuen però, que abans de creuar la línia de la meta es va aturar per a que no li agafessin la marca de temps. Això va desfermar els aplaudiments del públic que gaudia de l’espectacle.
 |
| Vencedors del concurs de luges |
Després de l’esquí començava la cursa de luges o trineus, aquesta amb 52 inscrits i categories masculina i femenina:
“A las 11 y 28 minutos se dió la salida al primero de los inscritos en la carrera de luges, entre los que sé contaban siete bellas señoritas para las que se estableció una clasificación especial” La Vanguardia
Entre les set participants inscrites la guanyadora va ser Mercedes Amat, seguida de Rosita Torres i Maria Fontrodona. En la categoria masculina la cosa va ser molt ajustada i els tres homes amb millor temps van ser:
1r. Sr. Artigas: 1 min. 37 segons 2/5
2n. Sr. Guri: 1 min. 40 segons 3/5
3r. Sr Bosch: 1 min. 42 segons 2/5
Finalment per a rematar la festa van ser els boy-scouts que havien estat ajudant en l’organització de l’activitat els qui van tenir també el seu moment per al descens en luge, van recórrer els primers 200 metres de la pista rectes i el resultat va ser aquest:
1r. Gimeno: 50 segons 2/5
2n. Figueras: 56 segons 1/5
3r. Alentorn: 1 min. 7 segons 1/5
Més endavant a la seu del CEC els campions rebrien les medalles de plata per a la seva curiosa competició. Encara que avui ens soni estrany això d’un Jocs olímpics d’hivern a Barcelona, la premsa de l’època ja parlava en aquell temps de Barcelona com a “ciutat d’hivern”, pel seu bon clima, malgrat els episodis de nevada poc habituals com aquest en que fins i tot va sortir el sol el dia de la competició; però també vaticinava que probablement aquest seria un fet únic que passaria als anals de la Història Contemporània. De moment sabem que ha estat el primer cop i l’únic del segle XX que Barcelona es converteix en un lloc per a la competició dels esports de neu, si serà l’únic de la Història Contemporània encara està per veure...
 |
| Sant Antoni Abat. Gravat del s.XVIII (IMH) |
Estem a dia 19 de gener. Avui molts barcelonins aniran al barri de Sant Antoni per beneir els seus animals, fa un parell de dies va ser el dia de Sant Antoni, un dia que com Sant Jordi, no és festiu al nostre calendari però en canvi és considerat una festa de les més emblemàtiques de Barcelona. Aquests dies de ben segur hem sentit a parlar de coses com “els tres tombs” o bé la “rifa del porc”, i el barri de Sant Antoni està de festa.
Però, sabem realment quin és l’origen d’aquesta tradició?
Antoni Abat era patró de les cavalleries i antigament patró de molts gremis relacionats amb el que vindrien a ser ara els “transportistes”: El gremi de carreters, els cotxes, els traginers, tartaners i llogaters de mules.
Però normalment no sentim a parlar tant de Sant Antoni Abat sinó de Sant Antoni del “porquet”.
Això és precisament perquè iconogràficament s’acostuma a representar aquest sant amb un Porquet, i com veurem, hi ha coses en aquesta festa bastant relacionades amb el porc.
De fet, antigament es celebrava i enguany s’acaba de recuperar “la rifa dels porcs”, un sorteig que abans es realitzava per aconseguir diners per mantenir la antiga ordre dels antonians, que havien estat fundadors de l’hospital de Sant Llàtzer l’any 1115, fins que amb la desaparició formal de l’ordre, el benefici va anar a parar a l’Hospital de la Santa creu i posteriorment l’Estat va absorbir-lo en la Loteria Nacional.
La venda de números d’aquest sorteig era molt cridanera perquè els venedors de cupons es passejaven per tot el barri amb el parell de porcs que serien sortejats. Un d’ells tocava el flabiol i l’altre el sac de gemecs, de fet, d’això va sorgir una frase popular que diu “voltar més que els porcs de Sant Antoni” Així doncs, aquests porcs deurien acabar ser de carn ben magre de tant voltar, perquè de greix en cremaven durant aquells dies...
 |
| Rifa dels porcs segons un dibuix de M. Moliné |
El fet que et toqués un porc a la rifa de Sant Antoni era la gran festa, no mataven el porcs a l’escorxador, sinó al carrer, davant la casa del guanyador. Allà si concentrava bona part del veïnat i es feia una gran festa. Abans però, no hi havia un servei de neteja com l’actual i el carrer quedava brut de sang i llard durant uns quants dies.. era una cosa un tant fastigosa. La rifa encara es fa avui pel que he vist, i de fet, fa uns anys els diables del barri de Sant Antoni van incorporar un element mític del bestiari festiu que ja és famós, “La porca”, una porca que llança foc!
però bé, més enllà dels porcs de granja que tots coneixem, la tradició de St Antoni també ha influeix en altres animals com sense anar més lluny els “porquets de Sant Antoni”.
Segur que els heu vist alguna vegada, son aquells petits crustacis que es troben sovint a la muntanya, que quan els toques es pleguen en si mateixos i es fan una piloteta.
Però a part del porc si hi ha algun protagonisme històric animal en aquesta festivitat és la dels cavalls, i d’aquests animals ve de la rua dels “Tres Tombs”, un cercavila on antigament la gent que duia cavalls, els qui eren cotxers, traginers o duien tartanes o mules beneïen les seves muntures passant en processó davant el sacerdot, que podríem dir que feia una benedicció en sèrie o en cadena que és precisament el que es celebra avui.
 |
| Porquets de Sant Antoni (font:xtec.cat) |
Sobre l’origen del perquè de “tres tombs” hi ha diverses versions:
Hi ha qui diu que aquest tres tombs eren els que feia el genet sobre les potes del darrera davant del capellà que beneïa la munta, com als “jaleos” que es fan tradicionalment a Menorca per aquestes dates.
Una altra versió parla de els tombs que es feien al voltant d’una creu prop del lloc on es beneïen els animals i una altra diu que la cavalcada es feia circular al voltant de l’illa de cases.
El que si que sabem del cert és que aquell dia fins i tot els traginers més pobres feien un esforç i es gastaven els petits estalvis que tenien en engalanar els cavalls amb decoracions de seda de colors llampants i coses d’aquestes.
Amb el pas del temps el que més ha canviat és la vestimenta. Es va passar de dur el vestit tradicional de vellut d’anar amb espardenyes a anar vestits amb frac, i més enllà de la cavalcada i la zona de Sant Antoni també tenien molta importància els balls.
 |
| Cavalcada dels Tres Tombs segons un dibuix de J. Lluís Pellicer |
Més enllà de la part espiritual de la festa també tenia molta importància la part purament festiva que va prendre especial volada sobretot a partir del segle XIX. Per aquelles dates es van afegir a la festa els veïns de Sants i Hostafrancs, molts d’ells gitanos que ja antigament s’hi havien establert per canviar les rodes dels carros que passaven per la creu coberta i anaven precisament al Portal de Sant Antoni pel que actualment és l’Avinguda Mistral. Els gitanos d’Hostafrancs van donar-li a la festa un toc més desenfadat i entusiasta.
Però a part del portal de Sant Antoni, on ara hi ha el mercat, també hi havia un altre nucli important, la Plaça dels Traginers, una placeta molt maca on ara es poden veure part de les muralles romanes, una plaça que queda amagada rere l’edifici de Correus.
En aquella plaça s’hi organitzaven balls i festes, organitzats normalment pel gremi de traginers.
Amb el pas del temps però, amb la desaparició de la unitat que proporcionaven els gremis també la festa es va anar descentralitzat, i la festa al carrer va anar sent substituïda per la festa a locals privats de les associacions que també muntaven envelats als descampats del Raval. Aquests balls de fets, també eren molt importants ja que era un dia en que les noies i els nois solters intentaven posar-se ben guapos perquè era el dia ideal per trobar parella o prometre’s. Ara això del “ligoteo” als envelats es va perdent, però mira, l’altre dia vaig passar en bici per l’Avinguda Mistral i vaig veure que havien muntat un envelat on hi feien concerts. Així doncs, solters, ja sabeu, a l’atac que se us passarà l’arròs!!
Però si sou dels qui preferiu històries sòrdides recordeu que més enllà de la festa, Sant Antoni també va ser un lloc molt sinistre, on s’hi executaven persones, no només porcs...
 |
| Castanyera segons l'"Auca dels baladrers de Barcelona" |
Hi ha qui li diu Castanyada, qui li diu Tots Sants i qui l'anomena Halloween, però de fet, tots aquests costums ara cristianitzats tenen les seves arrels en la cultura pagana. Inicialment, sobretot per influència dels pobles de cultura celta, el dia de difunts es celebrava el dia 2, de novembre, ja que s’atribuïa a quest nombre un significat màgic. A Casa nostra, ja al segle IX per influència de l’ordre cristiana de Cluny es va passar la festivitat al dia 1, tot i que inicialment el cristianisme celebrava el dia dels difunts cap a la primavera, aportant un sentit de ressurrecció. Posteriorment, al segle XI, l'Abat Oliva fins i tot va arribar a demanar que les guerres, batalles i bandositats s'aturessin per Tots Sants quan va crear les Assemblees de Pau i Treva.
En general, a tota l’àrea de parla catalana existeix a part de la tradició de les castanyes, el tema dels panellets. A Barcelona en concret hi ha diverses coses a tenir en compte sobre el tema. Antigament per Tots Sants, els campaners ferien repicar les campanes de les esglésies durant tota la nit i s’anaven tornant. Entre toc i toc menjaven castanyes. La gent, i sobretot els nens, s’aplegaven per menjar castanyes a les places, fent autèntiques castanyades populars.
Més tard va aparèixer la figura de les castanyeres. Amb el pas del temps, aquest ofici del carrer va ser ocupat sobretot per dones procedents de Galícia, i de fet encara se’n veuen unes quantes de castanyeres gallegues.
 |
| Florista de la Rambla 1904 |
Per cert! Una anècdota molt curiosa que explica Joan Amades és una malifeta estudiantil que solia tenir com a víctimes les castanyeres que s’instal•laven al Portal de l’Àngel. S'instalaven allà perquè a prop hi tenien el cementiri dels empestats, a l'hort del Convent de Jesús, ja fora muralles, on enterraven els qui morien d'aquesta malaltia infecciosa. El Portal de l'Àngel era un lloc de pas gairebé obligatori per anar a visitar aquells difunts per Tots Sants i com a tal, sovint hi paraven els carros. Els estudiants solien lligar la paradeta de la castanyera amb una corda a algun dels vehicles estacionats a la zona. Quan aquest arrencava, Blam! Tota la parada pels aires...
Pel que fa el tema panellets, personalment crec que algun parentiu han de tenir amb aquelles pastes tan típiques del magrib, fetes amb fruits secs i dolç, ja que els primers testimonis ens venen de l’illa de Mallorca, una illa amb un important període de domini islàmic. La qüestió és que a Barcelona Ciutat van acabar sent molt populars, però al principi els panellets normalment no es compraven, es sortejaven. Als antics cafès, sobretot a l’entorn de la Rambla, feien unes rifes on el guanyador adquiria aquests preuats dolços. Era tradició de fet, que els padrins regalessin panellets als seus fillols, igual que per la mona de Pasqua.
A les nits, a les cases, no només aquí a Barcelona sinó també a les zones rurals, les famílies deixaven panellets a taula per a oferir-los als difunts. La tradició deia que el dia de tots Sants els morts inspeccionaven si els seus descendents els recordaven seguint la tradició com tocava i sinó et podien jugar males passades...
Als pobres nens (que per cert, de vegades s’aixecaven a la nit a agafar algun panellet i després tothom ho atribuïa al mort), els deien les avies que si no resaven una oració després de cada castanya, a la nit, els morts els estirarien de les cames.
Tanta superstició junta no ens hauria d'estranyar, ja que la nostra relació amb els morts està molt vinculada a la dels antics romans, que eren supersticiosos a més no poder!
A Barcelona, o a Bàrcino per ser exactes, hi havia com de costum tombes romanes als accessos de la ciutat. Actualment algunes d'elles encara es poden veure a la Plaça de la Vila de Madrid.
Els romans ja tenien un “dia de difunts”, en el qual, les famílies anaven davant la tomba i feien tot un seguit d'ofrenes als difunts. Una d'elles era la “floratio”, és a dir, oferien flors! Exactament com ara fem nosaltres. No fa tant, i potser ara encara passa en gran part, les floristes de la Rambla, en comptes de “fer agost” el que feien era “novembre”!
L’ofrena de flors per part dels romans era de fet “oferir vida”, de la mateixa manera que també es sacrificaven animals, s’oferien olis rituals i vi.
Això si! Com s’oferia això?
 |
| Via sepulcral romana de Barcelona (foto: barnacentre.cat) |
Doncs és ben curiós perquè a la Necròpoli que es pot contemplar a la Plaça de la Vila de Madrid, es veu perfectament. Les tombes tenen un forat, és el forat per les “libatio” és a dir, les libacions, normalment d’olis rituals i vi. Així l’ofrena s’escolava per la terra i finalment anava a parar al cos del difunt que era sota terra. Tot i que la seva ànima era en un altre lloc...
Però segons la religió romana, l'ànima dels difunts no anava al cel. Ves per on la cosa anava al revés. Al cel, a l’olimp, hi havia els Déus, per això només la gent molt rica s’incinerava i la majoria s’enterrava. Quan t’incineren el fum puja. Els Déus prenen l’ofrena. També es cremaven olis essencials o parts d’animals pel mateix motiu. Si el fum puja és perquè l’agafen els Déus. I això encara perviu en cultura Judeo-Cristiana. A l’Antic Testament, Caín agafa una emprenyada amb Abel perquè el fum de la ofrena del germà puja al cel i la seva no, perquè Déu la Rebutja. I l’emprenyada és d'una envergadura considerable tenint en compte que Caín acaba assassinant Abel.
I si no anava al cel l'ànima dels morts, on anava a parar, us estareu preguntant..
La gent normaleta, anava a sota en contes danar al cel, anava a l’Inframon...
L'Inframon no com l'Infern cristià, era simplement el lloc on hi havia tots els morts, però arribar-hi no era tan fàcil. En primer lloc arribaves a un llac tenebrós, i allà un barquer vell i secallut amb una llarga barba blanca anomenat Caront, et portava a l’altra riba, on hi havia les portes de l’Avern, custodiades pel déu Hades i el seu gos guardià de molts caps...
Però aquesta tradició, tot i ser extensible a tota la cultura romana, és molt Barcelonina! Perquè aquest transport públic s’havia de pagar, i els preus també s'apujaven! tot i que la T-10 d'una zona no valia encara. S’havia de pagar amb monedes directament al barquer.
 |
| "La barca de Caronte" José Benlliure 1919 |
Això sí, Caront embarcava primer a qui li donava més diners i després als que menys, i finalment, un dia de cada molts portava als que no tenien res gratis, però havien d'esperar molt, vindria a ser com un equivalent del Purgatori.
Per això és curiós com a moltes tombes, per exemple les de la Via Sepulcral Romana de Barcelona, s’han trobat monedes al costat dels cranis. A la gent se l’enterrava amb les monedes dins la boca per facturar-la (normalment eren d’1 a 3 monedes). El que és molt curiós és que a alguns enterraments visigòtics, que ja son cristians, també s’ha trobat aquest mètode d’inhumació. Potser ho feien per si de cas...
Vaja, que la Castanyada i els costums de Tots Sants tenen més de 2000 anys d'arrelament cultural a la nostra ciutat... Això sí, ara la gent s’encaparra a celebrar Halloween. Alguns nens es pensen que això és de tota la vida i fins i ahir fins i tot es podien veure nens petits sortint de l'escola amb motius referents a aquesta festa. En part és positiu, perquè ens obrim a altres cultures, però hem d'anar amb compte de no perdre els nostres costums propis i les nostres tradicions... De vegades som massa acomplexats i no sabem apreciar el que tenim... Ens sembla que qualsevol cosa, sobretot si la veiem a la televisió protagonitzada per “el chico y la chica popular de la clase en el baile de fin de curso” És super guai!. Això va a gustos però: Jo, sincerament sóc més de castanyes i panellets que de Halloween...
 |
| Gravat sobre l'aparició del Sant Àngel de la Guarda a Sant Vicens Ferrer |
No sempre s’ha anomenat així, i segons la veu popular fou després d’un miracle succeït en aquell indret que es va decidir rebatejar-la. Al segle XIII, en època de Jaume I la ciutat de Barcelona ja feia un temps que s’expandia més enllà de les antigues muralles romanes.
En aquell temps ja hi havia més gent vivint a l’exterior que no pas a l’interior de la fortificació, i es va decidir erigir un nou recinte de muralles, l’estructura del qual encara es pot endevinar en els carrers actuals de la ciutat. En fortificar-se els nous portals l’indret que ara ens ocupa, aleshores anomenat Portal dels Orbs (dels cecs), era una de les entrades principals a Barcelona i durant un temps la darrera porta que es tancava a les nits.
Diu la llegenda que quan el valencià Sant Vicent Ferrer va venir a la nostra ciutat, segons unes versions l’any 1398 i segons unes altres el 1419, acompanyat per una gran multitud que el seguia, se li aparegué un àngel sobre el portal que en una mà aguantava una corona comtal i amb l’altra aixecava una espasa. En aquestes que Sant Vicent Ferrer li preguntà:
-Àngel de Déu què fas aquí?
I l’Àngel va contestar:
-Guardo la ciutat per ordre de l’Altíssim.
Qui ho va explicar molt bé va ser poeta Jacint Verdaguer, en els seus versos “Sant Vicèns Ferrer”, tot i que a diferència de totes les versions conegudes ell substitueix la corona comtal per un escut amb les quatre barres:
 |
| Àngel Custodi de la Parròquia del Sant Àngel Custodi a Hostafrancs |
sobre’l Portal dels Orbs veyens un Angel
qu’ab ses ales abriga Barcelona.
Axeca ab sa mà Esquerra
l’escut enorme de les Quatre Barres,
mentres sa dreta empunya
una lluhenta espasa que flameja.
Així en l’Apocalipsis
sobre’l portal de Salèm divina
Joan Evangelista vegé un Angel.
Vincèns Ferrer, l’Angel de la nostra terra,
a aqueix Angel del cel axís li parla:
-Quíe ets tu y què hi fas aquí?- Y ell li contesta:
-L’Angel Custodi só de Barcelona
y la guardo per ordre de l’Altíssim.-
A aqueix nom adorable, s’agenolla
Vicèns y ab ell aquella enorme tribu
que com serpent inmensa
al voltant séu en cercles s’es rotllada.
Cau Barcelona de Genolls en terra
y al Creador omnipotent adora
que li ha donat tant sobirà Custodi.
Una història d’aquesta importància no podia passar desapercebuda al nomenclàtor de Barcelona, no totes les ciutats poden dir que tenen un Àngel Custodi que els vigila l’entrada, i això va impulsar que el fins aleshores conegut com el Portal dels Orbs (dels cecs) passés a anomenar-se Portal de l’Àngel.
Aquesta entrada, precedida per un pontet que ajudava a superar el fossar, va inaugurar una capelleta l’any 1466 on hi havia una imatge de l’Àngel Custodi.
Van passar els anys, i el portal tingué nombroses modificacions arquitectòniques, però sempre estigué acompanyat per la imatge d’un àngel amb una corona sobre una ma i empunyant una espasa amb l’altra, fins que l’any 1854 s’enderrocaren les muralles de la ciutat.
Per salvaguardar la imatge va dur-se a la propera església de Santa Anna, on cada primer d’octubre estava establerta la tradició de menjar magranes i castanyes el dia que sota l’escalf de l’Àngel Custodi es donava la benvinguda a l’hivern.
Les embarassades solien acostar-s’hi sempre a menjar magranes aquell dia, ja que deien que aquesta pràctica beneïa als fills amb la saviesa.
Tres anys més tard, el 1857, amb l’annexió d’Hostafrancs a Barcelona es traslladà a aquest barri l’estàtua i se l’acollí en una petita església inicialment depenent de Santa Maria de Sants que es va ampliar i encara avui és coneguda com a església del Sant Àngel Custodi.
En traslladar la figura també es va traslladar la devoció a l’Àngel i l’any 1879 s’establí aquesta festa com a festa major d’Hostafrancs, que encara se celebra als nostres dies.
Ara, si anem a l’església de l’Àngel Custodi d’Hostafrancs ens trobarem a l’altar una imatge de l’Àngel Custodi. Aquesta però, és una reproducció, ja que l’original fou destruïda durant la guerra civil.
Amb tot, el Portal de l’Àngel s’havia quedat sense cap representació de l’Àngel Custodi.
Però Ángel Ferrant Vázquez, un escultor madrileny que havia viscut a Barcelona abans de la Guerra Civil, esperonat per Eugeni d'Ors va fer un obsequi a la ciutat que l’havia acollit tan bé. Per això, va mirar de recuperar alguna antiga tradició de la ciutat que s’estigués perdent.
 |
| Imatge de l'Àngel Custodi del madrileny Àngel Ferrant al Portal de l'Àngel |
Què? Que no l’heu vist mai?, doncs és grandeta l’estàtua, i de nit fins i tot està il•luminada amb un focus... És més, a l’hivern, quan els arbres perden les fulles, fins i tot es pot veure des de ben lluny...
Potser és que no estem acostumats a mirar cap amunt, potser és que ens deixem encegar per les ofertes i les rebaixes i les liquidacions de final de temporada i hem oblidat que Barcelona és una ciutat amb històries i llegendes i no només una “marca” o “la millor botiga del món”.
Si voleu trobar aquesta imatge seguiu la façana lateral de l’edifici del Banc d’Espanya que dóna al portal de l’Àngel i la trobareu.
 |
| L'Avi i el seu cuidador l'any 1910 |
Doncs bé, a finals del segle XIX, després que s’inaugurés el Parc Zoològic de Barcelona (1892), on s’hi exhibien els animals que l’ajuntament havia adquirit de la col•lecció de Francesc d’Assís Darder, es va fer molt popular un elefant d’origen asiàtic que Darder havia comprat a Lluís Martí Codolar. Es tractava del primer elefant que va tenir el zoo de Barcelona. S’anomenava “Baby”, ja que era molt jovenet, però els barcelonins, en pronunciar el nom en català, van acabar batejant-lo com “L’Avi”, tot i que sembla ser que en realitat es tractava d’una femella. De seguida L’Avi va esdevenir un animal entranyable, no li va costar gens guanyar-se la simpatia de nens i adults, que quan l’anaven a visitar l’obsequiaven amb cacauets i uns panets que en aquella època costaven cinc cèntims.
 |
| L'Avi segons un dibuix d'en Saltiró |
El 2 de maig de 1914, la premsa explicava d’aquesta manera com va afectar als barcelonins més menuts la malaltia que patia l’animal:
“Los niños de Barcelona están justamente atribulados. El elefante del Parque, el simpático Avi, que hacia sus delicias, el viejo amigo que les encantaba al alargar su trompa en prodigios de elasticidad para coger el trozo de pan que le ofrecían los cortos bracitos y larga voluntad infantiles, está enfermo, y enfermo de cuidado. [...] ¡Pobre Avi! Si se muriera, como de ello circuló ayer el rumor, sería un día de luto, desolación y tristeza para Barcelona infantil.” Segons aquesta notícia de La Vanguardia, molts infants, atemorits i preocupats per l’estat de L’Avi, preguntaven als seus pares què li passava a l’animal i les respostes d’aquests eren tan diverses com dispars: “Unos dicen que es mal de vejez; otros que como es todavía un niño, comió demasiado y tiene una indigestión; otros que unos pilletes mal intencionados le dieron de comer fósforos (debieron ser bengalas y cohetes); y otros, por fin, dicen que era muy malo, que quiso escapar y al caer se rompió una pata.”
La realitat era que L’Avi s’havia trencat la pota esquerra del davant i malgrat les cures que se li van fer, el dia 3 de maig de 1914 La Vanguardia recollia la fatídica notícia:
“Ayer, al mediodía, los periodistas encargados de la información del Ayuntamiento se enteraron de una noticia sensacional, que al hacerse pública, causará indudablemente profunda impresión en los barceloneses. El elefante del Parque, el popular Avi, que hace unos días sufrió un accidente desagraciado, murió á las cinco de la tarde anterior. Con la desaparición del Avi pierden la colección zoológica y el Parque uno de sus mayores alicientes, sobre todo para la gente menuda, entre la cual el admirado probóscide gozaba de una inmensa popularidad renovada en el curso de dos generaciones. [...] La Comisión de Gobernación se ocupará en la próxima sesión de la muerte del Avi y de la adquisición de otro ejemplar de su especie que venga á llenar el gran vacío que deja en la colección zoológica y en los corazones de los niños barceloneses, para los cuales el día de hoy será un día de verdadero luto. Lo único que les consolará en su aflicción es la esperanza de que el Ayuntamiento diga: «á elefante muerto, elefante puesto», y sin tramitaciones engorrosas presente lo más pronto posible la adquisición de un nuevo proboscideo.”
 |
| Esquelet de l'Avi (foto del 2009) |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
distinció
Mapa
Navega per les altres barcelones
Membre de:
Aplicacions
Altres Barcelones és el 1r partner mundial en català de Google Field Trip. Descarrega l'app clicant el logotip
obra de Dani Cortijo està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons